Mode menor
El mode menor és un dels dos modes que formen el sistema tonal modern, que utilitza bàsicament el sistema hepatatònic, és a dir, de set sons.[1] El mode menor es considera més trist i nostàlgic que el mode major, considerat més alegre i extravertit.[2][3] Moltes de les cançons tradicionals catalanes estan fetes amb mode menor, com és el cas de La presó de Lleida o El testament d'Amèlia.[2]
En teoria musical, es considera menor aquella escala el tercer grau de la qual se situa a distància d'una tercera menor sobre la tònica.[4] La seqüència d'intervals que la defineix és: to, semitò, to, to, semitò, to, to (exactament la mateixa que s'obté si es comença l'escala major des del seu sisè grau), raó per la qual cada escala menor té una escala major relativa amb la qual comparteix les mateixes notes.
Dins del sistema occidental existeixen diverses variants de l'escala menor. L'escala menor natural (equivalent al mode eòlic) és la forma bàsica sense alteracions afegides. L'escala menor harmònica s'obté elevant un semitò el setè grau, cosa que genera un acord de dominant major i reforça la cadència V-I; és la variant més emprada en la música clàssica. L'escala menor melòdica ascendeix amb els graus VI i VII elevats un semitò, però els recupera en el moviment descendent. Finalment, l'escala menor bachiana manté els graus VI i VII ascendits en ambdues direccions. A banda d'aquestes variants, diversos modes del sistema occidental (com el dòric, el frigi i el locri) comparteixen la característica de la tercera menor i s'utilitzen en gèneres tan diversos com el jazz o el flamenc.
Generalitats
[modifica]
T = to S = semitò
T = to S = semitò
En teoria musical, es considera menor aquella escala el tercer grau de la qual està a distància d'un interval de tercera menor sobre la tònica.[4] Aquesta definició inclou diverses escales: dòrica, frígia, eòlica o menor, menor melòdica, etc. La seqüència d'intervals en l'escala menor és: to, semitò, to, to, semitò, to, to; exactament com si es comencés l'escala major des del seu sisè grau.
La correspondència entre escala major i escala menor ve donada per un to i mig d'una respecte de l'altra. Per exemple: si menor és l'escala relativa menor de re major. Mi menor és l'escala relativa menor de sol major. Està construïda a partir de la relativa de do major (basada en do), que és la, on es construeixen els intervals entre graus de l'escala. Així, l'escala menor de la no té alteracions, sobre la mateixa estructura es construeixen les altres escales, les notes de les quals s'aniran alterant per a ajustar-se a l'interval indicat, com es pot observar en l'escala de si.
A banda de la relació entre escala major i el seu relatiu menor (que comparteixen les mateixes notes, però amb tòniques diferents), cal distingir la relació entre escala major i el seu «paral·lel» menor: en aquest cas, les dues escales comparteixen la mateixa tònica, però difereixen en l'armadura i en el caràcter. Així, do major i do menor comencen en la mateixa nota, però do menor conté tres bemolls (mi♭, la♭ i si♭). Aquesta distinció entre relatiu i paral·lel és fonamental per comprendre les modulacions i les relacions harmòniques en la música tonal.
Un tret estructural important de l'escala menor natural és l'absència de sensible, és a dir, que el seu setè grau dista un to sencer de la tònica en lloc d'un semitò. Això debilita la tendència de resolució cap a la tònica que caracteritza el mode major i és precisament la raó per la qual la tradició musical occidental desenvolupà les variants harmònica i melòdica de l'escala menor: per recuperar la força cadencial del moviment V–I sense renunciar al caràcter del mode menor. Aquesta tensió entre la lògica modal i les necessitats harmòniques de la tonalitat va marcar bona part del debat teòric des del segle xvii fins al xix.
Tipus
[modifica]Escala menor natural
[modifica]L'escala menor natural és equivalent al mode eòlic de l'escala major. Es considera més fosca i melanconiosa que la seva anàloga major.[5] És heptàtona.[6] N'és un exemple la canço «Yesterday», de The Beatles.[7]
L'escala menor natural de la (que coincideix amb les tecles blanques del piano,[8] igual que el seu relatiu major, do major) està formada per les notes: la, si, do, re, mi, fa, sol i la. La tradició musical occidental normalment ha utilitzat aquesta escala introduint una variació per a tenir major estabilitat. Atès que l'acord que es forma sobre el cinquè grau de l'escala menor natural és menor, històricament s'ha alterat la tercera d'aquest acord perquè la cadència V-I sonés més conclusiva. Això ens dona com a resultat l'anomenada escala menor harmònica.
