Mitologia grega

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bust de Zeus trobat a Otricoli (Sala Rotonda, Museus Vaticans, Vaticà).

La mitologia grega és un conjunt de mites i llegendes, pertanyents a la religió de l'antiga Grècia, que tracten dels seus déus i herois, la naturalesa del món, els orígens i significat dels seus cultes i les pràctiques rituals. Els investigadors moderns recorren als mites per aprofunndir en l'estudi de les institucions religioses i polítiques de l'antiga Grècia i la seva civilització, així com per entendre millor la naturalesa de la pròpia creació dels mites.[1]

La mitologia grega està descrita explícitament en una extensa col·lecció de relats i implícitament en arts figuratives, com ceràmica pintada i ofrenes votives. Els mites grecs intenten explicar els orígens del món i detallen les vides i aventures d'una àmplia varietat de déus, herois i altres criatures mitològiques. Aquests relats van ser originalment difosos en una poètica oral, si bé actualment els mites es coneixen principalment gràcies a la literatura grega.

Les fonts literàries més antigues conegudes, els poemes èpics de la Ilíada i l'Odissea, se centren en els successos al voltant de la guerra de Troia. Dos poemes del gairebé contemporani d'Homer, Hesíode, la Teogonia i els Treballs i dies, contenen relats sobre la gènesi del món, la successió de governants divins i èpoques humanes, i l'origen de les tragèdies humanes i el costum de fer sacrificis. També es van conservar mites en els himnes homèrics, en fragments de poesia èpica del cicle troià, en poemes lírics, en les obres dels dramaturgs del segle V aC, en escrits dels investigadors i poetes del període hel·lenístic i en texts de l'època de l'Imperi romà d'autors com Plutarc i Pausànies.

Les troballes arqueològiques suposen una important font de detalls sobre la mitologia grega, amb déus i herois presents prominentment en la decoració de molts objectes. Dissenys geomètrics sobre ceràmica del segle VIII aC representen escenes del cicle troià, així com aventures d'Hèracles. En els subsegüents períodes arcaic, clàssic i hel·lenístic apareixen escenes mitològiques basades en els relats mitològics.[2]

La mitologia grega ha exercit una àmplia influència sobre la cultura, l'art i la literatura de la civilització occidental i segueix sent part del patrimoni i llenguatge cultural occidentals. Poetes i artistes han trobat inspiració en ella des de les èpoques antigues fins a l'actualitat i han descobert significat i rellevància contemporanis en els temes mitològics clàssics.[3]

Fonts de la mitologia grega[modifica | modifica el codi]

La mitologia grega es coneix en l'actualitat primordialment per la literatura grega i per representacions mítiques sobre mitjans plàstics datats des del període geomètric (vers 900-800 aC) cap endavant.[4]

Fonts literàries[modifica | modifica el codi]

El poeta romà Virgili, representat aquí en el manuscrit del segle V Vergilius Romanus, va conservar detalls de la mitologia grega en moltes de les seves obres.

Els relats mítics són el tema principal en gairebé tots els gèneres de la literatura grega. Tot i això, l'únic manual general mitogràfic conservat de l'antiga Grècia va ser la Biblioteca mitològica del Pseudo-Apol·lodor. Aquesta obra intenta reconciliar les històries contradictòries dels poetes i proporciona un gran resum de la mitologia tradicional grega i les llegendes heroiques.[5] Apol·lodor d'Atenes va viure entre els anys 180-120 aC i va escriure sobre molts d'aquests temes, però no obstant això la Biblioteca discuteix successos que van tenir lloc molt després de la seva mort, per tant se sospita que l'autor devia ser un altre escriptor del mateix nom i s'utilitzà el nom Pseudo-Apol·lodor.

Entre les fonts literàries més antigues hi ha els dos poemes èpics d'Homer: la Ilíada i l'Odissea. Altres poetes van completar el cicle èpic, però aquests poemes menors posteriors s'han perdut gairebé íntegrament. A banda del seu nom tradicional, els himnes homèrics no tenen relació directa amb Homer. Són himnes corals del període més antic de l'anomenada època lírica.[6] Hesíode, un possible contemporani d'Homer, ofereix en la seva Teogonia (Origen dels déus) el relat més complet dels primers mites grecs, on tracta la creació del món, l'origen dels déus, els titans i els gegants, i inclou elaborades genealogies, relats populars i mites etiològics. L'obra Treballs i dies d'Hesíode, és un poema didàctic sobre la vida agrícola que inclou també els mites de Prometeu, Pandora i les quatre edats. El poeta dóna consell sobre la millor forma de triomfar en un món perillós, tornat encara més perillós pels seus déus.[2]

Els poetes lírics van prendre, sovint, els seus temes dels mites, però el tractament es va anar fent cada vegada menys narratiu i més al·lusiu. Els poetes lírics grecs, inclosos Píndar, Baquil i Simònides de Ceos, i els bucòlics, com Teòcrit i Bió, expliquen successos mitològics individuals.[7] Addicionalment, els mites van ser crucials per al drama atenenc clàssic. Els dramaturgs tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides van prendre la majoria de les seves trames de l'edat dels herois i la Guerra de Troia. Moltes de les grans històries tràgiques (com Agamèmnon i els seus fills, Èdip, Jàson, Medea entre altres) van prendre la seva forma clàssica en aquestes obres tràgiques. El dramaturg còmic Aristòfanes també va usar mites, en Els ocells i Les granotes.[6]

Els historiadors Heròdot i Diodor de Sicília i els geògrafs Pausànies i Estrabó, que van viatjar per tot el món grec i van recollir les històries que sentien, proporcionen nombrosos mites i llegendes locals, donant sovint versions alternatives poc conegudes.[7] En particular, Heròdot va buscar les diverses tradicions que se li presentaven i va trobar les arrels històriques o mitològiques en la confrontació entre Grècia i l'Est,[8][9] intentant reconciliar els orígens i barreges de diferents conceptes culturals.

La poesia de les èpoques hel·lenística i romana, tot i que són compostes com a exercicis literaris més que reculls culturals, contenen molts detalls importants que d'altra manera s'haurien perdut. Aquesta categoria inclou les obres de:

Les Fabulae i De astronòmica de l'escriptor romà conegut com a Pseudo-Gai Juli Higí són dos importants compendis no poètics de mites. Dues fonts útils són les Imatges de Filòstrat i les Descripcions de Cal·lístrat.

Arnobi el vell en el seu treball en defensa del cristianisme, el diccionari d'Hesiqui, l'enciclopèdia Suides i els tractats de Joan Tzetzes i Eustaci de Tessalònica proporcionen detalls importants de mites, molts d'ells procedents d'obres gregues anteriors actualment perdudes. El punt de vista moralitzador cristià sobre els mites grecs es resumeix en la dita ἐν παντὶ μύθῳ καὶ τὸ Δαιδάλου μύσος en panti muthōi kai to Daidalou musos («en tot mite està la profanació de Dèdal »), sobre el qual diu la Suides que al·ludeix al paper de Dèdal en satisfer la «luxúria antinatural» de Pasífae pel toro de Posidó: «Atès que l'origen i culpa d'aquests mals es van atribuir a Dèdal i en van ser el motiu pel què fou odiat, es va convertir en l'objecte del proverbi.»[10]

Fonts arqueològiques[modifica | modifica el codi]

Aquil·les matant a un presoner troià davant Caront en un crater-calze etrusc de figures vermelles fet cap a finals del segle IV o començaments del III aC.

