Masters (snooker)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de competició esportivaMasters
Tipustorneig de snooker Modifica el valor a Wikidata
Esportsnooker Modifica el valor a Wikidata
Part deWorld Snooker Tour (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Conté
Nombre de participants16 Modifica el valor a Wikidata
Lloc i data
LlocGillian Lynne Theatre (en) Tradueix, Wembley Conference Centre (en) Tradueix, Wembley Arena (en) Tradueix, Alexandra Palace i Marshall Arena (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Data1975 Modifica el valor a Wikidata - 

El Masters és un torneig professional de snooker al que s'accedeix per invitació. Celebrat anualment des de 1975, és el segon torneig més antic en mantenir-se en el calendari darrere del Campionat Mundial. És un dels esdeveniments de la Triple Corona, i tot i que no un és un torneig de rànquing, és considerat mentre un dels tornejos més prestigiosos en el circuit.[1][2]

Van començar com un torneig d'invitació per als jugadors situats en el Top-10 del rànquing. Es va ampliar a 12 jugadors l'any 1981, i a 16 el 1983, que es manté des de llavors.[3]

Ronnie O'Sullivan té el rècord de més títols del Masters, ja que l'ha guanyat en set ocasions. Stephen Hendry ha guanyat sis títols, Cliff Thorburn, Steve Davis, Mark Selby, i Paul Hunter tres, i Alex Higgins, Mark Williams i John Higgins dos. Al 2016, el trofeu dels Masters va ser rebatejat com a Trofeu Paul Hunter, campió en tres ocasions del torneig i que va traspassar l'any 2006 a l'edat de 27 anys.[4] El campió amb més edat de la història del Masters és Stuart Bingham, amb 43 anys i 243 dies, títol guanyat l'any 2020, mentre que el més jove és O'Sullivan, qui va guanyar el seu primer títol l'any 1995 amb 19 anys i 69 dies.

Història[modifica]

1975–1983[modifica]

El torneig va ser inaugurat l'any 1975 al West Centre Hotel de Londres, amb el deu millors jugadors de l'època. John Spencer va guanyar el inaugural torneig per derrotar Ray Reardon 9–8 en la final. A partir de l'any següent el torneig es va jugar al New London Theatre i a partir de 1979 al Wembley Conference Center.[2]

A l'any 1981 el número de jugadors convidats per competir va ser augmentat a 12, i llavors augmentat un altre cop a 16 l'any 1983.

1984–2003[modifica]

Des de 1984 els 16 millors jugadors del rànquing són automàticament convidats al torneig.[2] En el mateixi1984 Kirk Stevens es va convertir en el primer jugador en fer un break màxim en la semifinal contra Jimmy White.[5] A l'any 1988 Mike Hallett es va convertir en l'únic jugador fins a la data en perdre una final del Masters sense guanyar cap frame, 0–9 contra Steve Davis. Stephen Hendry establí un rècord que encara es manté en el torneig en aconseguir cinc victòries consecutives entre 1989 i 1993; la final de 1994 va perdre-la contra Alan McManus en un decider. Hallett va repetir final l'any 1991, però va perdre 8–9 contra Hendry, malgrat arribar a guanyar 7–0 i 8–2, derrota que el va allunyar dels llocs capdavanters en el snooker

2004–present[modifica]

El trofeu del Masters utitlitzat des de 2004

A causa de les restriccions de Regne Unit sobre els anuncis de tabac, el torneig va tenir uns anys convulsos en concepte de patrocinis fins a l'any 2006.[6] Aquesta edició fou la darrera en celebrar-se en el Wembley Conference Centre.

