Mieczysław Weinberg

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMieczysław Weinberg
Nom original(pl) Mojsze Wajnberg
Biografia
Naixement8 desembre 1919
Varsòvia (Polònia)
Mort26 febrer 1996 (76 anys)
Moscou (Rússia)
Lloc d'enterramentQ4165933 Tradueix
ReligióEsglésia Ortodoxa
FormacióUniversitat de Música Fryderyk Chopin (–1939)
Belarusian State Academy of Music (en) Tradueix
Activitat
OcupacióCompositor i pianista
GènereÒpera i simfonia
InstrumentPiano
Obra
Obres destacables
Família
PareQ4102487 Tradueix
Premis

IMDB: nm0883260 Musicbrainz: 554fbabf-54f4-4640-8eb6-88693b6085c7 Discogs: 1016871 Allmusic: mn0001792514
Modifica les dades a Wikidata

Mieczysław Weinberg (en rus: Моисе́й Самуи́лович Ва́йнберг Moissei Samuílovitx Vàinberg, en polonès: Mojsze [Mieczysław] Wajnberg, 8 de desembre de 1919 - 26 de febrer de 1996) va ser un pianista i compositor soviètic jueu d'origen polonès. Des de 1939 va viure a la Unió Soviètica i a Rússia, i va perdre la majoria de la seva família en l'Holocaust.

En Weinberg concorren dues circumstàncies extraordinàries. D'una banda, un enorme talent desplegat en un catàleg de proporcions monumentals que abasta tots els gèneres musicals: òperes, ballets, obres corals, cançons, música incidental (per al teatre, el cinema i la ràdio), vint-i-sis simfonies (sis d'elles corals i quatre de cambra) i abundant música de cambra que inclou disset quartets de corda, vint-i-dues sonates per a diversos instruments acompanyats pel piano, cicles de cançons, dos grans ballets i una dotzena d'obres per a piano sol.[1] D'altra banda, l'extrema marginalitat a què va ser sotmesa la seva música per raons polítiques i ètniques. Jueu d'origen polonès, Weinberg va ser una víctima de l'estalinisme, i només la intervenció directa de Xostakóvitx, professor, protector i amic de Weinberg, va impedir l'execució de la seva condemna a mort. Sota aquestes difícils circumstàncies es va gestar la seva obra, que al segle XXI va començar progressivament a ser coneguda.[2]

Segons alguns crítics, es pot considerar "el tercer gran compositor soviètic, juntament amb Prokófiev i Xostakóvitx".[3]

Biografia[modifica]

Nascut a Varsòvia en el si d'una família jueva originària de Moldàvia i establerta des de finals de la Primera Guerra Mundial a la capital polonesa, on el seu pare Samuil Weinberg es va guanyar una reputació com a violinista i dirigint activitats musicals, component i tocant el violí en diferents teatres jiddisch. La seva mare era pianista.[4] Des dels 12 anys, Weinberg, dotat d'un talent i una memòria musical excepcionals, acompanyaria al piano algunes d'aquestes representacions. Aquests primerencs contactes amb la música jueva -amb els seus ritmes obsessius, la seva ironia soterrada i la seva agredolça malenconia- serien de cabdal importància per a la seva obra posterior, pròdiga en referències al folklore klezmer.[2]

De Varsòvia a Taixkent[modifica]

Per aquestes mateixes dates, i després de rebre classes de piano a l'escola de música de la senyora Matulewicz, Weinberg va ingressar al Conservatori de Varsòvia com a alumne de Józef Turczyński, pianista i pedagog de gran reputació, on va estar des dels dotze anys fins a graduar el 1939. La precocitat del jove intèrpret i les necessitats econòmiques familiars van fer que molt aviat brindés nombroses actuacions públiques, tant en cabarets, cafès i restaurants (a semblança dels seus compatriotes Andrzej Panufnik i Witold Lutosławski) com abordant repertoris més exigents, fins i tot arribant a participar en les estrenes del Trio amb piano de l'esmentat Panufnik i del concert per a piano de Zbigniew Turski.[2]

El 1939, la visita del cèlebre pianista Józef Hofmann a Varsòvia durant una gira de concerts va estar a punt de canviar la vida de Weinberg de forma radical. Turczyński va presentar al seu jove alumne al gran virtuós i aquest, entusiasmat amb els seus dots pianístics, el va convidar a continuar els estudis en el Curtis Institute of Music de Filadèlfia, que llavors dirigia. La invasió nazi de Polònia el setembre de 1939 desbarataria aquest projecte i Weinberg va fugir a peu cap a l'est, en direcció a Minsk, a Bielorússia, deixant a Varsòvia als seus pares i germana, els quals, deportats del gueto, serien assassinats el 1943 al camp de treball de Trawniki.[2]

