Marie-Guillemine Benoist

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaMarie-Guillemine Benoist
Marie-Guillemine Benoist.jpg
Dades biogràfiques
Naixement Marie-Guillemine de Laville-Leroux
18 de desembre de 1768
París
Mort 8 d'octubre de 1826(57 anys)
París
Activitat professional
Ocupació Pintora
Gènere Pintura d'història, pintura de gènere i retrat pictòric
Mestres Élisabeth Louise Vigée Le Brun i Jacques-Louis David
Obra
Obres destacades Portrait of a Negress
Portrait of Pauline Bonaparte princess Borghese
Dades familiars
Pare René Delaville-Leroulx
Germans
Modifica dades a Wikidata
Marie-Guillemine Benoist
Portrait d'une négresse
1800, Musée du Louvre.

Marie-Guillemine Benoist, nascuda com Marie-Guillemine de Laville-Leroux (París, 18 desembre 1768 - París, 8 octubre 1826), fou una pintora francesa d'estil neoclàssic. També va conrear la pintura històrica i de gènere.[1]

Biografia[modifica]

Filla d'un funcionari, va iniciar la seva formació amb Élisabeth Vigée Le Brun el 1781, passant al taller de Jacques-Louis David el 1786, juntament amb la seva germana Marie-Élisabeth.

El 1784, va conèixer el poeta Charles-Albert Demoustier, qui es va inspirar en ella per al personatge d'Émile en la seva obra Lettres à Émilie sur la mythologie (1821).

Va exposar per primera vegada el 1791 en el Saló de París, on va presentar un quadre d'assumpte mitològic, Psyché faisant ses adieux à sa famille. De la mateixa època és L’Innocence entre la vertu et le vice, també inspirat en la mitologia, adaptant el tema d'Hèrcules en estat crític i reflectint les seves inquietuds feministes, ja que en ell apareix el vici en forma d'home, paper tradicionalment lligat a un personatge femení.[2]

El 1793 es va casar amb el banquer Pierre-Vincent Benoist. A la mateixa època va començar a desprendre's de la influència de David, abandonant els subjectes clàssics per la pintura de gènere.

La seva carrera com a pintora d'èxit va continuar al Saló de 1800, en què va presentar el seu Portrait d'une négresse. Aquest retrat d'una criada del seu cunyat,[3] pintat només sis anys després de l'abolició de l'esclavitud, es convertí en un manifest a favor de l'emancipació de la dona i les persones de raça negra.[2] El quadre fou adquirit per Lluís XVIII per a l'Estat francès el 1818.

El 1803 Napoleó Bonaparte, en aquell moment Primer Cònsol, li va encarregar el seu retrat amb destinació a la ciutat de Gant, recentment lliurada a França pel Tractat de Lunéville. Un any més tard va rebre una medalla d'or del Saló i va obtenir una pensió governamental. També en aquells dies va obrir un taller exclusivament per a dones a les que ensenyava pintura.

Amb la Restauració, el seu marit, el comte Benoist, monàrquic convençut, va ser nomenat membre del Consell d'Estat i ella, pel que sembla, va haver d'abandonar la pintura quan estava al cim de la seva carrera.

Obra[modifica]

  • Psyché faisant ses adieux a sa famille (1791)
  • L'Innocence entre la vertu et le vice
  • Portrait d’une négresse (1800, Musée du Louvre)
  • Portrait de Napoléon (1804, cort de Ghent)
  • Portrait du Maréchal Brune (1805, destruït ; una còpia es troba al Musée du Château de Versalles)
  • Portrait de Pauline Borghèse (1807, Musée du Château de Versalles)
  • Portrait de Marie-Élise, grande duchesse de Toscane (Pinacoteca Nazionale, Lucca)
  • Portrait de l’impératrice Marie-Louise (Château de Fontainebleau)
  • La lecture de la Bible, (1810, musée municipal, Louviers)
  • La Consultation o La Diseuse de bonne-aventure, Musée municipal de Saintes.

Referències[modifica]

  1. «Marie-Guillemine Benoist» (en anglès). WikiArt. [Consulta: 17 maig 2015].
  2. 2,0 2,1 «Marie-Guillaumine Benoist, la pintora que se adelantó a su tiempo» (en castellà). Yahoo.es. [Consulta: 17 maig 2015].
  3. «Marie-Guillemine BENOIST» (en francès). Louvre. [Consulta: 17 maig 2015].

Bibliografia[modifica]

  • Marie-Juliette Ballot, Une élève de David, La Comtesse Benoist, L'Émilie de Demoustier, 1768-1826, Plon, París, 1914
  • Astrid Reuter, Marie-Guilhelmine Benoist, Gestaltungsraüme einer Künstlerin um 1800, Lukas Verlag, Berlín, 2002