El descobriment de la civilització micènica per l'arqueòleg aficionat alemany Heinrich Schliemann al segle XIX i el de la civilització minoica a Creta per l'arqueòleg britànic sir Arthur Evans en el XX van ajudar a explicar moltes de les preguntes existents sobre les èpiques d'Homer i van proporcionar proves arqueològiques de molts dels detalls mitològics sobre déus i herois. Desafortunadament, l'evidència sobre mites i rituals en els jaciments micènics i minoics és completament monumental, ja que les inscripcions en lineal B (una forma antiga de grec trobat tant a Creta com a Grècia) van ser usades principalment per registrar inventaris, si bé els noms de déus i herois han estat dubtosament revelats.[2]

Els dissenys geomètrics sobre ceràmica del segle VIII aC representen escenes del cicle troià, així com les aventures d'Hèracles.[2] Aquestes representacions visuals dels mites són importants per dues raons: d'una banda molts mites grecs són testificats en atuells abans que en fonts literàries (per exemple, els dotze treballs d'Hèracles només l'aventura de Cèrber apareix en un text literari contemporani),[11] i per altra, les fonts visuals representen de vegades mites o escenes mítiques que no estan recollides en cap font literària conservada. En alguns casos, la primera representació coneguda d'un mite en l'estil geomètric és anterior en diversos segles a la seva primera representació coneguda en la poesia arcaica tardana.[4] En els períodes arcaic (c. 750-500 aC), clàssic (c. 480-323 aC) i hel·lenístic apareixen escenes homèriques i d'altres fonts que complementen les proves literàries existents.[2]

Visió general de la història mítica[modifica | modifica el codi]

La mitologia grega va canviar amb el temps per acomodar-se a l'evolució de la seva pròpia cultura, de la qual la mitologia n'és un índex, tant expressament com en les seves assumpcions implícites. En les formes literàries conservades de la mitologia grega, escrites al final dels canvis progressius, és inherentment política, com ha assenyalat Gilbert Cuthbertson.[12]

Els primers habitants de la península Balcànica van ser un poble agricultor que, mitjançant l'animisme, assignava un esperit a cada aspecte de la naturalesa. Finalment, aquests esperits vagues van assumir forma humana i van entrar en la mitologia local com déus.[13] Quan les tribus del nord van envair la península, van portar amb ells un nou panteó de déus, basat en la conquesta, la força, el valor en la batalla i l'heroisme violent. Altres deïtats més antigues del món agrícola es van fusionar amb les dels més poderosos invasors o bé es van atenuar en la insignificança.[13]

Després de la meitat del període arcaic els mites sobre relacions entre déus i herois es van fer més i més freqüents, indicant un desenvolupament paral·lel de la pederàstia pedagògica (παιδικός ἔρως paidikos eros), que es creu va ser introduïda vora el 630 aC. Cap a finals del segle V aC, els poetes havien assignat almenys un eromen (adolescent que era el seu company sexual) a tots els déus importants, llevat d'Ares, i a molts personatges llegendaris.[14] Els mites prèviament existents, com el d'Aquil·les i Pàtrocle, també van ser reinterpretats sota una llum pederasta.[15] Els poetes alexandrins primer, i després més generalment els mitògrafs literaris de l'antic Imperi romà, van adaptar sovint d'aquesta manera històries de personatges mitològics grecs.

L'assoliment de la poesia èpica va ser crear cicles històrics, i com a resultat desenvolupar un sentit de cronologia mitològica. D'aquesta forma la mitologia grega es desplega com una fase del desenvolupament del món i de l'ésser humà.[16] Tot i que les autocontradiccions d'aquestes històries fan impossible una línia temporal absoluta, sí que pot destriar-se una cronologia aproximada. La història mitològica del món es pot dividir en tres o quatre grans períodes:

  • Els mites d'origen o edat dels déus (teogonies, «naixements dels déus»): mites sobre els orígens del món, els déus i la raça humana.
  • L'edat en què els humans i els déus es barrejaven lliurement: històries de les primeres interaccions entre déus, semidéus i mortals.
  • L'edat dels herois (edat heroica), on l'activitat divina era més limitada. Les últimes i majors llegendes heroiques són les de la guerra de Troia i les seves conseqüències (considerades per alguns investigadors com a un quart període separat).[17]

Mentre que l'edat dels déus ha estat amb freqüència de més interès per als estudiosos de la mitologia contemporània, els autors grecs de les eres arcaica i clàssica van tenir una clara preferència per l'edat dels herois, ja que permetien establir una cronologia i portar un registre dels progressos humans sobre respostes en relació a les preguntes sobre com el món va ser creat. Per exemple, les heroiques Ilíada i Odissea empetitien la Teogonia i els himnes homèrics tant en extensió com en popularitat. Sota la influència d'Homer, el culte heroic va portar a una reestructuració de la vida espiritual, expressada en la separació del regne dels déus del regne dels (herois) morts, és a dir, els ctònics dels olímpics.[18] En els Treballs i dies Hesíode fa ús d'un esquema de quatre edats de la humanitat (o races): d'or, de plata, de bronze i de ferro. Aquestes races o edats són creacions separades dels déus, corresponent l'edat daurada al regnat de Cronos i sent les següents races creació de Zeus. Hesíode intercala l'edat (o raça) dels herois just després de l'edat de bronze. L'última edat va ser la de ferro, durant la qual va viure el mateix poeta, que la considerava la pitjor i explicava la presència del mal mitjançant el mite de Pandora, qui va vessar de la gerra totes les millors característiques humanes excepte l'esperança.[19] En Les metamorfosis Ovidi segueix el concepte d'Hesíode de les quatre edats.[20]

L'edat dels déus[modifica | modifica el codi]

Cosmogonia i cosmologia[modifica | modifica el codi]

Amor Vincit Omnia («L'Amor ho conquereix tot»), una representació del déu de l'amor, Eros, per Caravaggio, c. 1601–1602.

Els «mites d'origen» o «mites de creació» representen un intent de fer comprensible l'univers en termes humans i explicar l'origen del món.[21] La versió més àmpliament acceptada en l'època, si bé un relat filosòfic del començament de les coses, és la recollida per Hesíode en la seva Teogonia. Comença amb el Caos, un profund buit. D'aquest va emergir Gea (la Terra) i alguns altres éssers divins primordials: Eros (amor), l'Abisme (Tàrtar) i l'Èreb.[22] Sense ajuda masculina, Gea va donar a llum Urà (el Cel), que llavors la va fertilitzar. D'aquesta unió van néixer primer els titans: Oceà, Ceo, Crios, Hiperió, Jàpet, Tea, Rea, Temis, Mnemòsine, Febe, Tetis i Cronos. Després d'aquest, Gea i Urà van decretar que no naixerien més titans, de manera que van seguir els cíclops d'un sol ull i els hecatonquirs o centimans. Cronos («el més jove, de ment retorçada, el més terrible dels fills de Gea»)[22] va castrar el seu pare i es va convertir en el governant dels déus amb la seva germana i esposa Rea com a consort mentre que els altres titans van esdevenir la seva cort.

