Melchor Cano

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMelchor Cano
Melchor Cano.jpg
Biografia
Naixement 6 gener 1509 (Gregorià)
Tarancón
Mort 30 setembre 1560 (Gregorià) (51 anys)
Toledo
  Bisbe catòlic 


  Bisbe de la diòcesi de Canàries 

Religió Església Catòlica
Educació Universitat de Salamanca
Universitat de Valladolid
Activitat
Ocupació Dominic, filòsof, professor d'universitat i sacerdot catòlic
Ocupador Universitat Complutense de Madrid
Professors Francisco de Vitoria Tradueix, Bartolomé de Carranza i Fray Luis de Granada
Orde religiós Orde dels Predicadors
Modifica les dades a Wikidata

Melchor Cano O.P. (1509, Tarancón, Conca - 30 de setembre del 1560, Madridejos, Toledo) fou un frare dominic, teòleg i bisbe espanyol.

Biografia[modifica]

El seu pare, Fernando Cano, jurista, l'envià a estudiar a la Universitat de Salamanca, on fou alumne de Francisco de Vitoria i professà al Convent de Sant Esteve dels dominics el 1524. El 1531 fou enviat al Col·legi de Sant Gregori a Valladolid, on estudià amb Bartolomé de Carranza i amb Luis de Granada. El 1536 obtingué la càtedra de teologia a Sant Gregori. El 1543 aconseguí la càtedra de teologia a Alcalà, fet singular per ser un dominic d'orientació tomista quan la universitat complutense era el baluard de l'erasmisme.

Participà en la primera fase de la Junta de Valladolid (1550) que intentava resoldre la polèmica dels naturals o dels justos títols entre Juan Ginés de Sepúlveda i Bartolomé de las Casas. Carles V l'envià al Concili de Trent el 1551, on es féu notar com impugnador de les postures teològiques dels jesuïtes. El 12 de setembre del 1552 fou promogut per Carles V a bisbe de Canàries, càrrec que deixà per ser rector el Col·legi de Sant Gregori a Valladolid el 1554.

El 1556 escrigué la seva famosa Consultatio theologica, en què aconsellà al rei Felip II que resistís les pretensions temporals del papat i com a monarca absolut defensés els seus drets a l'administració de les rendes i béns de l'Església espanyola, amb la qual cosa faria l'estat menys depenent de Roma. Això li valgué ser anomenat "fill de la perdició" per part del papa Pau IV. Poc temps després fou detingut per la Inquisició l'arquebisbe de Toledo Bartolomé de Carranza i Felip II aprofità per quedar-se amb les rendes vacants de Toledo mentre es dirimia el cas. El 1557 fou nomenat provincial del seu orde. Fou professor de Fray Luis de León.

Obres[modifica]

La seva obra més important és De Locis Theologicis (Salamanca, 1563), en què establí les deu fonts per a la demostració teològica: la Sagrada Escriptura, la Tradició Apostòlica, l'autoritat de l'Església Catòlica, l'autoritat dels concilis ecumènics, l'autoritat del Summe Pontífex, la doctrina dels Pares de l'Església, la doctrina dels doctors escolàstics i canonistes, la veritat racional humana, la doctrina dels filòsofs i la història.

També destacà en la literatura en llengua castellana escrivint una àmplia i personal traducció de l'Opera utilissima de la cognizione et vittoria di sé stesso (Venècia, 1531) de Giovanni Battista da Crema refosa pel canonge Serafino Aceti da Fermo, amb el títol de Trattato per la vita cristiana utilissimo della cognitione e vittoria di se stesso (1538), que pren per estructura d'exposició dels set pecats capitals.