Escala menor natural: 1 2 ♭3 4 5 ♭6 ♭7
Reproduir (?·pàg.) Els acords que es formen en cada grau de l'escala menor natural són els següents:
- I, acord menor.
- II, acord disminuït.
- III, acord major.
- IV, acord menor.
- V, acord menor.
- VI, acord major.
- VII, acord major.
El concepte d'escala menor natural no tingué gaire difusió fins al segle xx.[9]
Escala menor harmònica
[modifica]Aquesta escala és la que s'ensenyava tradicionalment com a escala menor en els conservatoris, segons la teoria de la música desenvolupada pel docent i teòric musical francès Adolphe-Léopold Danhauser per a evitar tot equívoc amb l'escala major relativa de la qual procedeix.[10] L'escala menor harmònica es forma pujant un semitò al setè grau.[11] El següent exemple aclareix aquest mètode usant l'escala de la menor natural:
- Escala de la menor natural: la-si-do-re-mi-fa-sol-la
- Escala de la menor harmònica: la-si-do-re-mi-fa-sol#-la
Reproduir (?·pàg.) Els acords que es formen en cada grau de l'escala menor harmònica són els següents:
- I, acord menor.
- II, acord disminuït.
- III, acord augmentat.
- IV, acord menor.
- V, acord major.
- VI, acord major.
- VII, acord disminuït.
Les escales menors harmòniques són força habituals en la música clàssica.[12] En un registre més contemporani, n'és un exemple la canço «Kashmir», de Led Zeppelin.[7]
Escala menor melòdica
[modifica]L'escala menor melòdica té la particularitat que ―quan s'interpreta amb moviment ascendent― els seus graus VI i VII ascendeixen un semitò,[13] però ―quan el moviment és descendent― es toquen sense canvis, és a dir, que romanen naturals. Combina l'escala menor bachiana (en interpretar-ho cap als aguts), i l'escala menor natural (en tocar-ho cap als greus). N'és un exemple la canço «Hallelujah», de Leonard Cohen.[7]
Reproduir (?·pàg.) Els acords que es formen en cada grau de l'escala menor melòdica són els següents:
- I, acord menor.
- II, acord menor.
- III, acord augmentat.
- IV, acord major.
- V, acord major.
- VI, acord disminuït.
- VII, acord disminuït.
Escala menor bachiana
[modifica]En alguns textos de teoria musical, es denomina així aquesta escala, en honor del músic i compositor alemany Johann Sebastian Bach, qui usava els graus alterats de manera ascendent i descendent.[14] Té els seus VI i VII graus ascendits, com mostra l'exemple següent:
Els acords que es formen en cada grau d'aquesta escala són els següents:
- I, acord menor
- II, acord menor.
- III, acord augmentat
- IV, acord major
- V, acord major.
- VI, acord disminuït
- VII, acord disminuït
N'és un exemple la Toccata i fuga en re menor, del mateix Bach.[7]
Modes relacionats
[modifica]En el sistema occidental, derivat del sistema de modes grecs, l'escala principal que inclou la tercera menor és el mode eòlic, amb la tercera menor també es produeix en el mode dòric, el frigi i el lòric. El mode dòric és com el mode menor, però amb una sisena major. El mode frigi és igual que el mode menor, però amb una segona menor.Dins de les escales diatòniques menors existeixen quatre modes menors, que corresponen al segon, tercer, sisè i setè grau, sent aquest últim semidisminuït ja que la seva cinquena és ♭. Les quatre compleixen amb la ♭3 i ♭7 i les variacions apareixen en les notes, 2 6 5.
- Dòrica: correspon al segon grau d'una escala major, la seva forma és: 1 2 ♭3 4 5 6 ♭7. És l'escala més usada per a acords menors en el jazz,[15] inclusivament en el folklore argentí,[16] així com la melòdica.
- Frígia: correspon al tercer grau d'una escala major, la seva forma és: 1 ♭2 ♭3 4 5 ♭6 ♭7. Molt utilitzada en el flamenc,[17] per la utilització de la cadència frígia,[18] finalitzant en el 5a.
- Eòlica: correspon al sisè grau d'una escala major, la seva forma és 1 2 ♭3 4 5 ♭6 ♭7.