El tema de conflicte pare-fill es va repetir quan Cronos es va enfrontar amb el seu fill, Zeus. Després d'haver traït al seu pare, Cronos temia que la seva descendència fes el mateix, de manera que cada vegada que Rea donava a llum un fill, ell el segrestava i se'ls empassava. Rea l'odiava i el va enganyar amagant a Zeus i embolicant una pedra en bolquers, que Cronos es va empassar. Quan Zeus va créixer, va donar al seu pare una droga que el va obligar a vomitar els seus germans i la pedra, que havien romàs en l'estómac de Cronos tot el temps. Zeus va lluitar contra ell pel tron ​​dels déus. Al final, amb l'ajuda dels ciclops (als qui va alliberar del Tàrtar), Zeus i els seus germans van aconseguir la victòria, condemnant Cronos i els titans a la presó en el Tàrtar.[23]

Zeus va patir la mateixa preocupació i, després que fos profetitzat que la seva primera esposa Metis donaria a llum un déu «més gran que ell», se la va empassar. No obstant això, Metis ja estava encinta d'Atenea i això el va entristir fins que aquesta va brollar del seu cap, adulta i vestida per a la guerra. Aquest «renaixement» d'Atena va ser usat com a excusa per explicar per què no va ser enderrocat per la següent generació de déus, alhora que explica la seva presència. És probable que els canvis culturals ja en progrés absorbissin l'arrelat culte local d'Atena a Atenes dins del canviant panteó olímpic, sense conflicte, perquè no podia ser enderrocat.

El pensament grec antic sobre poesia considerava la teogonia com el gènere poètic prototípic -el mythos prototípic- i li atribuïa poders gairebé màgics. Orfeu, el poeta arquetípic, era també l'arquetip de cantant de teogonies, que usava per calmar mars i tempestes en les Argonàutiques d'Apol·loni Rodi, i per commoure els petris cors dels déus de l'inframón en el seu descens a l'Hades. Quan Hermes inventa la lira en l'Himne homèric a Hermes, el primer que fa és cantar el naixement dels déus.[24] La Teogonia d'Hesíode no és només el relat sobre els déus conservat més complet, sinó també el relat conservat més complet de la funció arcaica dels poetes, amb la seva llarga invocació preliminar a les muses. La teogonia va ser, també, el tema de molts poemes avui perduts, incloent els atribuïts a Orfeu, Museu, Epimènides, Àbaris i altres llegendaris vidents, que s'usaven en rituals privats de purificació i en ritus mistèrics. Hi ha indicis que Plató estava familiaritzat amb alguna versió de la teogonia òrfica.[25] No obstant això, s'esperava silenci sobre aquests ritus i creences religioses, i que els membres de la secta no parlessin sobre la seva naturalesa mentre creguessin en ells. Després que deixessin de ser creences religioses, pocs sabien sobre aquests ritus i cerimònies. Sovint van existir al·lusions, però, a aspectes que eren bastant públics.

Van existir imatges sobre ceràmiques i obres religioses que van ser interpretades o més probablement malinterpretades en molts mites i llegendes diferents. Uns pocs fragments d'aquestes obres es conserven en cites de filòsofs neoplatònics i fragments de papir recentment desenterrats. Un d'aquests fragments, el papir de Derveni, demostra actualment que almenys al segle V aC existia un poema teogònic-cosmogònic d'Orfeu. Aquest poema intentava superar la Teogonia d'Hesíode i la genealogia dels déus s'ampliava amb Nix (la Nit) com un començament definitiu abans d'Urà, Cronos i Zeus.[26][25] La Nit i la Foscor podien equiparar-se al Caos.

Els primers cosmòlegs filosòfics hi van reaccionar en contra, o de vegades es van basar en les concepcions mítiques populars que havien existit al món grec per algun temps. Algunes d'aquestes concepcions populars poden ser deduïdes de la poesia d'Homer i Hesíode. En Homer, la Terra era vista com un disc pla surant en el riu d'Oceà i dominat per un cel semiesfèric amb sol, lluna i estrelles. El Sol (Helios) creuava els cels com un auriga i navegava al voltant de la Terra en una copa daurada a la nit. Els humans podien adreçar oracions al sol, la terra, el cel, els rius i els vents i fer juraments invocant-los com a testimonis. Les escletxes en espais naturals es consideraven popularment entrades a l'estatge subterrani d'Hades, la llar dels morts.[2][27]

El panteó grec[modifica | modifica el codi]

Article principal: Olímpics
Els déus olímpics per Monsiau, finals del segle XVIII.

Segons la mitologia clàssica, després de l'enderrocament dels titans el nou panteó de déus i deesses va ser confirmat. Entre els principals déus grecs estaven els olímpics, anomenats així perquè residien sobre l'Olimp, sota la mirada de Zeus. (La limitació del seu nombre a dotze sembla haver estat una idea comparativament moderna.)[28] A més d'aquests, els grecs adoraven a diversos déus rupestres, al semidéu rústic Pan, les nimfes-nàiades que habitaven en les fonts, dríades en els arbres i nereides a la mar-, déus-riu, sàtirs i altres. A més, hi havia poders foscos de l'inframón, com les eumènides (o Fúries), que es deia que perseguien els culpables de crims contra els parents.[29] Per honrar a l'antic panteó grec, els poetes van compondre els himnes homèrics, un conjunt de 33 cançons.[30] Gregory Nagy considera «els més extensos himnes homèrics com a simples preludis (comparats amb la Teogonia), cadascun dels quals invoca a un déu».[31]

En l'àmplia diversitat de mites i llegendes que formen la mitologia grega, les deïtats que eren natives dels pobles grecs es descrivien com a essencialment humanes però amb cossos ideals. Segons Walter Burkert la característica definitòria de l'antropomorfisme grec és que «els déus grecs són persones, no abstraccions, idees o conceptes».[32] Amb independència de les seves formes essencials, els antics déus grecs tenen moltes habilitats fantàstiques, sent la més important ser immunes a les malalties i poder resultar ferits només sota circumstàncies altament inusuals. Els grecs consideraven la immortalitat com a característica distintiva dels déus; immortalitat que, igual que la seva eterna joventut, era assegurada mitjançant el constant ús del nèctar i l'ambrosia, que renovava la sang divina en les seves venes.[33]

Cada déu descendeix duna genealogia pròpia, persegueix interessos diferents, està especialitzat en una determinada àrea i actua guiat per una personalitat única, però, aquestes descripcions emanen d'una multitud de variants locals arcaiques, que no sempre coincideixen entre elles. Quan s'al·ludia a aquests déus en la poesia, l'oració o els cultes, es feia mitjançant una combinació del seu nom i epítets, que els identificaven per aquestes distincions de la resta de les seves pròpies manifestacions (per exemple Apol·lo Musageta era «Apol·lo com a cap de les Muses»). Alternativament l'epítet pot identificar un aspecte particular o local del déu, es creu que de vegades podia ser un aspecte ja arcaic durant l'època clàssica de Grècia.