Al Conservatori de Minsk, Weinberg estudia composició, contrapunt i història de la música amb Vassili Zolotariov, professor de Nikolai Miaskovski i Leonid Polovinkin i antic alumne de Rimski-Kórsakov. Així mateix entra en contacte amb l'esmentat Miaskovski, gran simfonista i pedagog a qui mostra les seves primeres composicions, i participa el 1940 com a pianista en una interpretació de la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx, de qui amb prou feines coneixia abans d'arribar a Minsk les seves Tres danses fantàstiques. Serà una experiència decisiva que li farà exclamar més tard: «Com anava a imaginar llavors que hi havia un compositor vivint a pocs centenars de quilòmetres de mi, el nom del qual estava destinat a il·luminar una de les meves èpoques més complicades i difícils?» El 21 de juny de 1941 Weinberg es diploma amb l'execució pública, de la seva primera partitura orquestral: el Poema simfònic op. 6.[2]

L'endemà, la declaració de guerra a la Unió Soviètica per part de Hitler obliga al jove músic a un nou trasllat, aquesta vegada fins a Taixkent, a la remota república d'Uzbekistan, a l'Àsia Central. Allà, enmig de la diàspora que inunda la ciutat de refugiats, Weinberg coneix al famós actor i director d'escena jueu Solomon Mikhoels, director artístic del Teatre d'Òpera i Ballet Uzbek -on Weinberg treballarà com a correpetidor-, i a la seva filla Natàlia, amb la qual un any després contraurà matrimoni. És en aquesta ciutat on, a finals de 1942, Weinberg compon la seva Simfonia núm. 1 Op. 10 que dedica a l'Exèrcit Roig. Bé per mediació d'Israel Finkelstein, antic assistent de Xostakóvitx en les seves classes de composició, o bé gràcies a Iuri Levitin, llavors alumne de l'autor de la Simfonia Leningrad, la partitura de l'obra de Weinberg arriba a les mans de Xostakóvitx que, impressionat per les seves qualitats, facilita l'obtenció del visat que permetrà el trasllat a Moscou de Weinberg i de la seva esposa.[2]

A Moscou amb Xostakóvitx[modifica]

Després de dos anys de residència a Taixkent, l'arribada de Weinberg l'octubre de 1943 a Moscou, on transcorrerà la resta de la seva vida, constitueix el punt de partida de la seva amistat amb Xostakóvitx. Una amistat indestructible que arribarà fins a la mort d'aquest el 1975 i es traduirà en una admiració artística recíproca i sense fissures. «Encara que no hagi rebut la menor lliçó d'ell, em considero el seu alumne, la seva carn i la seva sang», confessarà Weinberg respecte al magisteri de Xostakóvitx.[2]

Weinberg va trobar en la figura de Xostakóvitx, només tretze anys més gran que ell, a un confident a qui poder ensenyar i amb qui poder discutir cadascuna de les seves noves composicions, a un veritable mestre espiritual, i a un amic lleial i desinteressat que el va protegir, fins i tot amb risc de la seva vida, durant les sagnants purgues antisemites de postguerra. El 13 de gener de 1948 el sogre de Weinberg, Solomon Mikhoels, era assassinat als carrers de Minsk per funcionaris dels serveis secrets soviètics. Com relata amb ironia Krzysztof Meyer en la seva biografia de Xostakóvitx: «Per donar a l'assassinat l'aparença d'un accident, un camió pesat va passar per sobre del cadàver, que va ser traslladat a Moscou, on va ser inhumat amb tots els honors».[2]

La nit del 6 de febrer de 1953, quan tornava al seu domicili després d'escoltar David Oistrakh interpretar la seva Rapsòdia moldava a la sala Txaikovski del Conservatori de Moscou, Weinberg era detingut, interrogat i empresonat sota la delirant acusació d'activitats sionistes i participació en un complot per establir una república jueva a Crimea. Segons apunta, amb no menys ironia, Lemaire: «Gendre de Salomó Mikhoels i nebot polític del cardiòleg Miron Vovsi, metge de l'Exèrcit Roig i principal acusat durant la 'conjura de les bates blanques', aquest home modest entre tots no podia ser més que culpable». Tot i que Xostakóvitx acudeix en la seva ajuda i escriu directament a Lavrenti Beria, cap de la policia i del servei secret, només la mort de Stalin el 5 de març farà possible l'excarceració de Weinberg el 25 d'abril.[2]

Anys decisius[modifica]

