Missa núm. 6 (Schubert)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióMissa núm. 6
Franz Schubert by Wilhelm August Rieder.jpeg
Franz Schubert el 1825
Forma musical Missa
Tonalitat mi bemoll major
Compositor Franz Schubert
Creació 1828
Catalogació D. 950
Durada 60'
Estrena
Estrena 4 d'octubre de 1829
Lloc de la primera representació Església d'Alsergrund de Viena,
Director musical Ferdinand Schubert
Moviment
  1. Kyrie. Andante con moto, quasi Allegretto (mi bemoll major)
  2. Gloria. Allegro moderato e maestoso (si bemoll major)
    Domine Deus, Agnus Dei... Andante con moto (si bemoll major)
    Quoniam to solus sanctus... Allegro moderato e maestoso (si bemoll major)
    Cum sancto Spiritu... Moderato (si bemoll major)
  3. Credo. Moderato (mi bemoll major)
    Et incarnatus est... Andante (la bemoll major)
    Et resurrexit... Moderato (mi bemoll major)
  4. Sanctus. Adagio (mi bemoll major)
    Osanna in excelsis... Allegro ma non troppo (mi bemoll major)
  5. Benedictus. Andante, la bemoll)
    Osanna in excelsis... Allegro ma non troppo (mi bemoll major)
  6. Agnus Dei. Andante con moto (Do menor)
    Dona nobis pacem... Andante (mi bemoll major)
    Agnus Dei... Andante (mi bemoll menor)
    Dona nobis pacem... Andantino (mi bemoll major)
Modifica les dades a Wikidata

La missa núm. 6 en mi bemoll major, D. 950, és una missa composta per Franz Schubert durant el 1828 i estrenada a l'església d'Alsergrund de Viena el 4 d'octubre de 1829, quan feia gairebé un any que Schubert havia mort. Va ser composta per a dos tenors solistes, soprano, contralt, baix i cor. Està classificada com a missa solemnis.[1] Es tracta d'una obra mestra del gènere plena de referències a Beethoven, Mozart, Haydn i Bach.[2]

La seva composició s'inscriu entre la Simfonia en Do major, la Gran i el Quintet en do major, i les angoixes i la inquietud en què Schubert visqué els darrers mesos de la seva vida apareixen en aquestes obres.[3] Destaquen la gran fuga del Gloria, el començament amenaçador del Credo, la sorprenent marxa fúnebre del Crucifixus, o el tranquil lirisme del Benedictus. La crítica va veure en aquesta obra una foscor més pròpia d'un rèquiem que d'una missa.[4]

Origen i context[modifica]

La Stadtkonvikt a Viena, on va estudiar Schubert

Des de la infància, Schubert va tenir una relació particularment estreta amb la música d'església. Va començar com a nen de cor amb vuit anys a l'església parroquial de Liechtental, a Viena, on va ser instruït pel mestre de capella Michael Holzer, al seu torn alumne de Johann Georg Albrechtsberger. El 1808 va guanyar un lloc a la Capella Reial amb audicions supervisades pel mestre de capella (kapellmeister) de la cort Antonio Salieri, fet que li va permetre assegurar la seva educació a l'escola d'internats Stadtkonvikt. Va romandre en el cor fins que el 1812 li va canviar la veu i va haver de posar fi a set anys de participació habitual en la música de l'església. Les seves moltes composicions litúrgiques sembla que van començar el 1812 amb la primera Missa en fa major, D. 105, escrita el 1814 per a Liechtental, on es va estrenar sota la direcció de Schubert. Va continuar escrivint música per a l'església fins a les últimes setmanes de la seva vida.[5]

El 1822, Schubert va completar la cinquena missa, la missa en la bemoll major. Va ser revisada el 1826 i es va oferir a Josef Eybler, que havia succeït a Salieri com a mestre de capella de la cort l'any 1825, amb l'esperança de rebre el càrrec de segon mestre de capella, una estratègia que no va tenir èxit. La missa, en qualsevol cas, no s'ajustava plenament a les convencions exigides per la cort conservadora. En la Missa en mi bemoll major, Schubert va tractar de remeiar aquestes deficiències percebudes, i per millorar la comprensió del contrapunt, el novembre de 1828 va rebre lliçons personals de Simon Sechter.[5]

Schubert va escriure sis misses, però només les dues últimes de grans dimensions, la de la bemoll (1820) i la de mi bemoll major. Aquesta última havia quedat acabada a finals de juliol de 1828, enmig d'un estiu espantós en què Franz Schubert seguia preguntant-se per què el món —i Viena en particular— li tancava les portes al seu talent. Aquell estiu, malgrat la misèria i la solitud, va veure néixer un grapat d'obres prodigioses, entre elles el cicle de lieder Viatge d'hivern. Si bé la mort només trigaria quatre mesos a visitar Schubert (un tifus posaria fi a la seva vida el novembre), aquesta missa no presenta ni la més mínima besllum premonitòria ni funerària.[6]