La majoria dels déus estaven relacionats amb aspectes específics de la vida. Per exemple, Afrodita era la deessa de l'amor i la bellesa, mentre Ares era el déu de la guerra, Hades el dels morts i Atenea la deessa de la saviesa i el coratge.[34] Algunes deïtats com Apol·lo i Dionís revelaven personalitats complexes i barreja de funcions, mentre que altres com Hestia (literalment «llar») i Helios (literalment «sol») eren poc més que personificacions. Els temples més impressionants tendien a estar dedicats a un nombre limitat de déus, que van ser el centre de grans cultes panhel·lènics. Era però comú que moltes regions i poblacions dediquessin els seus propis cultes a déus menors. Moltes ciutats també honraven als déus més coneguts amb ritus locals característics i els associaven estranys mites desconeguts en els altres llocs. Durant l'era heroica, el culte als herois (o semidéus) va complementar la dels déus.

L'edat dels déus i els mortals[modifica | modifica el codi]

La boda de Peleu i Tetis, pintura de Hans Rottenhammer.

Unint l'edat en què els déus vivien sols i l'edat en la qual la interferència divina en els assumptes humans era limitada hi havia una edat de transició en la qual els déus i els mortals es barrejaven lliurement. Van ser aquests els primers dies del món, quan els grups es barrejaven més lliurement del que ho farien després. La majoria d'aquestes històries van ser després narrades per Ovidi en Les metamorfosis i es divideixen sovint en dos grups temàtics: històries d'amor i històries de càstig.[35]

Les històries d'amor solien incloure l'incest o la seducció o violació d'una dona mortal per part d'un déu, que donaven com a resultat un fill heroi. Aquestes històries suggereixen generalment que les relacions entre déus i mortals són una cosa que cal evitar, ja que fins i tot les relacions consentides rarament tenen finals feliços.[35] En pocs casos, una divinitat femenina s'aparella amb un home mortal, com en l'Himne homèric a Afrodita, on la deessa jeu amb Anquises concebent a Enees.[36]

El segon tipus d'històries (les de càstig) tracten sobre l'apropiació o invenció d'algun artefacte cultural important, com quan Prometeu robà el foc als déus, quan aquest o Licaó inventà el sacrifici, quan Tàntal robà nèctar i ambrosia de la taula de Zeus i els dóna als seus propis súbdits revelant-los els secrets dels déus, quan Demèter ensenyà l'agricultura i els misteris a Triptòlem, o quan Màrsies inventà l'aulos i s'enfrontà en un concurs musical amb Apol·lo; Ian Morris considera les aventures de Prometeu «un punt entre la història dels déus i la de l'home».[37] Un fragment de papir anònim, datat al segle III aC, retrata vívidament el càstig de Dionís al rei de Tràcia, Licurg, el reconeixement del nou déu va arribar massa tard, ocasionant horribles càstigs que es van estendre fins a l'altra vida.[38] La història de l'arribada de Dionís per establir el seu culte a Tràcia va ser també el tema d'una trilogia esquil·liana.[39] En una altra tragèdia, Les Bacants d'Eurípides, el rei de Tebes, Penteu, és castigat per Dionís per haver estat irrespectuós amb ell i haver espiat les Ménades, les seves adoradores.[40]

En una altra història, basada en un antic tema folklòric[41] que reflecteix un tema semblant, Demèter estava buscant la seva filla Persèfone després d'haver pres la forma d'una anciana anomenada Doso i va rebre l'hospitalària benvinguda de Celeu, el rei d'Eleusis a l'Àtica. Com a regal per recompensar l'hospitalitat de Celeu, Demèter va planejar fer immortal el seu fill Demofont, però no va poder completar el ritual perquè la seva mare Metanira la va sorprendre posant el nen en el foc i va xisclar espantada, fet que enfurismà Demèter, que va lamentat que els estúpids mortals no entenguessin el ritual.[42]

L'edat heroica[modifica | modifica el codi]

L'època en què van viure els herois es coneix com a edat heroica.[43] La poesia èpica i genealògica va crear cicles d'històries agrupades al voltant d'herois o successos particulars i va establir les relacions familiars entre els herois de les diferents històries, organitzant així les històries en seqüència. Segons Ken Dowden «hi ha fins i tot un efecte saga: podem seguir les destinacions d'algunes famílies en generacions successives».[16]

Després de l'aparició del culte heroic, els déus i els herois constitueixen l'esfera sacra i són invocats plegats en els juraments i pregàries adreçades a ells.[18] En contrast amb l'edat dels déus, durant l'heroica la relació d'herois manca de forma fixa i definitiva; ja no neixen grans déus, però sempre poden sorgir nous déus de l'exèrcit dels morts. Una altra important diferència entre el culte als herois i als déus és que l'heroi es converteix en el centre de la identitat del grup local.[18]

Les gestes monumentals d'Hèracles es consideren el començament de l'edat dels herois. També s'adscriuen a ella tres grans successos: les expedicions Argonàutiques i les guerres de Tebes i Troia.[43][44]

Hèracles i els Heraclides[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Hèracles i Heraclides

Alguns investigadors creuen[45] que darrere la complicada mitologia d'Hèracles probablement hi va haver un home real, potser un cacic-vassall del regne d'Argos. Altres suggereixen que la història d'Hèracles és una al·legoria del pas anual del sol per les dotze constel·lacions del zodíac.[46] I altres assenyalen mites anteriors d'altres cultures, mostrant la història d'Hèracles com a una adaptació local de mites heroics ja ben assentats. Tradicionalment Hèracles era el fill de Zeus i Alcmena, néta de Perseu.[47] Les seves fantàstiques gestes en solitari, amb els seus temes folklòrics, van proporcionar molt material a les llegendes populars. És retratat com a un sacrificador, fundador dels altars i un comensal voraç, aquest darrer aspecte descrit només en les comèdies, mentre que el seu lamentable final va proporcionar molt material per les tragèdies: L'Hèracles d'Eurípides, és considerada per Thalia Papadopoulou «una obra de gran importància per a l'examen d'altres drames d'aquest autor».[48][49] En l'art i la literatura, Hèracles era representat com a un home enormement fort d'altura moderada, sent la seva arma característica l'arc però també freqüentment la clava. Els atuells decorats amb pintures demostren la popularitat inigualable d'Hèracles, apareixent la imatge de la seva lluita amb el lleó molts centenars de vegades.[48]

