Matilde di Shabran

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgMatilde di Shabran
Rossini Litho.jpg
Gioachino Rossini
Títol original Matilde di Shabran, ossia Bellezza, e cuor di ferro
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Jacopo Ferretti
Llengua original Italià
Font literària Euphrosine et Coradin, ou Le tyran corrigé de François-Benoît Hoffman
Època composició Desembre 1820 - febrer 1821
Gènere Opera semiseria
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 24 de febrer de 1821
Escenari Teatro Apollo de Roma
Director Niccolò Paganini
Versions posteriors
  • Nàpols, 21 de gener de 1822
    (amb el títol Bellezza e Cuor di ferro)
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya Teatre de la Santa Creu de Barcelona, 28 d'abril[1] de 1827[2]
Personatges i creadors
  • Corradino Cuor di ferro (tenor) - Giuseppe Fusconi
  • Matilde di Shabran (soprano) - Caterina Liparini
  • Edoardo (contralt) - Annetta Parlamagni
  • Raimondo Lopez, el seu padre (baix) - Carlo Moncada
  • Aliprando, metge (baix) - Giuseppe Fioravanti
  • Isidoro, poeta (baix) - Antonio Parlamagni
  • Contessa d'Arco (mezzosoprano) - Luigia Cruciati
  • Ginardo, missatger (baix) - Antonio Ambrosi
  • Egoldo, líder dels camperols (tenor) - Gaetano Rambaldi
  • Rodrigo, cap de la guàrdia (tenor) - Gaetano Rambaldi
  • Udolfo, carceller(mim)
  • Cor de guerrers i camperols
  • Villanelle, no parla
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Matilde di Shabran és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Jacopo Ferretti, basat en Euphrosine et Coradin, ou Le tyran corrigé de François-Benoît Hoffman. S'estrenà al Teatro Apollo de Roma el 24 de febrer de 1821.[3]

És l'última òpera italiana de Rossini en el gènere semiserio, tot i que va ser originalment pensada com un dramma giocoso i va tenir una gestació molt peculiar.[4] S'hi barregen diverses línies argumentals. Per un costat el conflicte entre una jove promesa a un vell rondinaire, però enamorada d'un jove ben plantat. Per una altra banda també hi trobem la més romàntica història de la lluita contra la tirania del vell duc Corradino, que ha empresonat injustament a Edoardo, fill del seu antic enemic Raimondo.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Luigi Vestri, l'empresari de l'Apollo que li va encarregar aquesta òpera

Després de l'estrena de Maometto secondo el 3 de desembre de 1820 a Nàpols, Rossini es desplaça a Roma, on havia estat contractat per l'actor i empresari Luigi Vestri[5] del Teatro Apollo per escriure una nova obra per obrir la temporada de Carnaval el 26 de desembre.[6] A mitjan desembre de 1820, Rossini encara no havia rebut el primer acte de la nova obra a la que ja havia començat a posar música a Nàpols.[6] La nova òpera havia de basar-se en l'obra Mathilde, de Jacques Marie Boutet de Monvel de 1799. Rossini, però, va trobar els versos massa rígids i, a més, va pensar que la història no aconseguiria l'aprovació dels censors. A causa que el temps era tan curt, Rossini va confiar en el seu amic Jacopo Ferretti, autor de La cenerentola, que va agafar un dels seus llibrets no utilitzats, anomenat Corradino el Terrible, i el va tornar a treballar de nou canviant entre altres coses els noms dels protagonistes, ja que el nom de l'òpera ja havia estat anunciat.[6] La història ja havia estat composta per Stefano Pavesi sobre un llibret de Gaetano Rossi i s'havia estrenat amb el nom Il trionfo della bella a Venècia el 1808.[7]

El virtuós violinista Niccolò Paganini va assistir als darrers assajos i va dirigir l'estrena

L'estrena de Matilde va ser posposat fins al final de la temporada d'òpera de manera que llibretista i compositor podrien tots dos acabar l'obra, però encara Rossini va haver de reutilitzar gran part de la seva pròpia música. Va prendre música de Ricciardo e Zoraide, Ermione, i Eduardo e Cristina. Fins i tot va col·laborar amb el jove compositor Giovanni Pacini en tres dels números. La premsa no va ser amable amb el llibret, que és un dels més llargs de Rossini. Van dir que era repetitiu, vulgar i excessivament llarg.[7]

