Marià Aguiló i Fuster

De Viquipèdia
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 17:01, 1 oct 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMarià Aguiló i Fuster
Marian Aguiló y Fuster, de Audouard.jpg
Retrat de Marià Aguiló, obra d'Audouard, recollit a La Ilustració Catalana.
Nom original(ca) Marian Aguiló y Fuster Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement16 de maig de 1825
Palma
Mort6 de juny de 1897(1897-06-06) (als 72 anys)
Barcelona
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona
Activitat
OcupacióEscriptor
Membre de
Gènerepoesia
MovimentRenaixença
Premis
Estàtua de Marià Aguiló i Fuster al parc de la Ciutadella. El monument porta la llegenda: Marian/Aguiló/Poble que sa llengua cobra/se recobra a si mateix. Realitzat per Eusebi Arnau i Mascort. Inaugurat el 9 de maig de 1907
Romancer popular de la terra catalana (1893)
Chronica o comentaris del rey en Jacme primer (1873)

Marià Aguiló i Fuster[1] (Palma, 16 de maig del 1825 - Barcelona, 6 de juny de 1897)[2] fou un poeta, bibliògraf, bibliòfil, erudit i lingüista mallorquí.[3]

Biografia

Pertanyent a una família benestant de jueus conversos, xuetes, vinguda a menys durant la segona meitat del segle XVIII, cursà estudis secundaris a l'Institut Balear, i el 1844, fugint de l'ambient asfixiant que envoltava les persones de la seva condició a Mallorca a la primera meitat del segle XIX, es traslladà a Barcelona, on estudià la carrera de dret, i gràcies a les gestions de Joaquim Rubió i Ors i Pau Piferrer, entrà a treballar a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. La feina de bibliotecari es convertí en la seva professió, que compaginà amb treballs arxivístics i bibliogràfics, la recuperació de cançons populars i la lluita per la llengua i la literatura catalanes. Fou un dels capdavanters de la Renaixença catalana, recuperador de la llengua catalana i de la història dels Països Catalans. No fou un historiador en el sentit convencional de la paraula, sinó un recuperador del passat com a filòleg, bibliògraf, editor i folklorista. El seu treball erudit posà les bases històriques i culturals que necessitava el catalanisme polític de l'últim quart del segle XIX. A l'inici de la dècada del 1850, començà la recerca sobre totes les fonts escrites de la llengua i literatura catalanes. El 1858 es traslladà a València com a bibliotecari de la Biblioteca Provincial de València, ciutat des d'on impulsà eficaçment el ressorgiment literari nacional. Posteriorment, l'any 1861, retornà a Barcelona i dirigí la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.[1] Fou membre numerari de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Publicà un gran nombre d'obres clàssiques catalanes, que va fer accessibles al gran públic. A partir de la investigació arxivística i del treball de camp per tots els Països Catalans, recollí una gran quantitat de material lexicogràfic, que aplegà al seu Diccionari.[4] També reconstituí un Romancer popular. La seva obra més important, però, fou segurament el Catálogo de las obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, publicat el 1923, i que havia estat premiat el 1860 a Madrid. La seva activitat poètica es basà, així, en el coneixement profund de la literatura clàssica catalana i les fonts etnològiques.

La Biblioteca de Catalunya conserva en els seus fons i col·leccions llibres i manuscrits procedents de la biblioteca Aguiló. L'Institut d'Estudis Catalans va crear el premi Marià Aguiló en el seu honor per guardonar «al millor vocabulari d'un autor català antic o modern o al millor vocabulari tècnic d'una indústria, art, ofici, etc.».[5] Per altra banda, l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona custodia una part del fons personal de Marià Aguiló.[6]

El llibre Els poetes romàntics de Mallorca inclou cinc poemes d'Aguiló: «Ramon Llull aconsellant el poeta», «Aubada», «Esperança», «Enamorament impossible» i «Això rai!». És citat sovint el següent quartet d'ell, en què relaciona llengua, poble i nació:[7]

« Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.
»

Obres

Referències

  1. 1,0 1,1 «Marià Aguiló i Fuster». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Nomenclàtor. «Carrer de Marià Aguiló». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 2 maig 2014].
  3. «Folkloristes, etnògrafs i institucions». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  4. Diccionari Aguiló; materials lexicogràfics aplegats per Marian Aguiló i Fuster; revisats i publicats sota la cura de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu. (en català). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Palau de la Diputació, 1914-1934 [reimpressió: Barcelona: Alta Fulla, 1988-1989]. 
  5. «XIXé cartell de premis de l'Institut d'Estudis Catalans». Serra d'Or, 1, octubre 1959, p. 19.
  6. Inventari del fons personal de Marià Aguiló Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
  7. Pagès, David. 500 raons per parlar català. CCG Edicions, febrer 2011, p. 14. ISBN 978-84-92718-67-2. 

Bibliografia

Enllaços externs


Precedit per:
'
Ramon Miquel i Planas
Medalla IV

1852-1897
Succeït per:
Ramon Picó (electe)
Ferran Agulló Vidal (electe)
Ramon Miquel i Planas