Matança de Sabra i Xatila

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Matança de Sabra i Xatila
Memorial a Sabra (Beirut)
Memorial a Sabra (Beirut)
Data 16-18 de setembre de 1982
Lloc Camp de refugiats de Xatila, Beirut (Liban)
Coordenades 33° 51′ 46″ N, 35° 29′ 54″ E / 33.8628°N,35.4984°E / 33.8628; 35.4984Coord.: 33° 51′ 46″ N, 35° 29′ 54″ E / 33.8628°N,35.4984°E / 33.8628; 35.4984
Participants Falanges Libaneses
Motius Matança en el marc de la Guerra del Líban
Morts 460[1]a 3,500[2] (nombre discutit)

La Massacre de Sabra i Xatila (en àrab: مذبحة صبرا وشاتيلا) va ser la matança d'entre 762 i 3.500 civils, majoritàriament palestins i xiïtes libanesos, per una milícia propera a les Falanges Libaneses, un partit de tendència més aviat dretana i cristiano-libanesa, al barri de Sabra i l'adjacent camp de refugiats de Xatila de Beirut, Líban. A partir de les sis de la tarda aproximadament del 16 de setembre a les vuit del matí del 18 setembre 1982, es va dur a terme una massacre generalitzada per part de la milícia.[3]La massacre fou presentada com una represàlia per l'assassinat del recentment president libanès Baixir Gemayel, el líder del Partit Kataeb libanès.

Al juny de 1982, Israel havia envaït el Líban amb la intenció d'eradicar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). A mitjan 1982, sota la supervisió de la Força Multinacional l'OAP es va retirar del Líban després de setmanes de combats a l'oest de Beirut, i poc abans que tingués lloc la massacre. Diverses forces -, falangistes, israelianes i possiblement també l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL) - es trobaven en les proximitats de Sabra i Xatila en el moment de la massacre, aprofitant el fet que la força multinacional havia eliminat casernes i mines que havien tancat barris de majoria musulmana de Beirut i havien mantingut els israelians a ratlla durant el setge de Beirut.[4]L'avanç israelià sobre Beirut occidental arran de la retirada de l'OLP, fet que va permetre la incursió falangista, va ser considerat una violació de l'acord d'alto el foc entre les diverses forces.[5]L'exèrcit israelià va envoltar Sabra i Xatila i estacionà tropes en les sortides de la zona per evitar que els residents del campament en sortissin i, a petició dels falangistes,[6]va disparar bengales per il·luminar la nit.[7][8]

Els autors materials dels assassinats van ser els "Joves", una banda reclutada per Elie Hobeika, cap de la intel·ligència de les Forces Libaneses i oficial d'enllaç amb el Mossad, dels homes que havien estat expulsats de les Forces Libaneses per insubordinació o activitats delictives.[9]Els més acarnissats d'ells podrien haver estat consumidors habituals de drogues, com ara cocaïna o heroïna.[10]Es creu àmpliament que els assassinats van tenir lloc sota les ordres directes de Hobeika. La família i la núvia de Hobeika havien estat assassinats per milicians palestins i els seus aliats libanesos, a la massacre de Damour de 1976,[11][12]que era en sí una resposta a la massacre de Karantina (1976) de palestins i musulmans libanesos a mans de militants cristians. Hobeika més tard es va convertir en diputat, durant molts anys, al Parlament del Líban i va exercir diversos càrrecs ministerials.[13] Altres comandants falangistes involucrats van ser Joseph Edde, del sud, Dib Anasta, cap de la Policia Militar falangista, Michael Zouein i Maroun Mischalani, de l'est de Beirut. En total, uns 300-400 milicians estigueren involucrats, entre ells alguns de l'Exèrcit del Sud del Líban de Saad Haddad.[14]

El 1983, una comissió presidida per Seán MacBride, assistent del secretari general i president de l'Assemblea General de les Nacions Unides en aquell moment, va arribar a la conclusió que Israel, com a potència ocupant del campament, era responsable de la violència.[15] La comissió també va concloure que la massacre va ser una forma de genocidi.[16]El 1983, la Comissió Kahan israeliana, designada per investigar l'incident, va concloure que el personal militar israelià, conscient que hi havia una massacre en curs, no havia pres mesures serioses per aturar-la. La comissió considerà que Israel era indirectament responsable, i Ariel Sharon, llavors ministre de Defensa, va carregar amb la responsabilitat personal "per ignorar el perill de vessament de sang i venjança", i es va veure obligat a dimitir del càrrec, tot i que va romandre al govern com a ministre sense cartera.[17]La Comissió va arribar a conclusions similars pel que fa al cap d'Estat Major, el tinent general Rafael Eitan (equival a una violació del deure que incumbia al cap d'Estat Major), així com el director de la intel·ligència militar, major general Yehoshua Saguy, i altres funcionaris d'intel·ligència - tot i que el Mossad no va ser reprès.[18]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Guerra civil libanesa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra civil libanesa

Del 1975 a 1990, hi havia diversos grups en aliances competitives amb els països veïns que lluitaven els uns contra els altres a la guerra civil libanesa. S'ha afirmat que les lluites internes i massacres entre aquests grups van causar diversos milers de víctimes. Exemples: la massacre de Karantina amb el suport de Síria (gener de 1976) pel Kataeb i els seus aliats contra kurds, sirians i palestins en aquest barri marginal de Beirut predominantment musulmà, Damour (gener de 1976) per l'OLP contra els cristians maronites, incloent la família i la núvia del cap d'intel·ligència de les Forces Libaneses Elie Hobeika; i Tel al-Zaatar (agost de 1976) per part dels falangistes i els seus aliats contra els refugiats palestins que viuen en un campament administrat per l'UNRWA. La xifra total de morts al Líban durant tot el període de la guerra civil, va ser d'al voltant de 150.000 víctimes.[19]

Presència palestina al sud del Líban[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Operació Litani

Hi havia camps de refugiats palestins al Líban des de la fi de la primera guerra araboisraeliana de 1949, incloent dos camps contigus Sabra i Xatila en un suburbi de Beirut Oest. La població pobra dels dos districtes s'incrementà amb l'arribada de palestins i xiïtes que fugien dels combats al sud. El 1970, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina s'expandeix al Líban després de la massacre de Setembre Negre el que va portar als seus dirigents a abandonar Jordània. L'OAP utilitzava el sud del Líban com a base per a atacs contra Israel que responia bombardejant les posicions de l'OAP al sud del Líban.[20] El primer atac palestí contra les Falanges Libaneses va tenir lloc a l'abril de 1975: els palestins intentaren assassinar Pierre Gemayel quan inaugurava una església a Ayin-el-Remmaneh en els suburbis de Beirut.

