Mariano Ozores Puchol

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Mariano Ozores)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaMariano Ozores Puchol
Dades biogràfiques
Naixement 5 d'octubre de 1926 (90 anys)
Madrid
Activitat professional
Ocupació Director de cinema i guionista
Dades familiars
Pares Mariano Ozores FrancésLluisa Puchol
Germans

IMDB: nm0654839
Modifica dades a Wikidata

Mariano Ozores Puchol (Madrid, 5 d'octubre de 1926) és un director de cinema i guionista espanyol, Germà dels actors José Luis Ozores Puchol (1923-1968) i Antonio Ozores Puchol (1928-2010), i oncle de les també actrius Adriana Ozores Muñoz (1959) i Emma Ozores Ruiz (1966), la primera filla de José Luis i la segona d'Antonio.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Originari de Burjassot. La seva infància transcorre en un món relacionat amb la interpretació, ja que els seus pares (Mariano Ozores i Luisa Puchol) eren actors i tenien la seva pròpia companyia de teatre, on el jove Mariano comença a treballar el 1940 exercint diversos oficis, com a actor resulta dolent i gens comparable amb la talla dels seus germans, per la qual cosa decideix buscar altres llocs artístics en la companyia dels seus pares i deixa d'actuar cap a 1948. Els seus primers escrits humorístics els fa per als seus pares i per a la revista satírica La Codorniz al costat dels seus dos germans.

Es va casar l'actriu Teresa Arcos (filla de l'actor Rafael Arcos i la ballarina coneguda com La Gioconda) i van tenir una filla, Teresa, que s'ha inclinat per la psicologia.

Els seus començaments[modifica | modifica el codi]

El 1952 comença els seus passos al cinema contractat per Benito Perojo en la pel·lícula Ché, qué loco. Fins a finals dels 50 treballa amb Perojo i Alfonso Paso i a partir de l'inici de les emissions de TVE el 1956 dirigeix diversos programes.

El 1959 dirigeix el film Las dos y media y... veneno, escrita per Paso i protagonitzada per l'elenc que participaria en les seves primeres obres: els seus germans Antonio i José Luis i la seva cunyada l'actriu Elisa Montés, entre altres. És la seva primera comèdia, gènere que conrearia àmpliament en la seva carrera, a la qual li van seguir altres títols com Salto mortal (1961), Alegre juventud (1962) rodada en el Seminari Menor de Pilas (Sevilla), Chica para todo (1962), etc.

El 1963, la seva productora “La Hispànica” fallida després del fracàs de “La hora incógnita” i el 1964 es nega a aparèixer com a director del film propagandístic franquista “Morir en España”, que roda com a realitzador. Ozores sempre s'ha mantingut al marge de tendències polítiques oficials, sense que l'adoctrinament per cap d'aquestes causes hagi estat la fi del rodatge ni dels guions de les seves pel·lícules. En 1964 treballa com a Director de la 2a unitat del film "Franco, ese hombre", film hagiogràfic sobre la vida i miracles del Dictador.

El «landisme»[modifica | modifica el codi]

Però els seus films de més èxit estan a punt d'arribar. Tots ells s'inclouen en la comèdia espanyola típica del moment, portaveu de la realitat social de la classe mitjana i popular de l'època. Rueda entre tres i quatre pel·lícules per any, la majoria d'elles escrites per ell, i es converteix en un dels màxims exponents del Landisme. Figuren entre els seus actors preferits d'aquesta època pre-democràtica, a més dels seus germans, el mateix Alfredo Landa, José Luis López Vázquez, Concha Velasco, Gracita Morales, Florinda Chico, entre molts altres.

Uneix esforços amb els dos fenòmens còmics del moment: Paco Martínez Soria i Lina Morgan, i a cada film va conformant reptariments que han constituït la història del cine popular comercial espanyol d'aquells anys. Endemés, aprofita la fama de cantants famosos de l'època com Manolo Escobar o Peret per a rodar alguns films. Hom pot destacar entre els seus millors títols d'aquest període la trilogia Operación cabaretera – Mata Hari – Secretaria (1965-66-67), protagonitzada per Gracita Morales, Crónica de nueve meses (1967), Objetivo Bi-ki-ni (1968), ¡Cómo está el servicio! (1968), El taxi de los conflictos (1969), pel·lícula formada per diverses històries que transcorren a l'interior d'un taxi i que tenian un repartiment format per desenes d'actors i cantants força coneguts i els beneficis de la qual es destinaren a finalitats caritatives, “Cuatro noches de boda” (1969), La llamaban la padrina (1972), Manolo la nuit (1973), “Fin de semana al desnudo” (1974), “Celedonio y yo somos así” (1974) i moltes més.

El destape[modifica | modifica el codi]

Amb l'arribada de la Transició Democràtica, Mariano Ozores continua sent uns dels més prolífics directors i guionistes. S'incorpora al cinema del destape, però a més utilitza els seus films com a base de crítica i paròdia de la societat i la política del moment i situa als seus personatges dins dels grans canvis que s'estan produint. Malgrat l'èxit del seu cinema, sempre ha viscut envoltat de nombroses crítiques que consideren els seus productes com un subgènere sense valor de la cinematografia espanyola. Títols com Alcalde por elección (1976) o El apolítico (1977) són els primers d'aquesta etapa.

