Maruja Mallo

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaruja Mallo
Maruja Mallo.JPG
Maruja Mallo
Biografia
Naixement Ana María Gómez González
5 de gener de 1902
Viveiro, Lugo
Mort 6 de febrer de 1995(1995-02-06) (als 93 anys)
Madrid
Altres noms Maruja Mallo
Ideologia política Segona República Espanyola
Formació professional Acadèmia de Belles Arts de San Fernando
Educació Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (1922–)
Q62604383 Tradueix (1922–)
Escuela de Artes y Oficios de Avilés Tradueix
Activitat
Ocupació Pintora
Art Pintura
Moviment Surrealisme
Influències en
Obra
Obres destacables
Família
Germans Cristino Mallo
Signatura
Modifica les dades a Wikidata

Ana María Gómez González,[1] més coneguda pel seu pseudònim Maruja Mallo (Viveiro, 5 de gener de 1902 - Madrid, 6 de febrer de 1995)[2] fou una pintora surrealista gallega. Fou considerada una musa de la generació del 27.[3]

Biografia[modifica]

Fou la quarta filla dels catorze fills que tingué el matrimoni format per Justo Gómez Mallo, funcionari del cos de duanes, i María del Pilar González Lorenzo, d’ascendència gallega; així com germana major de l’escultor Cristino Mallo, qui va nàixer a Tui en 1905.[4]

Primers anys[modifica]

Com que el treball de son pare el fea canviar sovint de residència, la família es trasllada després del naixement del seu germà, a Avilés, on viurà des de 1913 fins a 1922.[4] D’aquesta manera comença la seua formació en l’Escola der Arts i Oficis d’Avilés, i en estudis particulars.[5] És en aquesta ciutat on coneix al pintor d’Avilés, Luis Bayón, qui anys més tard entraria a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, anat-se més tard a residir a París.

L'any 1922, quan comptava amb 20 anys, i aprofitant el nou trasllat de la família, aquesta volta a Madrid, entra a estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando on va estudiar fins a 1926, com també va fer el seu germà Cristino des de 1923, mentre assistien també a l'Acadèmia Lliure de Juliol Moisès.[5] És a Madrid on es relaciona amb artistes, escriptors i cineastes com Salvador Dalí, Concha Méndez, Gregorio Prieto, Federico García Lorca, Margarita Manso, Luis Buñuel Portolés, María Zambrano o Rafael Alberti, amb qui mantingué una relació fins que aquell coneix María Teresa León.[4]

En 1927 mor sa mare, mentre Maruja Mallo pren part activa a la “Escuela de Vallecas”, que fou una proposta per crear una "troupe" surrealista, concebuda per l'escultor Alberto Sánchez Pérez i el pintor Benjamí Palencia.[6] Durant aquesta dècada dels anys 20, treballa per a nombroses publicacions literàries com La Gaceta Literária,El almanaque literario o la Revista de Occidente i realitza portades de diversos llibres. Ortega y Gasset coneix els seus quadres el 1928 i li organitza la seva primera exposició individual que s'inauguraria el 28 de maig d'aquell mateix any,[7] en els salons de la Revista de Occidente, la qual va obtenir un gran èxit.[4][5] El mateix dia de la inauguració va conèixer el que seria un dels seus més fervents admiradors: Ramón Gómez de la Serna.[7] Exhibí deu olis que representaven poblats plens de sol, toreros i manolas, així com estampes acolorides de maquinària, esports i cinema de principis de segle. L'exposició va ser tot un esdeveniment cultural a Madrid, i també punt de partida perquè Maruja fos jutjada per la seva obra i no per la seva condició femenina. En aquesta època la pintura de Maruja seguia la línia de la nova objectivitat o realisme màgic presentada per Franz Roh a 1925.[5]

Entre 1925 i 1930 Maruja manté una relació amorosa amb Rafael Alberti en la que, creativament, es van influir molt l'un a l'altre.[7]

Anys 30 i Segona República[modifica]

Va col·laborar intensament amb Alberti fins a 1931, quedant com a constància d'aquest treball conjunt els decorats del drama "Santa Casilda" (1930), testimonis en llibres com "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos" i en "Sermones y moradas". En aquests anys pinta la sèrie Cloacas y Campanarios, propera als plantejaments de la Escuela de Vallecas d’Alberto Sánchez, Benjamí Palencia, Miguel Prieto, Souto, Rodríguez Lluna i Eduardo Vicente, de la qual, com hem dit adés, va formar part.[5][4]

En 1932 obté una pensió de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis per anar a París on coneix a René Magritte, Max Ernst, Joan Miró i Giorgio de Chirico i participa en tertúlies amb André Breton i Paul Éluard. La seva primera exposició a París va tenir lloc a la Galeria Pierre Loeb el 1932.[4] Allà comença la seva etapa surrealista. La seva pintura va canviar radicalment i va aconseguir el mestratge, mentre que el mateix Breton li va comprar a 1932 el quadre titulat Espantapájaros, obra pintada el 1929, poblada d'espectres que avui és considerada una de les grans obres del surrealisme.[5] Sorgeix una amistat entre Maruja i André Breton, qui li proporcionarà l'amistat de Jean Cassou, i el posarà en contacte amb Picasso, Joan Miró, Aragon, Jean Arp, René Magritte i el grup “Abstracció –Création”, del qual formava part Joaquim Torres i García.[5][8]

