Missions jesuítiques guaranís

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Missions jesuítiques guaranís:
San Ignacio Miní, Santa Ana, Nuestra Señora de Loreto i Santa María la Mayor (Argentina)
São Miguel das Missões (Brasil),
Santísima Trinidad del Paraná i Jesús de Tavarangue (Paraguai).
TrinidadKirche.jpg
Ruïnes de l'església jesuítica a Trinidad
Dades
Tipus Missió religiosa
Data de creació o fundació 1609
Ubicació geogràfica
Localització Província de Misiones
Argentina Argentina
Rio Grande do Sul
Brasil Brasil
Paraguai Paraguai
Plànol
Reducciones.PNG
Distribució de les missions
Activitat
Religió Església Catòlica
Modifica les dades a Wikidata

Les missions jesuítiques guaranís foren pobles missionals fundats per la Companyia de Jesús entre els pobles Guaraní i afins, que tenien com a fi evangelitzar els nadius i els de l'actual província de Misiones a l'Argentina, el nord de Corrientes i territoris actualment al sud del Brasil i Paraguai.

Les reduccions entre els guaycurúes, guaranís i pobles afins a les regions del Guayre, Itatín, Tape (les tres a l'actual Brasil), Uruguai (Brasil, Argentina i Uruguai actuals), Paraná (Argentina, Paraguai i Brasil actuals) i les àrees guaycurúes al Gran Chaco (Argentina i Paraguai actuals), van ser establertes en el segle xvii dins de territoris pertanyents a l'imperi espanyol a la Governació del Riu de la Plata i del Paraguai i les seves governacions successòries a partir de la seva divisió el 1617: Governació del Paraguai i Governació del Riu de la Plata. Eclesiàsticament formaven part dels bisbats catòlics de Buenos Aires i d'Asunción i integraven la Província Jesuítica del Paraguai.

En ser expulsats els jesuïtes per ordre del rei Carles III mitjançant la Pragmàtica Sanció del 27 de febrer de 1767, franciscans, dominics i mercedaris van prendre al seu càrrec els pobles missioners, constituint la Governació de les Missions Guaranís.

A les reduccions cap a l'any 1744, la Companyia de Jesús va realitzar un cens poblacional de les seves reduccions, el que va resultar un total de 84.000 indígenes.

Població[modifica]

Estimació de la població de las missions:[1][nota 1][nota 2]

Any Població Any Població Any Població
1641/1643 36.190[nota 3] 1724 117.164[nota 4] 1750 95.089[nota 5]
1647 28.714 1732 141.242 1755 104.483[nota 6]
1648 30.548 1733 128.389 1756 89.536
1657 37.412 1734 116.250[nota 6] 1762 102.988
1667 43.753 1735 108.228[nota 7] 1765 85.266
1668 47.088 1736 102.721 1767 88.796[nota 8]
1676 53.298 1737 104.473[nota 6] 1768 88.864[nota 9]
1677 58.118 1738 90.287 1772 80.891
1678 55.125[nota 4] 1739 81.159 1783 56.092
1682 61.083 1740 73.910 1784 57.949
1700 86.173 1741 76.960 1791 44.677
1702 89.500[nota 4] 1742 78.929 1793 51.991
1717 121.168 1743 81.355 1801 45.637

Organització política[modifica]

La política guaraní obeïa a la seva pròpia lògica, la qual fomentava la unificació de les tekuas o llogarets (de fins a 300.000 habitants) en volàtils aliances que perseguien com a fi últim no només el control dels recursos de l'ecosistema selva sinó també la recerca de la Terra Sense Mal. Tant la figura dels karaí o profetes pan-guaranís (no adscrits a una tekua en particular sinó a la "nació" en general) com la recerca de la terra sense mal, van ser dos trets de la cultura guaraní que els jesuïtes van saber aprofitar. Ells també eren com els karaí (amb els quals van competir durant els primers anys) portadors d'una nova: el "Camí al Paradís" era compatible amb l'Aguyé o camí de la perfecció guaraní amb destinació a la Terra Sense Mal, i una forma d'aconseguir-ho era la unificació sota la protecció de les lleis de la corona de les que els jesuïtes eren garants. Els guaranís també van saber aprofitar aquest fet davant la creixent expansió del front colonial hispà-portuguès.

D'aquí que els líders polítics de moltes tekuas acceptessin aixecar símbols de protecció divina i jurídica (les esglésies) i aliar-se en definitiva amb el que la Companyia de Jesús representava. Altres líders al contrari es van mantenir en guerra i van continuar el cicle d'enfrontaments amb els seus propis connacionals; recordem que per a un guaraní menjar-se a un altre d'ells era de motiu religiós i no ho feien sovint. Perquè només els guaranís són capaços d'acumular energia per arribar a la Terra sense mal.

El sistema polític imperant mantenia a les reduccions estrictament subordinades al monarca espanyol, qui exercia la seva autoritat a Amèrica per mitjà de les Reials Audiències de Lima i Buenos Aires. Per això els jesuïtes recorrien permanentment al rei, sol·licitant autoritzacions o comandes diverses, favors i fins privilegis. En alguns casos les sol·licituds es dirigien a les audiències i als Governadors.

Com govern local, en cada reducció funcionava un Cabildo precedit pel corregidor, que era a més l'autoritat principal del poble, conegut entre els guaranís com parokaitara, "el que disposa el que s'ha de fer". Era confirmada la seva elecció pel governador i generalment l'elegit era un dels cacics del poble i solia ser a perpetuïtat.

