Marie Taglioni

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaMarie Taglioni
Maria Taglioni Kriehuber.jpg
Nom original (it) Maria Taglioni
Biografia
Naixement 23 abril 1804
Estocolm
Mort 22 abril 1885 (80 anys)
Marsella
Causa de mort Malaltia
Lloc d'enterrament cementiri del Père-Lachaise 48° 51′ 38″ N, 2° 23′ 56″ E / 48.860528°N,2.398906°E / 48.860528; 2.398906
Marsella
Activitat
Ocupació Ballarina, ballarina de ballet i coreògrafa
Mestre Filippo Taglioni i Jean-François Coulon
Estudiant Hélène Andrianoff Tradueix
Família
Parella Alexander Vasilyevich Trubetskoy Tradueix
Pares Filippo TaglioniSophie Karsten Tradueix
Modifica dades a Wikidata

Marie Taglioni (23 d'abril de 1804, Estocolm - 24 d'abril de 1884, Marsella) va ser una primera ballarina de dansa clàssica. Pertanyia a la famosa nissaga d'artistes Taglioni.

Es va formar amb el seu pare, el coreògraf i ballarí Filippo Taglioni, per continuar després amb Coulon. Amb el suport i direcció del seu pare va fer el seu debut al Kärntnerthortheater de Viena el 1822. L'èxit aconseguit li obrí les portes de l'Òpera de París el 1827. Es deia en la seva època que ella fou la primera a introduir les sabatilles de puntes, i la tècnica i preparació que requereixen en la dansa clàssica; va introduir l'estil romàntic en aquesta dansa, tant pel seu estil ballant com pel seu innovador vestuari, que esdevindria l'habitual en el clàssic.[1]

En La sílfide, el ballet del seu pare presentat a l'Opéra de París el 1832, va ballar per primera vegada sobre les puntes. Va crear un delicat nou estil, caracteritzat per salts flotants i postures balancejades com els arabescs, que va tipificar la qualitat romàntica de principis del segle XIX. Les seves diàfanes faldilles blanques es convertirien en el tutú creat per Eugène Lami vestit actualment per la majoria de ballarines de ballet clàssic. Quasi amb tota seguretat es pot afirmar que Marie no fou la primera que balla sobre les <puntes>, com erròniament es llegeix sovint, sinó que fou la primera que es va servir d'aquest artifici teatral (que ell havia poc a poc perfeccionat) per assolir una major expressivitat. Aquest mitjà tècnic serví a Marie per donar ànima i vida pròpia al personatge tant singular que representava. Fou lloada per l'extraordinari <aplomb>, la delicada gracia i la elegància amb les que sabia dibuixar en l'aire l'esperit dels boscos i de l'aire. Així es creà el mite, i l'ídol fou anomenat poc temps després <la dansarina cristiana>, en contraposició a la <pagana>, Fanny Elssler, amb el que es diferenciaven els dos estila de les ballarines: <balonné> en Marie, <taqueté> en Fanny Elssler, aèria la primera, terrestre la segona.

El 18 de setembre de 1832 a Londres, Marie casà amb el comte Jean-Pierre Victor Alfred Gilbert de Voisins, viceconseller de França, però no tingué un matrimoni feliç. Va fer gires per tota Europa i després de ballar La sílfide a París amb el ballarí napolità Antonio Guerra el 1836,[2] va deixar l'Ópera de Paris, i el 1837, va ballar amb el Ballet Imperial a Sant Petersburg fins al 1847, any en què es va retirar.

Més tard, a Anglaterra, va donar classes de ball de saló social i per a nens i dames de la societat a Londres; ella també va tenir un nombre limitat d'alumnes de ballet, entre aquests l'italiana Amina Boschetti i,[3] Emma Livry, per la qual creà la seva única coreografia, Le papillon (música d'Offenbach, París 1860). Aquesta ballarina fou una de les seves grans satisfaccions; la seva mort, a causa de les cremades sofertes en incendiar-se el seu tutú mentre realitzav una prova per l'òpera La muette de Portici (1862) li causà una gran pena. Abans d'aquest desgraciat accident, Livry havia representat en l'Òpera el que es considerava el <cavall de batalla> de Marie, Le sylphide, emulant la seva mestra.

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  1. Kassing, Gayle. History of dance: an interactive arts approach. Human Kinetics, 2007, p. 131. 
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. II, pàg. 551. (ISBN 84-7291-255-8)
  3. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 9, pàg. 229 (ISBN 84-239-4509-X)

Enllaços externs[modifica]