Hèracles també va entrar en la mitologia i el culte etrusc i romà, i l'exclamació mehercule es va fer tan familiar als romans com Herakleis ho va ser per als grecs.[48] A la península Itàlica va ser adorat com a déu dels mercaders i del comerç, si bé altres també li resaven pels seus dons característics de bona sort i rescat del perill.[47]

Hèracles va aconseguir el més alt prestigi social mitjançant el seu lloc d'ancestre oficial dels reis doris. Això va servir probablement com a legitimació per a les migracions de doris al Peloponès. Hil·los, l'heroi epònim d'una tribu dòrica, es va convertir en un Heràclides, nom que rebien els nombrosos descendents d'Hèracles, entre els quals hi havia: Macaria, Lamos, Manto, Bianor, Tlepòlem i Tèlef. Aquests Heràclides van conquerir els regnes peloponesos de Micenes, Esparta i Argos, reclamant segons la llegenda el dret de governar a causa de la seva ascendència. El seu ascens al poder es denomina freqüentment «invasió dòrica». Els reis lidis i més tard els macedonis, com a governants del mateix rang, també van passar a ser Heràclides.[48][50]

Altres membres de la primera generació d'herois, com Perseu, Deucalió, Teseu i Bel·lerofont, tenen molts trets en comú amb Hèracles. Com ell, les seves gestes són en solitari, fantàstiques i vorejant el conte de fades, doncs van matar monstres com la quimera i la medusa. Enviar un heroi a una mort segura és, també, un tema freqüent en aquesta primera tradició heroica, com en els casos de Perseu i Bel·lerofont.[51]

Els argonautes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Argonauta

L'única èpica hel·lenística conservada, les Argonàutiques d'Apol·loni de Rodes (poeta èpic, investigador i director de la Biblioteca d'Alexandria) narra el mite del viatge de Jàson i els argonautes per recuperar el velló d'or de la mítica terra de Còlquida. En aquest poema Jàson és empès a la seva recerca pel rei Pèlias, qui rep una profecia sobre un home amb una sola sandàlia que seria la seva nèmesi. Jàson perd una sandàlia en un riu i després fa cap a la cort de Pèlias i així s'inicia l'èpica. Gairebé tots els membres de la següent generació d'herois, a més d'Hèracles, van estar amb Jàson en l'embarcació anomenada Argo per buscar el velló d'or. Aquesta generació també incloïa Teseu, que va anar a Creta a matar el minotaure, l'heroïna Atalanta ja Melèagre, que una vegada va tenir un cicle èpic propi que rivalitzava amb la Ilíada i l'Odissea. Píndar, Apol·loni i Apolodor es van esforçar a donar llistes completes dels argonautes.[52]

Encara que Apol·loni va escriure el seu poema al segle III aC, la composició de la història dels argonautes és anterior a l'Odissea, que mostra familiaritat amb les gestes de Jàson (les aventures d'Odisseu poden haver estat parcialment basades en elles).[53][54] En èpoques antigues, l'expedició es considerava un fet històric, un incident en l'obertura de la mar Negra al comerç i la colonització gregues.[53] També va ser extremadament popular, constituint un cicle al qual es van adjuntar moltes llegendes locals. En particular, la història de Medea va captivar la imaginació dels poetes tràgics.[54]

La casa d'Atreu i el cicle tebà[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Cicle tebà i Els set contra Tebes

Entre Les Argonàutiques i la guerra de Troia hi va haver una generació coneguda principalment pels seus horribles crims. Aquests inclouen els fets d'Atreu i Tiestes a Argos. Després del mite de la casa d'Atreu (una de les dues principals dinasties heroiques juntament amb la casa de Làbdac) hi ha el problema de la devolució de poder i la forma d'ascensió al tron​​. Els bessons Atreu i Tiestes amb els seus descendents van jugar el paper protagonista en la tragèdia de la devolució de poder a Micenas.[55]

El cicle tebà tracta els successos relacionats especialment amb Cadme, el fundador de la ciutat, i posteriorment amb els fets de Laios i Èdip a Tebes, una sèrie d'històries que van portar el saqueig final de la ciutat a mans dels Set contra Tebes i els epígons.[56] Aquest segon grup d'atacants, els epígons, no se sap si figuraven en l'èpica original. Pel que fa a Èdip, els relats èpics antics semblen indicar que va seguir governant a Tebes després de la revelació que Iocasta era la seva mare, després del què es va casar amb una segona esposa que seria la mare dels seus fills; versió que resulta molt diferent a la història que coneixem per les tragèdies (per exemple, l'Èdip rei de Sòfocles) i els relats mitològics posteriors.[56]

La guerra de Troia i les seves seqüeles[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Guerra de Troia i Cicle èpic
A La fúria d'Aquil·les de Giovanni Battista Tiepolo (1757, fresc, Vila Valmarana, Vicenza) Aquil·les està enfuriat per l'amenaça d'Agamèmnon de posar fi al seu botí de guerra, Briseida, i treu la seva espasa per matar-lo. La sobtada aparició d'Atena, que en el fresc subjecta a Aquil·les pel cabell, evita l'assassinat.

La mitologia grega culmina amb la guerra de Troia, la lluita entre els grecs i els troians, incloent les seves causes i conseqüències. En les obres d'Homer, les principals històries ja han pres forma i substància, i els temes individuals van ser elaborats més tard, especialment en els drames grecs. La guerra de Troia va atreure també gran interès en la cultura romana a causa de la història de l'heroi troià Enees, el viatge des de Troia va portar a la fundació de la ciutat que un dia seria Roma, recollida per Virgili en l'Eneida (el Llibre II conté el relat més conegut del saqueig de Troia).[57][58] Es creu que hi havia dues pseudo-cròniques sobre el mateix tema, escrites en llatí, dels autors Dictus Cretenc i Dares Frigi.[59]

El cicle de la guerra de Troia, una col·lecció de poemes èpics, comença amb els successos que van desencadenar la guerra: Eris i la poma daurada per la més bella (kallisti), el judici de Paris, el rapte d'Helena i el sacrifici d'Ifigènia a Aulis. Per rescatar Helena, els grecs van organitzar una gran expedició sota el comandament del germà de Menelau, Agamèmnon, rei d'Argos o Micenes, però els troians es van negar a alliberar-la. La Il·líada, que es desenvolupa en el desè any de la guerra, explica la disputa d'Agamèmnon amb Aquil·les, que era el millor guerrer grec, i les consegüents morts en batalla de l'amic d'Aquil·les, Pàtrocle, i del fill gran de Príam, Hèctor. Després de la mort d'aquest es van unir als troians dos exòtics aliats: Pentesilea, reina de les Amazones, i Mèmnon, rei dels etíops i fill de la deessa de l'alba Eos.[58] Aquil·les va matar ambdós, però Paris va aconseguir llavors matar-lo amb una fletxa al taló, l'única part del seu cos vulnerable a les armes humanes. Abans que poguessin prendre Troia, els grecs van haver de robar de la ciutadella la imatge de fusta de Pal·las Atena (el Pal·ladi). Finalment, amb l'ajuda d'Atena van construir el cavall de Troia. Malgrat les advertències de la filla de Príam, Cassandra, els troians van ser convençuts per Sinó, un grec que havia fingit la seva deserció, per portar el cavall dins de les muralles de Troia com a ofrena a Atena. El sacerdot Laocoont, que va intentar destruir el cavall, va ser mort per serps marines. Al vespre la flota grega va tornar i els guerrers del cavall van obrir les portes de la ciutat. En el complet saqueig que va seguir, Príam i els seus restants fills van ser assassinats, passant les dones troianes a ser esclaves en diverses ciutats de Grècia. Els aventurats viatges de retorn dels líders grecs (incloent les vagabunderies d'Odiseu i Enees, i l'assassinat d'Agamèmnon) van ser narrats en dues obres èpiques, els Retorns (Nostoi, avui perduda) i l'Odissea d'Homer.[57] El cicle troià també inclou les aventures dels fills de la generació troiana (per exemple Orestes i Telèmac).[58]

