Mitologia lunar

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Moltes mitologies relacionen el conill amb la lluna, per una il·lusió òptica de la seva cara visible. Aquí la imatge de la lluna únicament ha estat girada i se li ha afegit un ull.

La Lluna té un important lloc en nombroses mitologies i llegendes populars.

Simbologia[cal citació][modifica]

  1. Moltes llegendes expliquen que mirant a la Lluna pot fàcilment veure's una granota. La granota és animal lunar, portadora d'aigua, el mateix que el gripau, que també és animal lunar que pertany a l'element humit que són les aigües de la Lluna. Es diu que el gripau de tres potes habita en la Lluna i que les seves tres potes simbolitzen les tres fases lunars.
  2. Per la seva banda, la llebre és també animal lunar i atribut de totes les deïtatés lunars en moltes de les antigues mitologies. Per la seva vinculació amb la Lluna representa la resurrecció i el renaixement, així com la intuïció i la llum en la foscor. Aquesta representació de la llebre en la lluna és gairebé universal; és l'animal intermediari entre les deïtats lunars i l'home. En la cultura xinesa tenen a la llebre com a animal de presagis i se suposa que habita en la Lluna. La llebre és el principi del yin lunar.
  • La mitja lluna és atribut d'Isis com a reina del Cel.
  • La Lluna es representa generalment amb la mitja lluna o les banyes de la vaca.
  • Al Brasil, la tradició popular diu que les taques lunars representen Sant Jordi i la seva llança prest a defensar aquells que demanen la seva ajuda.

Mites[cal citació][modifica]

Des dels orígens de la humanitat hom s'ha interessat al culte i a l'estudi de la Lluna. Existeixen indicis que confirmen l'existència de pobles de Polinèsia, Melanèsia, tribus de l'Amazones o africanes que han considerat el nostre satèl·lit com a un ésser viu que compartia amb ells les seves alegries i tristeses. Els papús l'anomenaven Bimbaio. Els muisques també adoraven la Lluna, que anomenaven Chia, i avui aquest nom el du una ciutat propera de Bogotà.

Al Pròxim Orient el culte a la Lluna va ser molt important: així se sap que a la ciutat d'Uruk s'adorava Nik i en alguns temples es rendia culte a Bilquis-Ilumquh, el déu lunar. Escrits antics expliquen que a la ciutat d'Ur, pàtria d'Abraham, existia un ésser anomenat Nannar, al qual es rendia culte i respecte; a Erech s'adorava Nana.

A Egipte va existir un déu local anomenat Khonsu. Més tard es va recórrer a Thoth considerat com el "pare" de les matemàtiques i altres ciències, si bé la seva lluentor es va apagar en ser desplaçat per la fulguració d'Isis, símbol lunar i deessa de l'amor.

A Fenícia la deessa Astarté de clar origen sumeroarcadi, denominada Ninnin en sumeri i Ixtar en accadi, era l'homònima d'Isis.

La mitologia grecollatina parla de Selene, la qual amb el temps va deixar el seu lloc a una altra deessa similar anomenada Artemisa a Grècia i Diana a Roma.

Vegeu també[modifica]