Maria Iúdina

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaria Iúdina
Maria Yudina.jpg
modifica
Biografia
Naixement28 agost 1899 (Julià) modifica
Névell (Rússia) modifica
Mort19 novembre 1970 modifica (71 anys)
Moscou (Rússia) modifica
Lloc d'enterramentVedénskoie modifica
Dades personals
ReligióEsglésia Ortodoxa modifica
FormacióConservatori de Sant Petersburg modifica
Activitat
OcupacióPianista i professora de música modifica
OcupadorConservatori de Moscou modifica
ProfessorsQ28419079 Tradueix modifica
InstrumentPiano modifica

Lloc webmariayudina.com modifica
Musicbrainz: b230cee7-3fb4-423f-8f5c-c4eca571ca2e Discogs: 1582159 Allmusic: mn0002190194 Modifica els identificadors a Wikidata

Maria Veniamínovna Iúdina (en rus: Мари́я Вениами́новна Ю́дина 9 de setembre de 1899 – 19 de novembre de 1970) fou una pianista russa.

Educació i vida primerenca[modifica]

Iúdina Va néixer en una família jueva de Nevel, Vitebsk, Rússia. Va estudiar al conservatori de Sant Petersburg amb Anna Iéssipova i Leonid Nikolàiev. També va rebre lliçons de Féliks Blumenfeld. Entre els seus companys de classe hi havia Dmitri Xostakovitx i Vladímir Sofronitski.

Carrera[modifica]

Després de graduar-se al conservatori de Sant Petersburg, Iúdina va ser convidada a exercir-hi la docència, feina que va desenvolupar fins a 1930, moment en el qual fou despatxada a causa de les seves fortes conviccions religioses i la crítica oberta al règim soviètic, en aquest temps de docència va tenir alumnes com la que després seria gran pianista i professora Anna Artobolévskaia i a Borís Aràpov després compositor. Després de dos anys de dificultats, va entrar a ensenyar piano al conservatori de Tbilissi (1932–1933). El 1936, gràcies a una recomanació de Heinrich Neuhaus, Maria Iúdinaa va entrar a treballar a la facultat de piano del Conservatori de Moscou, on va exercir fins a l'any 1951. Entre 1944 i 1960, Iúdina es va incorporar també com a professora al Gnessin Institut, d'on fou expulsada el 1960, de nou a causa de les seves actituds religioses així com de la seva defensa de la música occidental moderna. Va continuar tocant en públic, però els seus recitals estaven prohibits d'enregistrar. A causa d'un incident durant un dels seus recitals a Leningrad, en el qual va llegir una poesia de Borís Pasternak com si fos una partitura, se li va prohibir d'actuar durant cinc anys. 

Sembla que Iúdina fou la pianista preferida de Stalin. Segons una coneguda història, no documentada, una nit de 1944, Stalin va sentir per la ràdio una interpretació de Iúdina del concert per a Piano num. 23 de Mozart i li va agradar tant que en va demanar una còpia. Però la retransmissió era en directe i no s'havia enregistrat. La por a la reacció del dictador va portar a convocar de nou Iúdina i tota l'orquestra als estudis de ràdio per a enregistrar el concert i fer-ne arribar un disc a Stalin.[1] Malgrat l'admiració de Stalin, Iúdina va mantenir sempre una actitud totalment crítica amb el règim soviètic. Va rebre el  Premi Stalin i va donar la remuneració a l'Església ortodoxa per a "oracions perpètues pels pecats de Stalin ". 

Maria Iúdina va morir a Moscou el 1970.

L'estil interpretaitu de Iúdina es caracteritzava per un gran virtuosisme, espiritualitat, força i rigor intel·lectual. Sviatoslav Richter va dir de la seva manera de tocar:

« Tenia un talent immens i va ser una apassionada defensora de la música del seu temps: va tocar Stravinski, a qui adorava, Hindemith, Krenek i Bartók en el moment que aquests compositors no només eren desconeguts a la Unió Soviètica sino fins i tot prohibits. I quan interpretava música Romàntica, era impressionant – exceptuant que no tocava el que hi havia escrit. el seu Weinen und Klagen de Liszt era fenomenal, però la sonata en si bemoll major de Schubert, tot i considerada com una interpretació, era el contrari exacte del que havia d'haver estat, i recordo una actuació on el Segon Nocturn de Chopin era tan heroic que no sonava com un piano sino com una trompeta. Ja no escoltava Schubert o Chopin, escoltava Iúdina. »

[2]

Referències[modifica]

  1. Solomon Volkov. Shostakovich and Stalin: The Extraordinary Relationship Between the Great Composer and the Brutal Dictato r. Knopf Doubleday Publishing Group, 18 desembre 2007, p. 42–. ISBN 978-0-307-42772-4. 
  2. Monsaingeon, B. (2001).