Els anys que van seguir a la desaparició de Stalin van ser una etapa de desbordant activitat en la carrera del músic per més que el reconeixement oficial cap a la seva obra fos gairebé inexistent. De temperament reservat, tan aliè al conservadorisme acadèmic com al modernisme abraçat per la jove generació, i absolutament reticent a l'autopropaganda, les avinences polítiques o l'ànsia de fama, Weinberg va ser menyspreat durant massa anys per un règim que només va veure en ell a un músic semisoviètic (d'origen polonès i ètnia jueva, que parlava rus amb un fort accent estranger i ni tan sols pertanyia al Partit Comunista) al qual va considerar indigne d'ocupar el menor càrrec acadèmic o tan sols figurar entre la nòmina de 28 compositors censats en el llibre oficial de Soviet Composers, publicat per les edicions MK a finals de la dècada de 1970, o al Handbuch der russischen und sowjetischen Oper de Sigrid Neef, editat a la República Democràtica Alemanya el 1985. Ni tan sols el tribut pagat amb la composició d'algunes obres d'exaltació patriòtica, peatge obligat per a l'obtenció d'algun premi oficial -com els Quadres festius (1947), en commemoració del trentè aniversari de la Revolució d'Octubre, la Simfonia núm. 11 Festiva (1969-1970), en el centenari de Lenin, o la Simfonia núm. 15 Crec en aquesta terra (1977), dedicada als 60 anys de la Revolució-, modificaria sensiblement les coses.[2]

Per contra, Weinberg va gaudir de l'estima unànime d'alguns dels més grans intèrprets soviètics, que van estrenar o van ser dedicataris de moltes de les seves obres: Aleksandr Gauk (Serenata), Kiril Kondraixin (Simfonia núm. 5), Kurt Sanderling (Simfonia núm. 2), Rudolf Barxai (Sinfonietta núm. 2, Simfonia núm. 10), Vladímir Fedosséiev (Simfonia núm. 14, Simfonia núm. 20), David Óistrakh (Rapsòdia moldava, Sonata per a violí i piano núm. 2), Leonid Kógan (Concert per a violí, Sonata per a violí i piano núm. 4), Mstislav Rostropóvitx (Concert per a violoncel, Sonata núm. 1 i 24 preludis per a violoncel sol), Emil Guílels (Sonata per a piano núm. 4) o el Quartet Borodin (Quartets núms. 8 i 13).[2]

Excel·lent pianista, Weinberg va participar en concerts, enregistraments discogràfics (el seu Quintet amb piano al costat del Quartet Borodin, la desena de Xostakóvitx en reducció per a quatre mans a duo amb l'autor) i en les estrenes de dues importants obres del seu íntim amic: les 7 romances d'Alexander Blok (1967), amb Galina Vishnevskaya, David Óistrakh i Rostropóvitx, i la Sonata per a violí i piano (1968), en companyia d'Óistrakh.

Durant els últims anys de la seva vida, afectat de malalties i depressions, Weinberg va accedir per fi a una certa estima oficial que es va traduir en la concessió d'alguns honors: Artista honorífic de la República Russa (1971), artista del poble de la República Russa (1980) i Premi estatal de la Unió Soviètica (1990). Però arribaven massa tard. Weinberg, que tot just va poder sortir del domicili familiar durant els seus últims tres anys de vida, moriria a Moscou el 26 de febrer de 1996, a conseqüència d'una arterioesclerosi generalitzada segons el certificat de defunció. Amb l'arribada de la perestroika, altres músiques més avantguardistes i radicals, també molt de temps proscrites, com les de l'oblidada Galina Ustvólskaia o les dels més joves Iedisson Deníssov, Alfred Schnittke i Sofia Gubaidúlina, esperaven igualment ser conegudes més enllà de les fronteres russes.[2]

Un llegat prodigiós[modifica]

Ignorat a Occident fins a finals del segle XX, el gegantí llegat de Weinberg (que inclou 154 obres numerades i diversos centenars de peces descatalogades entre les quals s'inclouen abundants pàgines incidentals, tant teatrals com cinematogràfiques o fins i tot circenses) tanca 22 simfonies (6 d'elles corals), 4 simfonies de cambra, 2 sinfonietes, 10 obres concertants (per a violí, violoncel, flauta, clarinet, trompeta i xilòfon), suites i poemes simfònics (Banderes de pau), així com un gran nombre de cicles de cançons (sobre poemes de Shakespeare, Schiller, Mickiewicz, Tuwim, Petőfi, Lérmontov, Blok, García Lorca o Gabriela Mistral), cors i cantates, 2 grans ballets (La clau daurada i El crisantem blanc), 1 opereta (El vestit daurat) i 7 òperes de temàtiques tan diferents com La passatgera (1967-1968) i La madonna i el soldat (1970), ambdues sobre llibrets de Medvedev, L'amor de d'Artagnan (1971), sobre Dumas, Lady Magnèsia (1975), basada en Shaw, i El retrat (1980) i L'idiota (1986), inspirades en els relats homònims de Gógol i Dostoievski.[2]

