Missió gregoriana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Mapa general dels pobles anglosaxons entorn de l'any 600

La missió gregoriana,[1] coneguda de vegades com la missió agustina,[2] va ser l'esforç missioner enviat pel papa Gregori el Gran als anglosaxons l'any 596. Foren uns quaranta integrants liderats per un monjo romà anomenat Agustí, el seu objectiu era convertir els anglosaxons al cristianisme.[3] Quan l'últim missioner va morir el 653 ja havien aconseguit establir el cristianisme a la Gran Bretanya meridional. Al costat dels missioners irlandesos i francs, van convertir les illes Britàniques al cristianisme, preparant el terreny per a les missions irlandeses i escoceses al continent que vindrien en segles posteriors.

Desenvolupament de la missió[modifica]

Després que l'Imperi Romà retirés les seves legions de la província de Britànnia l'any 410, l'illa va ser envaïda i colonitzada per tribus paganes d'origen germànic. A finals del segle vi, el papa Gregori va enviar un grup de missioners que va desembarcar a Kent amb la missió de convertir el rei Ethelbert, l'esposa del qual, Bertha, era una princesa franca ja convertida al cristianisme.[4] A més del propòsit cristianitzador, Gregori esperava, possiblement, ampliar l'àrea d'influència del papat. Agustí era el prior del monestir de Gregori a Roma i el papa va voler preparar el camí per als missioners demanant l'ajuda dels governants francs dels territoris pels quals transitaria la missió.

El 597 un grup de quaranta missioners van arribar a Kent, on van ser autoritzats per Ethelbert a predicar lliurement a la capital del seu regne, Canterbury. Els missioners van escriure a Gregori informant-lo de l'èxit de la missió i de les conversions que havien aconseguit realitzar. El 601, una nova missió va partir cap a Kent, portant llibres i altres objectes necessaris per a una nova fundació. La data exacta de conversió d'Ethelbert és desconeguda, però se sap que va ocórrer abans del mateix any 601. Gregori va designar Agustí arquebisbe metropolità del sud de les illes Britàniques, concedint-li autoritat sobre tot el clericat britànic natiu, però el nou arquebisbe no va aconseguir mai a arribar a acords amb els bisbes locals.

Fins a la data de la mort d'Ethelbert, el 616, s'havien establert noves diòcesis al territori britànic, però a partir de llavors tingué lloc un ressorgiment del paganisme i va quedar abandonada la seu episcopal de Londres. La filla d'Ethelbert, Ethelburga de Kent, es va casar amb Edwin, rei del regne de Northúmbria, i el 627 Paulí de York, que el va acompanyar al nord, ja havia convertit Edwin i alguns dels seus seguidors. A la mort d'Edwin, entorn del 633, la seva vídua i Paulina van haver de fugir a Kent.[5] Encara que els missioners no van aconseguir mantenir-se en tots els llocs on havien evangelitzat, a la mort de l'últim d'ells (el 653) el cristianisme ja havia arrelat fermament a Kent i els seus voltants, implantant el ritu romà en el cristianisme britànic.

Fonts documentals[modifica]

Il·lustració en el llibre de Beda que representa sant Agustí.(Manuscrit de Sant Petersburg)

Gran part de la informació per l'estudi de la missió greogoriana ve de l'escriptor medieval Beda, en especial de la seva Historia ecclesiastica gentis Anglorum.[6] Per escriure aquesta obra Beda va obtenir informació de moltes persones, entre les quals estava l'abat de Canterbury i l'arquebisbe Nothhelm, que li va prestar les cartes papals i altres documents que ell tenia de Roma.[7] Altres fonts documentals són les biografies del papa Gregori, una de les quals es va escriure al nord d'Anglaterra vers l'any 700 i una altra, feta per un escriptor romà del segle ix. Es creu que el començament de la vida de Gregory es basa en tradicions orals que van arribar al nord potser des de Canterbury o directament de Roma, i es van passar per escrit a l'abadia de Whitby entre el 704 i el 714.[8][9] Això ha estat posat en dubte per l'historiador Alan Thacker, que creu que ela seva biografia es basa en texts més antics; Thacker suggereix que molta de la informació que conté procedeix d'un llibre escrit a Roma poc després de la mort del papa.[10] La secció sobre Gregori en el Liber Pontificalis és breu i de poca utilitat, però el mateix papa Gregori va ser escriptor i en la seva obra es poden trobar fragments d'informació sobre la missió. A més, es conserven unes 850 cartes escrites per Gregori.[11] Altres escrits posteriors, com les cartes de Bonifaci, un missioner anglosaxó del segle viii, i cartes dels reis adreçades als papes, escrites a finals del segle viii, aporten detalls addicionals.[12] Algunes d'aquestes cartes no s'han conservat i només són esmentades en l'obra de Beda.[8]

