Matabou
Bupleurum fruticosum  | |
|---|---|
 Flors de matabou | |
| Planta | |
| Color de les flors | Chartreuse, llima, groc i or |
| Tipus de fruit | aqueni |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Apiales |
| Família | Apiaceae |
| Gènere | Bupleurum |
| Espècie | Bupleurum fruticosum L., 1753 |
El matabou (Bupleurum fruticosum) és un arbust mediterrani. És un dels pocs arbusts de la família de les umbel·líferes.[1]
Descripció[modifica]
El matabou és un arbust perennifoli d'1 a 3 metres d'altura, amb les branques erectes i amb abundants fulles.[2] Les fulles són alternes, oblongues, atenuades a la base, amb un marge hialí de 0,3-0,4 mm d'amplada, coriàcies i lluents, verdes per l'anvers i grises pel revers. Floreix del juny a l'agost, amb una flor groga i petita, agrupada en inflorescències en forma de para-sol (umbel·la), amb 6-20 radis d'1-6 cm, amb 5-8 bràctees.[2] El fruit és marró, sec i petit, d'uns 5-8 mm, amb les costes molt prominents, i apareix a la tardor.[3][4] És una planta hermafrodita, ja que en una mateixa flor té òrgans masculins i femenins.[5]
Hàbitat i distribució[modifica]
És un arbust típic de la regió mediterrània. Sovint dominant al mantell marginal de l'alzinar, difós per acció humana en alzinars aclarits[6] o afectats per incendis.[1] Habita també a les màquies, pinedes, a repeus de paret, cingleres i a torrenteres, a gran part de les terres peninsulars.[7] És una planta característica de l'alzinar amb marfull a la terra baixa, principalment en terrenys calcaris, i a la garriga.[8][4]
Autòcton dels Països Catalans, és present a Catalunya i al País Valencià, però no es troba a les Illes Balears.[8] És freqüent a les terres marítimes de la península ibèrica (no tant a l'oest), fins als 1.200 metres d'altitud.[9] També es troba nativament al sud de França, al nord-oest d'Àfrica, a Còrsega, a Sardenya, a Sicília, i a Grècia.[9][10][11][12]
És una planta que atreu la fauna.[5]
Usos[modifica]
A França s'elabora mel de matabou.[13]
Plantes semblants[modifica]
Galeria d'imatges[modifica]
.jpg)
.jpg)
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «El medi natural del Bages: Matabou». Institució Catalana d'Història Natural. [Consulta: 4 abril 2019].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Panareda, Josep M. Plantes mediterrànies. Figueres: Brau edicions, 2011. ISBN 978-84-96905-52-8.
- ↑ de Bolòs, Oriol; Vigo, Josep; Masalles, Ramon M.; Ninot, Josep M. «Umbel·líferes». A: Flora Manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Portic Natura, 1993, p. 462. ISBN 8473064003.
- ↑ 4,0 4,1 Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbusts i les lianes. (4a. ed. 1980). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1963, p. 223. ISBN 84-85135-15-6.
- ↑ 5,0 5,1 «Bupleurum fruticosum - L.» (en anglès). Plants For A Future. [Consulta: 22 abril 2019].
- ↑ de Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans II. Editorial Barcino, p. 442-443.
- ↑ Masalles, Ramon M. et al., 1988. Plantes superiors. Història Natural dels Països Catalans, 7, p. 251. Enciclopèdia Catalana, S. A., Barcelona. ISBN 84-7739-015-0
- ↑ 8,0 8,1 Pascual, Ramon. Guia dels arbustos dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic, 1990, p. 150. ISBN 84-7306-407-0.
- ↑ 9,0 9,1 «Bupleurum fruticosum». Vivers Carex. [Consulta: 23 abril 2019].
- ↑ «Bupleurum fruticosum L.» (en castellà). asturnaturaDB. [Consulta: 23 abril 2019].
- ↑ John Claudius Loudon. An Encyclopaedia of Trees and Shrubs: Being the Arboretum Et Fruticetum Britannicum Abridged : Containing the Hardy Trees and Shrubs of Britain, Native and Foreign, Scientifically and Popularly Described, with Their Propagation, Culture, and Uses in the Arts, and with Engravings of Nearly All the Species (en anglès). Longman, Brown, Green and Longmans, 1842, p. 495–.
- ↑ «Plants of the World online: Bupleurum fruticosum L.» (en anglès). Kew Science. [Consulta: 23 abril 2019].
- ↑ «Bupleurum Honey» (en anglès).
Enllaços externs[modifica]
- Mapes de distribució: Bupleurum fruticosum L.
- Matabou a la Guia del verd urbà, de la Diputació de Barcelona.