Tornà a Madrid en 1933, any en què moriria el seu pare i que la va afectar profundament.[7] Participà activament en la Societat d'Artistes Ibèrics. En aquells dies havia adquirit tal notorietat que el govern francès va comprar un dels seus quadres per exposar-lo al Museu Nacional d'Art Modern. Comença una etapa en què destaca l'interès per l'ordre geomètric i intern de la natura.[4] En aquest mateix any, Maruja Mallo compromesa amb la República, va desenvolupar una triple dedicació docent com a professora de Dibuix a l'Institut d'Arévalo ( on va guanyar la càtedra de dibuix ),[4] a l'Institut Escola de Madrid i a l'Escola de Ceràmica de Madrid,[4] per a la qual dissenya una sèrie de plats, que no existeixen actualment,[5] i per a la realització dels quals havia estat estudiant matemàtiques i geometria, amb la finalitat d'utilitzar aquests coneixements en la ceràmica.

Freqüenta a Miguel Hernández, amb qui manté una relació amorosa. A més, junts van planejar el drama Los hijos de la piedra , inspirat en els fets de Casas Viejas i Astúries, i a la influència de Mallo es deuen les quatre composicions que el poeta separà de El rayo que no cesa , sota el nom de Imagen de tu huella , 18 dels 30 poemes d'aquesta obra.[5] També es relaciona amb els pintors Luis Castellanos i Benjamí Palencia i l'escultor Alberto Sánchez.[4] i el 1934 torna a tractar amb Pablo Neruda, a qui ja havia conegut a París.[4]

Durant 1935 prepara l'escenografia i els figurins de l'òpera de Rodolfo Halffter Clavileño, que no va arribar a estrenar-se.[4][5]

A partir de 1936, comença la seva etapa constructiva, mentre que segueix exposant amb els pintors surrealistes a Londres i Barcelona. Manté una relació sentimental amb el líder sindicalista Alberto Fernàndez Mezquita[7] amb qui participa com a docent en les Missions Pedagògiques, que l'apropen a la seva terra natal, Galícia, on als pocs mesos li sorprèn la Guerra Civil.[5]

Al maig de 1936 té lloc la seva tercera exposició individual organitzada per ADLAN al Centre d'Estudis i Informació de la Construcció a la Carrera de San Jerónimo de Madrid amb la sèrie de 16 quadres de Cloacas y Campanarios, la sèrie de 12 obres de Arquitecturas minerales y vegetales, i 16 dibuixos de Construcciones rurales, que publicaria el 1949 la Librería Clan, amb pròleg de Jean Cassou.[5]

Va realitzar en aquells dies amb Àngel Planells una exposició de surrealisme internacional en les New Burlington Galleries de Londres.[5]

En esclatar el conflicte bèl·lic del 36, Maruja Mallo fuig a Portugal, on la rep Gabriela Mistral, qui en aquell moment era ambaixadora de Xile a Portugal. Tota la seva obra ceràmica d'aquesta època és destruïda en la guerra. Poc temps després, la seva amiga Gabriela Mistral, la va ajudar a traslladar-se a Buenos Aires, rebent una invitació de l'Associació d'Amics de l'Art, a donar una sèrie de conferències sobre la temàtica popular a la plàstica espanyola, "Procés històric de la forma en les art plàstiques", a Montevideo i després a Buenos Aires,[4] iniciant així el seu exili a l'Argentina que des de 1937, duraria 25 anys. Allà va seguir pintant, fent classes i conreant amistats, entre elles, Pablo Neruda.[5][4]

Exili[modifica]

A Argentina rep un ràpid reconeixement, col·labora en la famosa revista d'avantguarda Sur , en la qual també participava Borges. És una etapa de la seva vida en què es dedica a viatjar, viu entre Uruguai i Buenos Aires, i a dissenyar, pintar, en definitiva a crear i crear. També se succeeixen les exposicions, París, Brasil i Nova York.

La seva primera obra allà continua la via iniciada amb Sorpresa del trigo amb obres com Arquitectura humana, Canto de espigas i Mensaje del mar. Pinta La Serie Marina, harmonies lunars, en colors plata i gris. Una altra influència d'aquesta època és el sol, la qual queda reflectida en La Serie Terrestre, harmonies solars, en ocres i daurats. En la sèrie de Las Máscaras, Mallo es va inspirar directament en els cultes sincrètics de les Amèriques.[5]

Es troba en aquest moment amb el seu amic Alfonso Reyes, ambaixador deMèxic a l’Argentina, amb qui romandrà fins a 1938, any en què ell torna a Mèxic.[4]

El 2 d’agost de 1938 s'estrena la Cantata en la tumba de Federico García Lorca, d'Alfonso Reyes, amb música de Jaume Pahissa i escenografia de Maruja Mallo.[4]

A 1939 viatja a Santiago de Xile, on és convidada per pronunciar un cicle de conferències. Aprofita la seva estada en aquest país per visitar Valparaíso i coneix les platges de Xile.[4]

Del seu pas per Buenos Aires, el Museu del Dibuix i la Il·lustració, atresora en la seva col·lecció dos temperes sobre paper, representant animals meitat real i meitat fantàstics.