Amb trenta-un anys, en vigílies de la mort i desanimat per no haver aconseguit presentar en públic ni un sol moviment de les seves nou simfonies, va escriure: «La sàvia i benefactora organització de l'Estat vetlla perquè l'artista sigui per sempre un esclau dels miserables mercaders». Només amb els beneficis del Viatge d'hivern (conclòs poc abans de morir), l'editor Tobias Haslinger es va poder comprar una casa nova dos anys després. Joseph von Spaun, un dels amics més propers de Schubert, va explicar en les seves memòries que «els comerciants de música li pagaven tan mesquinament les seves magnífiques composicions que vivia en un estat proper a la misèria: no va disposar mai de diners per comprar ni llogar un piano i va haver de compondre les seves obres a la seva taula de treball».[6]

El gener de 1828, quan va complir els trenta-un, l'any de la seva mort, Viena acabava d'enterrar Beethoven i Schubert va sentir que es retirava la pesada ombra del geni que li impedia volar en llibertat. Va resoldre llavors no demorar l'estrena de les seves obres. En aquest moment feia els últims retocs a la Novena simfonia —a una edat en què Beethoven només havia compost la Primera— i la va presentar a la Societat d'Amics de la Música per si la volien programar. Els professors de la gran orquestra burgesa de Viena no van entendre res, es veien incapaços de dominar aquella escriptura endimoniada i van decidir avortar l'estrena de la simfonia que després seria coneguda com «La gran» gràcies a Robert Schumann. En particular, el quart moviment els resultava als professionals vienesos tan inabastable que van decidir emmascarar la seva incapacitat acusant Schubert de compondre música impossible d'executar. Finalment, aquell mateix març va aconseguir muntar a càrrec seu el primer concert públic amb les seves obres però sense orquestra. El teatre es va omplir i Schubert va decidir dilapidar part dels guanys de gresca amb els amics. Calculava que un concert com aquest cada any li donaria per viure i oblidar-se de la cort de l'emperador.[6]

Michael Leitermeyer envoltat de la seva família, al voltant de 1840. Leitermayer, mestre de capella de l'Església de la Santíssima Trinitat (Alserkirche) d'Alsergrund, Viena, va encarregar aquesta missa a Schubert

Durant els últims anys de vida de Schubert, els editors havien començat a mostrar interès en el seu treball. Ell havia complert amb les comissions pel teatre i delectava els seus amics amb cançons, peces per a piano i música de cambra. Va ser amb les seves cançons, sobretot, que Schubert va guanyar una reputació duradora tant per la seva qualitat com per la seva quantitat, amb la configuració de poemes de poetes majors i menors, un reflex dels interessos literaris de l'època.[5]

La frescor del jove Schubert s'anava agrint en la desesperança. Però el conflicte interior de Schubert, l'inconformisme i el talent per traçar estructures de gran complexitat van començar a aflorar més que mai. Aquella missa era una bona ocasió per mostrar aquella amplitud de registre. Tant pel pla tonal com pel paper que s'adjudica a cada un dels intèrprets —solistes, cor i orquestra—, es pot parlar de rigor i fins i tot de severitat en el plantejament. Schubert no buscava un estil brillant, sinó eficaç en una missa eminentment coral on amb prou feines quedava espai pel lluïment dels solistes, amb un paper tan limitat que es reduïa a donar respostes al cor sense concessió a les floritures. L'orquestra que presenta es manté en un pla d'igualtat amb el cor però lluny de qualsevol temptació d'espectacularitat.[6]

Schubert va anar escrivint aquesta missa durant l'estiu de 1828, possiblement amb la mirada posada en un futur punt àlgid de la seva carrera, la composició del Salm 92 per al baríton de la sinagoga Salomon Sulzer. Començava l'estiu més febril mentre Viena seguia sense fer-li cas, enlluernada per les obres de Paganini i per una girafa que el virrei d'Egipte havia enviat a l'emperador i que els vienesos van visitar en massa en els estables del palau de Schönbrunn.[6] La Missa va ser encarregada per l'Església de la Santíssima Trinitat d'Alsergrund, on en aquell moment era director del cor Michael Leitermayer, dos anys més jove que Schubert i un amic que havia sigut company de classe de Michael Holzer a Liechtental. Va ser Leitermayer qui va preparar el cor per a l'estrena de la nova missa.[5]

Estructura[modifica]

La missa consta de sis moviments. Les representacions requereixen aproximadament una hora.

