Mite de la caverna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Al·legoria de la caverna de Plató per Jan Saenredam segons Cornelis van Haarlem. 1604, Albertina, Viena.

El mite de la caverna (també anomenat analogia de la caverna o caverna de Plató) és una al·legoria presentada pel filòsof de l'antiga Grècia Plató en la seva obra La República (514a–520a) per comparar «l'efecte de l'educació (παιδεία) i la manca d'aquesta en la nostra natura». Està escrita com un diàleg entre el germà de Plató, Glaucó, i el seu mentor, Sòcrates, narrat per aquest darrer. L'al·legoria es presenta després de l'analogia del sol (508b–509c) i l'analogia de la línia dividida (509d–513e). Totes tres estan caracteritzades en relació a la dialèctica i a la fi dels llibres VII i VIII (531d–534e).

Plató fa que Sòcrates descrigui una trobada de persones que han viscut encadenades a una paret d'una caverna tota la seva vida, encarats a una paret blanca. Les persones observen les ombres projectades a la paret de les coses que passen per davant d'un foc que es troba darrere seu, i comencen a anomenar aquestes coses. Les ombres són tan properes com els presoners aconsegueixen veure la realitat. Llavors s'explica com el filòsof és com un presoner que és alliberat de la caverna i arriba a entendre que les ombres de la paret no constitueixen realment la veritat, ja que ell pot percebre la veritable forma de la realitat i no pas les meres ombres observades pels presoners.

Sòcrates remarca que aquesta al·legoria es pot comprendre amb el que fou explicat anteriorment, concretament l'analogia del sol i l'analogia de la línia dividida. En particular, compara la percepció humana del món a «viure en una presó, el foc allí al sol aquí, l'ascensió i la vista del món superior a l'ascensió de l'ànima al món de la ment» (517b).[1]

Resum[modifica | modifica el codi]

Esbós del mite de la caverna

Empresonament a la caverna[modifica | modifica el codi]

Sòcrates comença demanant a Glaucó que imagini una caverna on les persones han estat empresonades des de la infantesa. Aquests presoners estan encadenats de tal manera que les seves cames i colls estan fixats, cosa que els força a mirar sempre en direcció a la paret que tenen davant seu i no mirar ni la caverna, ni els altres, ni a si mateixos (514a–b). Darrere dels presoners hi ha un foc, i entre el foc i els presoners hi ha un passadís elevat amb un mur baix darrere del qual hi ha persones que porten objectes o titelles d'«homes i altres éssers vius» (514b). Les persones caminen per darrere del mur de tal manera que els seus cossos no projecten ombres que puguin veure els presoners, però sí que ho fan els objectes que porten (514a). Els presoners no poden veure res d'això darrere seu i tan sols poden veure les ombres que es projecten sobre la paret de la caverna davant seu. Els sons de les persones que parlen ressonen a la paret de les ombres, i els presoners creuen erròniament que aquests sons provenen de les ombres (514c).[1]

Sòcrates suggereix que les ombres constitueixen la realitat pels presoners perquè no han vist mai cap altra cosa; no s'adonen que el que veuen són ombres d'objectes que es troben davant d'un foc, i encara menys que aquests objectes estan inspirats per sers vius reals de fora de la caverna (514b-515a).[1]

Sortida de la caverna[modifica | modifica el codi]

Al·legoria de la caverna. A l'esquerra (de dalt a baix): sol, coses naturals, ombres de coses naturals, foc, objectes artificials, ombres d'objectes artificials, nivell d'al·legoria.
A la dreta (de dalt a baix): «bona» idea, idees, objectes matemàtics, llum, criatures i objectes, imatge, analogia del sol i analogia de la línia dividida.

Plató suposa llavors que un presoner és alliberat, de tal manera que és forçat a girar-se i veure el foc. La llum feriria els seus ulls i li faria difícil poder veure els objectes que projecten les ombres. Si se li diu que el que veié anteriorment no era real, però que els objectes que ara s'esforça a veure sí que ho són, no s'ho creuria. Amb el dolor, continua Plató, el presoner alliberat es giraria i correria de nou cap al lloc on pot veure allò que està acostumat, és a dir, les ombres dels objectes que duen les persones. Plató també imagina què passaria si algú l'arrossegués a la força cap amunt de la caverna fins que fos il·luminat per la llum del sol: el presoner estaria furiós i amb molt de dolor, i això encara empitjoraria més quan la llum radiant del sol encegui els seus ulls. Per Plató, la llum del sol representa la nova realitat i coneixement que el presoner alliberat està experimentant.[1]

A poc a poc, els seus ulls s'ajusten a la llum del sol. En primer lloc tan sols pot veure ombres però, a poc a poc, pot veure els reflexos de la gent i les coses a l'aigua i, més tard, pot veure la gent i les coses directament. Més endavant és capaç d'observar els estels i la lluna durant la nit mentre que, finalment, ja pot mirar el sol directament. Tan sols després que pot mirar directament cap al sol «[el presoner] pot raonar sobre ell» i sobre què és (516b).[1] (Vegeu també l'analogia del sol de Plató, que s'explica cap al final de La República, llibre VI[2]).