Als 37 anys va publicar el llibre Lo popular en la plástica española a través de mi obra (1939), i va començar a pintar especialment retrats de dones, iniciant una etapa amb un estil precursor de l'art pop nord-americà.

A 1940 viatja novament a Montevideo i visita les platges atlàntiques de Punta del Este i Punta Ballena.

A 1942 es publica el llibre Maruja Mallo, amb un text previ de Ramón Gómez de la Serna i on es reprodueixen textos de l'autora.[4]

Entre 1945-1957, Maruja Mallo va tenir un període fosc; les seves aparicions públiques i les seves exposicions també eren més rares.[5]

A 1945, viatja a Xile i es trasllada a Viña del Mar i l'Illa de Pasqua, amb el seu amic Pablo Neruda, buscant inspiració per a realitzar l'encàrrec d'un mural en un cinema Los Angeles, de Buenos Aires, que s'inauguraria a l'octubre d’aquest mateix any.[4]

Quan s'instaura el peronisme a l’Argentina, Maruja deixa el país i es trasllada a Nova York, per tornar a Espanya a 1965, després vint anys d'exili.

L’11 d’octubre de 1948 realitza una exposició a la galeria Carroll Carstairs de Nova York.[4]

Al març de 1950 exposa a la Galerie Silvagni de París i, a 1959, a la Galeria Bonino de Buenos Aires.[4]

Volta a Espanya[modifica]

A 1961 torna a Espanya i s'instal·la a Madrid, on, al mes d'octubre, realitza una exposició a la galeria Mediterrani.[4]

La que va ser una de les grans figures del surrealisme de preguerra és gairebé una desconeguda a la seva terra i la seva vida pública desapareix. Però no li va importar, es va instal·lar al carrer Núñez de Balboa de Madrid, i gairebé com un símbol dibuixa de nou la portada de la Revista de Occidente.

A 1979, va començar la seva última etapa pictòrica amb Los Moradores del vacío, tenia ja 77 anys, però encara conservava aquesta frescor i vitalitat que l'acompanyaria tota la vida.[4]

A la dècada de 1980 li van oferir diverses exposicions i premis, com la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, concedida pel Ministeri de Cultura el 1982, i el Premi d'Arts Plàstiques de Madrid.[4]

El 1990 rep la Medalla d'Or de la Comunitat de Madrid i en 1991 la Medalla de Galícia.[4]

El 1992, amb motiu del seu 90 aniversari, se celebra una exposició a la galeria Guillermo de Osma de Madrid, que mostra, per primera vegada, sèries dels quadres pintats en la seva època d'exili a Amèrica.[4]

En 1993 té lloc una gran exposició antològica a Santiago de Compostela que inaugura el nou Centre Gallec d'Art Contemporani. Més tard, l'exposició és traslladada a Museo de Bellas Artes de Buenos Aires.[4]

El 6 de febrer de 1995, mor a Madrid als 93 anys.[5][4]

Homenatges[modifica]

A Viveiro, la seva ciutat natal, està prevista la construcció d'un museu permanent i un centre d'estudis de la seva obra.[9] a més, una avinguda porta el seu nom al districte de Hortaleza, Madrid.

Obres destacades[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Maruja Mallo». [Consulta: 27 novembre 2013].
  2. García, Ángeles «Las espigas surrealistas de Maruja Mallo». El País, 27-01-2010 [Consulta: 27 novembre 2013].
  3. Cruz, Juan «“Maruja Mallo era un bicho raro con mucho talento”». El País [Consulta: 27 novembre 2013].
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 4,18 4,19 4,20 4,21 4,22 4,23 4,24 4,25 4,26 4,27 http://mujeresenelarte.blogspot.com.es/2009/04/maruja-mallo-1902-1995.html
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 5,14 5,15 5,16 http://www.ciudaddemujeres.com/mujeres/Pintura/MalloMaruja.htm
  6. VARIOS AUTORES. Catálogo de la exposición Forma, palabra y materia en la poética de Vallecas. Diputación de Alicante (Alicante, 2011).ISBN 978-84-96979-82-6
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Balló, Tània. Las Sinsombrero. Sin ellas, la historia no está completa. (en espanyol). 6a. Espasa Libros, S.L.U., gener de 2017, p. 109,110,117,119,126. ISBN 9788467046038. 
  8. http://www.museosenfemenino.es/Guia_didactica_MuseoReinaSofia.pdf
  9. [ Http://www.lavozdegalicia.com/amarina/2009/08/09/ 0003_7897083.htm Viveiro modifica el Pepri per poder crear el museu de Maruja Mallo al pazo de malaltes ]

Bibliografia[modifica]

  • Maruja Mallo. Santiago de Compostela: Centro de arte contemporanea de Galicia, 1993. ISBN 84-453-0834-3. 

Enllaços externs[modifica]