Meiyou wancheng de xiju
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Lü Ban (en)   |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | República Popular de la Xina |
| Estrena | 1957 |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia |
   | |
Meiyou wancheng de xiju (xinès simplificat: 没有完成的喜剧, pinyin: Méiyǒu wánchéng de xǐjù, literalment 'La comèdia inacabada') és una pel·lícula xinesa del 1957 dirigida per Lü Ban. Inèdita per la seua particular temàtica, la notòria comèdia satírica[1] ha estat descrita com potser la pel·lícula més aconseguida de les realitzades en els 17 anys que hi ha entre 1949 i la Revolució cultural.[2] A causa de la seua controvertida temàtica, va ser molt mal rebuda per la crítica i no es va mostrar públicament, provocant que el seu director no tornara a realitzar pel·lícules.[1]
Trama[modifica]
Ambientada en els estudis on es gravà,[3] dos comediants realitzen tres sketchs humorístics en un teatre davant d'un grup d'oficials del Partit Comunista, on hi ha un crític censor.[3]
Producció[modifica]
La pel·lícula va ser dirigida pel veterà militant comunista Lü Ban,[3] de l'Estudi de cinema de Changchun, durant la Campanya de les Cent Flors.[4][2] L'any anterior ja havia estrenat altres dos pel·lícules satíriques, Buju xiaojie de ren,[5] considerada la primera pel·lícula satírica de la història de la República Popular,[6] i Xin ju zhang dao lai zhi qian.[7] En estes pel·lícules, ja havia criticat a oficials de baix rang ineficients,[8] i exposat les relacions jeràrquiques dels quadres del partit.[5] Tot i algunes acusacions d'atacar el partit,[9] no hi havien hagut represàlies i fins i tot havia rebut bones crítiques.[3][10]
Recepció[modifica]
La pel·lícula fon estrenada a l'inici del Moviment anti-dretà, una reacció en contra de la Campanya de les Cent Flors, per la qual cosa la pel·lícula va ser fortament criticada.[1] Es va considerar que feia un ús excessiu de la comèdia de clatellades i que portava la llicència satírica massa lluny.[2] La temàtica tractada era massa polèmica en aquells temps, parlant de temes sensibles com la Censura cinematogràfica,[11] i la representació d'un oficial del partit sense sentit de l'humor van ser considerats inapropiats. El censor és representat com algú sense interés en vore o parlar sobre la pel·lícula i cec de poder decidir si l'obra es podia estrenar o no. La crítica al censor oficial va ser interpretada com una crítica del Partit Comunista en si mateix, en tant que del partit emanava la decisió de la necessitat de censura.[11]
Prohibida abans de l'estrena, va encapçalar la llista de pel·lícules problemàtiques,[12] rebent obra i director dures crítiques en la premsa xinesa. La Comèdia Inacabada va provocar la fi de la carrera de Lü Ban, que va viure una espècie d'exili intern; deixant treballs inacabats i no tornant a treballar en cap faena relacionada amb el cinema fins a la seua mort el 1976.[1][13][14]
La mala recepció de la pel·lícula va provocar que els directors xinesos practicaren una major autocensura, i la comèdia satírica com a gènere desapareixeria dels cinemes xinesos fins a mitjans de la dècada del 1980.[1][14] En els anys següents, el model dominant d'humor al cinema xinés va ser el blanc.[15]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Bao, Ying Modern Chinese Literature and Culture, 20, 2, 2008, pàg. 185–228. JSTOR: 41482537.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Paul Clark. Chinese Cinema: Culture and Politics Since 1949. CUP Archive, 1987, p. 77. ISBN 978-0-521-32638-4.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «The Unfinished Comedy: How a brave satire in Maoist China destroyed its creator's career». SupChina, 25-01-2019. [Consulta: 24 novembre 2019].
- ↑ Bao, 2008, p. 61.
- ↑ 5,0 5,1 Bao, Ying «The Problematics of Comedy: New China Cinema and the Case of Lü Ban». Modern Chinese Literature and Culture, 20, 2, 2008, pàg. 185–228. JSTOR: 41482537.
- ↑ Bao, 2008, p. 63.
- ↑ Xiaoning Lu. «Chinese Film Satire and Its Foreign Connections in the People’s Republic of China (1950–1957): Laughter Without Borders?». A: Not Just a Laughing Matter: Interdisciplinary Approaches to Political Humor in China. Springer, 28 agost 2017, p. 64. ISBN 978-981-10-4960-6.
- ↑ Paul G. Pickowicz. China on Film: A Century of Exploration, Confrontation, and Controversy. Rowman & Littlefield Publishers, 15 desembre 2011, p. 238. ISBN 978-1-4422-1180-3.
- ↑ Gorham Anders Kindem. The International Movie Industry. SIU Press, 2000, p. 28. ISBN 978-0-8093-2299-2.
- ↑ Bao, 2008, p. 65.
- ↑ 11,0 11,1 Erik Gunderson. Laughing Awry: Plautus and Tragicomedy. Oxford University Press, 2015, p. 253–254. ISBN 978-0-19-872930-3.
- ↑ Julian Ward. «The Remodelling of a National Cinema: Chinese Films of the Seventeen Years (1949–66)». A: Song Hwee Lim. The Chinese Cinema Book. Bloomsbury Publishing, 16 setembre 2017, p. 92–93. ISBN 978-1-84457-580-0.
- ↑ Esther Yau. «China After the Revolution». A: Geoffrey Nowell-Smith. The Oxford History of World Cinema. Oxford University Press, 1997, p. 695. ISBN 978-0-19-874242-5.
- ↑ 14,0 14,1 Yingjin Zhang. A Companion to Chinese Cinema. John Wiley & Sons, 23 abril 2012, p. 46. ISBN 978-1-4443-3029-8.
- ↑ Xiaoning Lu. «Chinese Film Satire and Its Foreign Connections in the People’s Republic of China (1950–1957): Laughter Without Borders?». A: King-fai Tam. Not Just a Laughing Matter: Interdisciplinary Approaches to Political Humor in China. Springer, 28 agost 2017, p. 72[1]73. ISBN 978-981-10-4960-6.
Bibliografia[modifica]
- Bao, Ying «In Search Of Laughter In Maoist China: Chinese Comedy Film 1949-1966». Dissertació, 2008.