Però si Weinberg va ser el més destacat simfonista de l'era soviètica posterior a Xostakóvitx, el seu catàleg cambrístic i, en particular, el seu formidable cicle de quartets de corda, fan d'ell un compositor de coneixement obligat. Escalonats al llarg de mig segle, els 17 quartets de Weinberg mereixen ocupar un lloc privilegiat al costat dels 15 del seu il·lustre amic i protector. Parafrasejant les seves paraules, els més memorables quartets del polonès estan fets de sang -la que s'agita furiosa en aquests brutals i enfervorits scherzos, equiparables als millors del rus- i també de llàgrimes -les que semblen vessar entre les atmosferes opressives i desconsolades dels seus moviments lents-.[2]

A més d'aquests quartets, el llegat de cambra de Weinberg inclou 5 sonates per a violí i piano (1943, 1944, 1947, 1947, 1953) i 3 sonates per a violí (1964, 1967, 1979), 2 sonates per a violoncel i piano (1945, 1959), 4 sonates (1960, 1965, 1971, 1986) i 24 preludis per a violoncel (1969), 4 sonates per a viola (1971, 1978, 1982, 1983), un quintet per a piano i cordes (1944), un trio amb piano (1945), un trio de cordes (1950) i diverses pàgines per a instruments de vent, entre elles un excepcional trio per a flauta, viola i arpa (1979).[2]

Reconeixement pòstum[modifica]

La mort del compositor, esdevinguda a Moscou el febrer de 1996, va tenir escassa repercussió a Rússia o fora d'ella. Fet que potser no hauria de sorprendre donada l'obscura existència de Weinberg a la Unió Soviètica. La seva presència al panorama musical seria bastant paradoxal: mentre que a la capital gaudia de l'estima dels col·legues compositors i intèrprets de renom, en cercles musicals més oberts o per al públic melòman era gairebé un complet desconegut.[4]

La seva música només fou interpretada de tant en tant i més del 70% la seva obra no veurà la llum fins després de la seva mort. Weinberg compondrà música per a alguns dels més famosos films soviètics, però ni tan sols això va contribuir a la seva popularitat. Tot i ser de l'Associació Soviètica de Compositors i dipositari de diversos premis oficials, fou un autèntic àcrata. Durant més de cinquanta anys va viure i treballar a Moscou, però va aconseguir mantenir-se al marge de tot, evitant participar en els habituals tripijocs del negoci musical per assegurar encàrrecs i privilegis, viatges a l'exterior o publicacions. Era jueu, no formava part del Partit Comunista i parlava rus amb fort accent estranger. Weinberg era una persona poc comuna, modesta i reservada. Mai es va prendre massa molèsties a difondre la seva pròpia obra.[4]

En paral·lel amb la necessària revalorització de moltes altres composicions de l'avantguarda (i postavantguarda) soviètica recentment exhumades, la música de Weinberg gaudeix des de començaments del nou segle d'una difusió discogràfica sense precedents, que sembla haver pres el relleu a l'imparable boom Xostakóvitx iniciat a mitjans de la dècada de 1970. Des del pioner treball del desaparegut segell Olympia, que va editar 17 CD entre 1994 i 2000, fins avui, la discografia al voltant de Weinberg no ha fet sinó créixer de forma exponencial. A més del cicle simfònic emprès en Chandos pel director d'origen polonès Gabriel Chmura i continuat per Thord Svedlund (al qual s'afegeixen diverses pàgines concertants), d'un segon cicle inaugurat per Naxos (que compta ja amb els seus dos primers lliuraments) i de la reedició per Alto de diverses simfonies de cambra (algunes gravades anys enrere per Claves), l'enorme llegat cambrístic de Weinberg ha passat a engrossir en aquests últims anys els catàlegs de segells de procedència tan diversa com BIS, NEOS, Cascavelle, Praga, Divox, Acte Préalable, Delos, Hänssler, Northern Flowers, de nou Naxos i, sobre tots ells, el benemèrit CPO, responsable d'una supèrbia edició en 6 CD de la integral de quartets a càrrec dels seus màxims defensors actuals, els membres de Quartet Danel, i del primer volum del no menys important llegat per a violí i piano, atès també per Toccata. S'han d'addicionar els tres primers CD que GrandPiano va dedicar a la seva obra completa per a teclat, el primer lliurament que d'aquest mateix repertori va publicar CPO, el primer volum que Toccata va consagrar a les seves desconegudes cançons i l'edició Weinberg de NEOS (5 CD + 1 DVD), que compta entre els seus màxims atractius la inclusió de dues absolutes obres mestres: l'estremidor Rèquiem i la memorable edició videogràfica de La passatgera, que recull l'estrena escènica d'aquesta òpera celebrada al Festival de Bregenz el juliol de 2010, 42 anys després de la seva composició.[2]