Operació Pau per a Galilea[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra del Líban de 1982

El 3 de juny del 1982 es va produir un intent d'assassinat de l'ambaixador israelià a Gran Bretanya Shlomo Argov, a mans de terroristes palestins de l'organització d'Abu Nidal, llavors establert a l'Iraq, i possiblement amb participació siriana o iraquiana. El govern israelià va decidir aprofitar l'oportunitat per posar fi a la presència palestina al sud del Líban.[21][22][22]Diversos historiadors i observadors[23][24]com ara David Hirst i Benny Morris han fet notar que l'OAP no estigué involucrada en l'assalt i hi havia diversos fets que suggereixen que no podria haver-la aprovat - per exemple, que el grup d'Abu Nidal era un amarg rival de l'OAP d'Arafat i fins i tot havia assassinat alguns dels seus membres,[25] i que l'OAP va condemnar l'intent d'assassinat.[25] El govern israelià va justificar la invasió citant 270 atacs terroristes de l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP) a Israel, els territoris ocupats, i la frontera amb Jordània i Líban (a més de 20 atacs contra interessos israelians a l'estranger).[26][27] No obstant això, Benny Morris afirma que l'OAP estava respectant l'acord d'alto el foc llavors vigent amb Israel i mantenia la frontera entre l'estat jueu i el Líban més estable del que havia estat durant un període de més d'una dècada.[28]En tot cas, Israel va utilitzar l'atemptat com a justificació per trencar l'alto el foc amb l'OAP, i com un casus belli per a una invasió a gran escala del Líban.[29][30]

La força aèria israeliana va bombardejar nou instal·lacions de l'OAP al Líban el 4 de juny, malgrat l'acord d'alto vigent des del juliol de 1981 i l'OAP va respondre amb intensos bombardejos (al voltant de 500 coets) contra el nord d'Israel i l'ús de petites forces blindades per atacar l'organització frontera israeliana, la qual cosa comportà el començament de la invasió del Líban el 6 de juny. L'objectiu immediat de la invasió era deixar Israel fora de l'abast dels coets de l'OAP i un altre objectiu més ampli era empènyer l'exèrcit sirià fora del Líban (incloent els míssils sirians posicionats a la vall de la Bekaa),[31]així com aliar-se amb les milícies cristianes a Beirut per encalçar l'OAP[32]

L'exèrcit israelià es dirigí cap al nord per tal d'envoltar la capital, Beirut.[33] Després d'un perllongat setge de la ciutat, la lluita va acabar amb un acord negociat per Estats Units entre les parts el 21 d'agost de 1982, que permetia l'evacuació segura dels combatents palestins de la ciutat sota la supervisió de les nacions occidentals i garantia la protecció dels refugiats i els civils residents en els campaments de refugiats.[33]

El 15 de juny 1982, 10 dies després de l'inici de la invasió, el Gabinet israelià va aprovar una proposta presentada pel primer ministre, Menahem Beguín, segons la qual l'exèrcit israelià no havia d'entrar a l'oest de Beirut, i que, per contra, això ho havien de fer les Forces Libaneses. El cap de l'Estat Major, Rafael Eitan, ja havia donat ordres que les milícies libaneses, predominantment cristianes i de dretes, no havien de prendre part en els combats, però la proposta tenia com a objectiu contrarestar les denúncies públiques que, mentre les FDI patien baixes, els seus aliats romanien dempeus al seu costat.[34]

La investigació israeliana posterior estima la força de les milícies a l'oest de Beirut, amb exclusió dels palestins, en uns 7.000 combatents. Van calcular que la Falange eren 5000 quan estaven totalment mobilitzats, dels quals 2.000 ho eren de temps complet.[35]

El 23 d'agost de 1982, Baixir Gemayel, líder de les dretanes Forces Libaneses, va ser elegit president del Líban per l'Assemblea Nacional. Israel havia confiat en Gemayel i les seves forces com un contrapès a l'OAP, i com a resultat, els llaços entre Israel i els grups maronites, molts dels quals es declaraven partidaris de les Forces Libaneses, havia crescut.[36][37][38]

Alto el foc[modifica | modifica el codi]

Després de diverses setmanes de setge per part dels israelians a Beirut, on s'havien atrinxerat més de 15.000 combatents palestins, el 12 d'agost el diplomàtic estatunidenc Philip Habib va proposar un pla, que preveia la retirada de l'exèrcit israelià, l'evacuació dels combatents de l'OPA i el desplegament d'una força internacional de les Nacions Unides, la UNIFIL, destinada a protegir els civils palestins.[39]

Pels volts de l'1 de setembre, els combatents de l'OAP havien estat evacuats de Beirut sota la supervisió de la Força Multinacional.[5][40]L'evacuació va ser condicionada a la continuació de la presència de la Força Multinacional per brindar seguretat a la comunitat de refugiats palestins al Líban.[5]No obstant això, al ministre de Defensa, Ariel Sharon, li preocupava que milers de combatents palestins estiguessin amagats en els camps de refugiats a l'oest de Beirut. Aquesta preocupació es basava en part en les afirmacions d'Abu Iyad, segons la qual la revolució palestina no va sorgir de Beirut i que tres mil combatents encara romanien en ella.[41]

