Marilyn Horne

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Marilyn Horne y Henry Lewis.

Marilyn Horne (Bradford, Pennsilvània, els Estats Units, 16 de gener de 1934).[1] és una mezzosoprano estatunidenca.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Filla d'un tenor aficionat, es va traslladar amb la seva família a Califòrnia i va estudiar cant, primer amb Bittenbender i Hazel Edna Llum, i després amb William Vennard a la Universitat del Sud de Califòrnia. Va debutar com a cantant d'òpera a Los Angeles el 1954 amb la Companyia d'Opera Guild, dirigida per Carl Ebert, fent els papers de Hansel a "Hansel i Gretel" de Humperdinck i Hata a la "La núvia venuda" de Smetana, i després el personatge principal de "La ventafocs" de Rossini. Durant el mateix període copia les cançons interpretades per l'actriu Dorothy Dandridge a la pel·lícula "Carmen Jones" d'Otto Preminger en la nova versió musical de "Carmen" de Bizet. Horne va valorar sempre els estudis amb Lotte Lehmann.[2] a Santa Barbara: "Lehmann va inaugurar el món sencer del que la imaginació pot fer per un cantant." Es remunta a 1956 el seu primer concert a Itàlia, amb música de Monteverdi i Schütz a la Basílica de Sant Marc a Venècia, sota la direcció de Robert Craft.

En la tardor de 1956 es trasllada a Europa, primer a Viena, on va estudiar durant un any, després a la ciutat alemanya de Gelsenkirchen, un centre industrial del Ruhr, on es va unir a la companyia d'òpera local. Va ampliar el repertori, especialment en el registre de soprano: "Wozzeck" Mimi, Minnie, Tatiana, Amelia a "Simon Boccanegra", Marie a "Carmen" i "La filla del regiment". A Itàlia és Jocasta a "Èdip Rei" de la RAI i és Gerhild a "Die Walküre" al San Carlo de Nàpols. El 21 de febrer de 1961, una actuació en concert de la Societat Americana d'Òpera marca el seu debut en la trobada de Nova York amb Joan Sutherland. Així va començar una col·laboració contínua amb ella i el seu marit, el director Richard Bonynge, molt reeixida, portant l'art del bel canto, en el registre de la veu de soprano, a un nivell molt alt. D'aquesta manera, els anys seixanta van ser marcats per una sèrie d'estrenes amb el nom de Rossini: Arsace (1964, Carnegie Hall), Isabel (1968, Roma, RAI), Rosina (1968 Maggio Musicale Fiorentino), i Arsace (1969, Londres), Drury Lane, amb Joan Sutherland i Richard Bonynge) a l'històric neoclàssic a La Scala l'abril de 1969, dirigits per Thomas Schippers.

En aquest punt de la carrera tenint ja un segell dedicat i havent fet nombrosos recitals, va participar en la creació de la gravació extraordinària de "Norma" i "Semiramide", al costat de Joan Sutherland. El 1969, un impacte, dirigida per Georg Solti, "Orfeo ed Euridice" de Gluck. El març de 1970 el debut Metropolitana com Adalgisa a "Norma", però, al costat de Joan Sutherland i Carlo Bergonzi. Aquell mateix any canta "Els Troians" i "El prophète" a la RAI i a Roma, al costat de Renata Scotto, Luciano Pavarotti i Ghiaurov Nicolai, el Requiem de Verdi, dirigida per Claudio Abbado. L'exploració d'un directori, de moment totalment obsolet continua amb dues fites: el 1974, "Tancredi" (presa en el 77 a l'Òpera de Roma) el 1978 i "Orlando Furiós" de Vivaldi, que es va esdevenir al Teatre Filharmònica de Verona. A aquests, afegeix noves funcions en el repertori tradicional: a Nova York Eboli, Amneris a Nova York i Salzburg. L'estiu de 1979 va tornar a Arsace a "Semiramide" a Aix de Provença, en una cèlebre exposició de Pier Luigi Pizzi, que marca el debut en el paper principal de Montserrat Caballé, i la revelació de Samuel Ramey. Els anys vuitanta van veure el naixement d'una relació especial amb el teatre La Fenice de Venècia, després de debutar amb "Tancredi" no és tan bona com Isabel, Orlando i Rinaldo en l'obra homònima de Haendel i nombrosos concerts. En el Rossini Opera Festival de Pesaro i fa dues estrenes, Cassandra a "Hermione" i Fallières a "Blanc Fallières", i un concert a l'aire lliure i triomfa amb un Stabat Mater de Rossini sota la direcció de Giuseppe Sinopoli. El 1984, va protagonitzar un esdeveniment històric: el "Rinaldo", que es torna a veure en el paper protagonista de la primera òpera de Händel es posa en escena al Metropolitan Opera. Gradualment tanca l'activitat teatral Nova York cantant "Semiramide", "Els fantasmes de Versalles" de Corigliano, "Falstaff" i "Pelléas et Mélisande". Abans de la retirada definitiva continua participant en concerts. El gener de 1998 fa la darrera aparició en italià, a Roma.

Referències[modifica | modifica el codi]