Però la seva major font d'èxits comercials arriba de la mà del duo Fernando Esteso-Andrés Pajares, amb els qui va a rodar 9 pel·lícules (moltes més amb tots dos actors per separat), al costat del seu inseparable germà Antonio i altres figures com Juanito Navarro, Africa Pratt, Alfonso del Real o Marcia Bell. El primer títol de la saga serà Los bingueros (1979), que serà el film més taquiller de l'any, al que seguirà Los energéticos (1979), Los chulos (1981), o Padre no hay más que dos (1982), que aprofita comercialment l'èxit del grup infantil Parchís. El trio “Ozores-Pajares-Esteso” roda el seu últim film conjunt el 1983.

Una altra de les seves obres de més èxit al cinema dels primers 80 és Cristóbal Colón, de oficio descubridor (1982), escrita per Juan José Alonso Millán i protagonitzada per Pajares que aconsegueix ser una de les tres pel·lícules més taquilleres del cinema espanyol durant molts anys. En aquest ambient “històric” roda La loca historia de los tres mosqueteros (1983), amb el jove trio Martes y Trece.

Els seus últims treballs[modifica | modifica el codi]

Després d'un ritme que li porta a realitzar alguns anys fins a sis pel·lícules (fins i tot versionant el mateix film El hijo del cura (1982) pocs anys després com El cura ya tiene hijo (1984), el ritme decau a mitjan dècada, quan aquest tipus de trames ja no interessen l'espectador mitjà, que ha evolucionat cap a un altre tipus de cinema i l'estereotip del guió crític d'Ozores ja no atreu l'atenció d'abans. Els seus últims títols amb Esteso són Que tía la CIA i Cuatro mujeres y un lío, ambdues de 1985.

Aprofita llavors la fama que el seu germà Antonio està aconseguint amb les seves aparicions en el popular concurs de TVE Un, dos, tres... per rodar dos films els títols dels quals són directament presos de les frases estel·lars que Antonio popularitza al programa: No hija, no i Eso sí se hace (1987). Aquesta última és la versió per a cinema de la revista Reir más es imposible que Antonio Ozores Puchol i Juanito Navarro interpreten amb èxit en teatre, i que es converteixen en el seu nou duo preferit.

Els seus últims treballs per al cinema es produeixen a la fi dels 80 i principis dels 90 amb títols com Esto es un atraco (1987), Hacienda somos casi todos (1988), Disparate nacional (1990), Jet Marbella Set (1991) i Pelotazo nacional (1993), on recupera l'actualitat política del moment (rics, famosos i polítics corruptes) com a tema a parodiar.

En els 90, va portar a televisió dues sèries a TVE: el 1991 realitza Taller Mecánico, amb Antonio Ozores, María Silva i Leticia Sabater com a protagonistes, que obté uns resultats acceptables i el 1993 El sexólogo, que és retirada enmig d'una gran polèmica.

En els últims anys, s'ha editat en DVD amb gran èxit les 9 pel·lícules protagonitzades pel mític duo Esteso-Pajares.

Filmografia com a director[modifica | modifica el codi]

  • Ellas los prefieren locas (1976)
  • Los pecados de una chica casi decente (1975)
  • Mayordomo para todo (1975)
  • Nosotros, los decentes (1975)
  • Tío, ¿de verdad vienen de París? (1975)
  • Celedonio y yo somos así (1974)
  • Dormir y ligar, todo es empezar (1974)
  • El calzonazos (1974)
  • Fin de semana al desnudo (1974)
  • El reprimido (1973)
  • Jenaro, el de los catorce (1973)
  • Manolo, la nuit (1973)
  • Señora doctor (1973)
  • Una monja y un don Juan (1973)
  • Dos chicas de revista (1972)
  • La descarriada (1972)
  • La llamaban la Madrina (1972)
  • En la red de mi canción (1971)
  • La Graduada (1971)
  • Si fulano fuese mengano (1971)
  • Venta por pisos (1971)
  • A mí las mujeres, ni fu ni fa (1970)
  • En un lugar de la Manga (1970)
  • Después de los nueve meses (1969)
  • Cuatro noches de boda (1969)
  • El taxi de los conflictos (1969)
  • Matromonios separados (1969)
  • Susana (1969)
  • ¡Cómo está el servicio! (1968)
  • Objetivo Bi-ki-ni (1968)
  • Crónica de nueve meses (1967)
  • Cuarenta grados a la sombra (1967)
  • Operación Mata-Hari (1967)
  • Operación Secretaria (1966)
  • Hoy como ayer (1966)
  • Operación Cabaretera (1965)
  • Morir en España (1964)
  • La hora incógnita (1963)
  • Las hijas de Elena (1963)
  • Alegre juventud (1962)
  • Chica para todo (1962)
  • Su alteza la niña (1962)
  • Suspendido en sinvergüenza (1962)
  • Salto mortal (1961)
  • Las dos y media y... veneno (1959)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]