Beda representa en els seus escrits una primitiva Església britona pecaminosa i equivocada. Per tal d'explicar per què l'illa de la Gran Bretanya va ser conquerida pels anglosaxons, cita el polèmic sermó de Gildas de Rhuys i continua l'argument amb paraules pròpies. Encara que creu que hi va haver alguns clergues britans mereixedors de respecte, en general els acusa d'haver fallat en la seva obligació de convertir els invasors pagans i per no acceptar l'autoritat papal.[13] Aquest punt de vista pot ser el resultat de la seva apreciació sobre la missió gregoriana. Beda era del nord i això potser el va portar a una visió parcial dels fets que afavorís la seva terra.[14] Va escriure més de cent anys després dels esdeveniments però no per això va renunciar a narrar els esforços dels primers evangelitzadors.[15]

Tot i que s'han conservat algunes hagiografies, contemporànies als fets, cap d'elles descriu els cristians nadius com a actius missioners entre els anglosaxons. La major part de la informació que es te dels cristians d'aquesta època és sobre l'oest de la Gran Bretanya, zona on no va actuar la missió gregoriana, ja que no estava habitada per anglosaxons.[16] Altres fonts d'informació són: les cronologies de Beda, el conjunt de lleis d'Etelbert de Kent i la Crònica anglosaxona, que es va escriure al segle ix.[17]

Les motivacions papals[modifica]

El papa Gregori dictant cartes a un escrivà.

Molts historiadors creuen que la missió va ser iniciativa del papa Gregori, però no està clar exactament per quins motius. Segons Beda, a Gregori li va venir la idea quan veure uns anglosaxons de cabells rossos que els venien al mercat d'esclaus de Roma. El papa va preguntar d'on eren els esclaus i li van respondre que eren angles de l'illa de Gran Bretanya i ell va replicar que no eren angles sinó àngels.[18][19] La primera versió d'aquesta història està en la Vida de Gregori, escrita a l'abadia de Whitby vers el 705.[20] Beda, igual com en la Vida de Gregori explica que el mateix Gregori va voler fer el viatge per evangelitzar l'illa abans de ser papa.[21] El 595 Gregori va escriure a un administrador de les diòcesis del sud del Regne Franc i va demanar que compressin esclaus angles jovenets per educar-los en monestirs. Alguns historiadors interpreten això com que Gregori ja estava planificant la missió, encara que la carta està oberta a altres interpretacions.[22]

L'historiador N. J. Higham creu que Gregori tenia al començament la intenció d'enviar joves esclaus com a missioners, fins que el 596 va rebre notícies sobre la mort del bisbe Liudhard, el capellà franc que va acompanyar la princesa Bertha quan es va casar amb Etelbert de Kent, i llavors va encetar la preparació per una missió més completa. Higham argumenta que va ser la manca d'un bisbe a Bretanya el que el va impulsar a enviar Agustí, al qual consagraria com a bisbe si calia. Una altra consideració era que la cooperació seria més fàcil si feia abans que els francs enviessin un altre bisbe per substituir Liudhard.[23]

Higham teoritza que Gregori penava que la fi del món era imminent i que ell participaria en l'apocalipsi. Aquesta creença es basava en la idea que el món duraria sis edats i que ell estava vivint en la sisena, i això va influir en la seva decisió de convertir la Gran Bretanya. Però a més, tenia altres objectius: encoratjar els reis i els bisbes a treballar conjuntament per la conversió dels pagans.[24][25] També va animar a convertir-se al catolicisme als arrians d'Itàlia i d'altres llocs, i als jueus. Els pagans de Sicília, Sardenya i Còrsega van ser els destinataris de cartes animant-los a convertir-se.[26]

