Miquel Izard i Llorens
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement |
(es) Miguel Izard Llorens 1r octubre 1934 (84 anys) Barcelona |
| Educació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | Historiador |
| Ocupador | Universitat de Barcelona |
 | |
Miquel Izard i Llorens (Barcelona, 1 d'octubre de 1934) és un historiador català.[1][2]
S'ha dedicat a la docència i a la recerca en el camp de la Història Moderna i Contemporània, ocupant-se especialment de la revolució industrial a Catalunya i de la història d'Amèrica. Ha estat deixeble de Jaume Vicens i Vives, de Jordi Nadal i Oller i, a l’École Pratique des Hautes Études de la Sorbonne (1960-61), també de Pierre Vilar. Es llicencià i doctorà en Filosofia i Lletres, especialitzant-se en Història per la Universitat de Barcelona, de la qual ha estat professor entre el 1961 i 1965. També ho ha estat de la Universitat de Los Andes (Veneçuela) entre 1968 i 1970, de la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1970 i 1975 i, novament, de la UB on, des del 1975, on és titular del departament d’Història d’Amèrica. Ha publicat nombrosos treballs, estudis i articles sobre la revolució industrial a Catalunya i la història d’Amèrica, i ha col·laborat en diferents obres de divulgació i participat en diverses revistes d’història, com L’Avenç, de la qual és membre assessor.[1] Més enllà de la docència, va treballar també en diverses editorials.
Durant la dictadura franquista, Izard fou militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el partit antifranquista hegemònic a Catalunya entre 1939 i 1977. Va militar de forma activa entre 1956 i 1968.[3] La seva participació en la Caputxinada el va marcar, havent d'exiliar-se a Veneçuela, on a partir del 1968 va impartir classes a la Universitat de Los Andes, a la ciutat de Mérida. Aquest fet el va portar a ocupar-se també de la Història d'Amèrica, més enllà de la Història Contemporània, a la qual s'havia dedicat en un primer moment.[2]
Un dels seus darrers treballs d'investigació és "Entre la ira, la inquietud i el pànic", on Miquel Izard se centra en la Guerra Civil i, més específicament, en les últimes setmanes del conflicte, quan la caiguda de Barcelona deixava entreveure una derrota imminent del camp republicà.[4]
Publicacions [1][modifica]
- La revolución industrial en España: expansión de la industria algodonera catalana, 1832-1861 (1968, tesi doctoral)
- Revolució industrial i obrerisme. Les Tres Classes del Vapor a Catalunya (1969-1913) (1970)
- Series estadísticas para la historia de Venezuela (1970)
- Esclavos y negreros (1975)
- El segle XIX. Burgesos i proletaris (1978)
- Manufactureros, industriales y revolucionarios (1979)
- El miedo a la revolución. La lucha por la libertad en Venezuela (1777-1830) (1979)
- Tierra firme. Historia de Colombia y Venezuela (1987)
- Orejanos, cimarrones y arrochelados (1989)
- Latino-américa, siglo XIX (1990)
- Tierra Firme: Historia de Venezuela y Colombia (1995)
- Sin leña y sin peces deberemos quemar la barca. Pueblo y burguesía en la Cataluña contemporánea (1998)
- El rechazo a la civilización. Sobre quienes no se tragaron que las Indias fueron esa maravilla (2000)
- Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros : el inverosímil verano del 36 en Cataluña (2012)[5]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Miquel Izard i Llorens». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 10 juliol 2017].
- ↑ 2,0 2,1 «Qui és Miquel Izard». Ex novo: revista d'historia y humanitats. Edicions Universitat Barcelona, núm. 2, Juliol 2005, pàg. 170. ISSN: 1699-1826. [Consulta: 10 juliol 2017].
- ↑ Delgado, Manuel «La vida secreta de Miquel Izard. Memorias de la clandestinidad». Boletín Americanista, Vol. 61, 2011, pàg. 63-83. [Consulta: 10 juliol 2017].
- ↑ Vargas, Pablo «El mayor éxodo que conoció Europa». Nueva Tribuna, 24-05-2013 [Consulta: 10 juliol 2017].
- ↑ Izard, Miquel. Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros : el inverosímil verano del 36 en Cataluña. Barcelona: Virus, 2012. ISBN 978-84-92559-39-8 [Consulta: 11 juliol 2017].
