Marie Laforêt

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMarie Laforêt
Laforêt2.jpg
Biografia
Naixement 5 octubre 1939 (80 anys)
Solac de Mar
Formació Cours Simon Tradueix
Activitat
Ocupació Actriu, cantant, actriu de cinema i escriptora
Gènere Chanson
Instrument Veu

IMDB: nm0481030 Allocine: 104 Allmovie: p39992
Musicbrainz: 24e2bb07-b2b9-4376-860d-352851ef13f4 Discogs: 462548 Allmusic: mn0000268463
Modifica les dades a Wikidata

Maitena Douménach, anomenada Marie Laforêt, Solac (Gironda, França, 5 d'octubre de 1939), és una cantant i actriu francesa. Des de 1978, viu a Ginebra i té també la nacionalitat suïssa.

Origen dels seus noms[modifica]

El seu primer nom, Maitena, d'origen basc, té el significat d' « estimada », i es posat de vegades a habitants del Llenguadoc, sobretot dels Pirineus,[1] i s'assembla al diminutiu local de Marie-Thérèse, Maïthé.[2] El cognom del seu pare, Douménach, és d'origen català (corresponent a Domenech en català).

L'artista, que rebutja tota mena de exclusivismes nacionalistes, s'ha caracteritzat més d'una vegada com « ariégeoise ». ».[3]

Infantesa i adolescència[modifica]

Casa Laforêt neix a Solac, a la Gironda, a la vila Rithé-Rilou, anomenada així pels noms de la seva tia i de la seva mare: Marie-Thérèse i Marie-Louise Sant Guily. La família del seu pare, l'industrial Jean Douménach, és procedent de Oleta i Èvol, poble dels Pirineus Orientals, situat als marges de la Têt.[4] El seu rebesavi pel costat patern, Louis Doumenach, va dirigir a L'Avelhanet, a l' Arieja, una empresa tèxtil, i el seu avi va construir cabanons a Soulac el 1886.[5][6]

Durant la guerra, el seu pare es detingut com a presoner de guerra a Alemanya i Marie, la seva germana Alexandra i la seva mare coneixen moltes privacions. Amb tres anys, segons les revelacions ulteriors de la cantant, sofreix un traumatisme sexual sever, els records del qual la marcaran per molt de temps. Evoca aquest episodi traumatic, i d'altres episodis, a l'emissió de Thierry Ardisson.[7]

Durant la guerra, els Doumenach troben refugi a Caors i al municipi dels avantpassats, L'Avelhanet. Després de la guerra i el retorn del pare el maig de 1945, la família viu a Valenciennes, on el pare dirigeix un taller de construccions ferroviaries, mentre que Maitena va a l'escola a l'institut Watteau, fins a cinquè. A continuació els Doumenach s'estableixen a París.[8][6]

Després d'apropar-se a la religió i d'haver reflexionat un temps sobre la idea d'anar al convent, segueix a París estudis al liceu Jean-de-La Fontaine, on comença a experimentar un viu interès per les seves primeres experiències del joc dramàtic, que tenen per ella un benèfic efecte catàrtic.

Carrera[modifica]

La seva carrera comença després que ha assolit el concurs « Naixement d'una estrella », organitzat per Europe 1 l'any 1959. Hauria reemplaçat la seva germana sobre la marxa... Aconsegueix un paper en un film de Louis Malle, Llibertat. Observada per Raymond Rouleau, assisteix als seus cursos de teatre. El projecte de film de Louis Malle és, al cap i a la fi, abandonat i amb Alain Delon i Maurici Ronet a Ple Sol de René Clément fa la seva primera aparició observada al cinema.

Els papers tenen continuïtat i el 1961 es casa amb el director Jean-Gabriel Albicocco (1936-2001), que la fa actuar a dos dels seus films: La noia dels ulls d'or de la novel·la d'Honoré de Balzac i Le Rat d'Amerique de la de Jacques Lanzmann, amb un altre cantant actor, Charles Aznavour. El febrer de 1963 surt el seu segon 45 rpm (de la BO del film de Marcel Moussy Sant-Tropez Blues de 1960, que grava amb el seu amic d'infantesa Jacques Higelin), que marcarà la seva carrera per sempre. És l'arribada dels Vendanges de l'amour, escrit per Danyel Gérard.