L'amistat i col·laboració establertes entre Xostakóvitx i Weinberg durant més de tres dècades ha estat font d'un persistent malentès de cara a la justa valoració del llegat musical del segon. La posteritat, erròniament, ha considerat a Weinberg com un imitador, epígon o doble de Xostakóvitx en versió jueva. L'estudi comparat de la cronologia entre les seves obres més pròximes, especialment algunes de cambra, permet confirmar que les influències entre els dos -indiscutibles- van funcionar en tots dos sentits doncs, com assenyala Fournier referint-se als seus quartets de corda, "a més de les relacions afectives, els estils musicals i les preocupacions estètiques dels dos compositors són molt propers sense que pugui parlar d'imitació: es tracta més aviat, com en Mozart i Haydn, de dues concepcions singulars d'un mateix model".[2]

En els anys més negres de la seva vida Weinberg, igual que Xostakóvitx, va saber expressar amb la seva música el que al seu país d'adopció era impossible dir amb paraules. Només el descrèdit en què van caure moltes de les seves obres -tantes d'elles inèdites o no estrenades fins a dates molt recents- ha impedit que, encara avui, gaudeixin del reconeixement que amb tota justícia els correspon.[2]

Obres[modifica]

  • [sense número d'opus]: Dos masurques (1933)
  • [sense número d'opus]: Tres peces per a violí i piano (1934)
  • Opus 1: Lullaby per a piano (1935)
  • Opus 2: Quartet de corda núm. 1 (1937) [vegeu també Op. 141]
  • Opus 3: Quartet de corda núm. 2 (1940) [vegeu també Op. 145]
  • Opus 4: Acàcies , sis romanços basat en J. Tuwim per a cantant i piano (1940)
  • Opus 5: Piano Sonata núm. 1 (1940)
  • Opus 6: Poema simfònic per a orquestra (1941)
  • Opus 7: tres romanços basat en J. Rivina i Aleksandr Prokófiev (1941)
  • Opus 8: Piano Sonata núm. 2 (1942)
  • [sense número d'opus]: camarades en armes, opereta (1942)
  • [sense número d'opus]: Carrera Clarettes, opereta (1942)
  • Opus 9: Aria per a quartet de corda (1942)
  • [sense número d'opus]: Ballet per la Pàtria, ballet (1942)
  • [sense número d'opus]: òpera Espada d'Uzbekistan, òpera (1942)
  • Opus 10: Simfonia núm. 1 (1942)
  • Opus 11: Capriccio per a quartet de corda (1943)
  • Opus 12: Sonata núm. 1 per a violí i piano (1943)
  • Opus 13: Cançons infantils basat en Isaac Leib Peretz per a cantant i piano (1943)
  • Opus 14: Quartet de corda núm. 3 (1944)
  • Opus 15: Sonata núm. 2 per a violí i piano (1944)
  • Opus 16: Quadern infantil nº 1 (1944)
  • Opus 17: Cançons jueves basat en Shmuel Halkin (1944)
  • Opus 18: Quintet per a piano (1944)
  • Opus 19: Quadern infantil 2 (1944)
  • Opus 20: Quartet de corda núm. 4 (1945)
  • Opus 21: Sonata núm. 1 per a violoncel i piano en majors (1945)
  • Opus 22: Tres romanços basat en Adam Mickiewicz per a cantant i piano (1945)
  • Opus 23: Quadern infantil 3 (1945)
  • Opus 24: Piano Trio (1945)
  • [sense número d'opus]: Fantasia sobre temes de l'òpera d'Adolphe Adam "Le chalet" per a orquestra (1945)
  • Opus 25: Sis romanços basat en Fyodor Tyutchev per a cantant i piano (1945)
  • Opus 26: Suite per a petita orquestra (1939-1945)
  • Opus 27: Quartet de corda núm. 5 (1945)
  • Opus 28: Sonata per a clarinet (o viola) i piano (1945)
  • Opus 29: Dotze miniatures per a flauta i piano (1946)
  • Opus 30: Simfonia núm. 2 per a orquestra de corda (1946)
  • Opus 31: Piano Sonata núm. 3 (1946)
  • Opus 32: Elegy basat en Friedrich Schiller per a baríton i piano (1946)
  • Opus 33: Sis sonetes basat en William Shakespeare per a baix i piano (1946)
  • Opus 34: Twenty-One Easy Pieces per a piano (1946)
  • Opus 35: Quartet de corda núm. 6 (1946)
  • Opus 36: 'Escenes festives' per a orquestra (1946–1947)
  • Opus 37: Sonata núm. 3 per a violí i piano (1947)
  • Opus 38: Quatre romanços basat en Maksym Rylsky i G. Nikolayeva per a cantant i piano (1947)
  • Opus 39: Sonata núm. 4 per a violí i piano (1947)
  • Opus 40: 'Two Ballet Suites' per a orquestra (1947)
  • [sense número d'opus]: dos cors per a cor masculí a cappella (1948)
  • Opus 41: Sinfonietta núm. 1 (1948)
  • Opus 42: Concertino per a orquestra de violí i corda (1948)
  • Opus 43: Concert per a violoncel i orquestra en re menor (1948)
  • Opus 44: 'Obertura de salutacions' per a orquestra (1949)
  • Opus 45: Simfonia núm. 3 (1949)