Dos dies més tard, el primer ministre israelià Menahem Beguín es trobà amb Gemayel a Nahariya i l'instà encaridament a signar un tractat de pau amb Israel. Segons algunes fonts,[42] Beguín també volia la presència contínua de l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL) al sud del Líban (Haddad era partidari de relacions pacífiques compatibles amb Israel) per tal de controlar els atacs i la violència, i l'acció de Gemayel de concentrar-se en els combatents de l'OAP que Israel creia que seguien sent una amenaça oculta al Líban. No obstant això, els falangistes, que s'havien unit prèviament com a aliats israelians fiables, ara estaven dividits a causa de desenvolupament d'aliances amb Síria, que es mantenia militarment hostil a Israel. Així doncs, Gemayel va rebutjar signar un tractat de pau amb Israel i no va autoritzar operacions que eradiquessin els militants de l'OAP restants.[43]

L'11 de setembre de 1982, les forces internacionals que garantien la seguretat dels refugiats palestins van abandonar Beirut. Després, el 14 de setembre, Gemayel va ser assassinat en una explosió massiva que va demolir el seu quarter general. Finalment, el culpable, Habib Chartouni, un cristià libanès, va confessar el crim. Va resultar ser un membre del Partit Social Nacionalista Sirià i un agent de la intel·ligència siriana. Els líders musulmans palestins i libanesos van negar qualsevol connexió amb ell.[44]

En la nit del 14 de setembre, després de saber-se la notícia que Baixir Gemayel havia estat assassinat, el primer ministre Beguín, el ministre de Defensa Sharon i el cap de l'Estat Major Eitan va acordar que l'exèrcit israelià havia d'envair l'oest de Beirut. La raó pública que es va donar fou que hi serien per evitar el caos. En una conversa a part, a les 20:30 de la nit, Sharon i Eitan van coincidir en que l'exèrcit israelià no havia d'entrar en els camps de refugiats palestins, però que s'hauria d'utilitzar la Falange.[45]L'únic altre membre del gabinet que va ser consultat fou el ministre de Relacions Exteriors Yitshaq Xamir.[46]Poc després de les sis del matí del 15 de setembre, l'exèrcit israelià entrava a Beirut Oest.[47] Aquesta acció israeliana violava el seu acord amb els Estats Units de no ocupar Beirut Oest.[48]

El 15 de setembre de 1982, 63 intel·lectuals palestins, en particular advocats, personal mèdic i professors, van ser identificats individualment i assassinats per una unitat israeliana anomenada Sayeret Matkal.[49][50]

L'atac[modifica | modifica el codi]

En la nit del 14/15 de setembre 1982 el cap de l'Estat Major de les FDI Rafael Eitan va volar a Beirut on es va anar directe a la seu dels falangistes i va donar instruccions al seu lideratge perquè ordenés una mobilització general de les seves forces i es preparés per participar en el proper atac israelià a Beirut occidental. També els va ordenar d'imposar un toc de queda general a totes les àrees sota el seu control i va destacar un oficial d'enllaç perquè s'estigués en un post de comandament avançat de les FDI. Els va dir que l'exèrcit israelià no entraria en els camps de refugiats, perquè això ho farien les forces falangistes. Els líders de les milícies van respondre que els caldrien 24 hores per organitzar la mobilització.[51]

En el matí del dimecres 15 de setembre el ministre de Defensa israelià, Sharon, que també havia viatjat a Beirut, va mantenir una reunió amb Eitan en un post de comandament de les FDI, un edifici de cinc pisos a 200 metres al sud-oest de camp de Xatila. També van estar presents l'ajudant de Sharon Avi Duda'i, el director de la Intel·ligència Militar - Yehoshua Saguy, un alt funcionari del Mossad, el general Amir Drori, el general Amos Yaron, una oficial d'intel·ligència, el cap del Shin Bet - Avraham Shalom, el cap adjunt de l'Estat Major - general Moshe Levi i altres oficials d'alt rang. Es va acordar que la Falange hauria d'anar als campaments.[52]

Després de l'assassinat del president libanès cristià Baixir Gemayel, els falangistes buscaven venjança. Al migdia del 15 de setembre, Sabra i Xatila havien estat envoltats per les FDI, que van establir llocs de control en les seves sortides i entrades, i utilitzaren una sèrie d'edificis de diversos pisos com a llocs d'observació. Entre ells es trobava l'ambaixada kuwaitiana de set pisos que, segons la revista TIME, tenia "una vista sense obstacles i panoràmica" de Sabra i Xatila. Hores més tard, els tancs de les FDI van començar els bombardejos de Sabra i Xatila.[46]

L'endemà al matí, el 16 de setembre es va publicar la sisena ordre de les FDI en relació amb l'atac a l'oest de Beirut. S'especificava: "No s'ha d'entrar als camps de refugiats. La cerca i neteja dels camps la faran els falangistes / exèrcit libanès."[53]

Segons Linda Malone de The Jerusalem Fund, Ariel Sharon i el cap de l'Estat Major Rafael Eitan[54]es van reunir amb unitats de la milícia falangista i els van convidar a entrar a Sabra i Xatila, amb l'argument que l'OAP era responsable de l'assassinat de Gemayel.[55]La reunió es va acabar a les tres de la tarda del 16 de setembre.[46] Xatila anteriorment havia estat un dels tres principals camps d'entrenament de l'OAP per als combatents estrangers i el principal camp d'entrenament per als combatents europeus;[56]Els israelians afirmaven que entre 2.000 i 3.000 "terroristes" romanien als campaments, però no estaven disposats a arriscar la vida de més dels seus soldats després que l'exèrcit libanès s'hagués negat repetidament a "buidar-los".[57]

Una hora més tard, 1.500 milicians s'aplegaren a l'aeroport internacional de Beirut, llavors ocupat per Israel. Sota el comandament d'Elie Hobeika, van començar a avançar cap a la zona en jeeps subministrats per les FDI; alguns portaven armes proporcionades per Israel,[58]seguint l'orientació israeliana sobre la manera d'entrar-hi. Les forces eren majoritàriament falangistes, tot i que hi havia alguns homes de les "forces del Líban lliure" de Saad Haddad.[46]Segons Ariel Sharon i el guardaespatlles d'Elie Hobeika, els falangistes van rebre advertències "dures i clares" sobre el dany a civils.[48][10] No obstant això, en aquells dies se sabia que els falangistes presentaven un risc de seguretat especial per als palestins. Va ser publicat en la 1a edició de setembre de Bamahane, el diari de les FDI, que un falangista va dir a un funcionari israelià: "La pregunta que ens fem a nosaltres mateixos és com comencem, violant o matant"[59] Un enviat dels Estats Units a l'Orient Mitjà va expressar el seu horror després de ser informat dels plans de Sharon d'enviar els falangistes a l'interior dels campaments, i els funcionaris israelians sí que reconeixien que la situació podria desencadenar una "massacre despietada".[5]