Després de la seva ruptura amb Albicocco, es casa (1965-1967) amb Judes Azuelos, home de negocis d'origen marroquí jueu, amb qui té els seus dos primers fills (sobretot la directora Lisa Azuelos), a continuació el 1971 amb Alain Kahn-Sriber, home de negocis i col·leccionista d'art amb qui té un tercer fill[9]

Els èxits s'encadenen: Frantz el 1963 (duo amb Guy Béart), Viens sur la montagne i la Tendresse ek 1964, Katy cruelle i la Bague au doigt el 1965, Marie-douceur, Marie-colère, adaptació de Paint it black, Manchester et Liverpool i La Voix du silence, versió francesa de Sounds of silence el 1966.

El 1967, Ivan, Boris et moi és un èxit popular així com Mon amour, mon ami. Finals de 1968, Marie Laforêt torna amb força als hit-parades gràcies a l'èxit Que calor la vida.

Al final dels anys 1960, dona un gir i desitja orientar la seva carrera cap a títols més personals i enfocats als folklores americans i europeus, una mena de « world music » de la qual serà una pionera a França. Així, canta al Olympia l'any 1969 (recital gravat en disc), a Bobino l'any següent i al Teatre de la Ciutat l'any 1971-72. Aquest període situat entre 1968 i 1972, és sens dubte el més ric i el més autèntic en un pla artístic, portant-la sobre els escenaris del món sencer. En aquesta època signa els seus textos sota el pseudonim de Françoise They. Però això no agrada a la CBS, la seva nova casa de discos. Esperaven èxits i cançons lleugeres. Marie Laforêt tenia ganes de cançons de bressol iugoslaves i ritmes brasilers (treballa amb Egberto Gismonti i l'argentí Jorge Milchberg). La cantant signa llavors amb Polydor i després d'un últim àlbum molt personal l'any 1972 que és un fracàs comercial, decideix renunciar als seus gustos musicals per deixar-se guiar pels seus productors i respondre a les demandes d'un públic més ampli.

Diversos grans èxits populars marquen no obstant això aquest període comercial: Viens, viens, adaptació d'un èxit alemany, Mais je t'aime, L'Amour comme à 16 ans, Tant qu'il y aura des chevaux, el 1973, Cadeau, el 1974, adaptació de l'èxit country No Charge, Maine-Montparnasse, el 1976, Il a neigé sur Yesterday, el 1977, cançó-homenatge als Beatles. L'agost de 1977, decideix instal·lar-se a Suïssa i anuncia renunciar als enregistraments, amb la finalitat d'escapar a la sobremediatització i poder escriure llibres en l'anonimat.[10]

Un altre home important a la seva vida, Pierre Cornette de Sant Cyr, subhastador, escriptor i col·leccionista d'art, la inicia, al final dels anys 1970, en el mercat d'art. S'instal·la a Ginebra, el 1978 on té, fins al 1981, una galeria d'art, on exerceix també la professió de comissària-priseur.[4] No obstant això, el 1979 torna també al cinema a Flic ou voyou al costat de Jean-Paul Belmondo i de Michel Galabru.

El 1980 es casa amb Pierre Meyer. Després d'una incursió per la literatura amb la publicació de Contes i llegendes de la meva vida privada a Stock, Marie Laforêt es consagra sobretot al cinema, a França, però també a Itàlia. El seu paper més destacat llavors és al film argentí Tangos, l'exili de Gardel, que obté el premi del jurat a Venècia el 1985. Treu pocs discos malgrat algunes temptatives l'any 1982 per exemple amb Blanca nit de satin (recuperació de Nights in White Satin del grup The Moody Blues).

Marie Laforêt a la Mostra de Venècia el 1994.

El 7 de setembre de 1990 es casa amb l'agent de canvi Éric (Georges Just) de Lavandeyra, del qual es separa el 1994. Torna el 1993 amb un àlbum del qual signa tots els textos, sense pseudonim aquesta vegada, Reconnaissances dels quals sortirien dos singles Genève... ou bien i Richard Toll. El 1994, la cantant publica una compilació en quatre volums, recorrent els seus trenta anys de carrera discogràfica. La compilació Fragile de A à Z es presenta igualment en quatre volums separats (Fragile de A à H, Fragile d'I à L, Fragile de L à P i Fragile de P à Z). Una compilació dels millors títols surt sota el títol Éventail 1963-1993. La carrera de Marie segueix durant els anys 1990 al cinema, amb Tykho Moon de Enki Bilal.

El 1998, el seu àlbum Voyages au long cours conté disset inèdits gravats en escena en una gira mundial (1969-1970). Hi canta en anglès (Barbara Allen), en espanyol (Cabrestero), en italià (Cicerenella), en rus, en romanès tan bé com en francès (Marleau). Marie Laforêt ha cantat en escena cançons que han quedat inèdites com Mon cœur se balance, composta sobre una música de Mendelssohn.

