Mario Castelnuovo-Tedesco

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMario Castelnuovo-Tedesco
Florència - Arno.JPG
La ciutat de Florència, bressol de Mario Castelnuovo-Tedesco
Biografia
Naixement 3 d'abril de 1895
Florència- Toscana
Mort 15 de març de 1968(1968-03-15) (als 72 anys)
Beverly Hills - Califòrnia - Estats Units Estats Units
Lloc d'enterrament cementiri Westwood Village Memorial Park
Nacionalitat Itàlia Itàliana
Activitat
Ocupació Compositor
Gènere artístic Òpera
Instrument Piano

IMDB: nm0005997 Musicbrainz: 2085b44c-f939-41cc-8745-9f7d63868118
Modifica les dades a Wikidata

Mario Castelnuovo-Tedesco (Florència, Toscana, Itàlia, 3 d'abril de 1895 - Beverly Hills, Califòrnia, EUA, 15 de març de 1968) fou un compositor italià.

Castelnuovo-Tedesco, descendia d'una prominent família de la banca jueva, que havia viscut a Florència després de l'expulsió dels jueus d'Espanya, el 1492. Estudià composició amb Ildebrando Pizzetti. A l'edat de quinze anys va compondre una obra per a piano, Cielo di settembre, en la que ja es rebel·la com compositor de gran originalitat i gust. Va cultivar amb fortuna els gèneres instrumentals i vocal, especialment la música de concert per a piano i violí, i la cançó del gènere lied.

El 1920 compongué una de llurs obres corals més importants: la posada en música de les Fioretti de Sant Francesc d'Assís, dant principi en el mateix any a la musicalització de la comèdia de Nicolau Maquiavel, La Mandragora amb la que aconseguí el premi de l'Estat Italià.

Marxa als Estats Units[modifica]

El 1939, a causa de la seva ascendència jueva, hagué d'emigrar als Estats Units. Va romandre un cert temps a Larchemont (Nova York), on, sota pseudònim, es dedicà a escriure música pel cinema (1939-40).

El 1941 es traslladà a Beverly Hills, on residí fins a la seva mort. El 1958 li fou concedit el premi Campari, per la seva última òpera El mercader de Venècia, estrenada més tard a Florència (1960).

Pertany, com el seu mestre Ildebrando Pizzetti, Alfredo Casella, Goffredo Petrassi, Gian Francesco Malipiero, etc., al tipus de compositor italià independent que es manté en una línia de modernitat sense cap compromís amb les tècniques d'avantguarda. La seva música es distingeix pel marcat signe meridional, la claredat de conceptes i la qualitat poètica, refinament i sensibilitat.

Va tindre entre els seus millors intèrprets al guitarrista espanyol Andrés Segovia, al que li'n dedicà un Concert per a guitarra, al violinista Jascha Heifetz i a Arturo Toscanini.

Es poden enumerar encara una sèrie important d'obres seves:

Música escènica[modifica]

  • Savonarola, drama
  • Els gegants de la muntanya, drama
  • Cel de setembre, drama
  • Xiprers, drama
  • Conte d'hivern, Obertura, Viena (1938)
  • Somni d'una nit d'estiu, Obertura (1940)
  • El rei Joan, Obertura (1942)
  • Coriolano, Obertura (1947)
  • Molt soroll per a res, (1953)
  • Les dames del rei David, Frankfurt (1927)
  • Aniversari de la infanta, (1942)
  • Cants i danses índies, (1949)

Diverses obres per a violí i orquestra:

  • Variacions simfoniques, (1928)
  • Concert italià, (1930)
  • L'alosa, (1930)
  • Els profetes Isaïes, Jeremies i Elies, obres en tres temps estrenada per Heifetz acompanyat per l'Orquestra Philarmonica de Nova York, dirigida per Toscanini.

Altres obres[modifica]

Un Un concert per a piano i orquestra Música de cambra:

  • Sonata quasi una fantasia, per a violí i piano
  • Sonata per a violoncel
  • Trio i Concertino, per a arpa i diversos instruments
  • Quintet, per a corda i piano
  • Trio i Quartet, amb piano
  • Quartet, per a corda
  • Platero i jo, (5 peces)
  • Homenatge a Boccherini, sonata per a guitarra

De les seves composicions per a cant, es consideren com les més inspirades les que porten per títol Stelle cadenti i Coples.

Entre les seves últimes obres figuren Bacco in Toscana, ditirambe en un acte, per a solos, cor i orquestra i música.

Música de cinema[modifica]

Films pels que va compondre sense pseudònim:

  • And Then There Were None, (1944)
  • Time Out of Mind, (1947)
  • Els amors de Carmen (The Loves of Carmen), (1948)
  • Everybody Does It, (1949)

També fou concertista i crític musical i col·laborava especialment en Critica musicale, Il Pianoforte, Musica d'Oggi i Chesterian.

Referències[modifica]