Maria d'Aragó i d'Anjou

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaria d'Aragó i d'Anjou
Biografia
Naixement1299 Modifica el valor a Wikidata
Mortp. 1347 Modifica el valor a Wikidata (47/48 anys)
Vilanova de Sixena (Osca) Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentSanta Maria de Sixena Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolInfant d'Aragó Modifica el valor a Wikidata
FamíliaCasa reial d'Aragó Modifica el valor a Wikidata
CònjugePere de Castella i de Molina (1310 (Gregorià)–) Modifica el valor a Wikidata
FillsBlanca de Castella Modifica el valor a Wikidata
ParesJaume el Just Modifica el valor a Wikidata i Blanca de Nàpols Modifica el valor a Wikidata
GermansViolant d'Aragó i d'Anjou, Elisabet d'Aragó i d'Anjou, Alfons el Benigne, Pere d'Aragó i d'Anjou, Blanca d'Aragó, Constança d'Aragó i d'Anjou, Ramon Berenguer I d'Empúries i Jaume d'Aragó i d'Anjou Modifica el valor a Wikidata
Blasó de les monges dominiques

Maria d'Aragó i d'Anjou (1299Barcelona, 1347) fou infanta d'Aragó. Filla de Jaume II d'Aragó i de la seva segona muller, Blanca de Nàpols. Es casà a l'església de Santa Maria la Major de Calataiud[1] amb l'infant Pere de Castella i de Molina, fill del rei Sanç IV de Castella i de Maria de Molina. Fou la impulsora de la fundació del monestir de Montsió, de monges dominiques, a Barcelona.[2]

Biografia[modifica]

L'època en què va néixer coincideix amb un moment de prosperitat. D'acord amb el costum de les cases reials que consideraven les filles com a valuoses monedes de canvi, de seguida va ser promesa amb l'infant Pere de Castella, si bé el matrimoni no es va dur a terme fins passats uns anys, el 1312. Però poc va durar aquest matrimoni, ja que Pere va morir al cap de set anys lluitant contra els musulmans del regne de Granada.[3] Amb Pere tingué una filla pòstuma, Blanca.

Encara era jove i podia haver-se tornat a casar, però Maria va escollir entrar en religió, i l'orde escollit va ser el de les comanadores de Sant Joan de Jerusalem. La tria de segur que devia estar influïda per la seva germana Blanca, que des de 1321 era priora del monestir de Sixena, pertanyent al mateix orde hospitaler i un dels més importants del regne d’Aragó. També hi devia influir que les dues infantes, Maria i Blanca, eren nebodes de sant Lluís, bisbe de Tolosa, que era membre de l'orde franciscà, agermanat amb el dels predicadors.

La regla que practicaven les hospitaleres era força permissiva i més encara si les seves integrants tenien llinatge reial. En certa manera, era una prolongació de la cort. Els hàbits que vestien no tenien res d'austers. Era habitual que fessin servir la seda i lluïssin or o pedres precioses. A més, participaven en actes civils com qualsevol altra dama noble.

Consta, per exemple, que les dues germanes, l'any 1337, van assistir a Saragossa a les solemnes festes de coronació del rei Pere III, que era el seu nebot.[3] El seguici palatí de celebracions va continuar a València, i Maria i Blanca també hi foren presents. Blanca agraïa el clima benèvol de la ciutat del Túria, que contrastava amb la insalubre humitat de Sixena.

Fundació de Montsió[modifica]

A València, Maria va tenir la intenció d'entrar en un convent de dominiques ja existent o bé de fundar-ne un de nou. A banda el fet que el rei Pere li havia promès atorgar-li 30.000 sous anuals per a la fundació, cal tenir present que la infanta gaudia d'un important patrimoni que havia rebut de la seva família: els castells de Berlanga, Almazán, Aguilar i Monteagudo.

Monestir de Montsió, avui a Espluges de Llobregat

Però a València no va poder dur a terme el seu projecte, en part perquè les dues infantes van haver de deixar la ciutat, ja que Blanca, que no era la primera vegada que, sent la priora, s'absentava de Sixena, hi era reclamada.

El contacte i els ensenyaments rebuts de Nicolau Rosell, el cardenal que era el confessor de Maria, van fer que augmentés l'afecte per l'orde dels predicadors i que pogués dur a terme el seu anhelat desig, el de fundar un monestir. Ja havia viscut l'estima dels seus pares per l'orde predicador, quan van fundar el monestir de Santa Agnès de Saragossa (1300) amb sis monges de Pruille (França). Coincideix aquell moment amb l'estada a Barcelona de la seva germana Blanca, que residia a la casa de l'Ardiaca, per poder obtenir la corresponent llicència.

Al cap de poc, obtingué una butlla del papa Climent VI i van començar les obres de construcció. No obstant això, no les va poder veure acabades, perquè va morir l'any 1347 a Barcelona. D'acord amb les seves disposicions testamentàries, va rebre sepultura a l'església del convent dels domincans de Barcelona (Santa Caterina), fins que passats tres segles, en l'any 1649, les seves despulles van ser traslladades al monestir de monges predicadores de Montsió, que ella havia fundat. Al sepulcre de pedra que es va construir aquest any es podia llegir la inscripció següent:

« <Sepultura de la sereníssima infanta sor Maria, filla del rey de Aragó Don Jaume lo segon y de Doña Blanca, filla de Carlos, rey de Sicília, muller que fou de l'infant Don Pere, fill del rey de Castella Don Sancho, y després monja de l'ordre de Sant Joan de l'Hospital en el monestir de Xixena, y finalment religiosa de nostre ordre de predicadors i fundadora del convent de Montesión d'esta ciutat. Morí per los anys del Senyor 1347, ans de veure acabada la obra de dit monestir, y així fou enterrada en lo present convent.> »

Referències[modifica]

  1. Universitat de Barcelona. Institut de Història Medieval d'Espanya. Anuario de estudios medievales, Volum 12, 1982. . Pàg. 507
  2. Ajuntament d'Esplugues. Catàleg del Monestir de Montsió. (2009)
  3. 3,0 3,1 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval (en català). Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 269. ISBN 9788416166220.