El 2001, publica Mes petites magies, livre de recettes pour devenir jeune, un llibre de receptes de bellesa. El 2002, publica Panier de crabes: les vrais maîtres du monde, un llibre compromès on denuncia les derives de les finances, món que ha tocat a través del seu marit Éric de Lavandeyra.

Després d'haver interpretat Maria Callas a Master Class, paper que li suposa excel·lents critiques (nominació als Molières l'any 2000 per la seva interpretació), reemplaça Isabelle Mergault a l'obra de Laurent Ruquier La presse est unanime l'any 2003. Actua igualment durant un mes a l'Espai Cardin l'any 2004 en Jesus la Caille, adaptació de la novel·la Jésus-la-Caille de Francis Carco. Participa cada setmana s Europe 1 a l'emissió de Laurent Ruquier On va s'gêner.

Marie Laforêt torna a l'escenari del 14 al 16 de juliol de 2005, en el marc del Festival Just for Laughs de Mont-real, en la pre-estrena d'una sèrie d'espectacles que acull el Théâtre des Bouffes-Parisiens, a París, del 12 al 24 de setembre de 2005, per la seva primera gira com a cantant des de 1972. Després de dos anys de prova, una sèrie de concerts per setembre 2007, i s'anuncia una gira de comiat, a continuació anul·lada pels problemes de salut de la cantant.

El mateix any, sobre el seu quart àlbum Six pieds sous terre, Robert (autor-compositor de l'escena alternativa francesa) reprèn la Prière pour aller au paradis creada per Marie Laforêt el 1973.

Marie Laforêt, casada cinc vegades, és la mare de tres fills: Lisa Azuelos (nascuda l'any 1965), la directora del film LOL i Dalida, Jean-Mehdi-Abraham Azuelos (nascut l'any 1967) (fills de Judes Azuelos) així com Ève-Marie-Deborah (nascuda l'any 1974, filla d'Alain Kahn-Sriber).[11][8]

Filmografia[modifica]