  • Opus 46: Sonatina per a violí i piano en re major (1949)
  • Opus 47 núm. 1: Rapsòdia sobre temes moldavs per a orquestra (1949)
  • Opus 47 núm. 2: Polish Tunes per a orquestra (1949)
  • Opus 47 núm. 3: Rhapsody Moldavian per a violí i orquestra (1949)
  • Opus 47 núm. 4: 'Serenada' per a orquestra (1949)
  • [Sense número d'opus]: Retrats d'amics per a piano (1950)
  • [sense número d'opus]: improvisació per a quartet de corda (1950)
  • [sense número d'opus]: Suite per a orquestra (1950)
  • Opus 48: Trio de corda (1950)
  • [sense número d'opus]: Rhapsody sobre temes eslausos per a orquestra (1950)
  • Opus 49: Sonatina per a piano (1951)
  • [sense número d'opus]: Marxa per a orquestra (1952)
  • [sense número d'opus]: Kujawiak i Oberek per a dos xilòfons i orquestra (1952)
  • Opus 50: A la font del passat , cançó basat en Alexander Blok per a mezzo-soprano i piano (1951)
  • Opus 51: A la pàtria , cantata basat en poemes de nens soviètics per a nois-alto, cor de nois, cor mixt i orquestra (1952)
  • [sense número d'opus]: Obertura per a orquestra (1953)
  • Opus 52: Fantasia per a violoncel i orquestra (1951–1953)
  • Opus 53: Sonata núm. 5 per a violí i piano (1953)
  • Opus 54: Partita per a piano (1954)
  • Opus 55: La tecla d'or , ballet en sis escenes, basat en Aleksey Tolstoi (1954–1955)
  • Opus 55A: Suite núm. 1 del ballet La tecla d'or (1964)
  • Opus 55B: Suite núm. 2 del ballet La tecla d'or (1964)
  • Opus 55C: Suite núm. 3 del ballet La tecla d'or (1964)
  • Opus 55D: Suite núm. 4 del ballet La tecla d'or (1964)
  • Opus 56: Piano Sonata núm. 4 en re menor (1955)
  • Opus 57: Bíblia dels gitanos , set romanços basat en J. Tuwim per a mezzo-soprano i piano (1956)
  • Opus 58: Piano Sonata núm. 5 (1956)
  • Opus 59: Quartet de corda núm. 7 (1957)
  • Opus 60: Red-Morning , poema simfònic per a orquestra (1957)
  • Opus 61: Simfonia núm. 4 en menor (1957) (revisada el 1961)
  • Opus 62: Memòries basat en J. Tuwim per a veu mitjana i piano (1957–1958)
  • Opus 63: Sonata per a violoncel i piano núm. 2 en majúscules (1958–1959)
  • Opus 64: El crisantemo blanc , ballet en tres actes basat en A. Rumnev i J. Romanovich (1958)
  • Opus 65: A les muntanyes armènies basat en O. Tumanian per a cantant i piano (1958)
  • Opus 66: Quartet de corda núm. 8 (1959)
  • Opus 67: Concert per a violí i orquestra en re menor (1959)
  • [sense número d'opus]: Dotze mesos , suite de la pel·lícula (1959)
  • Opus 68: cançons simfòniques per a orquestra (1959) (revisada a partir de la versió de 1951)
  • Opus 69: Sonata per a dos violins (1959)
  • Opus 70: Set romànics basat en Sándor Petőfi, per a tenor i piano (1960)
  • Opus 71: Set romànics basat en diversos poetes per a cantant i piano (1940-1972)
  • Opus 72: Sonata núm. 1 per a violoncel solista (1960)
  • Opus 73: Piano Sonata núm. 6 (1960)
  • Opus 74: Sinfonietta núm. 2 per a orquestra de corda i timpani (1960)
  • Opus 75: Concert per a orquestra de flauta i corda (1961)
  • Opus 76: Simfonia núm. 5 en re menor (1962)
  • Opus 77: Old Letters basat en J. Tuwim per a soprano i piano (1962)
  • Opus 78: Tres romanços basat en V. Sosnora, Y. Vinokurov i A. Yashin per a cantant i piano (1962)
  • Opus 79: Simfonia núm. 6 basat en Leib Kvitko, Shmuel Halkin i M. Lukonin per a cor i orquestra de nois (1962-1963)
  • Opus 80: Quartet de corda núm. 9 (1963)
  • Opus 81: Simfonia núm. 7 en majúscules majors per a cordes i clavicèmbal (1964)
  • Opus 82: Sonata núm. 1 per a violí solista (1964)
  • Opus 83: Simfonia núm. 8 Flors de Polònia basat en J. Tuwim per a tenor, cor mixt i orquestra (1964)
  • Opus 84: Oh, Gray Boira , romanç basat en J. Tuwim per a baix i piano (1964)
  • Opus 85: Quartet de corda núm. 10 (1964)
  • Opus 86: Sonata núm. 2 per a violoncel solista (1965)
  • Opus 87: El diari de l'amor , cantata basat en S. Vygodski per a tenor, cor de nois i orquestra de cambra (1965)
  • Opus 88: El perfil , cicle de cançons basat en S. Vydodski per a baix i piano (1965)
  • Opus 89: Quartet de corda núm. 11 (1965–1966)
  • Opus 90: Words in Blood , cicle de cançons basat en J. Tuwim per a tenor i piano (1965)
  • Opus 91: Piotr Plaksin , cantata basat en J. Tuwim per a instruments de tenor, alto i dinou (1965)
  • Opus 92: Hiroshima , cantata basat en Fukagawa per a cor i orquestra mixtes (1966)
