Matmata (berbers)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de grup humàMatmata
àrab: مطماطة
Tipus ètnia
Població total 5.500[1]
Llengua Àrab, nafusi
Religió Islam sunnita
Regions amb poblacions significatives
Tunísia Tunísia - Gabès,
Modifica les dades a Wikidata

Els matmata (àrab مطماطة) són un grup dels berbers constatat almenys des del segle IX, del gran grup dels butr, branca dels zenetes. Eren germans dels matghara, kunya, lamaya, saddina, madyuna, maghila i altres formant en conjunt el grup anomenat Banu Fatin.

Tunísia[modifica]

A Tunísia devien ja estar assentats al segle viii a la regió de Gabès (Takapae, la Kabis àrab) i es van convertir al ibadisme sent esmentats per primer cop el 811 sota l'imam de Tahert Abd al-Wahhad ibn Abd al-Rahman ibn Rustam que va nomenar governador de Gabès a Katan ibn Salma (Katan ibn Kafta en una altra part del document) sota autoritat del qual estaven els Matmata i altres tribus de la rodalia de la ciutat com els Zawagha, els Dammar i els Zamzafa. Els Matmata ocupaven el territori anomenat Djabal Matmata o Djabal Lawata (perquè estava poblat per matmates i lawates). Al segle x van adoptar les creences ibadites nukkarites. Al segle XII-XIII els Matmata del Djabal Matmata van reconèixer al mallorquí Yahya ibn Ishaq (conegut com a Yahya Ibn Ghàniya, vers 1188-1212) que tenia com a base el Djarid, i es van sotmetre després del 1207 a Abu Ishaq, germà del califa almohade Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211). El Matmata, Banu Dammar i Nafusa foren castigats (segons Ibn Khaldun). Sembla que al llarg del segle es va fer independents i no reconeixien l'autoritat dels emirs hàfsides d'Ifriquiya als que no pagaven impostos, i no foren sotmesos fins al segle xvii, pels otomans quan el governador Muhammad Bey (1631-1663) va construir una fortalesa a les muntanyes Matmata. Al segle xviii i primera part dels XIX van participar en algunes revoltes contra els beys Husaynites de Tunísia o van donar refugi als rebels. Els matmata, lawata i dammar hi romanen encara avui dia però en bona part arabitzats. Al-Hamma (antiga Aquae Tacapitanae) a 23 km a l'oest de Gabès, hauria estat fundada (refundada) pels matmates segons Ibn Khaldun.

Algèria[modifica]

A Algèria s'hi haurien establert en època desconeguda segurament al segle viii sinó abans i haurien adoptat el ibadisme potser sota Abu-l-Khattab al-Maafirí, imam de Trípoli de Líbia (des de vers 757/758) que va ocupar Ifriquiya i va donar el govern de Kairuan a Abd al-Rahman ibn Rustam. Derrotat l'imam pel general abbàssida Muhammad ibn al-Ashath al-Khuzai (761/762) i Abd al-Rahman va emigrar al Magreb central amb la seva gent fundant la vila de Tahert; es sospita que fou llavors quan grups matmates van emigrar amb ell des d'Ifriquiya. Van servir a la dinastia rustúmida i a la caiguda d'aquesta vers el 909 van abandonar les creences ibadites i van adoptar el xiïsme fatimita, doctrines que van rebutjar uns anys després. Grups matmates van viure a la plana de Sersu, fins que en foren expulsats pels Banu Tudjin i es van refugiar al massís de Wansharish (Ouarsenis) on se'ls troba al segle XII. Un altre grup va viure a Yalal (moderna Hilal) a la regió de Tlemcen, però no van ser mai ibadites; la resta van restar a la rodalia de Tahert on van romandre que se sàpiga fins al segle xix.

Marroc[modifica]

Algunes fraccions van entrar al Marroc al segle X. Un grup va quedar integrat a la confederació tribal dels barghawata.

Al-Àndalus[modifica]

Al segle x un amir del Magreb Central de la rodalia de Tahert, de nom Ziri ibn Azana, fou derrotat al final del segle pels zírides sanhadjes i va fugir a l'Àndalus. Es va posar al servei d'Almansor i fou un dels seus oficials distingits, i va restar al servei dels seus fills quan Almansor va morir el 1002. El 1009 va donar suport a la revolta de Muhàmmad II al-Mahdí. No se sap quan va morir.

Referències[modifica]

  1. Project, Joshua. «Amazigh, Matmata in Tunisia».

Bibliografia[modifica]

  • Ibn Khaldun, Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique septentrionale, 1852-1856, traducció de William Mac Guckin de Slane, Imprimerie du Gouvernement, Alger, volums I, II i III
  • Enciclopédia de l'islam, volum VI, 831 a 833