  • 1959: Bonsoir Marie Laforêt curtmetratge de Jean-Gabriel Albicocco per la TV americana formant part d'una sèrie de curtmetratges sobre diferents joves actrius de la Nouvelle-Vague
  • 1960: Plein Soleil de René Clément: Marge Duval
  • 1961: Sant-Tropez Blues de Marcel Moussy: Anne-Marie (amb Jacques Higelin com a company)
  • 1961: La Fille aux yeux d'or (Lleó d'Argent al Festival de Venècia 1961) de Jean-Gabriel Albicocco: La noia
  • 1961: Les Amours célèbres, esquetx Les actrius: Srta. Georges
  • 1961: Le Rouge et le Noir (de la novel·la de Stendhal) de Pierre Cardenal: Mathilde de la Mole
  • 1962: Los 4 golpes (Les 4 coups) curtmetratge (durada 4 min) inèdit de i amb François Truffaut i Marie Laforêt (presentat per la Cinémathèque Française l'any 2014)
  • 1962: Le Rat d'Amérique de Jean-Gabriel Albicocco: Maria
  • 1962: Leviathan (Gran Premi de la critica Festival de Venècia) de Léonard Keigel: Angèle
  • 1963: Cherchez l'idole de Michel Boisrond
  • 1963: À cause, à cause d'une femme de Michel Deville: Agathe
  • 1964: La Chasse à l'homme de Édouard Molinaro: Gisèle
  • 1965: Cent briques et des tuiles de Pierre Grimblat: Ida
  • 1965: La redevance du fantôme (TV) (Premi Albert Ollivier 1966) de Robert Enrico: Miss Diamond
  • 1965: Des filles pour l'armée (Le Soldatesse) Premi especial d'Argent al Festival Internacional de Cinema de Moscou 1965 - de Valerio Zurlini: Eftichia
  • 1965: Marie-Chantal contre le docteur Kha de Claude Chabrol: Marie-Chantal
  • 1967: Le Treizième Caprice de Roger Boussinot: Fanny
  • 1967: Jack of Diamonds de Don Taylor: Olga
  • 1968: Kean, un rei de teatre (TV) de Marcel Moussy: La Comtessa Elena de Koefeld
  • 1970: La Hobereaute (òpera parlada de Jacques Audiberti), posada en escena Georges Vitaly, en diferit de l'Hotel de Béthune-Sully en el marc del Festival del Marais, realització de Philippe Laïk: La Hobereaute
  • 1972: Le Petit Poucet de Michel Boisrond: la reina
  • 1977: Emmenez-moi au Ritz (TV) de Pierre Grimblat: aparició com a Marie Laforêt
  • 1979: Flic ou voyou de Georges Lautner: Edmonde Puget-Rostand
  • 1982: Les Diplômés du dernier rang de Christian Gion: Dominique
  • 1982: Que les gros salaires lèvent le doigt ! de Denys Granier-Deferre: Rose (no surt als crèdits)
  • 1984: Les Morfalous d'Henri Verneuil: Hélène Laroche-Fréon
  • 1984: Pauline ou l'écume de la mer (TV) de Patrick Bureau, d'una obra de Gabriel Arout: Pauline
  • 1984: Joyeuses Pâques de Georges Lautner: Sophie Margelle
  • 1985: Le Pactole de Jean-Pierre Mocky: Greta Rousselet
  • 1985: Tangos, l'exil de Gardel (Gran Premi especial del Jurat Festival de Venècia 1985) de Fernando Ezequiel Solanas: Mariana
  • 1987: La Piovra 3 (TV) sèrie en 4 episodis de Luigi Perelli: Anna Antinari
  • 1987: Sale Destin de Sylvain Madigan: Marthe Marboni
  • 1987: Fucking Fernand de Gérard Mordillat: Lotte
  • 1987: Il est génial papy ! de Michel Drach: Louise
  • 1988: Le Loufiat (TV) d'Annie Butler: Françoise May
  • 1989: La Folle journée ou Le mariage de Figaro de Roger Coggio: la comtessa
  • 1989: La Bugiarda (TV), dos episodis, de Franco Giraldi: la Signora Elvira
  • 1990: 'L'Avaro de Tonino Cervi: comtessa Isabella Spinosi
  • 1990: Per una fredda mattina di maggio de Vittorio Sindoni: una periodista política
  • 1990: 4 Piccole dóna (TV) sèrie en 4 episodis de Gianfranco Albano: la mare de les quatre filles
  • 1990: Présumé dangereux de Georges Lautner: Théa
  • 1991: Cane sciolto 3 (TV), dos episodis, de Giorgio Capitani: Hélène
  • 1992: Tutti gli uomini di Sara de Gianpolo Tescari: la mare de Sara
  • 1994: Jeudi 12 (TV) de Patrick Vidal: la directora de l'agència de publicitat
  • 1994: A che punto è la notte? (TV), dos episodis, de Nanni Loy: la signora Chantal Guidi
  • 1995: Ainsi soient-elles de Patrick i Liza Alessandrin: la mare de Marie
  • 1995: Dis-moi ouí d'Alexandre Arcady: Mme Villiers
  • 1996: Chienne de vie (TV) de Bernard Uzan: Françoise (actriu de teatre)
  • 1996: Adrien le Sage (TV) de Jacques Monnet: la comtessa de Pontigny
  • 1996: Tykho Moon d' Enki Bilal: Éva
  • 1997: Héroïnes de Gérard Krawczyk: Sylvie
  • 1997: C'est la tangente que je préfère de Charlotte Silvera: Pétra, la vérité
  • 1997: La Durite (curtmetratge 16 minuts) de Philippe J. Cotten
  • 1997: Desierto di fuoco (TV) d'Enzo G. Castellari: Va Vogar
  • 1998: Vila Vanille (TV), dos episodis, de Jean Sagols: Pronia
  • 2000: Jeux pour mourir
  • 2001: Le Syndrome de l'adhésif
  • 2003: ''Le Président et la voyante - projecte - no rodat
  • 2008: Les Bureaux de Dieu de Claire Simon

Referències[modifica]

  1. «Une statistique du prénom Maïtena». www.aufeminin.com..
  2. «Voir Maïte Zaitout = « je t'aime », en basc». www.lexilogos.com..
  3. Marie Laforêt - VSD (magazine)
  4. 4,0 4,1 http://www.genealogiemagazine.com/genemois/213-marie-laforet.
  5. R. Zebulun le livre sur Soulac.
  6. 6,0 6,1 interview dans VSD
  7. Marie Laforêt a "l'affaire Karen Mulder".
  8. 8,0 8,1 interview dans l'émission Famille je vous aime
  9. nouvelle dans le journal ABC.
  10. Pessis, Jacques. Chronique/Dargaud. Chronique de la chanson française, 2003. ISBN 2205055216. 
  11. «Marie Laforêt : "Je déteste m'entendre chanter"». femme.wanadoo.fr.