La primera unitat de 150 falangistes va entrar a Sabra i Xatila a les sis de la tarda.[46] Durant la nit, les forces israelianes van disparar bengales que il·luminaren la zona. D'acord amb una infermera holandesa, el campament era tan brillant com "un estadi esportiu durant un partit de futbol".[60]

Dues hores després que la primera força falangista entrés al campament de Xatila un grup mixt de falangistes i oficials israelians observaven l'atac des del sostre del lloc de comandament avançat, quan un dels homes de la milícia al campament va trucar per ràdio al seu comandant Hobeika per preguntar-li què fer amb 50 dones i nens que havien estat fets presoners. La resposta de Hobeika va ser escoltada per un oficial israelià, que va testificar el que ell va dir: "Que sigui l'última vegada que emf fas una pregunta així. Tu ja saps exactament què cal fer." Altres falangistes al sostre van començar a riure. Entre els israelians hi havia el brigadier general Yaron, comandant de divisió, que va demanar al tinent Elul, el seu cap d'oficina, què és el que li feia riure i Elul va traduir el que Hobeika havia dit. Yaron llavors va mantenir cinc minuts en conversa, en anglès, amb Hobeika. El que es van dir és desconegut.[48][61]

A les onze de la mateixa a la nit es va enviar un informe a la seu de les FDI a l'est de Beirut, on s'informava de la mort de 300 persones, inclosos civils. L'informe va ser remès a la seu a Tel Aviv i Jerusalem, on va ser vist per més de 20 alts oficials israelians.[46]

A la tarda, es va celebrar una reunió entre el cap de l'Estat Major israelià, i els falangistes. En el matí del divendres 17 de setembre l'Exèrcit israelià envoltà Sabra i Xatila i va ordenar a la Falange que aturés la seva operació, preocupat pels informes d'una massacre.[48]

El 17 de setembre, mentre que Sabra i Xatila encara estaven segellats, uns pocs observadors independents van aconseguir entrar-hi. Entre ells hi havia un periodista noruec i diplomàtic, Gunnar Flakstad, qui va observar falangistes durant les seves operacions de neteja i eliminació dels cadàvers de les cases destruïdes en el camp de Xatila.[62]

Molts dels cadàvers trobats havien estat greument mutilats. Molts nois havien estat castrats, a alguns se'ls havia arrencat el cuir cabellut, i alguns tenien la creu cristiana tallada en els seus cossos.[63]

Janet Lee Stevens, una periodista nord-americana, més tard va escriure al seu marit, el Dr. Franklin Lamb, "Vaig veure dones mortes a casa amb les seves faldilles fins a la cintura i les seves cames separades, desenes de joves afusellats després de ser alineats contra una paret del carreró, nens degollats, una dona embarassada esventrada, amb els ulls encara ben oberts, amb la cara ennegrida cridant silenciosament amb horror, innombrables nadons i nens petits que havien estat apunyalats o esquinçats a part i que havien estat llançats a munts d'escombraries."[64]

Abans de la massacre, es va informar que el líder de l'OAP, Iàssir Arafat, havia sol·licitat la tornada de les forces internacionals, procedents d'Itàlia, França i els Estats Units, a Beirut per protegir els civils. Aquestes forces acabaven de supervisar la sortida d'Arafat i els seus combatents de l'OAP de Beirut. Itàlia va expressar una "profunda preocupació" sobre "el nou avanç israelià ', però no es van prendre mesures per tornar les forces de Beirut.[65]The New York Times va informar el setembre del 1982:

Iàssir Arafat, líder de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, ha exigit avui que els Estats Units, França i Itàlia enviïn les seves tropes de retorn a Beirut per protegir els seus habitants d'Israel ... La dignitat dels tres exèrcits i l'honor dels seus països hi està involucrada, va dir el sr. Arafat en la seva conferència de premsa. I jo pregunto a Itàlia, França i els Estats Units: Què se n'ha fet de la vostra promesa de protegir els habitants de Beirut

Nombre de víctimes[modifica | modifica el codi]

Memorial a Sabra, sud de Beirut

El fiscal en cap de l'exèrcit libanès va investigar els assassinats i va comptar 460 morts (entre ells 15 dones i 12 nens), la intel·ligència israeliana estimà 700-800 morts i la Mitja Lluna Roja Palestina va afirmar que hi havia 2.000 morts. Es van emetre 1.200 certificats de defunció a qualsevol persona que aportés tres testimonis de reclamació d'un familiar desaparegut durant l'època de la massacre.[1]

  • Segons la BBC, "almenys 800" palestins van morir.[66]
  • Bayan Nuwayhed al-Hout en la seva obra Sabra and Shatila: September 1982[67] dóna un mínim consistent en 1.300 víctimes identificades sobre la base d'una comparació detallada de 17 llistes de víctimes i altres tipus de proves, i estima un total encara més gran.
  • Robert Fisk va escriure: "Després de tres dies de violació, combats i execucions brutals, les milícies finalment abandonaren els campaments amb 1.700 morts".[68]
  • En el seu llibre publicat poc després de la massacre,[69] el periodista israelià Amnon Kapeliouk de Le Monde Diplomatique, arribava a uns 2.000 cossos morts després de la massacre segons fonts oficials i de la Creu Roja i "molt aproximadament" s'estimà entre 1.000 i 1.500 altres víctimes mortes pels propis falangistes fins a un total de 3000-3500.

Condemna de les Nacions Unides[modifica | modifica el codi]

El 16 de desembre de 1982, l'Assemblea General de les Nacions Unides va condemnar la massacre i la va considerar com un acte de genocidi.[70] El registre de votació[71][72][73]a la secció D de la Resolució 37/123 va ser: si: 123; no: 0; abstencions: 22; sense dret a vot: 12.