En un canvi lleu per 2007, es va afegir una plaça de wild-card a les dues que feia un temps que se'estaven concedint, però aquesta va ser la única edició que va arribar a tenir tres wild-cards.[7] El torneig va traslladar-se al Wembley Arena.[8]

Escenari del torneig: l'Alexandra Palace l'any 2012

Ronnie O'Sullivan va arribar a quatre finals consecutives entre 2004 i 2007, guanyant les de 2005 i 2007. Paul Hunter va guanyar el primer d'aquests, recuperant de 2–7 avall per guanyar 10–9 en contra Ronnie, fent cinc centenes en el que era el tercer Masters de Hunter.[9]

Des de 2012 el torneig es juga a l'Alexandra Palace de Londres. Després d'uns quants canvis de patrocinador, des de 2014 el torneig és patrocinat per Dafabet.[10] A causa de les restriccions provocades per la pandèmia de la Covid-19, l'edició de l'any 2021 s'ha jugat excepcionalment a Milton Keynes.

El 20 d'abril de 2016, el trofeu va ser rebatejat en honor de Paul Hunter.[11]

En el 2017 Ronnie O'Sullivan va guanyar el seu setè títol del Masters, superant així els sis de Stephen Hendry. En el 2019 va aparèixer per tretzena vegada en una final del torneig, esdevenint un nou rècord del torneig, malgrat perdre-la contra Judd Trump, que es va estrenar en el palmarès.

Format[modifica]

El format ha estat en gran part inalterat d'ençà 1984 i en el torneig generalment hi participen els 16 millors jugadors del rànquing mundial.[2] Entre 1990 a 2010 va existir una ronda prèvia on hi participaven els wild-cards.

El campió vigent del Masters és el primer cap de sèrie, mentre que el Campió del Món vigent és nomenat el segon cap de sèrie (assumint que són jugadors diferents). Els llocs restants són destinats a la resta de jugadors participants ordenats pel seu rànquing. A l'any 2006, el Campió del Món Shaun Murphy es trobava classificat en el lloc 21 del rànquing i Ian McCulloch, 16è del rànquing, va rebre una wild-card.

L'any 1984 i de 1986 a 1990 el sorteig va ser determinat pel cap de sèrie número 1 jugant amb el 16, el 8 jugant amb el 9, el 5 jugant amb el 12, etc., canviat lleugerament per l'edició de 1985. Amb la introducció de la ronda de wild-cards l'any 1990, aquest sistema es va modificar fent que el 15è i el 16è jugadors del rànquing havien de superar aquesta ronda contra els convidats. El canvi introduït al 1991 va ser que es sortejava la primera ronda, en què els jugadors amb rànquing entre 9 i 16 coneixien quin dels jugadors entre els llocs 1 i 8 serien els seus rivals.

A l'any 1996, els vuitens i els quarts de final van passar de 9 a 11 frames, mentre que la final va passar de 17 a 19 frames. Els partits de la ronda prèvia també van passar de 9 a 11 frames l'any 1999.

Guanyadors[modifica]

[2][12][13][14]