Alguns autors creuen que la principal motivació de Gregori era augmentar el nombre de cristians;[27] altres es pregunten si van haver qüestions polítiques, com ara estendre la influència papal i fer de Roma la capital d'un imperi. A aquestes consideracions cal afegir l'emergent importància del regne de Kent governat per Etelbert.[28] A més la missió podria haver-se vist impulsada per l'èxit de la missió evangelitzadora dels longobards En aquella època la Gran Bretanya era l'única part de l'antic Imperi Romà que encara era governada per reis pagans i l'historiador Eric John creu que Gregori volia unificar tot el territori mitjançant la religió.[29]

Kent, punt d'inici[modifica]

Agustí i la seva comitiva són rebuts pel rei Etelbert de Kent. Il·lustració del 1864.

Escollir Kent com a punt d'inici té a veure amb diversos factors, entre els quals està que Ethelbert va acceptar el culte cristià practicat per la seva esposa. S'havia establert relacions comercials entre Kent i el regne dels francs, entre els quals la barrera de l'idioma semblava un obstacle poc important, ja que els francs van fer d'intèrprets al començament de la missió. Un altre motiu va ser el sorgiment del regne de Kent com a potència emergent. Des de la pèrdua d'hegemonia de Ceawlin de Wessex el 592, Ethelberht va esdevenir el líder entre els països anglosaxons, cosa que Beda va anotar en la seva història. Per altra banda, la proximitat entre Kent i el regne dels francs permetria obtenir ràpid suport de l'àrea cristiana adherida al papa.[30] Hi algunes proves, com ara les cartes del papa als reis dels francs en què demanava suport per aquesta missió on es dona a entendre que aquests reis pensaven que tenien alguna mena de drets u obligacions sobre els territoris del sud-est de la Gran Bretanya.[31]

Preparatius[modifica]

Clotari II, un dels col·laboradors.

El 595, Gregori va nomenar Augustí, prior del monestir de Sant Andrew de Roma, com a cap de la missió.[27] El papa va escollir alguns monjos per acompanyar-lo i va cercar el suport dels reis francs. També va escriure a uns bisbes francs perquè acollissin el grup d'Agustí, i els explicava el motiu del viatge. Les còpies d'aquestes cartes es conserven a Roma. El papa va escriure al rei Teodoric II de Borgonya i al rei Teodobert II d'Austràsia, i a l'àvia d'aquest, Brunequilda d'Austràsia, demanant col·laboració. Gregori va agrair al rei Clotari II de Nèustria l'ajuda que va donar a Agustí. A més d'hospitalitat, els bisbes i reis francs van col·laborar afegint intèrprets a la missió i més sacerdots.[32] Amb tots aquests enviats francs el papa assegurava que la comitiva tindria una bona acollida en arribar a Kent, ja que era poc probable que Ethelbert menystingués els enviats procedents del país de la seva esposa.[33] Els francs en aquella època estaven interessats en allargar la seva influència cap a Kent, i col·laborar amb el papa els anava bé per la seva política. Clotari, en particular, necessitava una bona relació amb els seus veïns de l'altra banda del canal de la Mànega per assegurar la pau al seu país.[34]

Defalliment abans d'arribar[modifica]

Abans d'arribar, la responsabilitat del que anaven a fer va fer dubtar els monjos i van enviar Agustí de tornada a Roma per demanar permís al papa per abandonar o bé que els substituís per d'altres més preparats. Gregori es va negar a anul·lar el projecte i va enviar Agustí amb cartes en què els animava a perseverar.[35] Un altre motiu per aquesta pausa en el viatge potser fos la rebuda de la notícia de la mort del rei Khildebert II d'Austràsia, que havia promès enviar-los ajut; Agustí potser va tornar a Roma per modificar les cartes de presentació i per intercanviar informació amb el papa sobre les novetats polítiques. Probablement l'aturada la van fer a la vall del Roine.[23] Gregori va aprofitar l'oportunitat de donar a Agustí el títol d'abat. Agustí va tornar amb la resta dels missioners amb noves instruccions, una de les quals probablement va ser demanar que el consagressin com a bisbe si les condicions a Kent ho garantien.[36]

Acció evangelitzadora i resultats[modifica]

Runes de l'abadia fundada per Agustí a Canterbury.