  1. Kyrie Andante con moto, quasi Allegretto, mi bemoll major, 3/4
  2. Gloria Allegro moderato e maestoso, si bemoll major, temps comú
    Domine Deus, Agnus Dei... Andante con moto, si bemoll major, 3/4
    Quoniam to solus sanctus... Allegro moderato e maestoso, si bemoll major, temps comú
    Cum sancto Spiritu... Moderato, si bemoll major, alla breve
  3. Credo Moderato, mi bemoll major, alla breve
    Et incarnatus est... Andante, la bemoll major, 12/8
    Et resurrexit... Moderato, mi bemoll major, temps comú
  4. Sanctus Adagio, mi bemoll major, 12/8
    Osanna in excelsis... Allegro ma non troppo, mi bemoll major, 2/4
  5. Benedictus Andante, la bemoll major, alla breve
    Osanna in excelsis... Allegro ma non troppo, mi bemoll major, 2/4
  6. Agnus Dei Andante con moto, do menor, 3/4
    Dona nobis pacem... Andante, mi bemoll major, alla breve
    Agnus Dei... Andante, mi bemoll menor, 3/4
    Dona nobis pacem... Andantino, mi bemoll major, alla breve

Representacions[modifica]

L'Església de la Santíssima Trinitat d'Alsergrund, c. 1724, on la missa rebre la seva primera audició el 1829

Quan es va estrenar el 4 d'octubre de 1829 a la parròquia de la Trinitat d'Alser, on el seu germà Ferdinand Schubert era mestre de música, Franz Schubert portava gairebé un any enterrat. La mateixa sort van tenir la resta de composicions orquestrals de Schubert, que va morir sense haver-ne pogut escoltar cap en un concert públic.[6]

Anàlisi musical[modifica]

La Missa en mi bemoll major és menys operística del que estava de moda en aquell moment i fa un ús més restrictiu dels solistes, mentre que en general segueix les convencions en l'elecció de les claus relatives i en l'ús del contrapunt. Com en altres llocs, Schubert va ometre en el Credo la frase Et in unam sanctam catholicam et apostolicam ecclesiam (I en una, santa, catòlica i apostòlica Església), una omissió àmpliament adoptada per indicar un element d'alienació de l'Església. Recentment s'ha suggerit, però, que Schubert aquí estava conforme amb la pràctica contemporània estàndard de la Il·lustració catòlica.[5]

Schubert no va pretendre embolcallar aquesta missa amb brillantors operístiques, però sí amb la solemnitat de l'esperit lliure, la qual cosa la converteix en una celebració ferament humana; busca el hieratisme de la religió tot cercant, per exemple, que el cor canti una única nota per síl·laba però sense evitar el profund lirisme del Qui tollis o la tendresa de l'Et incarnatus; recorre al cant pla fins i tot de Bach, però se li escapa la inspiració del Winterreise que aquells mateixos dies estava acabant.[6]

En la missa sovintegen els moments d'expressió dramàtics i fins i tot tràgics, però sempre hi domina el brillant poètic lirisme schubertià. La música que Schubert més estimava i admirava és present en aquesta obra mestra en forma d'influències o referents clars. Així doncs, hi trobem referències formals al Beethoven de les grans obres, al Rèquiem de Mozart ja des del Kyrie, al Haydn de les exquisides misses i al Bach contrapuntístic com a model ineludible en aquest sentit (fins i tot hi ha algunes reminiscències d'El clavecí ben temprat).[3]

La tardana Missa en mi bemoll, tot i que se'n discuteix la seva manca de qualitats universals, és de les que s'assegura que posseeix una riquesa de noves sensibilitats, tant intel·lectuals com emotives, que havien estat estimulades i alliberades per la composició del Winterreise.[7]

Referències[modifica]

  1. Shrock, 2009, p. 383.
  2. «Demà l'Orfeó Català i l'OBC interpretaran al Palau la Missa núm. 6, en Mi bemoll de Schubert». Palau de la Música. [Consulta: 1r novembre 2015].
  3. 3,0 3,1 Pascual, Josep. «Comentaris del programa». Palau de la Música, 12-06-2014. [Consulta: 1r novembre 2015].
  4. Programa de ma, 22 novembre 2015. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Anderson, Keith. «anglès Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 1r novembre 2015].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 Larrañeta, Pablo. «L'última missa» (en castellà). Rtve. [Consulta: 1r novembre 2015].
  7. Brown; Sams, 1980, p. 1.

Bibliografia[modifica]