Any Guanyador Corredor-amunt Puntuació final Estació Local de Londres
1975 Anglaterra John Spencer Gal·les Ray Reardon 9–8 1974/75 West Centre Hotel
1976 Gal·les Ray Reardon Anglaterra Graham Miles 7–3 1975/76 New London Theatre
1977 Gal·les Doug Mountjoy Gal·les Ray Reardon 7–6 1976/77
1978 Irlanda del Nord Alex Higgins Canadà Cliff Thorburn 7–5 1977/78
1979 Sud-àfrica Perrie Mans Irlanda del Nord Alex Higgins 8–4 1978/79 Wembley Conference Centre
1980 Gal·les Terry Griffiths Irlanda del Nord Alex Higgins 9–5 1979/80
1981 Irlanda del Nord Alex Higgins Gal·les Terry Griffiths 9–6 1980/81
1982 Anglaterra Steve Davis Gal·les Terry Griffiths 9–5 1981/82
1983 Canadà Cliff Thorburn Gal·les Ray Reardon 9–7 1982/83
1984 Anglaterra Jimmy White Gal·les Terry Griffiths 9–5 1983/84
1985 Canadà Cliff Thorburn Gal·les Doug Mountjoy 9–6 1984/85
1986 Canadà Cliff Thorburn Anglaterra Jimmy White 9–5 1985/86
1987 Irlanda del Nord Dennis Taylor Irlanda del Nord Alex Higgins 9–8 1986/87
1988 Anglaterra Steve Davis Anglaterra Mike Hallett 9–0 1987/88
1989 Escòcia Stephen Hendry Anglaterra John Parrott 9–6 1988/89
1990 Escòcia Stephen Hendry Anglaterra John Parrott 9–4 1989/90
1991 Escòcia Stephen Hendry Anglaterra Mike Hallett 9–8 1990/91
1992 Escòcia Stephen Hendry Anglaterra John Parrott 9–4 1991/92
1993 Escòcia Stephen Hendry Tailàndia James Wattana 9–5 1992/93
1994 Escòcia Alan McManus Escòcia Stephen Hendry 9–8 1993/94
1995 Anglaterra Ronnie O'Sullivan Escòcia John Higgins 9–3 1994/95
1996 Escòcia Stephen Hendry Anglaterra Ronnie O'Sullivan 10–5 1995/96
1997 Anglaterra Steve Davis Anglaterra Ronnie O'Sullivan 10–8 1996/97
1998 Gal·les Mark Williams Escòcia Stephen Hendry 10–9 1997/98
1999 Escòcia John Higgins República d'Irlanda Ken Doherty 10–8 1998/99
2000 Gal·les Matthew Stevens República d'Irlanda Ken Doherty 10–8 1999/00
2001 Anglaterra Paul Hunter República d'Irlanda Fergal O'Brien 10–9 2000/01
2002 Anglaterra Paul Hunter Gal·les Mark Williams 10–9 2001/02
2003 Gal·les Mark Williams Escòcia Stephen Hendry 10–4 2002/03
2004 Anglaterra Paul Hunter Anglaterra Ronnie O'Sullivan 10–9 2003/04
2005 Anglaterra Ronnie O'Sullivan Escòcia John Higgins 10–3 2004/05
2006 Escòcia John Higgins Anglaterra Ronnie O'Sullivan 10–9 2005/06
2007 Anglaterra Ronnie O'Sullivan República Popular de la Xina Ding Junhui 10–3 2006/07 Wembley Arena
2008 Anglaterra Mark Selby Anglaterra Stephen Lee 10–3 2007/08
2009 Anglaterra Ronnie O'Sullivan Anglaterra Mark Selby 10–8 2008/09
2010 Anglaterra Mark Selby Anglaterra Ronnie O'Sullivan 10–9 2009/10
2011 República Popular de la Xina Ding Junhui Hong Kong Marco Fu 10–4 2010/11
2012[15] Austràlia Neil Robertson Anglaterra Shaun Murphy 10–6 2011/12 Alexandra Palace
2013[16] Anglaterra Mark Selby Austràlia Neil Robertson 10–6 2012/13
2014[17] Anglaterra Ronnie O'Sullivan Anglaterra Mark Selby 10–4 2013/14
2015[18] Anglaterra Shaun Murphy Austràlia Neil Robertson 10–2 2014/15
2016[19] Anglaterra Ronnie O'Sullivan Anglaterra Barry Hawkins 10–1 2015/16
2017[20] Anglaterra Ronnie O'Sullivan Anglaterra Joe Perry 10–7 2016/17
2018[21] Irlanda del Nord Mark Allen Anglaterra Kyren Wilson 10–7 2017/18
2019[22] Anglaterra Judd Trump Anglaterra Ronnie O'Sullivan 10–4 2018/19
2020[23] Anglaterra Stuart Bingham Anglaterra Ali Carter 10–8 2019/20
2021 República Popular de la Xina Yan Bingtao Escòcia John Higgins 10–8 2020/21 Milton Keynes

Estadística[modifica]

Finalistes[modifica]