Van ser rebuts pel rei de Kent i es van instal·lar a Canterbury on van fer servir l'església de sant Martí, que havia fet construir el sacerdot de la reina, Liudhard.[37] Després de les primeres conversions, Agustí va enviar un monjo anomenat Llorenç per explicar de primera mà com havia estat el començament però sobretot per demanar consell sobre com organitzar l'Església, quins càstigs imposar en cas de robatoris a esglésies, una guia per saber quins matrimonis es podien permetre i sobre la consagració de nous bisbes. Altres temes que li consultaven eren la relació entre l'Església de Bretanya i la dels francs, el bateig en eles nadons, quan era permès donar l'hòstia sagrada a la gent i quan un sacerdot podia celebrar misses.[38]

Segons Beda, el papa va enviar més missioners l'any 601, els quals van portar un pal·li per Agustí, vestimenta litúrgica, relíquies i llibres. El pal·li era el símbol de l'estatus metropolità (arquebisbe) i significava la seva unió amb el papat. També els va donar una carta per Agustí en què li deia que ordenés dotze bisbes tan aviat com pogués i que n'enviés un a York. Els plans de Gregori era fer dos arquebisbats a la Gran Bretanya un a York i l'altre a Londres, amb dotze bisbes a cada arquebisbat. Per això va manar a Agustí que traslladés la seu de Canterbury a Londres, cosa que mai va fer,[39] potser perquè Londres no formava part dels dominis del rei Etelbert de Kent.[28] Londres en aquell temps era part del Regne d'Essex, que estava governat per un nebot d'Etelbert, Saebert d'Essex, que es va convertir al cristianisme el 604.[40] L'historiador S. Brechter creu que la seu sí que es va traslladar a Londres, però Agustí la va haver d'abandonar a la mort d'Eelbert.[12] i la conversió de Londres va costar més temps.[41]

El papa portava massa pressa en obtenir resultats i, juntament amb la carta per Agustí, va enviar una altra al rei Etelbert en què l'instava a convertir per la força tot els seus súbdits, tal com havia fet en el passat l'emperador Constantí I el Gran; però el rei no ho va veure oportú i Agustí va preferir convèncer en comptes d'obligar, cosa que requeria de més temps i paciència. Sembla que el papa va recapacitar i, en una carta enviada a Melitó li deia que no calia que destruís els temples o altars pagans sinó només que els donés un ús cristià.[42][43]

Tombes de Melitó, Just i Llorenç en les ruïnes de l'abadia que va fundar Agustí a Canterbury.

Agustí va preparar una trobada amb els sacerdots que ja hi havia en territori dels britans. El concili es va fer en una data entre el 602 i el 604,[44] sota un arbre que després es diria "el roure de sant Agustí",[45] probablement en la frontera entre els actuals comtats de Somerset i Gloucestershire.[46] Sembla que Agustí els va dir que havien d'abandonar els seus costums i adoptar el ritu romà, abandonar tradicions equivocades com la data de la Pasqua i col·laborar amb la missió evangelitzadora amb els anglosaxons.[45] Segons Beda ho van consultar amb els seus feligresos britans i finalment van decidir no acceptar les peticions.[44] Una probable raó per la seva negativa era que els britans i els anglosaxons eren enemics, els segons miraven als primers com a ciutadans de classe inferior i per això no els haguessin escoltat si anaven a predicar entre ells, fins i tot els podien considerar agents dels invasors.[45]

Encara que la missió va aconseguir la conversió d'alguns reis i la de molts súbdits, els anglosaxons en general eren difícils de convèncer i poc després van tornar a les pràctiques paganes. A la mort del rei Etelbert van expulsar el bisbe Melitó de Londres[47] i la majoria dels missioners, presos pel pànic van decidir abandonar. Alguns van tornar perquè el bisbe Llorenç va despertar un dia amb marques de fuet a la pell i va dir que les hi havia fet Déu.[48] La situació la van salvar monjos enviats pel rei de Northúmbria, que s'havien format a Irlanda i feien servir el ritu celta.