També hi va haver contratemps en els assajos, el més greu l'atac d'apoplexia de Giovanni Bollo, el director de l'orquestra, el dia de l'assaig general. Per sort, aquells dies hi havia per Roma el gran violinista Niccolò Paganini, gran amic de Rossini, que el va ajudar gustosament actuant com a primer violí. En aquests assajos, Paganini va revelar les seves grans dots com a violinista i en cada peça es divertia improvisant genials variacions que deixaven bocabadats a la resta de músics.[5]

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'òpera va ser estrenada al Teatro Apollo de Roma el 24 febrer 1821[8] i tot i que la direcció va ser del violinista Niccolò Paganini i i gran part de la música és brillant i imaginativa, l'òpera no va ser ben rebuda.[7] Per aquelles dates, el compositor Filippo Grazioli coneixia un èxit notable amb l'òpera Il pellegrino bianco, i es presumia que els seus seguidors xiularien a Rossini a la menor ocasió. També, el vell duc de Torlonia tenia molts enemics, i el teatre podia convertir-se en una mena de camp de batalla.[9] Però no hi va haver gaires disturbis, tot i que l'estrena va ser seguida per una baralla al carrer "entre els admiradors de Rossini i els seus detractors".[10] A l'estrena va ser catalogada com un melodrama giocoso (que és l'equivalent d'una òpera semiseria), a mig camí entre una òpera bufa i una òpera seriosa.[8]

L'òpera va guanyar en popularitat en tot el segle. Matilde di Shabran va ser beneïda amb innombrables reviscudes a tot Europa amb gran èxit de públic i crítica.[7] La majoria dels préstecs de Pacini van ser retirats quan l'obra es va representar a Nàpols el 21 de gener de 1822. Un d'ells va ser substituït per una ària amb cor i en dialecte napolità per a Isidoro, Di Corradino il nome, que va anar a càrrec del napolità Carlo Casaccia. No obstant això, un duo de Pacini aparentment va romandre. Era la cabaletta del duo entre Matilde i Aliprando de l'Acte I (Ah! di veder già parmi), que Pacini va utilitzar més tard en la seva òpera Il Corsaro (Roma, 1831), on va ser utilitzat com la stretta en un terzetto.[8] També va incloure el cor Mandare a morte després del sextet del primer acte i un duo entre Corradino i Edoardo Da cento smanie, e cento abans del Final segon.

Després de Nàpols, on es va realitzar com a Bellezza e cuor di ferro, Matilde es va representar per tot Europa en un dels seus tres títols (el tercer ser Corradino). Fora d'Europa, es va produir al Brasil, Algèria, Mèxic i als Estats Units (Nova York el 10 de febrer 1834). Va continuar sent habitual dels escenaris fins al voltant de 1850. En una data molt llunyana, el 1892, es va sentir a Florència, i després va desaparèixer per més de 80 anys.

El primer revival del segle XX no fou fins al 1974 al Teatro Margherita de Gènova,[7] quan es va donar la versió original de 1821 amb les addicions de Pacini. Va desaparèixer de nou, només per ser escoltada en la seva versió revisada a Pesaro el 1996. Bruce Ford va ser originalment programat per cantar el paper de tenor, però es va retirar, i va ser reemplaçat per Juan Diego Flórez, fent un prometedor debut italià. Més tard es va representar a Bad Wildbad, i després, per segona vegada a Pesaro el 2004 amb Florez de nou cantant Corradino i Annick Massis com a Matilde.[8]

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: En i al voltant del castell gòtic de Corradino, a Espanya
Temps: Edat Mitjana

Acte I[modifica | modifica el codi]

Portada del llibret de Roma de 1821
Portada del llibret de Viena de 1822

Corradino és un noble de caràcter misogin i xenòfob i de pèssim humor. Uns camperols, liderats per Egoldo diuen que cal obeir al noble per evitar dificultats. Arriba Isidor, un despreocupat poeta que no aconsegueix avançar en la composició que està dedicant a una dama.