Altres autoritats eren els alcaldes de primer vot i segon vot (també anomenats ivírayucu, "el primer entre els que porten vara"). Ells vetllaven pels bons costums, castigaven els ganduls i vagabunds i vigilaven els quals no complien els seus deures. Aquesta autoritat s'exercia dins del poble, juntament amb quatre alcaldes de barri, fora d'ell hi havia entre sis i vuit comissaris per les casernes. Una proveïdora vigilava les dones, quatre zeladors als nois i quatre inspectores a les nenes.

A més del corregidor i els alcaldes, el Cabildo estava integrat per un tinent de corregidor, un agutzil, quatre regidors, un agutzil major, un alferes real, un escrivà i un majordom, del qual depenien els comptadors, els fiscals i els magatzemistes. Els integrants del Cabildo eren electes cada 1 de gener pels que deixaven el càrrec en una assemblea general i posats a consideració dels sacerdots i després a confirmació del governador.

Els regidors s'encarregaven d'inspeccionar la higiene i la neteja en els llocs públics i privats, controlant també la concurrència dels nens a l'escola i el catecisme.

L'agutzil era qui s'havia d'encarregar d'executar les ordres del Cabildo i de la justícia.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Robert H. Jackson (2004). "Una mirada a los patrones demográficos de las misiones jesuitas de Paraguay". Fronteras de la Historia. Instituto Colombiano de Antropología e Historia (ICANH), vol. 9, Bogotá, Colombia, pp. 129-178, véase pp. 162, ISSN 0123-4676.

Notes[modifica]

  1. "Muchos miles de guaraníes huían de las misiones al actual territorio uruguayo debido a que no soportaban la disciplina del estilo de vida de esos lugares o por las frecuentes epidemias de viruela." «Renzo Pi Hugarte y los charrúas: Tabaré, that's right». Montevideo Portal. [Consulta: 16 agost 2012]. Reproducido a su vez en Portal Guaraní. 26 de febrer de 2010. Consultat el 25 de juny de 2012.
  2. La mayoría habitantes de la provincia de Santa Fe (15.000 a 20.000 en 1820) a inicios del siglo XIX eran descendientes de inmigrantes de las misiones jesuítas. Sir Woodbine Parish (1853). Buenos Aires y las provincias del Rio de la Plata: desde su descubrimiento y conquista por los Españoles. Tomo II. Buenos Aires: Imprenta de Mayo, pp. 14-15.
  3. Hacia 1640 las misiones de los jesuitas eran 152 y tenían medio millón de indios cristianizados (incluyendo guaraníes, omaguas, ucayabes, etc.) y se extendían por desde Maynas, Marañón, Quito hasta Pará y la cuenca del Plata, sin embargo, ese año se produce la independencia de Portugal y estos empiezan a lanzar incursiones contra las misiones de los jesuitas españoles con la intención de conseguir esclavos para sus minas y plantaciones. Lorenzo Hervás, Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas..., pp. 260-261.
  4. 4,0 4,1 4,2 Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. Desde 1680 miles de guaraníes de las misiones empezaron a ingresar a la Banda Oriental para atacar Colonia, en poder portugués, a estos se les unieron otros tantos que huían de las frecuentes pestes que estallaban en ellas. También lucharon contra los charrúas, en 1702 2.000 indios guaraníes los atacaron para reducirlos a misiones. Otros 2.000 guaraníes participaron de la construcción de las murallas de Montevideo (1724-1726) al ser una mano de obra muy cualificada.
  5. Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. A partir de 1750 los guaraníes empezaron a abandonar las misiones y radicarse en varias regiones del Río de La Plata, en especial la Banda Oriental. En 1754 España le entrego a Portugal parte del territorio de las misiones a cambio de Colonia del Sacramento, ante esto los indios temerosos de que los lusitanos los esclavizaran se rebelaron y tras dos años de guerra fueron vencidos. Aprovechando los sucesos estos últimos raptaron a 3.000 guaraníes y los llevaron a Viamão como esclavos, pero muchos consiguieron escapar a la Banda.
  6. 6,0 6,1 6,2 En 1732 las misiones tenían 144.252 indios pero en 1734 murieron por una epidemia de sarampión 18.663 y en 1737 30.000 más, en 1755 miles más huyeron a los bosques al saber las consecuencias del Tratado de Madrid. Lorenzo Hervás (1800). Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas: y numeración, división, y clases de estas según la diversidad de sus idiomas y dialectos. Tomo V. Madrid: Imprenta de la Administración del Real Arbitrio de Beneficencia, pp. 141.
  7. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta
  8. Leonardo Haberkorn (2004). "Uruguay Tierra Guaraní". Flavio Danesse. Consultat el 21 de juliol de 2012. Desde 1767 el proceso de abandono de las misiones se acelero, tras la expulsión de los jesuitas (la Corona española venía aplicando políticas cada vez más centralistas desde la instauración de la Casa de Borbón las que chocaban directamente con la tradicional autonomía de las misiones), unos 15.000 indios huyeron a las llanuras del río Uruguay en la Banda Oriental y muchos más en 1777 cuando muchas misiones pasaron a poder lusitano.
  9. En 1769 las misiones incluían 57 pueblos, 12 colegios y una universidad con 113.716 indios. Fernando Arellano (1987). Una introducción a la Venezuela prehispánica: culturas de las naciones indígenas venezolanas. Universidad Católica Andrés Bello, pp. 186. ISBN 978-9-80244-006-1

Error de citació: L'etiqueta <ref> definida a <references> no té cap atribut de nom.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Missions jesuítiques guaranís Modifica l'enllaç a Wikidata