Referències[modifica]

  1. ↑ Jones, 1928, p. 335.
  2. ↑ McGowan, 2008, p. 17.
  3. ↑ Mayr-Harting, 1991, p. 50.
  4. ↑ Kirby, 2000, p. 35.
  5. ↑ Mayr-Harting, 1991, p. 66—68.
  6. ↑ Mayr-Harting, 1991, p. 40.
  7. ↑ Mayr-Harting, 1991, p. 69.
  8. ↑ 8,0 8,1 Kirby, 2000, p. 24—25.
  9. ↑ Thacker, 1998, p. 63.
  10. ↑ Thacker, 1998, p. 59—71.
  11. ↑ Mayr-Harting, 1991, p. 52.
  12. ↑ 12,0 12,1 Brooks, 1984, p. 11–14.
  13. ↑ Foley i Higham, 2009, p. 154–156.
  14. ↑ Yorke, 2006, p. 21.
  15. ↑ Kirby, 2000, p. 23.
  16. ↑ Kirby, 2000, p. 39.
  17. ↑ Yorke, 2006, p. 6—7.
  18. ↑ Sherley-Price, 1988, p. 99—100.
  19. ↑ Mayr-Harting, 1991, p. 57—58.
  20. ↑ Fletcher, 1998, p. 112.
  21. ↑ Markus, 1963, p. 29–30.
  22. ↑ Markus, 1963, p. 113–114.
  23. ↑ 23,0 23,1 Higham, 1997, p. 74–75.
  24. ↑ Higham, 1997, p. 63.
  25. ↑ Markus, 1963, p. 82.
  26. ↑ Markus, 1963, p. 30—1.
  27. ↑ 27,0 27,1 Stenton, 1971, p. 104.
  28. ↑ 28,0 28,1 Hindley, 2006, p. 33–36.
  29. ↑ John, 1996, p. 28–30.
  30. ↑ Brooks, 1984, p. 6–7.
  31. ↑ Kirby, 2000, p. 27.
  32. ↑ Brooks, 1984, p. 4–5.
  33. ↑ Brooks, 1984, p. 6.
  34. ↑ Wood, 1994, p. 9.
  35. ↑ Blair, 2003, p. 116–117.
  36. ↑ Higham, 1997, p. 76–77.
  37. ↑ Brooks, 1984, p. 8–9.
  38. ↑ Sherley-Price, 1988, p. 71—83.
  39. ↑ Brooks, 1984, p. 9–11.
  40. ↑ Fletcher, 1998, p. 453.
  41. ↑ Markus, 1997, p. 180.
  42. ↑ Markus, 1963, p. 34—37.
  43. ↑ Spiegel, 2007, p. 2–3.
  44. ↑ 44,0 44,1 Mayr-Harting, 1991, p. 71–72.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 Yorke, 2006, p. 118–119.
  46. ↑ Blair, 2005, p. 29.
  47. ↑ Blair, 2005, p. 118–119.
  48. ↑ Mayr-Harting, 1991, p. 75–76.

Bibliografia[modifica]