Ginardo, el vigilant de la presó del castell recomana a Isidoro que se'n vagi, ja que a Corradino no li agraden els estrangers, però Corradino apareix abans que Isidoro pugui anar-se'n. Per guanyar-se la seva confiança Isidor li parla de dones sense conèixer el caràcter misogin del noble. L'enuig de Corradino és tan gran que Isidoro tem ser decapitat i fa el possible per guanyar-se al senyor. Apareix el metge Aliprando que intercedeix per la vida d'Isidoro, que resulta nomenat historiador personal de Corradino.

Aliprando comunica a Corradino la imminent arribada de Matilde, la filla del famós guerrer Shabran que havia mort en una recent batalla i per a qui Corradino professava admiració. En record d'aquesta admiració, Corradino disposa una bona acollida per Matilde. Ginardo li comunica que el presoner Edoardo López, fill del cap dels enemics, està molt deprimit en la seva cel·la. Corradino li ordena que l'hi porti per veure si per fi el reconeix com a vencedor a canvi de deixar-lo anar, però Edoardo no cedeix a aquest deshonor i és conduït novament a presó.

Arriba Matilde al costat d'Aliprando. Matilde és astuta i maneja a Corradino. Es presenta Ginardo i li diu a Aliprando que la comtessa d'Arco, promesa de Corradino, s'ha assabentat de l'arribada de Matilde. Com que no està disposada a perdre al seu promès decideix fer el possible per fer-la fora. Matilde es defensa amb enginy. Corradino acudeix alarmat per la discussió entre les dues dones. Corradino sembla seduït per Matilde, però finalment li demana que es disculpi per l'afront a la comtessa. Matilde afirma que és ell qui ha de disculpar-se.

Corradino es pregunta per què el seu cor batega tan ràpid. Aliprando ho diagnostica com a mal d'amor, que és el terror de tot mortal i no té remei. Entra Isidoro i parlen d'un sonet i de literatura. Arriba Matilde, i Corradino acaba declarant-li el seu amor per a sorpresa d'Isidoro i Ginardo. Aliprando es presenta per dir que les tropes de Raimondo López, pare del presoner Edoardo, presentaran batalla contra les de Corradino. Corradino ordena al capità Rodrigo contraatacar en presència d'Edoardo. Mentrestant, la comtessa dissenya la seva venjança contra Matilde. Isidoro està emocionat pels episodis que podrà narrar com a historiador.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Raimondo López ha perdut la batalla. Corradino ha guanyat fama i Isidoro ha estat nomenat poeta oficial de la cort. Edoardo aconsegueix escapar davant la confusió originada per la batalla. Està molt entristit pel resultat del combat, però es reconforta en sentir la veu del seu pare. Corradino els sorprèn i repta a Raimondo a un duel a l'alba. En el diàleg, Edoardo li diu que va aconseguir escapar gràcies a l'ajuda de Matilde. Corradino, indignat, desitja castigar-la per la seva traïció, i Edoardo tem per ella, però el tranquil·litza el seu pare.

Mentrestant, la comtessa d'Arco assaboreix la seva venjança. Va ser ella qui va subornar al guàrdia que custodiava a Edoardo i li va ordenar que en alliberar-la li expliqués que havia estat Matilde la qual li va procurar la llibertat. Així, Corradino la menysprearia i la castigaria. Arriben Matilde i Isidoro, però la hipòcrita comtessa els entabana. Els explica el comportament heroic de Corradino en la batalla, aixecant la seva admiració. Entra en escena Corradino enfadat, comptant que Edoardo s'ha fugat, i pregunta a Matilde què en sap d'això. Matilde manifesta la seva innocència, però oportunament el capità Rodrigo apareix amb una carta d'agraïment de l'enganyat Edoardo en la qual li agraeix l'ajuda per escapolir-se. Corradino ordena que Matilde sigui executada, sense deixar-se estovar per Aliprando, Ginardo i Isidoro. Mana a aquest últim que llanci a la jove per unes cataractes pròximes, amb la consegüent satisfacció de la comtessa. Corradino queda sol. Hi van els camperols, assabentats de la notícia, a pregar també per Matilde, rebent la negativa i amenaces del noble.

Isidoro torna afirmant que ha complert l'ordre i quan és interrogat detalla els detalls dels esdeveniments per demostrar-ho. Llavors torna Edoardo amb el soldat que el va ajudar a escapar i que ha confessat la trama de la comtessa. Aquesta, al sentir-lo, fuig, i tots queden apesarats per la trista i injust final de Matilde.