El cicle troià va proporcionar una varietat de temes i es va convertir en una font principal d'inspiració per als antics artistes grecs (per exemple, les mètopes del Partenó representant el saqueig de Troia). Aquesta preferència artística pels temes procedents del cicle troià indica la seva importància per a l'antiga civilització grega.[57] El mateix cicle mitològic també va inspirar una sèrie d'obres literàries europees posteriors. Per exemple, els escriptors europeus medievals troians, desconeixedors de l'obra d'Homer, van trobar en la llegenda de Troia una rica font d'històries heroiques i romàntiques i un marc adequat en el qual encaixar els seus propis ideals cortesans i cavallerescos. Autors del segle XII, com Benoît de Sainte-Maure (Poema de Troia, 1154-1160) i José Iscano (De bello Troiano, 1183) descriuen la guerra mentre reescriuen la versió estàndard que van trobar en Dictis i Dares, seguint així el consell d'Horaci i l'exemple de Virgili: reescriure un poema de Troia en lloc d'explicar alguna cosa completament nova.[60]

Concepcions gregues i romanes dels mites[modifica | modifica el codi]

La mitologia es trobava al cor de la vida quotidiana a l'antiga Grècia.[61] Els grecs consideraven la mitologia una part de la seva història. Usaven els mites per explicar fenòmens naturals, diferències culturals, enemistats i amistats tradicionals. Era una font d'orgull ser capaç de seguir l'ascendència dels propis dirigents fins a un heroi mitològic o un déu. Pocs dubtaven de la base real del relat de la guerra de Troia en la Il·líada i l'Odissea. Segons Victor Davis Hanson i John Heath, el coneixement profund de l'èpica homèrica era considerat pels grecs la base de la seva culturització. Homer era l'«educació de Grècia» (Ἑλλάδος παίδευσις) i la seva poesia «el Llibre».[62]

Filosofia i mitologia[modifica | modifica el codi]

Plató en el fresc de Rafael L'escola d'Atenes (probablement amb l'aparença de Leonardo da Vinci). El filòsof va prescindir en la seva utòpica La República, de les històries contades per Homer, les tragèdies i les tradicions mitològiques.

Després de l'auge de la filosofia, la història, la prosa i el racionalisme a finals del segle V aC, la destinació dels mites es va tornar incerta i les genealogies mitològiques van donar lloc a una concepció de la història que va intentar excloure el sobrenatural (com ara la història tucididiana).[63] Mentre que els poetes i dramaturgs reelaboraven els mites, els historiadors i filòsofs grecs estaven començant a criticar-los.[6]

Uns pocs filòsofs radicals com Xenòfanes de Colofó ​​començaven ja a etiquetar les històries dels poetes com a mentides blasfemes. Al segle VI aC: Xenòfanes s'havia queixat que Homer i Hesíode atribuïssin als déus «tot el que és vergonyós i desgraciat entre els homes: el robatori, els adulteris i l'engany mutu».[64] Aquesta línia de pensament va trobar la seva expressió més dramàtica en la República i les Lleis de Plató, qui va crear els seus propis mites al·legòrics (com el d'Er en La República) atacant els relats tradicionals dels enganys, robatoris i adulteris divins com a immorals i oposant-se al seu paper central en la literatura.[6] La crítica de Plató va ser el primer desafiament seriós a la tradició mitològica homèrica,[62] qualificant els mites de «xerrameca de dones velles».[65] Per la seva banda Aristòtil va criticar l'enfocament filosòfic presocràtic quasi-mitològic i va subratllar que «Hesíode i els escriptors teològics es preocupaven només per allò què els semblava plausible i no tenien respecte per nosaltres [...] Però no val la pena prendre seriosament els escriptors que presumeixen de fer servir l'estil mitològic; mentre que a aquells que procedeixen a demostrar les seves afirmacions hem de prendre'ls amb respecte».[63]

No obstant això, ni tan sols Plató va aconseguir deslletar a la seva societat de la influència dels mites: la seva pròpia caracterització de Sòcrates està basada en els patrons tradicionals homèrics i tràgics, usats pel filòsof per lloar la recta vida del seu mestre:

« Potser algú de vosaltres, en el seu interior, m'estigui recriminant: «No t'avergonyeix, Sòcrates, veure't ficat en aquests embolics a causa de la teva ocupació, que t'està portant a l'extrem de fer perillar la teva pròpia vida?»

A aquests els respondria, i molt convençut per cert: «T'equivoques completament, amic meu, si creus que un home amb un mínim de valentia ha d'estar preocupat per aquests possibles riscos de mort, sinó que ha de considerar només l'honradesa de les seves accions, si són fruit d'un home just o injust. Doncs, segons el teu raonament, haurien estat vides indignes les d'aquells semidéus que van morir a Troia, sobretot el fill de la deessa Tetis, que va menysprear la mort, si calia viure vergonyosament; aquest menyspreava tant els perills que, en el seu ardent desig de matar Hèctor per venjar la mort del seu amic Pàtrocle, no va fer cas a la seva mare, la deessa, quan li va dir: "Fill meu, si venges la mort del teu company Pàtrocle i mates a Hèctor, tu mateix moriràs, doncs el teu destí està unit al seu ". Al contrari, va tenir a poc la mort i el perill i, tement molt més el fet de viure covardament que el morir per venjar a un amic, va replicar: "Prefereixo morir aquí mateix, després d'haver castigat a l'assassí, que seguir viu, objecte de burles i menyspreus, sent càrrega inútil per a la terra, arrossegant al costat de les còncaves naus ". ¿Es va preocupar, doncs, dels perills i de la mort?»[66]

»
— Plató, Apologia 28b–d.

