Minairó

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Un minairó és un ésser fantàstic de mida diminuta present en la mitologia pirenenca, des de Catalunya fins al País Basc.[1][2] Formen part de la gran família dels follets.[3]

A les Valls d'Aguilar, a l'Alt Urgell, han senyalitzat alguns indrets curiosos amb l'anomenada ruta dels minairons. Prop de la planúria de Taüs, hi ha una sorprenent i inexplicable tartera enmig d'un bosc. A La Seu d'Urgell dins del marc «el Món Màgic de les Muntanyes» durant les festes de Nadal, els minairons en són els principals protagonistes i són els responsables d'organitzar el Tió de la Freita (o el Caga Tió).

Els minairons neixen de l'herba menaironera, anomenada també herba de Sant Joan, ja que floreix i grana la nit del solstici d'estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.

Altres denominacions[modifica]

Aquests éssers són presents en la mitologia de l'Alta Ribagorça, el Pallars, l'Alt Urgell, Andorra i al País Basc.[4]

  • diablorins (Alta Ribagorça)[5]
  • minairons, també menairons (Alt Urgell, Andorra i Pallars), mineirons a La Seu d'Urgell (Alt Urgell).
  • fameliar, femilià (Illes Pitiüses, Eivissa, Urgell)
  • femilians (altres indrets)
  • mamurrak, mamarruak, galtzagorriak, famerijaleak, beharreztanak, aidetikakoak, patuek, zaingorriak o ximelgorriak (País Basc)
  • dimoni boiet o boet (Balears)[4] apareixen quan algú aplega els grans d'una falguera durant la nit de Sant Joan i els fica dins un canut de plata. Perquè deixin d'emprenyar, se'ls pot manar que rentin la pell d'un xai negre o que resin el parenostre al revés.

Llegenda[modifica]

La llegenda diu que són remenuts i que en caben milers en un canut de canya o en un canut d'agulles i quan l'amo el destapa surten exigint «què farem?, què direm?». Si no li manes feina et maten. Moltes de les tarteres del Pirineu han estat obres d'aquests follets, segons la llegenda, quan el seu amo havia obert per descuit o accident l'ampolleta o canut i, desesperat, els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals. A diferència dels minairons els diables boets o boiets balears mai no acaben cap de les tasques que se'ls encomanen[4]

Un bon grapat d'hereus del Pirineu han estat, en al­guna ocasió, amos del canut dels minairons, i gràcies a això la casa ha anat amunt com un bolet, com per exemple a Llibrada de Benasc, Joaniquet de Forcat, Teixidor d'Aulet, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, Tor d'Alós, Badinet d'Isil, Sidro d'Estaon i el Feu de la Guàr­dia d'Ares.

Referències[modifica]

  1. «Una ruta de conte, les terres dels Minairons». femturisme.cat. [Consulta: 24 febrer 2012].
  2. Pujol, Josep M. «Dimonis i menarions». A: Això era i no era: Obra folklòrica de Josep M. Pujol. Tarragona: Publicacions Universitat Rovira i Virgili, 2014-03-03, p. 300-301. ISBN 9788484242574. 
  3. Coll, Pep. «Minairons». A: Muntanyes Maleïdes. 2010. Barcelona: Empúries, 1991, p. 98/424. ISBN 9788497875035. 
  4. 4,0 4,1 4,2 «menairó». mot a mot, 30-06-2009.
  5. «minairons». Cada dia un mot. RodaMots - Xarxa de Mots, 16 setembre del 2005. [Consulta: 16 novembre 2018].

Bibliografia[modifica]