El delegat del Canadà va manifestar: "El terme genocidi no pot, al nostre parer, aplicar-se a aquest acte inhumà en particular".[73]El delegat de Singapur - vot "sí" - va afegir: "La meva delegació lamenta l'ús de l'expressió 'un acte de genocidi" ... [atès que] el terme "genocidi" s'utilitza per referir-se als actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, a un grup nacional, ètnic, racial o religiós ". Canadà i Singapur es van preguntar si l'Assemblea General era competent per determinar si tal esdeveniment seria constitutiu de genocidi.[73] La Unió Soviètica, per contra, va afirmar que: "La paraula que defineix el que està fent Israel en sòl libanès és un genocidi i el seu objectiu és destruir els palestins com a nació.".[74]El delegat de Nicaragua va afirmar: "És difícil de creure que un poble que va patir molt per la política nazi d'extermini a la meitat del segle XX utilitzaria els mateixos arguments genocides i mètodes feixistes contra altres pobles."[74]

Els Estats Units va comentar que "Si bé la criminalitat de la massacre estava fora de tot dubte, es tractava d'un seriòs i temerari mal ús del llenguatge per etiquetar aquest tragèdia genocida, tal com es defineix en la Convenció de 1948  ...".[73]

William Schabas, director del Centre Irlandès per als Drets Humans a la Universitat Nacional d'Irlanda,[75]va afirmar: "el terme genocidi  ... òbviament havia estat elegit per avergonyir Israel en lloc i fora de qualsevol preocupació sobre la seva precisió jurídica".[73]

La comissió independent encapçalada per Seán MacBride, però, va trobar que el concepte de genocidi era aplicable al cas, atès que era la intenció dels que estaven darrere de la massacre "la destrucció deliberada dels drets i de la identitat nacional i cultural del poble palestí".[76] Jueus individuals a tot el món també va denunciar la massacre com a genocidi.[16]

L'informe de la comissió MacBride, Israel al Líban, va concloure que les autoritats o les forces israelianes van ser responsables de les matances i altres homicidis que es deia que s'havien dut a terme per milicians libanesos a Sabra i Xatila a la zona de Beirut entre el 16 i 18 de setembre.[77] A diferència de la comissió israeliana, la comissió McBride no funcionava amb la idea de graus de responsabilitat independents, és a dir., directa i indirecta.

La pròpia comissió d'Israel va trobar que la participació d'Israel només corresponia a una responsabilitat "indirecta". Per al periodista britànic David Hirst, Israel va elaborar el concepte de responsabilitat indirecta per tal que la seva implicació i la responsabilitat semblessin més petites. Va dir sobre el veredicte de la Comissió que era només a través dels errors o omissions en l'anàlisi de la massacre que la Comissió havia pogut arribar a aquestes conclusions.[78]

La Comissió Kahan[modifica | modifica el codi]

"Responsabilitat personal" de Sharon[modifica | modifica el codi]

Les reaccions més virulentes contra la massacre es van produir a Israel. A la Kenésset, diversos diputats van interpel·lar Sharon sobre la responsabilitat d'Israel. El moviment extraparlamentari d'esquerra Pau Ara va fer una crida a manifestar-se, i 40.000 persones, segons xifres oficials, (o sigui, el 8% de la població d'Israel), disconformes amb la política governamental, es van aplegar en la manifestació més gran que s'havia conegut fins aleshores al país. Llurs reivindicacions, on es reclamava una solució pacífica al conflicte palestinoisraelià, van conduir a la creació de la comissió Kahan, la qual finalment va concloure que Ariel Sharon "tenia una responsabilitat personal",.[17][79]

En un primer moment, Sharon es va negar a dimitir, i Beguín es va negar a cessar-lo. Va ser només després de la mort d'Emil Grünzweig després del llançament d'una granada per dispersar la multitud en una marxa de protesta de Pau Ara, que també va ferir altres deu, que es va assolir un compromís: Sharon renunciaria com a ministre de Defensa, però romandria en el Gabinet com a ministre sense cartera. Malgrat les dissuasives conclusions de l'informe Kahan, Sharon va esdevenir més endavant [primer ministre d'Israel]].[80][81]

Altres conclusions[modifica | modifica el codi]

La comissió Kahan també va recomanar la destitució del director d'Intel·ligència Militar Yehoshua Saguy[82]',[83] i la congelació de la promoció efectiva del comandant de divisió, el brigadier general Amos Yaron, durant almenys tres anys.[83]

Rol de Hobeika[modifica | modifica el codi]

Robert Maroun Hatem, guardaespatlles d'Elie Hobeika, va afirmar en el seu llibre From Israel to Damascus que la massacre va ser planejada per Hobeika, i que les instruccions d'Israel eren només entrar als camps, treure i detenir els possibles guerrillers palestins que hi hagués amagats, i retornar els civils a casa seva. Per contra, Hobeika va ordenar als seus homes "extermini total....netegeu els camps".[10]En tot cas, Hobeika mai no va ser encausat per la justícia del seu país.

Pierre Rehov,[84] un director de documentals que va treballar en el cas dels ex soldats libanesos, mentre feia seva pel·lícula Holy Land: Christians in Peril, va arribar a la conclusió que Hobeika va ser sens dubte responsable de la massacre, tot i les ordres que havia rebut d'Ariel Sharon per comportar-se amb humanitat.

