Mein Herze schwimmt im Blut, BWV 199

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióMein Herze schwimmt im Blut, BWV 199
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Compositor Johann Sebastian Bach
Idioma alemany
Moviment música barroca
Catalogació BWV 199
Altres dades
Identificador IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Meine Herze schwimmt im Blut, BWV 199 (El meu cor es nega dins la sang),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach, per a l’onzè diumenge després de la Trinitat estrenada a Weimar el 12 de juliol de 1714.

Origen i context[modifica]

El llibret és de Georg Christian Lehms – poeta, bibliotecari i conseller de la cort de Darmstadt – que l'any 1711 publicà un cicle de cantates que cobrien tot l'any litúrgic amb el títol Gottgefälliges Kirchen-Opffer; en el coral del sisè número es fa ús de la tercera estrofa de l'himne Wo soll ich fliehen bin de Johann Heermann (1630). El text fa referència a l'evangeli del dia Lluc (18, 9-14) que conté la Paràbola del fariseu i el publicà, en què es narra com el publicà – recaptador d'impostos – fou perdonat per haver reconegut els seus pecats i, en canvi, el fariseu condemnat pel seu orgull. És una de les primeres cantates de Bach, de l'època de Weimar – si bé la partitura no es trobà fins fa poc temps, l’any 1911 a la Biblioteca Reial de Copenhaguen –exclusivament per a soprano i sense cor, d'acord amb els pocs recursos disponibles en aquella època. Posteriorment, Bach la va refer diverses vegades amb instrumentacions diferents, a Köthen entre 1720 i 1723 i més tard a Leipzig, l’agost de 1723. Per a aquest diumenge es conserven altres dues cantates, la BWV 113 i la BWV 179.

Anàlisi[modifica]

Obra escrita per a soprano, oboè, corda i baix continu. Consta de vuit números tots ells interpretats pel soprano, fins i tot el coral del número 6.

  1. Recitatiu (soprano): Meine Herze schwimmt im Blut (El meu cor es nega dins la sang)
  2. Ària i recitatiu (soprano): Stumme Seufzer, stille Klagen (Sospirs muts, planys callats)
  3. Recitatiu (soprano): Doch Gott muss mir genädig sein (Però Déu ha de ser misericordiós amb mi)
  4. Ària (soprano): Tief gebückt und voller Reue (Humiliat i plenament penedit)
  5. Recitatiu (soprano): Auf diese Schmerzensreu (En aquesta penitència dolorosa)
  6. Coral (soprano): Ich, dein betrübtes Kind (Jo, el vostre fill afligit)
  7. Recitatiu (soprano): Ich lege mich in diese Wunden (M'ajec dins aquestes nafres)
  8. Ària (soprano): Wie freudig ist mein Herz (Que feliç és el meu cor)

El recitatiu inicial, molt centrat en la declamació, arriba, sovint, a cantabile per tal de destacar el sentit de les paraules com, per exemple, en el primer vers schwimmt im Blut (es nega dins la sang), i quan s'arriba al punt més agut de la tessitura Himmel (cel) i Engel (àngels). L'ària del segon número amb l'oboè que desenvolupa una melodia típicament bachiana, té una estructura tripartita, amb un passatge recitatiu central secco de gran expressivitat. Segueix un recitatiu, número 3, que dóna lloca a una ària de gran intensitat, la música de la qual reflecteix la postració que indica el text amb un seguit de girs descendents. El número 5 és un breu recitatiu que introdueix el coral que canta el solista acompanyat dels ritornellos del violoncel piccolo o de la viola de gamba, segons les versions. El text indicat es toca amb la melodia de Auf meinen lieben Gott. El recitatiu del número 7 d'un to ple d'esperança arriba al clímax en una vocalització sobre frolich singen (cantaré a plaer i alegre), dóna pas a l'ària final amb l'aire decidit d'una giga, expressada en una altra vocalització sobre freudig (feliç), veritable punt clau del moviment que clou la cantata, que té una durada aproximada d'uns vint-i-cinc minuts.

Discografia seleccionada[modifica]

Referències[modifica]

  1. Traducció de Gabriel Sampol. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L’âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica]