Model escandinau

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Banderes dels països nòrdics

El model escandinau o model nòrdic, també anomenat capitalisme nòrdic o socialdemocràcia nòrdica,[1][2] és un terme que es refereix a les polítiques econòmiques i socials comuns als països escandinaus, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia i Islàndia, que inclou una combinació de capitalisme de lliure mercat amb una negociació d'estat del benestar integral i col·lectiva a escala nacional.[3][nota 1] Aquest model es distingeix d'altres tipus d'estats del benestar en centrar-se en la plena ocupació, la promoció de la igualtat de gènere, en els beneficis socials significatius i igualitaris, una gran redistribució de les rendes i una política fiscal liberal expansionista.[5]

Encara que hi ha diferències significatives entre els països nòrdics, tots comparteixen alguns trets comuns. Aquestes inclouen suport per a un estat de benestar «universalista» dirigit específicament a la millora de l'autonomia individual i la promoció de la mobilitat social; un sistema corporatiu que implica un acord tripartit en el qual els representants dels treballadors i els empresaris negocien els salaris i les polítiques laborals amb la mediació del govern,[nota 2] i un compromís amb la propietat privada generalitzada, el lliure mercat i el lliure comerç.[nota 3]

Cadascun dels països nòrdics tenen els seus propis models econòmics i socials, de vegades amb grans diferències respecte als seus veïns.[7] Segons el sociòleg Lane Kenworthy, en el context del model escandinau, la «socialdemocràcia» és una sèrie de polítiques que promocionen la seguretat i les oportunitats econòmiques en el marc del capitalisme enlloc d'un sistema per reemplaçar el capitalisme.[8]

Notes[modifica]

  1. El model nòrdic és un terme encunyat per a descriure la combinació única de capitalisme de lliure mercat i els beneficis socials que han donat lloc a una societat que gaudeix d'una àmplia varietat de serveis d'alta qualitat, incloent l'educació i atenció mèdica gratuïta, i garantir els pagaments de les pensió per a jubilats. Aquests beneficis són finançats pels contribuents i administrats pel govern per al benefici de tots els ciutadans.[4]
  2. A finals de la dècada de 1950, el treball a les empreses de Suècia es va constituir en elaborades institucions plenament corporativistes respecte la negociació col·lectiva i la formulació de polítiques, tan públiques com privades (per a la capacitació laboral). Durant els anys 1950 i 1960, noves institucions corporativistes similars es van desenvolupar a Dinamarca i Noruega, a Àustria i els Països Baixos, i una mica més tard, a Bèlgica i Finlàndia.[6]
  3. El model es basa en una economia capitalista que fomenta la «destrucció creativa». Mentre que les lleis fan que sigui fàcil per a les empreses desfer-se dels treballadors i implementar models de negoci de transformació, els empleats gaudeixen de programes de benestar social molt generosos.[6]

Referències[modifica]

  1. Nik Brandal, Øivind Bratberg, Dag Einar Thorsen. The Nordic Model of Social Democracy. Palgrave Macmillan, 2013. ISBN 1137013265
  2. Pontusson, Jonas (2011). «Once Again A Model: Nordic Social Democracy in a Globalized World». pp 89–115 a What's Left of the Left: Democrats and Social Democrats in Challenging Times. James E. Cronin, George W. Ross i James Shoch. Duke University Press. ISBN 0822350793.
  3. «The surprising ingredients of Swedish success – free markets and social cohesion». Institute of Economic Affairs, 25-06-2013. [Consulta: 18 febrer 2016].
  4. James E. McWhinney. «The Nordic Model: Pros and Cons». Investopedia, 25-06-2013. [Consulta: 18 febrer 2016].
  5. Esping-Andersen, Gøsta. The three worlds of welfare capitalism. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1991. ISBN 0691028575. 
  6. 6,0 6,1 James E. McWhinney. «The Nordic Model: Pros and Cons». Investopedia, 25-06-2013. [Consulta: 18 febrer 2016].
  7. Kenworthy, Lane (2014). Social Democratic America. Oxford University Press. ISBN 0199322511 p. 138.
  8. Lane Kenworthy. «America's Social Democratic Future». Foreign Affairs, gener 2014. [Consulta: 18 febrer 2016].