Missa Scala Aretina

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióMissa Scala Aretina
Forma musical Missa Scala Aretina
Composició 1702
Modifica dades a Wikidata

La Missa Scala aretina (1702) és una composició de Francesc Valls, considerada una de les obres culminants de la música catalana barroca. Rep el seu nom perquè l'autor utilitzà l'escala de 6 notes de Guido d'Arezzo, també coneguda com a Escala Aretina.

La composició[modifica]

La Missa és una peça barroca típica, amb reminiscències de la Missa Salisburgensis de Biber, però també amb referències a la música barroca italiana. El Kyrie és sumptuós, però diatònic, amb molt de pes de la trompeta. Com en la Missa de Biber, el Credo és força acolorit, amb el descendit fent una escala descendent i el coelis ascendent. L'obra té partitura per a tres cors, SAT (solistes), SSAT (solistes) i un tercer cor SATB, i instruments: 2 oboès doblant 2 violins, 2 trompetes i violó. El cor I té baix continu d'arpa, i els cors II i III orgues separats, cada un dels quals doblant un violó o un fagot.

Les partitures originals de la Missa estan força gastades, suggerint que la composició va ser interpretada moltes vegades.

L'obra ha estat editada diverses vegades en disc.[1][2] Les partitures tenen una edició de José López-Calo del 1978 (vegeu la Bibliografia). La primera interpretació moderna a Barcelona la va fer un cor anglès, el London Oratory Choir, al Festival Internacional de Música del 1978.

La polèmica[modifica]

La Scala esdevingué famosa per la polèmica (entre 1716 i 1720) que causà una innovació formal que Francesc Valls havia fet en una única nota. L'autor utilitzà una dissonància de segona menor sense preparació sobre el mot "miserere" en el Glòria (compàs 120 del Qui tollis en l'edició de López-Calo), i això era inadmissible en l'harmonia hispànica de l'època. La polèmica es despertà quan Gregorio Portero, mestre de capella de la catedral de Granada, va descobrir en unes oposicions a organista l'infringiment de les regles de l'harmonia que Valls havia comès, i encetà un procés dialèctic que acabaria involucrant 57 mestres de capella i organistes de la península Ibèrica, que polemitzaren sobre les regles de la composició musical, i en el valor de complaure l'oïda com un principi estètic oposat a la llibertat creativa. És dubtós que aquesta qüestió hagués aixecat cap controvèrsia a Anglaterra, on la música dissonant de William Lawes o Henry Purcell ja era respectada i admirada; i, per altra banda, moltes altres obres d'en Valls havien usat harmonies gens convencionals a la seva època. Un exemple d'això darrer és el seu motet a 4 Domine vim patior. La disputa, però, es concentrà en la Missa.

Els bàndols a favor i en contra estigueren més o menys igualats en forces, i el mateix Alessandro Scarlatti va donar una opinió lleugerament contrària a en Valls. Alguns contendents foren el mateix Portero i Joaquin Martínez de la Roca (1676-1756), organista de la Santa Iglesia de Palència, en contra. Miguel de Ambiela, mestre de capella de la Catedral de Toledo tingué una posició crítica, però conciliadora.

José de Cáseda y Villamayor, catedràtic de Sigüenza, juntament amb Francisco Hernández (mestre de capella del Real Convento de la Encarnación de Madrid), i Pedro Gerónimo Borobia (organista principal de la catedral de Sigüenza), prengueren partit fermament a favor del compositor, amb una carta del 20 de juliol del 1716 que Francesc Valls imprimí en un fullet. També li donaren suport el mestre de seises de la Catedral de Sevilla, Gregorio Santiso Bermúdez, el mestre de capella de la de Càdis, Miguel Medina Corpas i el mestre de capella de la Col·legiata de Xàtiva, Isidre Escorihuela (¿ - 1723). També participaren en la controvèrsia Miquel López, mestre de capella a Montserrat i Domènec Teixidó (el 1716 i el 1718), organista de la catedral de Lleida.

Bibliografia[modifica]

  • Francisco Valls; José López-Calo ed. Missa Scala Aretina: para 11 voces en tres coros, instrumentos y continuo Borough Green, Kent: Novello, 1978. Procedeix del manuscrit M. 1489, de la Biblioteca de Catalunya
  • Francisco Valls Respuesta del licenciado Francisco Valls, presbytero, maestro de capilla en la Santa Iglesia Cathedral de Barcelona, a la censura de Don Joachin Martinez, organista de la Santa Iglesia de Palencia, contra la defensa de la entrada del tiple segundo en el Miserere nobis de la Missa Scala aretina Barcelona: Rafael Figuerò, 1716
  • Miguel de Ambiela Disceptación música y Discurso problemático en que se controvierte la entrada del segundo tiple en el Miserere Nobis de la Misa que D. Francisco Valls, Presbítero y Maestro de Capilla de la Sta. Iglesia Catedral de Barcelona compuso con el título de "Scala Aretina" Toledo, 1717[3]
  • José López Calo La controversia de Valls Granada: Centro de Documentación de Música de Andalucía, 2005
  • Francesc Bonastre Pere Rabassa, ... "Lo descans del mestre Valls": Notes a l'entorn del tono "Elissa, Gran Reyna" de Rabassa i de la "Missa Scala Aretina" de Francesc Valls a Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi IV-V (1990-1991)
  • Lothar G. Siemens Hernández Contribución a la bibliografía de las fuentes de la cuestión Valls publicat a Anuario Musical 31-32 (1976-1977)
  • José López-Calo S.J. L'intervento di Alessandro Scarlatti nella controversia sulla Messa "Scala Aretina" di Francisco Valls publicat a Analecta Musicologica 5 (1968)

Vegeu també[modifica]

Missa Scala Aretina (forma musical)

Enllaços[modifica]

Arxius de veu[modifica]

Altaveu Kyrie en WMA
Altaveu Christe Eleison, en MIDI

Notes[modifica]

  1. Koor en Barokorkest van de Nederlandse Bachvereniging Missa Scala Aretina; Francisco Valls. Requiem; Heinrich I. Franz Biber Freiburg: Deutsche Harmonia Mundi, 1993
  2. The London Oratory Choir & The Thames Chamber Orchestra Misa Scala Aretina de Francisco Valls : S. XVIII Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1990
  3. Article Miguel de Ambiela a la Gran Enciclopedia Aragonesa OnLine