Miranda (satèl·lit)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula satèl·litMiranda
Miranda vista per la Voyager 2
Miranda vista per la Voyager 2
Tipus satèl·lit natural i satèl·lit d'Urà
Satèl·lit de Urà
Descobridor Gerard P. Kuiper
Data de descobriment 16 de febrer 1948
Epònim Miranda
Elements orbitals
Semieix major 129.390 km Gm
Excentricitat 0,0013
Inclinació 4,232 (respecte l'equador d'Urà)° *
Període orbital 1,413479 d
Velocitat orbital (mitjana) 6.66 km/s (calculada)
Característiques físiques
Període de rotació síncrona
Albedo 0,32
Massa

6,59±0,75×1019
 kg
[2]

(1,103×10−5
 Terres
)
Magnitud aparent 15,8[3]
Densitat 1,20±0,15 g/cm3[2]
Gravetat 0,079 m/s2
Velocitat d'escapament 0,193 km/s
Superfície 700.000 km²
Volum 54.835.000 Km3
Inclinació axial
Dimensions 480 × 468,4 × 465,8 km
*respecte a l'eclíptica
Modifica les dades a Wikidata


Miranda és el més xicotet i interior dels principals satèl·lits d'Urà. Va ser descobert per l'astrònom americà d'origen holandès Gerard Kuiper el 1948.

Nom[modifica]

El seu nom va ser donat en honor del personatge de la filla del mag Pròsper, personatge de l'obra de teatre La tempesta, de William Shakespeare. També s'anomena Urà V. El mot miranda prové del llatí i significa 'ha de ser vista', i en català significa 'bona vista que es té des d'un lloc alt'.

Característiques físiques[modifica]

Miranda és un cos quasi esfèric de 472 km de diàmetre, format en la seva major part per gel d'aigua, i l'interior possiblement en sigui format per roques silicatades i compostos rics en metà. Geològicament, Miranda ha estat el cos més actiu del sistema solar. La superfície està travessada per grans congosts de fins a 20 km de profunditat, amb regions de terreny esquerdat que indiquen una molt intensa activitat geològica en el passat. Es pensa que esta activitat geològica podria estar relacionada amb efectes de marea produïts per Urà. Una altra teoria, que ara ja no es considera tan vàlida, diu que en el passat Miranda va patir un fort impacte que la va partir en trossos. Amb el temps, el fragments es van tornar a ajuntar i li donaren l'aspecte de cos apedaçat que té actualment. En qualsevol cas, tot pareix indicar que el naixement del satèl·lit va ser extremadament violent, a causa de la seva extraordinària orografia.

Vista pròxima de Verona Rupes, una llarga falla que assoleix 20 quilòmetres d'alçada (el penya-segat més alt del sistema solar)

Característiques orbitals[modifica]

La inclinació de l'òrbita de Miranda (4,22º) és particularment alta per a un cos tan proper al seu planeta. És possible que en algun moment estigués en ressonància orbital 3:1 amb Umbriel. La fricció provocada per les forces de marea podria haver causat un escalfament a l'interior del satèl·lit i ser l'origen de l'activitat geològica.

Referències[modifica]

  1. Thomas, P. C. «Radii, shapes, and topography of the satellites of Uranus from limb coordinates». Icarus, 73, 3, 1988, pàg. 427–441. Bibcode: 1988Icar...73..427T. DOI: 10.1016/0019-1035(88)90054-1.
  2. 2,0 2,1 Jacobson, R. A.; Campbell, J. K.; Taylor, A. H.; Synnott, S. P. «The masses of Uranus and its major satellites from Voyager tracking data and earth-based Uranian satellite data». The Astronomical Journal, 103, 6, juny 1992, pàg. 2068–2078. Bibcode: 1992AJ....103.2068J. DOI: 10.1086/116211.
  3. «Planetary Satellite Physical Parameters». JPL (Solar System Dynamics), 03-04-2009. [Consulta: 10 agost 2009].
Error de citació: L'etiqueta <ref> amb el nom "Hanel Conrath et al. 1986" definida a <references> no s'utilitza en el text anterior.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miranda Modifica l'enllaç a Wikidata