Miranda (satèl·lit)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Miranda
Miranda vista per la Voyager 2
Miranda vista per la Voyager 2
Descobriment
Descobert per Gerard P. Kuiper
Data de descobriment 16 de febrer 1948
Semieix major 129.390 km
Excentricitat 0,0013
Període orbital 1,413479 d
Velocitat orbital mitjana 6.66 km/s (calculada)
Inclinació 4,232 ° (respecte l'equador d'Urà)
Satèl·lit de Urà
Característiques físiques
Dimensions 480 × 468,4 × 465,8 km
Radi mitjà 235,8±0,7 km (0,03697 Terres)[1]
Àrea de superfície 700.000 km²
Volum 54.835.000 km3
Massa 6,59±0,75×1019
 kg
[2] (1,103×10−5
 Terres
)
Densitat mitjana 1,20±0,15 g/cm3[2]
Gravetat a la
superfície equatorial
0,079 m/s2
Velocitat d'escapament 0,193 km/s
Període de rotació síncrona
Obliqüitat
Albedo 0,32
Temp. de superfície
   solstici[4]
miním mitjana màxim
? ≈ 60 K 84±1 K
Magnitud aparent 15,8[3]

Miranda és el més xicotet i interior dels principals satèl·lits d'Urà. Va ser descobert per l'astrònom americà d'origen holandès Gerard Kuiper el 1948.

Nom[modifica | modifica el codi]

El seu nom prové del llatí i significa «la que ha de meravellar-se». Va ser donat en honor del personatge de la filla del mag Pròsper, personatge de l'obra de teatre La tempestat, de William Shakespeare. També s'anomena Urà V.

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Miranda és un cos quasi-esfèric de 472 km de diàmetre, format en la seva major part per gel d'aigua, sent l'interior possiblement format per roques silicatades i compostos rics en metà. Geològicament, Miranda ha estat el cos més actiu del Sistema Solar. La superfície està travessada per grans canyons de fins a 20 km de profunditat amb regions de terreny esquerdat que indiquen una molt intensa activitat geològica en el passat. Es pensa que esta activitat geològica podria estar relacionada amb efectes de marea produïts per Urà. Una altra teoria, que ara ja no es considera tan vàlida, diu que en el passat Miranda va patir un fort impacte que la va partir en trossos. Amb el temps, el fragments es van tornar a ajuntar donant-li l'aspecte de cos apedaçat que té actualment. En qualsevol cas, tot pareix indicar que el naixement del satèl·lit va ser extremadament violent, a causa de la seva extraordinària orografia.

Vista pròxima de Verona Rupes una llarga falla que assolei 20 quilòmetres d'altura (el penya-segat més alt del Sistema Solar).

Característiques orbitals[modifica | modifica el codi]

La inclinació de l'òrbita de Miranda (4,22º) és particularment alta per a un cos tan proper al seu planeta. És possible que en algun moment estés en ressonància orbital 3:1 amb Umbriel. La fricció provocada per les forces de marea podria haver causat un escalfament a l'interior del satèl·lit i ser l'origen de l'activitat geològica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Thomas, P. C. «Radii, shapes, and topography of the satellites of Uranus from limb coordinates». Icarus, 73, 3, 1988, pàg. 427–441. Bibcode: 1988Icar...73..427T. DOI: 10.1016/0019-1035(88)90054-1.
  2. 2,0 2,1 Jacobson, R. A.; Campbell, J. K.; Taylor, A. H.; Synnott, S. P. «The masses of Uranus and its major satellites from Voyager tracking data and earth-based Uranian satellite data». The Astronomical Journal, 103, 6, juny 1992, pàg. 2068–2078. Bibcode: 1992AJ....103.2068J. DOI: 10.1086/116211.
  3. «Planetary Satellite Physical Parameters». JPL (Solar System Dynamics), 03-04-2009. [Consulta: 10 agost 2009].
  4. Hanel, R.; Conrath, B.; Flasar, F. M.; Kunde, V.; Maguire, W. «Infrared Observations of the Uranian System». Science, 233, 4759, 04-07-1986, pàg. 70–74. Bibcode: 1986Sci...233...70H. DOI: 10.1126/science.233.4759.70. PMID: 17812891.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miranda (satèl·lit) Modifica l'enllaç a Wikidata