Hanson i Heath estimen que el rebuig de Plató per la tradició homèrica no va ser rebut favorablement per la base de la civilització grega.[62] Els vells mites es van mantenir vius en cultes locals i van seguir influint en la poesia i constituint el tema principal de la pintura i l'escultura.[63]

En una actitud diferent l'escriptor de tragèdies del segle V aC, Eurípides, va jugar freqüentment amb les velles tradicions, burlant-se d'elles i infonent notes de dubte a través de la veu dels seus personatges, si bé els temes de les seves obres van ser presos, sense excepció, dels mites. Moltes d'aquestes obres van ser escrites en resposta a la versió d'un predecessor del mateix mite o semblant. Eurípides impugna principalment els mites sobre els déus i comença la seva crítica amb una objecció semblant a una que ja s'hagi expressat per Xenòcrates: els déus, com es representaven tradicionalment, són massa insensiblement antropomòrfics.[64]

Racionalisme hel·lenístic i romà[modifica | modifica el codi]

Ciceró es veia com el defensor de l'ordre establert, malgrat el seu escepticisme personal respecte als mites i la seva inclinació cap a concepcions més filosòfiques de la divinitat.

Durant la Grècia hel·lenística, la mitologia va adquirir el prestigi de coneixement elitista que assenyalava els seus posseïdors com a pertanyents a certa classe. Alhora, el gir escèptic de l'edat clàssica es va fer fins i tot més pronunciat.[67] El mitògraf grec Evèmer va fundar la tradició de buscar una base històrica real per als éssers i fets mitològics.[68] Encara que la seva obra original (Escriptures sagrades) s'ha perdut, se sap molt d'ella pel que van registrar Diodor de Sicília i Lactanci.[5]

Les hermenèutiques racionalitzadores de la mitologia es van fer encara més populars sota l'Imperi romà, gràcies a les teories fisicalistes de la filosofia estoica i epicúria. Els estoics presentaven explicacions dels déus i els herois com a fenòmens físics, mentre que els evemeristes els racionalitzaven com a personatges històrics. Alhora, els estoics i els neoplatònics promovien els significats morals de la tradició mitològica, basats sovint en les etimologies greges.[69] Mitjançant el seu missatge epicuri, Lucreci havia buscat expulsar els temors supersticiosos de les ments dels seus conciutadans.[70] Titus Livi també va ser escèptic respecte a la tradició mitològica i afirmava que no intentava enjudiciar tals llegendes (fabulae).[67] El desafiament per als romans amb un fort sentit apologètic de la tradició religiosa era defensar aquesta tradició mentre concedien que sovint era un brou de cultiu per a la superstició. El lexicògraf i historiador Varró, que considerava la religió una institució humana de gran importància per a la preservació del bé en la societat, va dedicar rigorosos estudis als orígens dels cultes religiosos. En el seu Antiquitates Rerum Divinarum (que no es conserva, encara que La ciutat de Déu d'Agustí d'Hipona assenyala el seu enfocament general) Varró argumenta que mentre l'home supersticiós tem els déus, l'autèntica persona religiosa els venera com a pares.[70] En la seva obra distingia tres tipus de déus:

  • Déus de la naturalesa: deïficació de fenòmens naturals com ara la pluja i el foc.
  • Déus dels poetes: inventats per bards sense escrúpols per incitar les passions.
  • Déus de la ciutat: inventats per savis legisladors per tranquil·litzar i il·luminar el poble.