- Lòcria: correspon al setè grau d'una escala major, la seva forma és 1 ♭2 ♭3 4 ♭5 ♭6 ♭7. Però les escales del 7è grau, sol correspondre a ser d'acords disminuïts. És l'escala més inestable de totes.[19] Evoca foscor i misteri.[7]
Referències
[modifica]- ↑ «mode». Gran Enciclopèdia de la Música. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 14 abril 2026].
- 1 2 Flix, Conxa Trallero. El despertar del ser harmònic: musicoterapia autorealitzadora. L'Abadia de Montserrat, 2004. ISBN 978-84-8415-601-7.
- ↑ «Diferencia entre escalas mayores y menores» (en castellà). [Consulta: 10 desembre 2021].
- 1 2 Hein, E. «Identifying major and minor» (en anglès), 04-05-2024. [Consulta: 28 abril 2026].
- ↑ Schonbrun i Jackson, 2014, p. 117.
- ↑ «escala de la menor natural» (en castellà). Musicca. [Consulta: 29 abril 2026].
- 1 2 3 4 5 Granzella, R. «Escalas Musicales: El ADN de la Música» (en castellà), 2 març 2024. [Consulta: 29 abril 2026].
- ↑ Drabkin, William. «Scale», Grove Music Online. Oxford University Press, 2001. (anglès)
- ↑ Taddie, Daniel L. Scale: An Historical Study Of Musical Terminology And Concepts. Universitat d'Iowa, 1984. 291f. (anglès)
- ↑ Danhauser, Adolphe Léopold. Teoría de la música (en castellà). Buenos Aires (Argentina): Editorial Ricordi Americana, p. 59. ISBN 978-987-611192-8.
- ↑ «escala de la menor armónica» (en castellà). Musicca. [Consulta: 29 abril 2026].
- ↑ Houlahan, M.; Tacka, P. Kodály in the Fifth Grade Classroom: Developing the Creative Brain in the 21st Century (en anglès). Oxford University Press, 2015. ISBN 9780190273057.
- ↑ «escala de la menor melódica» (en castellà). Musicca. [Consulta: 29 abril 2026].
- ↑ Franco, Izas. «Lenguaje musical: Escalas diatónicas menores» (en castellà), 02-04-2018. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Gener Bosch, L. «L'escala pentatònica i el seu ús al jazz», 2019/2020. [Consulta: 28 abril 2026].
- ↑ Godoy, 2022, p. 21.
- ↑ «Flamenco» (en anglès). DOI: 10.1093/gmo/9781561592630.article.09780. [Consulta: 17 juliol 2023].
- ↑ Blasco, 2009, p. 85.
- ↑ Corroto Sales, O. «Llibreria d'àudio per a un instrument musical basat en Arduino», 21 octubre 2014. [Consulta: 29 abril 2026].
Bibliografia
[modifica]- Blasco, J. «Acerca de la cadencia frigia, la cadencia andaluza y la tonalidad menor: Aproximaciones fundamentantes» (en castellà). Neuma, 1, 2009, p. 80-94.
- Godoy, S. R. «El modo dórico en la música de Gustavo “Cuchi” Leguizamón» (en castellà). Revista 4’33’’, XIV, 22, 2022, p. 21-45.
- Schonbrun, M.; Jackson, E. The Only Guitar Book You'll Ever Need: From Tuning Your Instrument and Learning Chords to Reading Music and Writing Songs, Everything You Need to Play Like the Best (en anglès). Adams Media, 2014. ISBN 978-1-4405-7406-1.
Bibliografia complementària
[modifica]- Berle, A. Mel Bay's Encyclopedia of Scales, Modes and Melodic Patterns: A Unique Approach to Developing Ear, Mind and Finger Coordination (en anglès). Mel Bay, 2003.
- Burns, E. M. «Intervals, Scales, and Tuning». A: Deutsch, D.. The Psychology of Music (en anglès). 2a edició. Academic Press, 1999. ISBN 978-0-12-213565-1.
- Hewitt, M. Musical Scales of the World (en anglès). Note Tree, 2013. ISBN 9780957547001.
- Jeanneteau, J. Les maneres gregorianes: història-anàlisi-estètica. Abadia de Sitges, 1985.
- Powers, Harold S. & Wiering, Frans: «Mode». New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. MacMillan, 2001 [1980].
- Yamaguchi, Masaya: The Complete Thesaurus of Musical Scales. Masaya Music Services, 2006.