Meroític

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llenguaMeroític
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües niloticosaharianes
Característiques
Sistema d'escriptura escriptura meroítica
Codis
ISO 639-3 xmr
Glottolog mero1237
IETF xmr
Modifica dades a Wikidata

El meroític era una llengua parlada a Meroe i al Sudan durant el període Meroític (confirmat des del 300 aC) que es va extingir el 400 dC. S'escrivia de dues maneres en l'escriptura meroítica: cursiva meroítica, escrita amb un estil i es feia servir per mantenir constància escrita en general; i jeroglífics meroítics, que es cisellava en pedra o es feia servir per documents reials i religiosos. Gairebé no s'entén a causa de la falta de texts bilingües.

Una inscripció en jeroglífics meroítics adorna aquesta placa votiva reial del rei Tanyidamani. És del temple d'Apedemak a Meroe, ca. 100 aC, Walters Art Museum, Baltimore.

La classificació del meroític és incerta a causa de la falta de dades i dificultats en la seva interpretació. Des que l'egiptòleg britànic Francis Llewellyn Griffith va desxifrar l'alfabet meroític el 1911,[1] s'ha proposat que el meroític està relacionat amb les llengües núbies i llengües similars del fílum niloticosaharià. Claude Rilly, considerat l'especialista mundial en el meroític,[2] és el proponent més recent de la idea niloticosahariana: proposa que és sudanesa oriental, la família niloticosahariana que inclou el nubi (Rilly 2004, 2007, 2012). Rowan (2006, 2011), d'altra banda, remarca que l'inventori de sons i la fonotàctica (els únics aspectes de la llengua que són segurs) són similars als de les llengües afroasiàtiques, i són diferents de les llengües niloticosaharianes. Per exemple, gairebé no s'hi troba la seqüència CVC, on les consonants (C) són ambdues labials o velars. Això és similar a les restriccions de consonants que es troben a la família de llengües afroasiàtiques, suggerint que el meroític podria haver estat una llengua afroasiàtica com l'egipci. El problema no està resolt, i la major part de les classificacions consideren el meroític com a llengua qüestionablement niloticosahariana o com a no classificada (tal com va fer Joseph Greenberg).[3]

Finalment, una dinastia beja va conquerir Meroe durant el segle I dC, i els escrits tardans en cursiva meroítica podrien representar una llengua criolla nubi-beja.

Desxiframent[modifica]

Al Sudan s'hi troba el temple d'El-Hassa, del rei Amanakhereqerem; allí s'hi van localitzar cinc escultures de grès, representant uns carners i que contenien inscripcions, que finalment van permetre deswxifrar el meroític.

Després d'una expedició a Meroe, l'explorador i mineralogista Frédéric Cailliaud va publicar, el 1826, les primeres còpies de textos meroítics. No obstant, l'escriptura era desconeguda i no es podia pronunciar fonèticament. No obstant, el 1911 l'egiptòleg britànic Francis Llewellyn Griffith va aconseguir desxifrar els signes dels dos alfabets meroítics.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 (anglès) Eckley B. Coxe Jr, Expedition to Nubia vi, Filadèlfia, Universitat de Pennsilvània.
  2. Claude Rilly, Le Champollion du méroïtique, Journal du CNRS, núm. 172, maig de 2004.
  3. "What seems clear is that there is no simple linguistic solution waiting in the wings....Greenberg, writing in 1955, was pessimistic about Meroitic: 'the language does not appear to be related to any existing language of Africa.'" Andrew Robinson. 2002. Lost Languages (McGraw-Hill). Page 154.