L'acadèmic romà Cotta va ridiculitzar tant l'acceptació literal dels mites com l'al·legòrica, declarant rotundament que no tenien lloc a la filosofia.[67] Ciceró menyspreava generalment els mites, però igual que Varró, posava èmfasi en el seu suport a la religió estatal i les seves institucions. És difícil saber com s'estenia aquest racionalisme en l'escala social.[67] Ciceró afirma que ningú (ni tan sols les velles i els nens) és tan ximple com per creure en els terrors de l'Hades o l'existència d'Escil·la, els centaures o altres criatures compostes[71] però, d'altra banda, l'orador es queixa la resta del temps del caràcter supersticiós i crèdul de la gent.[72] De natura deorum és el resum més exhaustiu de Ciceró d'aquesta línia de pensament.[70]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Greek Mythology». A: Encyclopaedic Dictionary The Helios. vol. Hellas, 1952. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Greek Mythology». A: Encyclopædia Britannica, 2002. 
  3. Foley, J. M.. Homer's traditional art. Pennsylvania State University Press, 1999, p. 43. ISBN 9780271018706. 
  4. 4,0 4,1 Fritz, G. Greek mythology: an introduction. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1993, 1996 reimpr., p. 200. ISBN 9780801853951. 
  5. 5,0 5,1 The Routledge handbook of Greek mythology. Londres, Nova York: Routledge, 2003, p. 1–7. ISBN 9780415186360. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Miles, G. Classical mythology in English literature: a critical anthology. Londres, Nova York: Routledge, 1999, p. 7–8. ISBN 9780415147552. 
  7. 7,0 7,1 Brazouski, A.; Klatt, M. J.. Children's books on ancient Greek and Roman mythology: an annotated bibliography. Greenwood Publishing, 1994, p. 12. ISBN 9780313289736. 
  8. Cartledge, P. Oi Spartiates. Livanis Nea Synora, 2004, p. 60. ISBN 9601408436. 
  9. Cartledge, P. The Greeks: A Portrait of Self and Others. Oxford University Press, 2002, p. 22. ISBN 0192803883. 
  10. Cheytan, Hossen. Greek Mythology. Pedia Press, p. 4. 
  11. Homer, Ilíada, VIII.366–369.
  12. Cuthbertson, Political Myth and Epic (Michigan State university Press) 1975: Aquest autor ha seleccionat un ampli ventall d'èpiques, des del Gilgameix al Henriade de Voltaire, però el seu tema central, és que els mites codifiquen mecanismes de canvis culturals, estructurant una comunitat mitjançant la creació d'un consens moral, és un punt de vista majoritari i familiar que s'aplica als mites grecs.
  13. 13,0 13,1 Johnson, C. D.. Understanding the Odyssey. Greenwood Press, 2003, p. 17–8. ISBN 0313308810. 
  14. Calimach, A. Lovers' Legends: The Gay Greek Myths. Haiduk Press, 2002, p. 12–109. ISBN 0971468605. 
  15. Percy, W. A.. Pederasty and Pedagogy in Archaic Greece. University of Illinois Press, 1998, p. 54. ISBN 0252067401. 
  16. 16,0 16,1 Dowden, K. The Uses of Greek Mythology. Routledge, 1992, p. 11. ISBN 0415061350. 
  17. Miles, G. Classical Mythology in English Literature: A Critical Anthology. Routledge, 1999, p. 35. ISBN 0415147557. 
  18. 18,0 18,1 18,2 Burkert, W. Greek Religion: Archaic And Classical. Blackwell Publishing, 2002, p. 205–6. ISBN 0631156240. 
  19. Hesíode, Treballs i dies, 90–105.
  20. Ovidi, Les metamorfosis I.89–162.
  21. Brazouski, A.; Klatt, M. J.. Children's Books on Ancient Greek and Roman Mythology: An Annotated Bibliography. Greenwood Publishing, 1994, p. 10. ISBN 0313289735. 
  22. 22,0 22,1 Hesíode, Teogonia, 116–38
  23. Hesíode, Teogonia 713–735.
  24. Himne homèric a Hermes, 414–35.
  25. 25,0 25,1 Betegh, G. The Derveni papyrus. Cambridge University Press, 2004, p. 147. ISBN 0521801087. 
  26. Burkert, W. Greek Religion: Archaic And Classical. Blackwell Publishing, 2002, p. 236. ISBN 0631156240. 
  27. Algra, K. «The beginnings of cosmology». A: The Cambridge history of Hellenistic philosophy. Cambridge University Press, 1999, p. 45. ISBN 0521616700. 
  28. Stoll, H. W.. Handbuch der religion und mythologie der Griechen und Römer. Leipzig: B. G. Teubner, 1875, p. 8. LCCN 34031910-{{{3}}}. 
  29. «Greek Religion». A: Encyclopædia Britannica, 2002. 
  30. Cashford, J. The Homeric Hymns. Penguin Books, 2003, p. 7. ISBN 0140437827. 
  31. Nagy, G. Greek Mythology and Poetics. Cornell University Press, 1990, p. 54. ISBN 0801480485. 
  32. Burkert, W. Greek Religion: Archaic And Classical. Blackwell Publishing, 2002, p. 182. ISBN 0631156240. 
  33. Stoll, H. W.. Handbuch der religion und mythologie der Griechen und Römer. Leipzig: B. G. Teubner, 1875, p. 4. LCCN 34031910-{{{3}}}. 
  34. Stoll, H. W.. Handbuch der religion und mythologie der Griechen und Römer. Leipzig: B. G. Teubner, 1875, p. 20 y sig. LCCN 34031910-{{{3}}}. 
  35. 35,0 35,1 Miles, G. Classical Mythology in English Literature: A Critical Anthology. Routledge, 1999, p. 38–9. ISBN 0415147557. 
  36. Himne homèric a Afrodita 75–109.
  37. Morris, I. Archaeology As Cultural History: Words and Things in Iron Age Greece. Blackwell Publishing, 1999, p. 291. ISBN 0631196021. 
  38. Weaver, J. B.. Plots Of Epiphany: Prison-escape In Acts Of The Apostles. Walter de Gruyter, 1998, p. 50. ISBN 3110182661. 
  39. Bushnell, R. W.. A Companion To Tragedy. Blackwell Publishing, 2005, p. 28. ISBN 1405107359. 
  40. Trobe, K. Invoke the Gods: Exploring the Power of Male Archetypes. Llewellyn Worldwide, 2001, p. 195. ISBN 0738700967. 
  41. Nilsson, M. P.. «The Religion of Eleusis». A: Greek popular religion. Nova York: Columbia University Press, 1940, p. 50. LCCN 40036194-{{{3}}}. 
  42. Himne homèric a Deméter 255–74.
  43. 43,0 43,1 Kelsey, F. W.. An outline of Greek and Roman mythology. Boston: Allyn and Bacon, 1889, p. 30. LCCN 12034925-{{{3}}}. 
  44. Rose, H. J.. A Handbook of Greek Mythology: Including Its Extension to Rome. Routledge, 1991, p. 340. ISBN 0415046017. 
  45. Rose, H. J.. A Handbook of Greek Mythology: Including Its Extension to Rome. Routledge, 1991, p. 10. ISBN 0415046017. 
  46. Dupuis, C. F.. The origin of all religious worship. Nueva Orleans, 1872, p. 86. OCLC 4100851. 
  47. 47,0 47,1 «Heracles». A: Encyclopædia Britannica, 2002. 
  48. 48,0 48,1 48,2 48,3 Burkert, W. Greek Religion: Archaic And Classical. Blackwell Publishing, 2002, p. 211. ISBN 0631156240. 
  49. Papadopoulou, T. Heracles And Euripidean Tragedy. Cambridge University Press, 2005, p. 1. ISBN 0521851262. 
  50. Heròdot, Historia I.6–7.
  51. Kirk, G. S.. Myth: Its Meaning and Functions in Ancient and Other Cultures. University of California Press, 1973, p. 183. ISBN 0520023897. 
  52. Pseudo-Apol·lodor, Biblioteca mítica i Epítom I.9.16; Apol·loni Rodi, Les Argonàutiques I.20 i seg.; Píndar, Odes Pítiques IV.1.
  53. 53,0 53,1 «Argonaut». A: Encyclopædia Britannica, 2002. 
  54. 54,0 54,1 Grimal, P. «Argonautas». A: Diccionario de mitología griega y romana. Barcelona: Paidós Ibérica. ISBN 8475091660. 
  55. Bonnefoy, Y. Greek and Egyptian Mythologies. University of Chicago Press, 1992, p. 103. ISBN 0226064549. 
  56. 56,0 56,1 Hard, R. The Routledge Handbook of Greek Mythology: Based on H.J. Rose's “Handbook of Greek Mythology”. Routledge, 2003, p. 311–7. ISBN 0415186366. 
  57. 57,0 57,1 57,2 «Trojan War». A: Encyclopaedic Dictionary The Helios, 1952. 
  58. 58,0 58,1 58,2 «Troy». A: Encyclopædia Britannica, 2002. 
  59. Dunlop, J. C.. The history of fiction, 1814, p. 355. LCCN 11015991-{{{3}}}. 
  60. Kelly, D. The Conspiracy of Allusion: Description, Rewriting, and Authorship from Macrobius to Medieval Romance. Brill Academic Publishers, 1999, p. 121. ISBN 9004115609. 
  61. Johnson, C. D.. Understanding the Odyssey. Greenwood Press, 2003, p. 15. ISBN 0313308810. 
  62. 62,0 62,1 62,2 Hanson, V. D.; Heath, J.. Who Killed Homer?: The Demise of Classical Education and the Recovery of Greek Wisdom. Simon & Schuster, 1998, p. 37. ISBN 0684844532. 
  63. 63,0 63,1 63,2 Griffin, J. «Greek Myth and Hesiod». A: The Oxford Illustrated History of Greece and the Hellenistic World. Oxford University Press, 1986, p. 80. ISBN 0192854380. 
  64. 64,0 64,1 Fritz, G. Greek Mythology: An Introduction. Johns Hopkins University Press, 1996 reimpr., p. 169–70. ISBN 0801853958. 
  65. Plató, Teetet, 176b.
  66. Homer, Ilíada xviii.96.
  67. 67,0 67,1 67,2 67,3 Gale, M. Myth and Poetry in Lucretius. Cambridge University Press, 1994, p. 87–9. ISBN 0521451353. 
  68. «Euhemerus». A: Encyclopædia Britannica, 2002. 
  69. Chance, J. Medieval Mythography: From Roman North Africa to the School of Chartres, A.D. 433–1177. University Press of Florida, 1994, p. 69. ISBN 0813012562. 
  70. 70,0 70,1 70,2 Walsh, P. G.. The Nature of the Gods. Oxford University Press, 1998, p. xxvi–xxvii. ISBN 0192825119. 
  71. Ciceró, Disputatione tusculanae I.11.
  72. Ciceró, De divinatione II.81.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mitologia grega Modifica l'enllaç a Wikidata