Retorn a la caverna[modifica | modifica el codi]

Plató continua dient que el presoner alliberat pensaria que aquest món real és superior al món que havia experimentat a la cova: «es beneiria a si mateix pel canvi i es compadiria [dels altres]», i voldria portar els seus companys empresonats a la caverna fora d'aquesta, cap a la llum del sol (516c).[1]

El presoner que retorna a la caverna, els ulls del qual estan aclimatats a la llum del sol, seria cec quan tornés a entrar a la caverna, d'igual manera que ho estigué quan s'exposà per primera vegada al sol (516e). Els presoners, segons Sòcrates, deduirien de la ceguesa del presoner retornat que el viatge fora de la cova li havia fet mal i que no haurien de fer cap viatge similar. Sòcrates conclou que els presoners, si poguessin, matarien qualsevol persona que intentés estirar-los fora de la caverna (517a).[1]

Interpretacions[modifica | modifica el codi]

Aquest final fa referència al mateix Sòcrates, que va ser condemnat a mort en un judici popular a Atenes per obligar als seus conciutadans a pensar i a anar més enllà de les aparences. Qui és el qui allibera l'esclau? En el text de Plató no es diu explícitament, però el presoner que és alliberat, ho és pel "mestre" (nou homenatge de Plató a Sòcrates) que és qui l'obliga a pensar i a transcendir la falsa i còmoda realitat. De fet en el text es diu explícitament que cal obligar, per la força si convé, a alliberar l'esclau, que de tan acostumat que està a la seva esclavitud és incapaç de pensar en una realitat d'ordre superior. Hi ha, doncs, un sentit pedagògic d'aquest mite que es pot entendre com una al·legoria de l'ensenyament.

Per altra part, com s'ha vist, en el mite o al·legoria de la caverna es poden distingir dues grans regions:

  • A) l'interior de la caverna, lleugerament il·luminada per una foguera
  • B) l'exterior, dominat per la llum del sol

A la vegada, cadascuna d'aquestes parts es divideix en dues parts més, de manera que les ombres (A1) que els presoners veuen projectades al fons de la caverna, provocades per la llum del foc (A2), són ombres d'objectes artificials com àmfores, estàtues i d'altres objectes que transporten els homes que estan per darrere dels presoners. Per altra part, a la regió superior, fora ja de la caverna, també hi ha objectes (objectes naturals) com arbres, núvols, muntanyes o animals (B1). Les ombres que aquests projecten estan, però provocades per la llum del sol (B2). Així, doncs, des d'un punt de vista ontològic (referit, doncs, als diferents nivells de realitat) Plató parla de quatre nivells.

D'aquesta manera veiem que mentre les ombres del món interior de la caverna (que els presoners creuen que són l'única realitat) són projeccions artificials (d'objectes artificials provocats per un foc), a l'exterior de la caverna (que representa l'autèntica realitat que Plató fa coincidir amb les idees) les ombres són projeccions d'objectes reals (que Plató fa coincidir amb les entitats matemàtiques) projectades per la llum del sol (que Plató fa coincidir amb la idea del suprem).

Aquestes quatre regions coincideixen amb els quatre graus de saber dels quals parla Plató: la part corresponent a l'interior de la caverna s'identifica, des del punt de vista epistemològic, amb la doxa (opinió o coneixement sense fonamentar) que, a la vegada, està formada per la eikasia (imaginació) i la pistis (creença). Així, doncs, l'opinió o doxa representa un fals coneixement, tot i que pot semblar el vertader, com els passa als presoners de la caverna. La part corresponent a l'exterior de la caverna representa, des del punt de vista epistemològic, el vertader coneixement o episteme, que es divideix en dos graus, de menor a major importància: la dianoia o coneixement discursiu (coneixement científics i matemàtic, i la noesi o coneixement filosòfic que es desenvolupa dialècticament.

El camí d'ascensió dur, llarg, esforçat- des de l'interior de la caverna, que el presoner fa amb l'ajut del misteriós personatge que l'arrossega cap amunt (al·legoria del mestre), representa el que Plató en diu la dialèctica ascendent. El camí invers, un cop el presoner s'ha alliberat dels falsos coneixements i pot tornar a ensenyar la vertadera realitat, és conegut com a dialèctica descendent.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Plató. La República, llibre VII. 
  2. Jowett, B. (ed.) (1941). Plato's The Republic. New York: The Modern Library. OCLC 964319 (en anglès).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mite de la caverna Modifica l'enllaç a Wikidata