Hobeika va ser assassinat per un cotxe bomba a Beirut el 24 de gener de 2002. Els comentaristes àrabs i libanesos van culpar Israel de l'assassinat de Hobeika, amb el presumpte motiu israelià que Hobeika estaria 'aparentment a punt de declarar davant el tribunal belga sobre el paper de Sharon en la massacre. Israel va negar qualsevol implicació en l'atemptat.[85]

En un article publicat el 2007 al rotatiu israelià Haaretz, Tom Segev esmenta el testimoniatge de dos polítics belgues, Josy Dubié i Vincent Van Quickenborne, que afirmen haver-se trobat secretament amb Elie Hobeika algunes hores abans de la seva mort. Segons Dubié, Hobeika estaria disposat a lliurar-se a Brussel·les, amb la promesa d'entregar proves de la seva innocència, que acusarien l'Exèrcit del Sud del Líban, recolzat per Israel.[11][86]En aquest testimoniatge, Josy Dubié confirma les seves declaracions fetes en una entrevista concedida al diari belga Le Soir el 25 de gener del 2002, segons les quals

« El crim beneficia a aquells a qui Hobeika havia tractat de « mullar » »

L'article menciona els interessos israelians en la desaparició de Hobeika, així com la tesi que l'antic guardaespatlles de Hobeika, Robert Hatem, que inculpava Síria. L'article conclou dient . [87]

Ariel Sharon[modifica | modifica el codi]

Demanda per difamació de Sharon[modifica | modifica el codi]

Ariel Sharon va demandar la revista Time per difamació en els tribunals nord-americans i israelians en una demanda per difamació per 50 milions de dòlars, després que Time publiqués un article en el seu número de 21 febrer de 1983, on s'afirmava que Sharon havia "suposadament discutit amb els Gemayels la necessitat per als falangistes de venjar-se" de l'assassinat de Baixir.[88] El jurat va trobar l'article fals i difamatori, tot i que Time va guanyar el plet a la cort dels Estats Units perquè la defensa de Sharon no va establir que els editors i articulistes de la revista haguessin "actuat per malícia, "com ho exigeix la llei de difamació dels EUA.[89]

Familiars de les víctimes demanden Sharon[modifica | modifica el codi]