Nom Nacionalitat Guanyador Runner-up Finals
O'Sullivan, RonnieRonnie O'Sullivan Anglaterra Anglaterra 7 6 13
Hendry, StephenStephen Hendry Escòcia Escòcia 6 3 9
Selby, MarkMark Selby Anglaterra Anglaterra 3 2 5
Thorburn, CliffCliff Thorburn Canadà Canadà 3 1 4
Davis, SteveSteve Davis Anglaterra Anglaterra 3 0 3
Hunter, PaulPaul Hunter Anglaterra Anglaterra 3 0 3
Higgins, AlexAlex Higgins Irlanda del Nord Irlanda del Nord 2 3 5
Higgins, JohnJohn Higgins Escòcia Escòcia 2 3 4
Williams, MarkMark Williams Gal·les Gal·les 2 1 3
Reardon, RayRay Reardon Gal·les Gal·les 1 3 4
Griffiths, TerryTerry Griffiths Gal·les Gal·les 1 3 4
Robertson, NeilNeil Robertson Austràlia Austràlia 1 2 3
Mountjoy, DougDoug Mountjoy Gal·les Gal·les 1 1 2
White, JimmyJimmy White Anglaterra Anglaterra 1 1 2
Ding JunhuiDing Junhui República Popular de la Xina República Popular de la Xina 1 1 2
Murphy, ShaunShaun Murphy Anglaterra Anglaterra 1 1 2
Bingtao, YanYan Bingtao República Popular de la Xina República Popular de la Xina 1 1 0
Spencer, JohnJohn Spencer Anglaterra Anglaterra 1 0 1
Mans, PerriePerrie Mans  Sud-àfrica 1 0 1
Taylor, DennisDennis Taylor Irlanda del Nord Irlanda del Nord 1 0 1
McManus, AlanAlan McManus Escòcia Escòcia 1 0 1
Stevens, MatthewMatthew Stevens Gal·les Gal·les 1 0 1
Allen, MarkMark Allen Irlanda del Nord Irlanda del Nord 1 0 1
Trump, JuddJudd Trump Anglaterra Anglaterra 1 0 1
Bingham, StuartStuart Bingham Anglaterra Anglaterra 1 0 1
Parrott, JohnJohn Parrott Anglaterra Anglaterra 0 3 3
Hallett, MikeMike Hallett Anglaterra Anglaterra 0 2 2
Doherty, KenKen Doherty Irlanda Irlanda 0 2 2
Miles, GrahamGraham Miles Anglaterra Anglaterra 0 1 1
Wattana, JamesJames Wattana Tailàndia Tailàndia 0 1 1
O'Brien, FergalFergal O'Brien Irlanda Irlanda 0 1 1
Lee, StephenStephen Lee Anglaterra Anglaterra 0 1 1
Fu, MarcoMarco Fu Hong Kong Hong Kong 0 1 1
Hawkins, BarryBarry Hawkins Anglaterra Anglaterra 0 1 1
Perry, JoeJoe Perry Anglaterra Anglaterra 0 1 1
Wilson, KyrenKyren Wilson Anglaterra Anglaterra 0 1 1
Carter, AliAli Carter Anglaterra Anglaterra 0 1 1
  • Els jugadors actius són mostrats en negreta

Campions per país[modifica]

País Jugadors Total Primer títol Últim títol
England 9 21 1975 2020
Scotland 3 10 1989 2006
Wales 5 6 1976 2003
Northern Ireland 3 4 1978 2018
China 2 2 2011 2021
Canada 1 3 1983 1986
South Africa 1 1 1979 1979
Australia 1 1 2012 2012

Ronda prèvia o de wild-cards[modifica]

Pels 21 tornejos celebrats entre 1990 a 2010 hi hi havia una ronda prèvia sobre quins dos jugadors addicionals (tres l'any 2007) per decidir els setze jugadors del quadre final. Aquests jugaven contra els jugadors amb rànquing 15 i 16 (14, 15 i 16 l'any 2007) per assolir la ronda de vuitens de final.[2]

Cap dels jugadors que van jugar en la ronda prèvia va guanyar el torneig tot i que dos jugadors, John Higgins (1995) i Ding Junhui (2007) va arribar a la final.