Matilde, que no ha mort perquè el seu botxí va ser incapaç de consumar la sentència, se cita amb Isidoro. Edoardo s'aproxima on Matilde s'anava a reunir amb Isidoro. També arriba Corradino, amb ànim de suïcidar-se, seguit de Raimondo, Ginardo i Aliprando que intenten fer-lo claudicar de la seva intenció. Isidoro, que ho està veient, s'uneix a ells. Corradino desisteix quan veu a Matilde sortir amb Edoardo. Li demana perdó i aquesta demana clemència per a la comtessa, argumentant que prou patiment tindrà amb el menyspreu del món i amb la gelosia que li causarà les noces de Corradino i Matilde. Encarreguen a Isidoro un sonet per a les núpcies i l'obra finalitza entre la felicitat general.[11]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Versió de Roma[modifica | modifica el codi]

  • Simfonia

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció Zitti zitti, nessun qui v'è' (Cor, Egoldo, Ginardo)
  • 2 Cavatina Intanto Erminia fra le ombrose piante (Isidoro)
  • 3 Quartet Alma rea! Perché t'involi? (Corradino, Isidoro, Ginardo, Aliprando)
  • 4 Cavatina Piange il mio ciglio, è vero (Edoardo)
  • 5 Duet Di capricci, di smorfiette (Matilde, Aliprando)
  • 6 Quintet Questa è la dea? Che aria! (Contessa, Matilde, Aliprando, Ginardo, Corradino)
  • 7 Cor i cavatina Giove un dì, fremendo in collera (Aliprando)
  • 8 Final primer Ah capisco, non parlate (Matilde, Corradino, Isidoro, Ginardo, Aliprando, Edoardo, Rodrigo, Contessa, Cor)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 9 Introducció Settecento ottanta mila (Isidoro, Cor, Ginardo)
  • 10 Cavatina Sarai contenta alfine, revolubil fortuna! (Raimondo)
  • 11 Trio Deh, serena il mesto ciglio (Edoardo, Raimondo, Corradino)
  • 12 Sextet È palese il tradimento (Corradino, Matilde, Contessa, Aliprando, Isidoro, Ginardo)
  • 13 Duet No, Matilde, non morrai (Edoardo, Matilde)
  • 14 Cavatina Parmi ascoltar la voce (Corradino)
  • 14 Rondó Ami alfine? E chi non ama? (Matilde, Cor)

Versió de Nàpols[modifica | modifica el codi]

  • Simfonia

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció Zitti, nessun qui v'è (Cor, Egoldo, Ginardo)
  • 2 Cavatina Intanto Armenia 'nfra l'ombrose piante (Isidoro)
  • 3 Quartet Alma rea! Perché t'involi? (Corradino, Isidoro, Ginardo, Aliprando)
  • 4 Cavatina Piange il mio ciglio, è vero (Edoardo)
  • 5 Duet Di capricci, di smorfiette (Matilde, Aliprando)
  • 6 Quintet Questa è la dea? Che aria! (Contessa, Matilde, Aliprando, Ginardo, Corradino)
  • 7 Final primer Ah capisco, non parlate! (Matilde, Corradino, Isidoro, Ginardo, Aliprando, Edoardo, Rodrigo, Contessa, Cor)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 8 Introducció Di Corradino il nome (Cor, Isidoro)
  • 9 Cavatina Sazia tu fossi alfine, revolubil fortuna! (Edoardo)
  • 10 Sextet È palese il tradimento (Corradino, Matilde, Contessa, Aliprando, Isidoro, Ginardo)
  • 11 Cor Mandare a morte quella meschina?
  • 12 Duet Da cento smanie e cento (Corradino, Edoardo)
  • 13 Rondó Ami alfine? E chi non ama? (Matilde, Cor)[12]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