Després de l'elecció de Sharon 2001 per al càrrec de primer ministre d'Israel, els familiars de les víctimes de la massacre va presentar una demanda[90]El 24 de setembre de 2003, El Tribunal Suprem de Bèlgica desestimà el cas de crims de guerra contra Ariel Sharon, ja que cap dels demandants tenia nacionalitat belga al començament del cas.[91]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Schiff, Ze'ev; Ya'ari, Ehud. Israel's Lebanon War. Simon and Schuster, 1985, p. 282. ISBN 978-0-671-60216-1. 
  2. «Remembering Sabra & Shatila: The death of their world». Ahram online, 16 Sep 2012 [Consulta: 13 novembre 2012].
  3. Malone, Linda A.. «The Kahan Report, Ariel Sharon and the SabraShatilla Massacres in Lebanon: Responsibility Under International Law for Massacres of Civilian Populations». Utah Law Review, 1985, pàg. 373–433 [Consulta: 1 de gener del 2013].
  4. Hirst, David. Beware of small states: Lebanon, battleground of the Middle East. Nation Books, 2010, p. 154. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 «1982: PLO leader forced from Beirut». BBC, 30 d'agost del 1982 [Consulta: 23 de maig del 2010].
  6. Hirst, David. Beware of small states: Lebanon, battleground of the Middle East. Nation Books, 2010, p. 157. «La carnisseria va començar immediatament. Fou continuada i sense interrupció fins dissabte al migdia. La nit no va portar cap respir; l'oficial d'enllaç falangista va demanar il·luminació i els israelians llançaren bengales, primer des de morters i després des d'avions.» 
  7. Friedman, Thomas. From Beirut to Jerusalem. Macmillan, 1995, p. 161. ISBN 978-0-385-41372-5. «A partir d'aquí, petites unitats de milicians falangistes, amb prop de 150 homes cadascuna, van ser enviades a Sabra i Xatila, on l'exèrcit israelià mantenia il·luminada la nit amb bengales.» 
  8. Cobban, Helena. The Palestinian Liberation Organisation: people, power, and politics. Cambridge University Press, 1984, p. 4. ISBN 978-0-521-27216-2. «i mentre les tropes israelianes disparaven un corrent de bengales als camps de refugiats palestins en els districtes de Sabra i Xatila de l'oest de Beirut, els aliats libanesos cristians del israelianes van dur a terme una massacre d'innocents allà, que va colpir tot el món.» 
  9. Les Secrets de la guerre du Liban : Du coup d'état de Béchir Gémayel aux massacres des camps palestiniens, per Alain Menargues, capítol final
  10. 10,0 10,1 10,2 Robert Maroun Hatem, From Israel to Damascus, Chapter 7: The Massacres at Sabra and Shatilla en línia. Consultat el 24 febrer 2006.
  11. 11,0 11,1 Mostyn, Trevor, Guardian.co.uk, Divendres 25 de gener del 2002
  12. Friedman, New York Times, 20, 21, 26, 27 setembre 1982.
  13. Hassan, Maher. «Politics and war of Elie Hobeika». Egypt Independent, 24 de gener del 2010 [Consulta: 29 desembre 2012].
  14. John Bulloch. (1983) Final Conflict. The War in Lebanon. Century London. ISBN 0-7126-0171-6. p.231
  15. MacBride, Seán; A. K. Asmal; B. Bercusson; R. A. Falk; G. de la Pradelle; S. Wild. Israel in Lebanon: The Report of International Commission to enquire into reported violations of International Law by Israel during its invasion of the Lebanon. London: Ithaca Press, 1983, p. 191–2. ISBN 0-903729-96-2. 
  16. 16,0 16,1 Hirst, David. Beware of small states. Nation Books, 2010, p. 153. ISBN 978-0-571-23741-8. 
  17. 17,0 17,1 Schiff, Ze'ev; Ya'ari, Ehud. Israel's Lebanon War. Nova York: Simon and Schuster, 1984, p. 283–4. ISBN 0-671-47991-1. 
  18. «Report of the Commission of Inquiry into the events at the refugee camps in Beirut- 8 February 1983» (en anglès). Ministeri d'Afers Exterios d'Israel, 8 de febrer del 1983. [Consulta: 15 gener 2015].
  19. The New York Times (2012). "After 2 Decades, Scars of Lebanon's Civil War Block Path to Dialogue".
  20. "Israel: A Country Study", Helen Chapin Metz, ed. Washington: GPO per a la Biblioteca del Congrés, 1988 (online copy)
  21. Becker, Jillian. PLO: The Rise and Fall of the Palestine Liberation Organization. AuthorHouse, 1984, p. 362. ISBN 978-1-4918-4435-9. 
  22. 22,0 22,1 Schiff, Ze'ev; Ya'ari, Ehud. Israel's Lebanon War. Simon and Schuster, 1985, p. 99–100. ISBN 978-0-671-60216-1. 
  23. Robert Fisk. «Abu Nidal, notorious Palestinian mercenary, 'was a US spy'». The Independent, 25 octubre 2008.
  24. Thomas Cushman, Simon Cottee, Christopher Hitchens. Christopher Hitchens and His Critics: Terror, Iraq, and the Left. NYU Press, 2008, p. 300. ISBN 978-0814716878. 
  25. 25,0 25,1 Hirst, David. Beware of small states. Nation Books, 2010, p. 134. ISBN 978-0-571-23741-8. «És evident que els israelians havien gairebé prescindit de pretextos per complet. Per raons de forma, però, ho afirmaven per llançar la cinquena guerra àrab-israeliana. L'intent d'assassinat, el 3 de juny, de l'ambaixador israelià a Gran Bretanya, Shlomo Argov, no fou obra de l'OAP, que ràpidament ho va denunciar. Va ser una altra gesta d l'arxienemic d'Arafat, el notori, i resident a Bagdad, dissident d'Al-Fatah, Abu Nidal... els israelians van ignorar aquestes distincions.» 
  26. Becker, Jillian. PLO: The Rise and Fall of the Palestine Liberation Organization. AuthorHouse, 1984, p. 257. ISBN 978-1-4918-4435-9. 
  27. Israeli, Raphael. PLO in Lebanon: Selected Documents. Weidenfeld & Nicolson, 1983, p. 7. ISBN 0-297-78259-2. «Des de juliol de 1981 a juny de 1982, a l'empara de l'alto el foc, l'OAP va continuar els seus actes de terror contra Israel, el que comportà un total de 26 morts i 264 ferits.» 
  28. Morris, Benny. Righteous Victims : A History of the Zionist-Arab Conflict, 1881-2001. Nova York: Vintage Books, 2001, p. 509. ISBN 978-0-679-74475-7 [Consulta: 25 octubre 2014]. «"El problema més immediat era la infraestructura militar de l'OAP, que representava una amenaça permanent a la seguretat dels assentaments del nord d'Israel. L'eliminació d'aquesta amenaça seria el crit de guerra per despertar el gabinet i i el poble israelià, tot i que l'OAP va fer grans esforços per no violar l'acord de juliol de 1981. De fet, tot i la posterior propaganda israeliana, la frontera entre juliol de 1981 i juny del 1982 va gaudir d'un estat de calma sense precedents des de 1968. Però Sharon i Beguín tenien un objectiu més ampli: la destrucció de la OAP i la seva expulsió del Líban. Una vegada que l'organització fos esclafada, raonaven, Israel tindria una mà molt més lliure per determinar el destí de Cisjordània i la Franja de Gaza."» 
  29. Ahron Bergman. Israel's Wars: A History since 1947 (Warfare and History). Routledge, 2002, p. 158–159. ISBN 978-0415424387. 
  30. James Gannon. Military Occupations in the Age of Self-Determination: The History Neocons Neglected (Praeger Security International). Praeger, 2008, p. 162. ISBN 978-0313353826. 
  31. Tucker, 2010, vol. 1 pàg. 731
  32. van Creveld, 2002, p. 290
  33. 33,0 33,1 Nuwayhed al-Hout, Bayan. Sabra and Shatila September 1982. Pluto, 2004, p. 1. ISBN 0 7453 2303 0. 
  34. Kahan, Yitshaq, Barak, Aharon, Efrat, Yona (1983) The Commission of Inquiry into events at the refugee camps in Beirut 1983 FINAL REPORT (Authorized translation) p.108 estableix que "Aquest informe va ser signat el 7 de febrer de 1982." p.11
  35. Kahan. pp.13,7