Referències[modifica]

  1. «Mark Selby eyes snooker's Triple Crown after Masters win». BBC Sport, 21-01-2013. Arxivat de l'original el 9 març 2014. [Consulta: 30 gener 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Turner, Chris. «The Masters». cajt.pwp.blueyonder.co.uk. Chris Turner's Snooker Archive. Arxivat de l'original el 7 gener 2012. [Consulta: 1r març 2011].
  3. , 08-12-2014.
  4. «Paul Hunter: Masters trophy renamed in honour of ex-champion». BBC Sport, 20-04-2016. Arxivat de l'original el 26 gener 2017. [Consulta: 27 febrer 2017].
  5. Turner, Chris. «Maximum Breaks». cajt.pwp.blueyonder.co.uk. Chris Turner's Snooker Archive. Arxivat de l'original el 10 febrer 2013. [Consulta: 20 gener 2012].
  6. Turner, Chris. «Benson & Hedges Championship, Masters Qualifying Tournament». cajt.pwp.blueyonder.co.uk. Chris Turner's Snooker Archive. Arxivat de l'original el 16 febrer 2012. [Consulta: 1r març 2011].
  7. «SAGA Insurance Masters 2008». Snooker.org. Arxivat de l'original el 28 juliol 2011. [Consulta: 1r març 2011].
  8. «New Wembley home for the Masters». , 12-10-2006 [Consulta: 14 gener 2007].
  9. «Masters 2004». Snooker.org. Arxivat de l'original el 20 gener 2012. [Consulta: 20 gener 2012].
  10. «Dafabet Sponsor The Masters Until 2017». worldsnooker.com. World Professional Billiards and Snooker Association, 11-11-2014. Arxivat de l'original el 11 novembre 2014. [Consulta: 11 novembre 2014].
  11. «Paul Hunter: Masters trophy renamed in honour of ex-champion». , 20-04-2016 [Consulta: 20 abril 2016].
  12. «The Masters – History». worldsnooker.com. World Professional Billiards and Snooker Association. Arxivat de l'original el 14 febrer 2012. [Consulta: 25 octubre 2011].
  13. «The Masters». Snooker Scene. Arxivat de l'original el 24 gener 2013. [Consulta: 20 gener 2012].
  14. «Hall of Fame». Snooker.org. Arxivat de l'original el 27 juny 2013. [Consulta: 22 juny 2013].
  15. «BGC Masters (2012)». Snooker.org. Arxivat de l'original el 19 gener 2012. [Consulta: 28 octubre 2011].
  16. «Betfair Masters (2013)». Snooker.org. Arxivat de l'original el 23 octubre 2012. [Consulta: 8 novembre 2012].
  17. «Dafabet Masters (2014)». Snooker.org. Arxivat de l'original el 23 octubre 2013. [Consulta: 9 abril 2013].
  18. «Dafabet Masters (2015)». Snooker.org. Arxivat de l'original el 1 juliol 2014. [Consulta: 16 maig 2014].
  19. «Dafabet Masters (2016)». Snooker.org. Arxivat de l'original el 16 gener 2016. [Consulta: 18 gener 2016].
  20. «Dafabet Masters (2017)». Snooker.org. Arxivat de l'original el 21 desembre 2016. [Consulta: 23 gener 2017].
  21. «Dafabet Masters (2018)». Snooker.org. Arxivat de l'original el 12 desembre 2017. [Consulta: 22 gener 2018].
  22. «Dafabet Masters (2019)». Snooker.org. Arxivat de l'original el 21 gener 2019. [Consulta: 21 gener 2019].
  23. «Dafabet Masters 2020». World Snooker, 12–19 January 2020. [Consulta: 5 desembre 2019].