Martin Pierre Marsick

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMartin Pierre Marsick
MartinMarsick.jpg
Biografia
Naixement 9 març 1847
Lieja
Mort 21 octubre 1924 (77 anys)
París
Lloc d'enterrament Cimetière de Robermont Tradueix
Formació Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Conservatori Reial de Lieja
Activitat
Ocupació Compositor, pedagog musical i professor d'universitat
Ocupador Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Conservatoire de Paris
Gènere artístic Música clàssica
Professors Lambert Massart i Hubert Leonard
Alumnes George Enescu, Adolf Rebner i Jacques Thibaud
Instrument Violí

Musicbrainz: fec45cb8-87b4-4342-91a4-d450500af9a7
Modifica les dades a Wikidata

Martin Pierre Marsick (Lieja, 9 de març de 1847 París, 21 d'octubre de 1924) va ser un violinista, compositor i professor belga.

El seu violí va ser fet per Antonio Stradivari el 1705 i des de llavors es coneix com a "Ex Marsick Stradivarius". Va ser l'instrument de David Oistrakh de 1966 a 1974. El nebot de Marsick, Armand Marsick, fill del seu germà Louis François, va ser un violinista important del segle XX.

El 1854, Marsick, de set anys d'edat, va ser admès al "Royal Conservatory of Music" de Lieja per estudiar violí amb Désiré Heynberg (1831–1898). Es va graduar amb la medalla d'or el 1864 i va continuar els seus estudis a Brussel·les amb Hubert Léonard i es va convertir en l'alumne de Lambert Massart al Conservatori de París el 1868.

En 1871, Marsick es va unir a la recentment creada Societat Nacional de Música de París i també va fundar un quartet de cordes. Entre els anys 1875 i 1895 va actuar en concerts en col·laboració amb els principals directors de París, Charles Lamoureux, Jules Pasdeloup i Édouard Colonne, alhora que va recórrer la resta d'Europa i els Estats Units. Va tocar amb Joseph Joachim i en un trio amb el violoncel·lista Anatoliy Brandukov i el pianista von Pachmann.

Des del 1892 fins al 1900 va ser professor al Conservatori de París, on els seus estudiants van incloure a Carl Flesch, Jacques Thibaud, Jakob Grün i George Enescu. El 1900 va abandonar a la seva esposa Berthe Marsick, Mollot (1848-1923; amb la que s'havia casat el 1872; es va divorciar del 1910) i va fugir a l'exterior amb una dona casada. Tot i que la dona va tornar a viure amb el seu marit, i Marsick va tornar a París el 1903, la seva carrera professional no es va recuperar de l'escàndol i va morir a la pobresa.

Referències[modifica]