  36. "Pels volts del 1982, la relació entre Israel i els maronites era bastant un secret a veus, amb milicians maronites que s'entrenaven a Israel i comandaments d'ambdues bandes que feien visites regulars i recíproques als quarters generals dels altres." (Eisenberg i Caplan, 1998, pàg. 45).
  37. Sabra and Shatilla, Jewish Voice for Peace. Consultat el 17 de juliol del 2006.
  38. Sabra and Shatila 20 years on. BBC, 14 de setembre de 2002. Consultat el 17 de juliol 2006.
  39. Tucker, Roberts et al. pàg. 732
  40. «1982: PLO leader forced from Beirut». BBC, 30 agost 1982 [Consulta: 23 maig 2010].
  41. Inbari, Pinhas. בחרבות שבורות (Espases trencades). Servei publicacions del Ministeri de Defensa d'Israel, 1994. 
  42. Jean Shaoul, Sharon's war crimes in Lebanon: the record (part three), 25 febrer 2002 al World Socialist Web Site (publicat pel CIQI). Consultat el 3 de febrer del 2006.
  43. Ahron Bregman and Jihan Al-Tahri. The Fifty Years War. Israel and the Arabs, p. 172-174, Londres: BBC Books 1998, ISBN 0-14-026827-8
  44. Walid Harb, Snake Eat Snake The Nation, publicat 1 juliol 1999 (19 de juliol, tiratge de 1999). Consultat el 9 febrer 2006.
  45. Kahan. pp.13,14
  46. 46,0 46,1 46,2 46,3 46,4 46,5 Shahid, Leila. The Sabra and Shatila Massacres: Eye-Witness Reports. Journal of Palestine Studies, Vol. 32, No. 1. (tardor, 2002), pp. 36–58.
  47. Kahan. p.15
  48. 48,0 48,1 48,2 48,3 Panorama: "The Accused", transmès per la BBC, 17 juny 2001; transcript consultat el 9 febrer 2006.
  49. Fawwaz Traboulsi, History of Modern Lebanon p218
  50. Alain Menargues, Secrets de la Guerre du Liban pp469-70
  51. Kahan. p.14
  52. Kahan. pp.14,15
  53. Kahan. p.13
  54. Linda Malone, "Prime Minister Ariel Sharon, A War Criminal", Information Brief No. 78, 14 de juny del 2001, The Jerusalem Fund / The Palestine Center. Consultat el 24 febrer 2006.
  55. Robert Fisk: The Great War for Civilisation: The Conquest of the Middle East, pp. 484,488–489, ISBN 978-1-4000-7517-1
  56. Becker, Jillian. PLO: The Rise and Fall of the Palestine Liberation Organization. AuthorHouse, 1984, p. 239, 356–357. ISBN 978-1-4918-4435-9. 
  57. Becker, Jillian. PLO: The Rise and Fall of the Palestine Liberation Organization. AuthorHouse, 1984, p. 264. ISBN 978-1-4918-4435-9. 
  58. Tom Friedman. «THE BEIRUT MASSACRE: THE FOUR DAYS». New York Times, 26 de setembre de 1982.
  59. David Hirst, (2010). Beware of small states. Nation Books. ISBN 978-0-571-23741-8. p. 156
  60. New York Times, 26 de setembre del 1982. a Claremont Research p. 76
  61. Kahan. pp.21,22
  62. Harbo, 1982
  63. "Syrians aid 'Butcher of Beirut' to hide from justice," The Daily Telegraph, 17 de juny del 2001.
  64. Dr. Franklin Lamb's letter. Remembering Janet Lee Stevens, martyr for the Palestinian refugees
  65. New York Times, publicat el 17 de setembre del 1982
  66. Analysis: 'War crimes' on West Bank. BBC, 17 d'abril de 2002. Consultat el 14 febrer 2006.
  67. Pluto, 2004
  68. Fisk, Robert The forgotten massacre , The Independent, 15 de setembre del 2002.
  69. Amnon Kapeliouk, traduït i editat per Khalil Jehshan Sabra & Chatila: Inquiry Into a Massacre en la Wayback Machine (arxivat en 2006-febrer-7). (document de Microsoft Word). Consultat el 14 de febrer del 2006.
  70. Assemblea General de l'ONU, Resolució 37/123, adoptada entre el 16 i el 20 de desembre de 1982. Consultat el 04 de gener de 2010. (Si l'enllaç no funciona, proveu: U.N.→ welcome → documents → General Assembly Resolutions → 1982 → 37/123.)
  71. Resum de votació de la Resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides 37/123D. Consultat el 4 de gener de 2010,
  72. Leo Kuper, "Theoretical Issues Relating to Genocide: Uses and Abuses", a George J. Andreopoulos, Genocide: Conceptual and Historical Dimensions, University of Pennsylvania Press, 1997, ISBN 0-8122-1616-4, p. 37.
  73. 73,0 73,1 73,2 73,3 73,4 William Schabas, Genocide in International Law. The Crimes of Crimes, p. 455
  74. 74,0 74,1 William Schabas, Genocide in International Law. The Crimes of Crimes, p. 454
  75. Professor William A. Schabas pàgina web del Centre Irlandès per als Drets Humans de la Universitat Nacional d'Irlanda
  76. William Schabas. Genocide in International Law. University Press, Cambridge, 2000, p. 235. ISBN 0521782627. 
  77. MacBride, Seán; A. K. Asmal; B. Bercusson; R. A. Falk; G. de la Pradelle. Israel in Lebanon: The Report of International Commission to enquire into reported violations of International Law by Israel during its invasion of the Lebanon. Londres: Ithaca Press, 1983, p. 191–2. ISBN 0-903729-96-2. 
  78. Hirst, David. Beware of small states. Nation Books, 2010. ISBN 978-0-571-23741-8. 
  79. Manifestation à Tel Aviv JTA2, Institut national de l'audiovisuel, 26 de setembre de 1982
  80. Tolworthy, Chris. «Sabra and Shatila massacres—why do we ignore them?». 1 setembre 1th and Terrorism FAQ. Global Issues, març 2002. [Consulta: 25 gener 2013].
  81. «Israel and the PLO». BBC, 20 d'abril del 1998 [Consulta: 20 de setembre del 2007].
  82. "Around the world; Israeli General Resigns From Army" The New York Times, 15 d'agost del 1983
  83. 83,0 83,1 Informe de la Comissió Kahan - Al web del Ministeri israelià d'Afers Estrangers
  84. Pierre Rehov's Middle East Documentaries
  85. Joel Campagna, The Usual Suspects, World Press Review, abril de 2002. Consultat el 24 de febrer del 2006.
  86. Segev, Tom. «Who remembers Sabra and Chatila ?» (en anglès). Haaretz, 27 [Consulta: 18 gener 2015].
  87. Touma, Joëlle; Loos, Baudoin. «Cible d'un attentat, le protégé de la Syrie impliqué dans le massacre de Sabra et Chatila s'est tu pour toujours Hobeika ne témoignera jamais à Bruxelles» (en francès). Le Soir, 25 [Consulta: 18 gener 2015]. «Une guerre civile, une invasion, une tuerie et une plainte... «Il disait vouloir défendre son honneur» Un homme qui s'était fait trop d'ennemis»
  88. Ariel Sharon, arxiu de Time
  89. Sharon Loses Libel Suit; Time Cleared of Malice per Brooke W. Kroeger.
  90. «Vanished victims of Israelis return to accuse Sharon». The Guardian, 25 de novembre del 2001 [Consulta: 13 de novembre del 2012]. «"El destí dels desapareguts de Sabra i Xatila tornarà a rondar Sharon quan un tribunal belga escolti una demanda presentada pels seus familiars on s'al·lega la seva participació en les massacres."»
  91. Universal Jurisdiction Update, December 2003, Redress (Londres). Consultat el 5 gener 2010; secció Belgium, subsection "Shabra and Shatila".

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • van Creveld, Martin. PublicAffairs. The sword and the olive: a critical history of the Israeli defense force [L'espasa i l'olivera: una història crítica de la força de defensa d'Israel] (en anglès). PublicAffairs, 2002, p. 448. ISBN 158648155X. 
  • Tucker, Spencer; Roberts, Priscilla Mary; et. alteri.. The encyclopedia of the Arab-Israeli conflict: a political, social, and military history [L'enciclopèdia del conflicte àrab-israelià: una història militar, social i política] (en anglès). ABC-CLIO, 2008. ISBN 1851098410. 
  • Tucker, Spencer; et alteri. The encyclopedia of Middle-East wars [L'enciclopèdia de les guerres de l'Orient Mitjà] (en anglès), 2010. ISBN 1851099476. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]