  • Sherley-Price, Leo (trad.). Bede Venerabilis. A History of the English Church and People. Penguin Classics, 1988. ISBN 0-14-044042-9. 
  • Blair, John P. The Church in Anglo-Saxon Society. Oxford: Oxford University Press, 2005. ISBN 0-19-921117-5. 
  • Blair, Peter Hunter. An Introduction to Anglo-Saxon England. Cambridge: Cambridge University Press, 2003. ISBN 0-521-53777-0. 
  • Brooks, Nicholas. The Early History of the Church of Canterbury: Christ Church from 597 to 1066. Londres: Leicester University Press, 1984. ISBN 0-7185-0041-5. 
  • Brown. The Rise of Western Christendom: Triumph and Diversity, A. D. 200–1000. Cambridge, MA: Blackwell Publishers, 2003. ISBN 0-631-22138-7. 
  • Campbell, James. «Observations on the Conversion of England». A: Essays in Anglo-Saxon History. Londres: Hambledon Press, 1986, p. 69–84. ISBN 0-907628-32-X. 
  • Chaney, William A. «Paganism to Christianity in Anglo-Saxon England». A: Early Medieval Society. Nova York: Appleton-Century-Crofts, 1967, p. 67–83. 
  • Church, S D «Paganism in Conversion-age Anglo-Saxon England: The Evidence of Bede's Ecclesiastical History Reconsidered». The Journal of the Historical Association, 93, 310, 2008, pàg. 162–180. DOI: 10.1111/j.1468-229X.2008.00420.x.
  • Coates, Simon «The Construction of Episcopal Sanctity in early Anglo-Saxon England: the Impact of Venantius Fortunatus». Historical Research, 71, 174, 1998, pàg. 1–13. DOI: 10.1111/1468-2281.00050.
  • Colgrave, Bertram. «Introduction». A: The Earliest Life of Gregory the Great. Cambridge, RU: Cambridge University Press, 2007. ISBN 978-0-521-31384-1. 
  • Collins, Roger. Early Medieval Europe: 300–1000. Nova York: St. Martin's Press, 1999. ISBN 0-312-21886-9. 
  • Dales, Douglas. «Apostles of the English: Anglo-Saxon Perceptions». A: L'eredità spirituale di Gregorio Magno tra Occidente e Oriente. Il Segno Gabrielli Editori, 2005. ISBN 8888163549. 
  • Deanesly, Margaret; Grosjean, Paul «The Canterbury Edition of the Answers of Pope Gregory I to St Augustine». Journal of Ecclesiastical History, 10, 1, 1959, pàg. 1–49.
  • Demacopoulos, George «Gregory the Great and the Pagan Shrines of Kent». Journal of Late Antiquity, 1, 2, 2008, pàg. 353–369. DOI: 10.1353/jla.0.0018.
  • Dodwell, C R. Anglo-Saxon Art: A New Perspective. Ithaca, NY: Cornell University Press, 1985. ISBN 0-8014-9300-5. 
  • Dodwell, C R. The Pictorial Arts of the West: 800–1200. New Haven, CT: Yale University Press, 1993. ISBN 0-300-06493-4. 
  • Fletcher, R A. The Barbarian Conversion: From Paganism to Christianity. Nova York: H. Holt and Co, 1998. ISBN 0-8050-2763-7. 
  • Foley, W. Trent; Higham, Nicholas J «Bede on the Britons». Early Medieval Europe, 17, 2, 2009, pàg. 154–185. DOI: 10.1111/j.1468-0254.2009.00258.x.
  • Fryde, E B; Greenway, D E; Porter, S; Roy, I. Handbook of British Chronology. Cambridge: Cambridge University Press, 1996. ISBN 0-521-56350-X. 
  • Gameson, Richard; Gameson, Fiona. «From Augustine to Parker: The Changing Face of the First Archbishop of Canterbury». A: Anglo-Saxons: Studies Presented to Cyril Roy Hart. Dublín: Four Courts Press, 2006, p. 13–38. ISBN 1-85182-932-6. 
  • Herrin, Judith. The Formation of Christendom. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1989. ISBN 0-691-00831-0. 
  • Higham, N J. The Convert Kings: Power and Religious Affiliation in Early Anglo-Saxon England. Manchester, RU: Manchester University Press, 1997. ISBN 0-7190-4827-3. 
  • Hindley, Geoffrey. A Brief History of the Anglo-Saxons: The Beginnings of the English Nation. Nova York: Carroll & Graf Publishers, 2006. ISBN 978-0-78671-738-5. 
  • Kirby, D P. The Earliest English Kings. Nova York: Routledge, 2000. ISBN 0-415-24211-8. 
  • Kirby, D P. The Making of Early England. Nova York: Schocken Books, 1967. 