L'obra, entre dos títols de tanta experimentació com Maometto II i Zelmira, no es troba entre les més populars de l'autor, i presenta evidents desigualtats, sobretot d'estructura al ser una obra molt llarga de tres hores i mitja (només el primer acte dura més de dues hores i mitja). És curiós observar aquest fet si es té en compte el poc temps temps de què va disposar Rossini per compondre-la i dels autopréstecs habituals. Ja en l'obertura trobem la que utilitza a Eduardo e Cristina (1819), amb algunes variacions. També utilitza material de Ricciardo e Zoraide (1818) per al cor Che ne dite?Pare un sogno! del primer acte i també per una part de l'ària de Corradino del segon acte Anima mia, Matilde i també utilitzaria música de la bellíssima La donna del lago (1819) per la marxa del Final I. Tot i així, conté nombres tan sublims que haurien de ser represos en òperes posteriors, i, sobretot, és un excel·lent exemple del camí cap a la maduresa en la consolidació de l'escriptura rossiniana. L'argument és original, estrambòtic i una mica confós per la quantitat de personatges que no facilita gaire el seguiment dramàtic i la comprensió, però la música és magnífica, amb un tractament vocal espectacular i amb una orquestració a molta distància de la que es feia en aquella època i fins i tot uns quants anys després.[13]

Matilde di Shabran és principalment una òpera de conjunts, amb només algunes àries -cap per al tenor que té la part més difícil.[14] La peça més notable de l'òpera és el quintet de tretze minuts del primer acte. Representa el moment en què Corradino, que té a les dones com a gran enemic, en gran sorpresa i desconcert és travessat fins a la medul·la per la fletxa de Cupido. Aquesta és la part més lenta. La segona meitat és ràpida i retrata les emocions conflictives del tenor durant l'agitació interior que l'envolta. Els altres cantants comenten amb diversió la situació. Tot això és un tour de force que només un dels més grans compositors d'òpera podia aconseguir.[14]

La part de Corradino és temible, i és el paper en què es va donar a conèixer Juan Diego Flórez a l'àmbit internacional en el Rossini Opera Festival el 1996, quan va haver de substituir al tenor inicialment previst.[14]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Cast
(Matilde di Shabran, Edoardo,
Contessa d'Arco,
Corradino Cuor di Ferro)
Conductor,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[15]
2004 Annick Massis,
Hadar Halevy,
Chiara Chialli,
Juan Diego Flórez
Riccardo Frizza,
Orquesta Sinfónica de Galícia i el Prague Chamber Choir
(Enregistrament d'una actuació al Rossini Opera Festival, Teatro Rossini, Pesaro, 8 d'agost)
Àudio CD: Decca
Cat: 475 7688
2012 Olga Peretyatko,
Anna Goryachova,
Chiara Chialli,
Juan Diego Flórez
Michele Mariotti,
Orquestra i cor del Teatro Comunale di Bologna
(Gravació de vídeo d'una actuació (o d'actuacions) al Rossini Opera Festival, Pesaro, agost)
DVD: Decca Classics
Cat: 074 3813[16]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Subirá, José. Variadas versiones de libretos operísticos. Editorial CSIC, p. 68. ISBN 9788400038076. 
  2. Llibret de l'estrena a Barcelona, 1827. 
  3. «Dades de l'òpera» (en anglès). Opera Glass. [Consulta: 11 abril 2016].
  4. Franceschini, Lukas. «Ressenya de l'òpera» (en italià). operalibera.net. [Consulta: 4 desembre 2015].
  5. 5,0 5,1 García Perez, 1989, p. 51.
  6. 6,0 6,1 6,2 Farr, Robert J. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 3 desembre 2015].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Laurance, Rita. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). allmusic.com. [Consulta: 3 desembre 2015].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Kaufman, Tom. «ROSSINI: Matilde di Shabran» (en anglès). Opera Today, 21-03-2007. [Consulta: 10 abril 2016].
  9. García Perez, 1989, p. 52.
  10. Osborne, 1994, p. 106.
  11. «Llibret» (en italià). Rossini Opera Festival. [Consulta: 10 abril 2016].
  12. «Estructura de l'òpera» (en italià). [Consulta: 10 abril 2016].
  13. Banús Irusta, Rafael. «DVD. Matilde di Shabran. Rossini.» (en castellà). Opera World. [Consulta: 11 abril 2016].
  14. 14,0 14,1 14,2 Kurtzman, Neil. «Recording of the Week: Mathilde di Shabran» (en anglès). Medicine Opera. [Consulta: 11 abril 2016].
  15. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 10 abril 2016].
  16. Catàleg de Decca

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Matilde di Shabran Modifica l'enllaç a Wikidata