  • Opus 93: Simfonia núm. 9: 'Everlasting Times' basat en J. Tuwim i V. Bronievski per a narrador, cor i orquestra (1940–1967)
  • Opus 94: Concert per a trompeta i orquestra en la plana major B (1966–1967)
  • Opus 95: Sonata núm. 2 per a violí solista (1967)
  • Opus 96: Rèquiem basat en D. Kedrin, M. Dudin, F. Garcia Lorca, Fukagawa i altres per a soprano, cor infantil, cor mixt i orquestra (1965-1967)
  • Opus 97: La passatgera, òpera en dos actes (1967–1968)
  • Opus 98: Simfonia núm. 10 en la menor (1968)
  • Opus 99: 'Tríptic' basat en L. Staff per a baix i orquestra (1968)
  • Opus 100: Vint-i-quatre preludis per a solista de violoncel (1968)
  • Opus 101: Simfonia núm. 11 Simfonia festiva basat en diversos poetes revolucionaris per a cor i orquestra (1969)
  • Opus 102: Ningú no ho havia conegut ...... , poema basat en Demyan Bedny per a soprano, cor i orquestra (1970)
  • Opus 103: Quartet de corda núm. 12 (1969–1970)
  • Opus 104: Concert per a orquestra de clarinet i corda (1970)
  • [sense número d'opus]: Zosya, òpera (1970)
  • Opus 105: La Madonna i el Soldat , òpera en tres actes basat en A. Medvedev (1970)
  • Opus 106: Sonata núm. 3 per a violoncel solista (1971)
  • Opus 107: Sonata núm. 1 per a viola solo (1971)
  • Opus 108: Sonata núm. 1 per a contrabaix solista (1971)
  • Opus 109: L'amor d'Artagnan , òpera basada en Alexandre Dumas (1971)
  • Opus 110: Quan canto aquest nen dormint , cicle de cançons basat en G. Mistral per a soprano i piano (1973)
  • Opus 111: Felicitats! , òpera en un acte basat en l'obra Mazltov! de Sholem Aleichem (1975)
  • Opus 112: Lady Magnesia , òpera en un acte basat en G.B. Shaw (1975)
  • Opus 113: 'Sis escenes de ballet: Simfonia coreogràfica' per a orquestra (1973-1975)
  • Opus 114: Simfonia núm. 12 In memoriam D. Xostakóvitx (1975–1976)
  • Opus 115: Simfonia núm. 13 (1976)
  • Opus 116: "De les lletres de Zhukovsky", cançó basada en V. Zhukovsky per a baix i piano (1976)
  • Opus 117: Simfonia núm. 14 (1977)
  • Opus 118: Quartet de corda núm. 13 (1977)
  • Opus 119: Simfonia núm. 15 I Believe in This Earth basat en M. Dudin per a soprano, baríton, cor per a dones i orquestra (1977)
  • Opus 120: Tres Palmerees basat en Mikhail Lermontov per a soprano i quartet de corda (1977)
  • Opus 121: Sonata núm. 2 per a violoncel solista (segona versió, 1977)
  • Opus 122: Quartet de corda núm. 14 (1978)
  • Opus 123: Sonata núm. 2 per a viola solo (1978)
  • Opus 124: Quartet de corda núm. 15 (1979)
  • Opus 125: "De les lletres de Baratinsky", cançó basat en Y. Baratynsky per a baix i piano (1979)
  • Opus 126: Sonata núm. 3 per a violí solista (1979)
  • Opus 127: Trio per a flauta, arpa i viola (1979)
  • Opus 128: El retrat, òpera en vuit escenes basat en Nikolai Gogol (1980)
  • Opus 129: El vestit d'or, opereta basat en E. Galperina (1980)
  • Opus 130: Quartet de corda núm. 16 (1981)
  • Opus 131: Simfonia núm. 16 (1981)
  • Opus 132: La relíquia , recitatiu per a baix i piano
  • Opus 133: Sonata per a solista de fagot
  • Opus 134: De la poesia d'Afanasy Fet , cançons per a baix i piano
  • Opus 135: Sonata núm. 3 per a viola solo (1982)
  • Opus 136: Sonata núm. 4 per a viola solo (1983)
  • Opus 136bis: Sonata núm. 6 per a violí i piano (1982)
  • Opus 137: Simfonia núm. 17 Memòria (1984)
  • Opus 138: Simfonia núm. 18 Guerra, no hi ha cap paraula més cruel (1986)
  • Opus 139: "Sis cançons infantils" per a veu i piano (1986)
  • Opus 140: Sonata núm. 4 per a violoncel (1986)
  • Opus 141: Quartet de corda núm. 1 (1986) (Recomposició de l'op. 2)
  • Opus 142: Simfonia núm. 19 El brillant maig (1986)
  • Opus 143: The Banners of Peace , poema simfònic (1986)
  • Opus 144: Idiota (òpera) , òpera basada en Fyodor Dostoievski (1985)
  • Opus 145: Simfonia de cambra núm. 1 (1987) (arranjat del quartet de corda núm. 2, op. 3)
  • Opus 146: Quartet de corda núm. 17 (1987)
  • Opus 147: Simfonia de cambra núm. 2 (1987)
  • Opus 148: Flauta Concerto núm. 2 (1987)
  • Opus 149: Música a la pel·lícula "El relat de l'amor per un pintor" (1987)
  • Opus 150: Simfonia núm. 20 (1988)
  • Opus 151: Simfonia de cambra núm. 3 (1991)
  • Opus 152: Simfonia núm. 21 ("Kaddish") (1991)
  • Opus 153: Simfonia de cambra núm. 4 (1992)
  • Opus 154: Simfonia núm. 22 (1993-94, inacabada i orquestrada per Kirill Umansky el 2003)

