Mireia Ros

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMireia Ros
Awarded IV Premis Gaudí (fragment).jpg
Mireia Ros (primera filera, segona per l'esquerra) a la recepció dels IV premis Gaudí, l'any 2012
Biografia
Naixement (ca) Lídia Senties i Tamborero
3 desembre 1956 (63 anys)
Barcelona
Activitat
Ocupació Actriu i directora de cinema
Premis

IMDB: nm0740760
Modifica les dades a Wikidata

Mireia Ros (Barcelona, 3 de desembre de 1956), de naixement Lídia Senties i Tamborero, és una actriu, productora i directora catalana de cinema, teatre i televisió.[1][2]

A finals dels anys 70 va ser una de les cares més visibles del període del destape espanyol en films com Alícia a l'Espanya de les meravelles, i posteriorment va aparèixer en pel·lícules com Putapela, Hay que zurrar a los pobres, Les mans buides o [REC]³ Gènesi. La seva figura, això no obstant, ha destacat sobretot des de mitjans dels 90 com a directora dels llargmetratges La Moños, Triunfos; del telefilm El zoo d'en Pitus i del documental Barcelona, abans que el temps ho esborri, guanyador d'un premi Gaudí l'any 2012.[3][4]

Trajectòria[modifica]

Senties va iniciar la seva trajectòria cinematogràfica en pel·lícules eròtiques (cinema S) i reportatges fotogràfics de destape propis de la transició espanyola en revistes com Interviú,[5][6] Fotogramas,[7] Lib,[2] etc.,[8][9] tot esdevenint una dels màxims exponents d'aquests gèneres.[4][10] Va ser en aquell moment quan va adoptar el nom de Mireia Ros (també Mireya Ros i Mireia Ross en algunes publicacions).[11][12] El seu debut es va produir a finals dels anys setanta amb films com l'eròtic homosexual Jill i el musical Una loca extravagancia sexy, ambdós dirigits el 1978 pel director Enrique Guevara.[13] Un any després va protagonitzar la pel·lícula d'èxit dirigida per Jordi Feliu Alícia a l'Espanya de les meravelles (1979), considerada el primer atac frontal del cinema espanyol contra el franquisme i obra de culte del gènere destape.[14][15]

A partir d'aquell moment la seva activitat interpretativa es va accentuar amb treballs a la pantalla gran com La larga noche de los bastones blancos, de Javier Elorrieta (1979), Sus años dorados, d’Emilio Martínez Lázaro (1980), o la Putapela de Jordi Bayona —on va coincidir amb Ovidi Montllor.[16][17] Tanmateix, també va començar a aparèixer en sèries televisives com Gran Teatre (1981), Cosas de dos (1984) o Planeta Imaginari (1985).[16]

Entrada la dècada dels 90, Ros va diversificar encara més la seva participació en la indústria cinematògrafica i televisiva amb les seves primeres direccions. Prèviament havia debutat dirigint el curtmetratge Un adiós a Steve McQueen (1980). El seu primer llargmetratge, La Moños (1996), va tenir el suport financer del modista Adolfo Domínguez i fou nominat als premis de millor director novell del Festival Internacional de Chicago de 1997 i dels premis Goya de 1998.[18][19]

Durant aquest període també va fundar amb la productora Marta Figueras l'empresa Bailando con todos, iniciada el 1992 i amb la qual ha col·laborat en bona part dels seus projectes posteriors.[1] En col·laboració amb Televisió de Catalunya i la seva empresa va realitzar Junts (1999) i l'adaptació a la pantalla petita El zoo d'en Pitus (2000).[4]

Més endavant va participar com a actriu en diverses sèries televisives i en films com Sincopat (2002), Les mans buides (2003), Animales de compañía (2008, nominada a l'Espiga d'Or de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid de 2008) o [REC]³ Gènesis (2012).[3][20][21] També en va dirigir, per altra banda, El triunfo (2006), Wendy (2009) i el documental en sèpia Barcelona, abans que el temps ho esborri (2011),[1] coproduït amb TV3 i guanyador del Gaudí a la millor pel·lícula documental de 2012.[22]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Mireia Ros» (en català). SomCinema, 06-10-2010. [Consulta: 5 febrer 2017].
  2. 2,0 2,1 «Un calcetín con el polvo del camino» (en castellà). Lib, Suplemento Marcha, abril 1980.
  3. 3,0 3,1 «Filmografía de Mireia Ros» (en castellà). Sensacine. [Consulta: 5 febrer 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 Crusells, 2009, p. R.
  5. (en castellà) Interviú, núm. 49, 21-04-1977.
  6. (en castellà) Interviú, núm. 37, 16-07-1977.
  7. «Las Maravillas de Mireia Ros» (en castellà). Fotogramas, núm. 1495, 10-06-1977.
  8. (en castellà) Vale, núm. 19, 15-12-1977.
  9. (en castellà) Party, Extra núm. 1, juliol 1977.
  10. Rull, C «Cuando el cine se escribía con S» (en castellà). 20 minutos, 23-10-2008 [Consulta: 6 febrer 2017].
  11. «Mireya Ros: Año nuevo nombre nuevo» (en castellà). Papillón, número especial, gener 1977.
  12. «Inés de Vilallonga (1870)» (en castellà). Bazaar, núm. 23, 23-11-1978.
  13. «El último erotismo del cine español: «Jill»» (en castellà). Fotogramas, núm. 1505, 19-08-1977, pàg. 26-30.
  14. «'Alícia a l’Espanya de les meravelles' a la Filmoteca» (en català). Òmnium Cultural. [Consulta: 5 febrer 2017].
  15. «Mireia Ros» (en castellà). Hoy Cinema. ABC [Consulta: 5 febrer 2017].
  16. 16,0 16,1 «Mireia Ros» (en castellà). La Fila Cero. [Consulta: 5 febrer 2017].
  17. «Mireia Ros» (en català). cinemacatala.NET. [Consulta: 5 febrer 2017].
  18. Llompart, Salvador «La Moños vuelve a la rambla barcelonesa» (en castellà). La Vanguardia, 17-10-1995, pàg. 57.
  19. «La Moños, Premios Goya» (en castellà). Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España. [Consulta: 18 desembre 2016].
  20. «Mireia Ros» (en català). Catalan Films & TV. [Consulta: 24 febrer 2017].
  21. «Animales de compañía» (en castellà). Filmaffinity. [Consulta: 25 febrer 2017].
  22. «"Barcelona, abans que el temps ho esborri", a "Sala 33"» (en català). Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 02-05-2016 [Consulta: 25 febrer 2017].

Bibliografia[modifica]