Mill italià

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquest article tracta sobre la planta herbàcia. Si cerqueu la planta que fa panotxes, vegeu «dacsa».
Infotaula d'ésser viuMill italià
Setaria italica Modifica el valor a Wikidata
Japanese Foxtail millet 02.jpg
Espiga immadura Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font deSetariae Semen (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdrePoales
FamíliaPoaceae
TribuPaniceae
GènereSetaria
EspècieSetaria italica Modifica el valor a Wikidata
(L.) P. Beauvois
Nomenclatura
BasiònimPanicum italicum (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
  • Panicum italicum L.
  • Chaetochloa italica (L.) Scribn.

El mill italià (Setaria italica) més conegut per altres termes polisèmics com panís, cua de guilla o trepó,[1] és una espècie de xereix i el segon dels cereals anomenats mills més sembrats en el món i el més important dels mills a Àsia oriental. És una planta anual de tiges primes, però fortes, de mig metre a 1 metre d'alçada (però que poden arribar als 2 m).[1] Produeix una panícula densa i pilosa. Les llavors són petites (d'uns 2 mm). La planta es sembra a la primavera i madura en uns dos mesos i mig. Prové de la planta silvestre Setaria viridis se'n diferencia principalment per la forma de dispersar les llavors."[2]

Es pot menjar bullida com es fa amb l'arròs, però les seves llavors també es donen als ocells de gàbia com a aliment. Fins i tot se n'ha fet un ús ornamental.[1]

El seu conreu és molt antic i ja es cultivava a la Xina el VI mil·lenni aC. També s'han trobat restes en el jaciments arqueològics dels ibers de fa uns 2.500 anys,[3] i fins i tot de la Primera edat del ferro.[4]

Notes[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Mill italià». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 22 gener 2017].
  2. Daniel Zohary and Maria Hopf, Domestication of plants in the Old World, third edition (Oxford: University Press, 2000), p. 86-88
  3. J. Sanmartí i J. Santacana, Els ibers del nord, Dalmau Editors, 2005, ISBN 8423206912
  4. López, Dani (coordinador); Asensio, David; Jornet, Rafel; Jordi, Morer. La Font de la Canya. Guia arqueològica. Jaciment de la Font de la Canya Avinyonet del Penedès. Un centre de mercaderies a la Cossetània ibèrica origen de la vinya. Institut d'Estudis Penedesencs, juliol 2015, p. 235. ISBN 978-84-15017-21-9. 

Enllaços externs[modifica]