Referències[modifica]

  1. Encina Cortizo, María. «Notes del programa» (en castellà). Oviedo.es. [Consulta: 16 gener 2020].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 Viana, Juan Manuel. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March, Novembre 2012. [Consulta: 1r agost 2019]. «Els textos continguts en aquest programa es poden reproduir lliurement citant la procedència»
  3. Steve Schwarz, review of The Golden Key on Classical Net Review, 2004.
  4. 4,0 4,1 4,2 Nemtsov, Jascha. «Mieczysław Weinberg. El redescubrimiento de un genio olvidado» (en castellà). grupobbva. [Consulta: 16 gener 2020].

Bibliografia[modifica]

  • David Fanning, Mieczysław Weinberg. In Search of Freedom, Hofheim, Wolke, 2010.
  • Bernd Feuchtner, Shostakovich. El arte amordazado por la autoridad, Madrid, Turner, 2004 (ed. original en 1986), tr. de Isabel García Adánez.
  • Bernard Fournier, Histoire du quatuor à cordes. 3, De l'entredeux-guerres au XXIe siècle), París, Fayard, 2004.
  • Frans C. Lemaire, Le destin russe et la musique. Un siècle d'histoire de la Révolution à nos jours, París, Fayard, 2005.
  • André Lischke, Histoire de la musique russe. Des origins à la Révolution, París, Fayard, 2006.
  • Krzystof Meyer, Shostakovich. Su vida, su obra, su época, Madrid, Alianza Editorial, 1997.

Enllaços externs[modifica]