  • John, Eric. Reassessing Anglo-Saxon England. Manchester: Manchester University Press, 1996. ISBN 0-7190-5053-7. 
  • Jones, Putnam Fennell «The Gregorian Mission and English Education». Speculum, 3, 3, 1928, pàg. 335–348. DOI: 10.2307/2847433.
  • Lapidge, Michael. The Anglo-Saxon Library. Oxford, RU: Oxford University Press, 2006. ISBN 0-19-926722-7. 
  • Lapidge. «Laurentius». A: The Blackwell Encyclopaedia of Anglo-Saxon England. Malden, MA: Blackwell Publishing, 2001, p. 279. ISBN 978-0-631-22492-1. 
  • Lawrence, C H. Medieval Monasticism: Forms of Religious Life in Western Europe in the Middle Ages. Nova York: Longman, 2001. ISBN 0-582-40427-4. 
  • Markus, R A «The Chronology of the Gregorian Mission to England: Bede's Narrative and Gregory's Correspondence». Journal of Ecclesiastical History, 14, 1, 1963, pàg. 16–30.
  • Markus, R A. Gregory the Great and His World. Cambridge, RU: Cambridge University Press, 1997. ISBN 0-521-58430-2. 
  • Mayr-Harting, Henry. The Coming of Christianity to Anglo-Saxon England. University Park, PA: Pennsylvania State University Press, 1991. ISBN 0-271-00769-9. 
  • Mayr-Harting, Henry. «Augustine (St Augustine) (d. 604)». A: Oxford Dictionary of National Biography. Oxford University Press, 2004. 
  • McGowan, Joseph P. «An Introduction to the Corpus of Anglo-Latin Literature». A: A Companion to Anglo-Saxon Literature. Malden, MA: Blackwell Publishing, 2008, p. 11–49. ISBN 978-1-4051-7609-5. 
  • Meens, Rob; Lapidge, Michael. «A Background to Augustine's Mission to Anglo-Saxon England». A: Anglo-Saxon England 23. Cambridge, RU: Cambridge University Press, 1994 pàgines=5–17. ISBN 978-0-521-47200-5. 
  • Nelson, Janet L. «Bertha (b. c.565, d. in or after 601)». A: Oxford Dictionary of National Biography. Oxford University Press, 2006. 
  • Ortenberg, Veronica. The English Church and the Papacy in the Middle Ages. Stroud: Sutton Publishing, 1965, p. 29-62. ISBN 0-7509-1947-7. 
  • Schapiro, Meyer. «The Decoration of the Leningrad Manuscript of Bede». A: Selected Papers: Volume 3: Late Antique, Early Christian and Mediaeval Art. Londres: Chatto & Windus, 1980, p. 199 i 212–214. ISBN 0701125144. 
  • Sisam, Kenneth «Canterbury, Lichfield, and the Vespasian Psalter». Review of English Studies, New series, 7, 25, 1956, pàg. 1–10. DOI: 10.1093/res/VII.25.1.
  • Spiegel, Flora. «The 'tabernacula' of Gregory the Great and the Conversion of Anglo-Saxon England». A: Anglo-Saxon England 36. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2007, p. 1–13. DOI 10.1017/S0263675107000014. 
  • «St Augustine Gospels». Grove Dictionary of Art. Art.net, 2000.
  • Stenton, Frank. Anglo-Saxon England. Oxford: Oxford University Press, 1971. ISBN 978-0-19-280139-5. 
  • Thacker, Alan «Memorializing Gregory the Great: The Origin and Transmission of a Papal Cult in the 7th and early 8th centuries». Early Medieval Europe, 1, 1998, pàg. 59–84. DOI: 10.1111/1468-0254.00018.
  • Wash, Michael J. A New Dictionary of Saints: East and West. Londres: Burns & Oates, 2007. ISBN 0-8601-2438-X. 
  • Williams, Ann. Kingship and Government in Pre-Conquest England c. 500–1066. Londres: MacMillan Press, 1999. ISBN 0-333-56797-8. 
  • Wilson, David M. Anglo-Saxon Art: From the Seventh Century to the Norman Conquest. Londres: Thames and Hudson, 1984. OCLC 185807396. 
  • Wood, Ian «The Mission of Augustine of Canterbury to the English». Speculum, 69, 1, 1994, pàg. 1–17. DOI: 10.2307/2864782.
  • Yorke, Barbara. The Conversion of Britain: Religion, Politics and Society in Britain c. 600–800. Londres: Pearson/Longman, 2006. ISBN 0-582-77292-3. 

Bibliografia addicional[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Missió_gregoriana&oldid=33127009»