Marià IV d'Arborea

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMarià IV d'Arborea
Mariano IV (2).jpg
Biografia
Naixement 1317 (Gregorià)
Oristany
Mort 1375 (Gregorià) (57/58 anys)
Oristany
Causa de mort Malaltia infecciosa
  Jutge d'Arborea 

Activitat
Ocupació Jutge
Família
Cònjuge Timbor de Rocabertí
Fills Hug III d'Arborea
Elionor d'Arborea
Beatriu d'Arborea
Pare Hug II d'Arborea
Germans Pere III d'Arborea
Modifica les dades a Wikidata

Marià IV d'Arborea el gran (1329 -1376), fou fill d'Hug II d'Arborea i Jutge d'Arborea entre el 1345 i 1376.[1] Tot i ser català, quan l'atzar el dugué a esdevenir el nou jutge va revoltar-se contra el domini de la Corona d'Aragó sobre Sardenya. Durant un temps va arribar a ser l'únic sobirà de gairebé tota l'illa.[1]

Biografia[modifica]

Era de cultura catalana i va viure molts anys a Barcelona on es va casar. De fet havia estat educat a Catalunya, a les corts d'Alfons III i de Pere III.[1] El 1347 va succeir son germà Pere III d'Arborea, que havia mort sense fills. L'11 de setembre de 1349, quan va tornar a l'illa, va rebre el feu del comtat del Goceano i la senyoria de Marmilla del rei de Catalunya i Aragó. Però malgrat els seus antecedents Marià IV va posicionar-se contra el domini català de Sardenya per part de Pere III el Cerimoniós.[1] El 1336 es va casar amb Timbor de Rocabertí filla del vescomte Dalmau VII de Rocabertí i de Beatriu de Serrallonga baronessa de Cabrenys (la qual encara vivia el 1361).

El 1347 els Dòria es van revoltar, van derrotar els catalans a la batalla d'Aidu de Turdu[2] i van ocupar Bonorva, però no van poder aprofitar la situació. Des del 1353 durant la guerra venecianogenovesa va capgirar la seva política i es va oposar a la dominació catalana, lluitant contra Gerard Gherardeschi, vassall lleial a Catalunya-Aragó, i va atacar (al sud) Castel di Castro però fou rebutjat i en va iniciar el setge; tot seguit va atacar el nord aliat amb els Dòria i va conquerir l'Alguer amenaçant Sàsser el 1354. Pere III el Cerimoniós va haver d'anar a l'illa amb un exèrcit i va desembarcar a Nulauro, conquerint l'Alguer. Marià va iniciar una lluita de guerrilles i emboscades i Bernat II de Cabrera va derrotar els revoltats a la batalla de Quart,[3] fins que el 1355 es va signar la pau de Sanluri[4] per la que Marià renunciava a L'Alguer. Van seguir deu anys de pau en las que Marià va reforçar l'exèrcit i va fer progressar el país gràcies a bones condicions econòmiques; les lleis van ser recopilades per escrit (abans eren orals).

El 1364 es va reprendre la guerra[5] i va demanar permís al Papa que a canvi d'una concessió el va autoritzar; Marià es va apoderar ràpidament de quasi tota l'illa i els aragonesos només van conservar el castell de Càller, L'Alguer i Sàsser. Pere III va armar una poderosa flota i en va donar el comandament a Pere de Luna, que fou derrotat mentre intentava acostar-se a Oristany. El 1368 Marià va ocupar Sàsser i el rei va obtenir 150.000 lliures a les Corts de Barcelona[6] Quan preparava l'assalt final va morir de pesta el 1375.[7]

Va deixar quatre fills: Hug III d'Arborea (últim jutge d'Arborea de la branca catalana dels Cervera),[1] Leonor d'Arborea, Beatriu (casada el 1363 amb el vescomte Aimeric VI de Narbona i morta el 1377) i una filla de nom desconegut que va morir molt jove el 14 de gener de 1343.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 55
  2. Tribuna.cat, 1354: l'Alguer català
  3. Rafael Martín de Viciana i Joan Iborra, Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, p.24
  4. Històries de Catalunya, La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova.
  5. El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol.3. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 191. ISBN 8447527417. 
  6. Morello Baget, Jordi. Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles XIV-XV. CSIC, 2001, p. 184. ISBN 8400060164. 
  7. Arce, Joaquín. España en Cerdeña: aportación cultural y testimonios de su influjo (en castellà). Instituto Jerónimo de Zurita, 1960, p. 55.