Mohammed Oufkir

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaMohammed Oufkir
محمد أوفقير
Nom original (ar) محمد أوفقير
Biografia
Naixement 14 maig 1920
Ain Chair
Mort 16 agost 1972 (52 anys)
Rabat
Coat of arms of Morocco.svg  Cap de la DGSN
1960 – 1970
Coat of arms of Morocco.svg  Ministre de l'Interior del Marroc
20 d'agost de 1964 – 4 d'agost de 1971
Cap de govern Ahmed Laraki
Coat of arms of Morocco.svg  Ministre de Defensa Nacional del Marroc
4 d'agost de 1971 – 16 d'agost de 1972
abolit →
Cap de govern Mohammed Karim Lamrani
Activitat
Ocupació Polític i militar
Partit polític Istiqlal
Lleialtat Flag of France.svg França
Flag of Morocco.svg Marroc
Període en servei 1939-1972
Branca militar Logo of the French Army (Armee de Terre).svg Tirailleurs
Flag of the Royal Moroccan Armed Forces.svg Forces Armades Reials del Marroc
Rang militar General
Conflicte Segona Guerra Mundial
Guerra d'Indoxina
Premis
Modifica les dades a Wikidata

El general Mohammad Oufkir (àrab محمد أوفقير; Ain Chair, 14 de maig de 1920 − Palau reial de Skhirate, 16 d'agost de 1972) va ser un oficial militar d'alt rang marroquí que va ocupar molts càrrec governamentals importants. Es creu que va ser assassinat per la seva suposada participació en el fallit cop d'estat de 1972.

Biografia[modifica]

Mohammed Ufqir va néixer a Ain Chair, a la regió Tafilalt, fortalesa de l'Alt Atles berber marroquí, al sud-est del Marroc, on el seu pare va ser nomenat paixà per Lyautey en 1910. El seu besavi era de Sidi Bel Abbès al nord-oest d'Algèria.

Va estudiar al Col·legi berber d'Azrou prop Meknès. El 1939, va ingressar a l'Acadèmia Militar de Dar El Beida, i el 1941 es va allistar com a tinent de la reserva en l'exèrcit francès.[1][2]

Durant Segona Guerra Mundial, va servir amb distinció en l'exèrcit francès (4t regiment de Tirailleurs del Marroc) a Itàlia en 1944, on guanyar la Croix de Guerre. També va ser guardonat amb l'Estrella de Plata en 1944 pel Major General Alfred M. Gruenther, cap d'estat major del general Clark, després de la batalla de Monte Cassino. Després de la guerra, va lluitar amb les forces franceses a Vietnam des de 1947 fins a 1949, on el seu valor es va denominar "llegendari". En 1949 va ser ascendit a capità i nomenat per la Legió d'Honor.[2][3][4][5]

Com a mà dreta del rei Hassan II en la dècada de 1960 i principis de 1970, Oufkir va portar la supervisió del govern als polítics, sindicalistes i l'establiment religiós. Va reprimir enèrgicament la protesta política a través de la policia i els militars, amb espionatge del govern generalitzat, judicis i nombroses mesures extralegals com homicidis i desaparicions forçades. Fou una figura temuda en els cercles dissidents, i va ser considerat extraordinàriament a prop del poder. La seva participació en la repressió de la revolta del Rif de 1958-1959 li va valdre el sobrenom de carnisser del Rif.[6] Es creu que una de les seves víctimes més famoses ha estat el conegut polític del tercer món Mehdi Ben Barka, que va "desaparèixer" a París el 1965. Un tribunal francès el va declarar culpable de l'assassinat.

En 1967 Oufkir va ser nomenat ministre de l'Interior, augmentant enormement el seu poder a través d'un control directe sobre la major part de l'aparell de seguretat. Després d'un fallit cop militar republicà en 1971, va ser nomenat cap de l'Estat Major i ministre de defensa, i es va dedicar a purgar l'exèrcit i a promoure els seus seguidors personals. El seu domini de l'escena política marroquina era ara gairebé completa, amb el rei cada vegada més dependent d'ell per contenir el descontentament.

Oufkir va ser acusat de planejar l'intent de cop d'estat de 1972 contra el rei Hassan II. Encara que fonts oficials van afirmar que el general s'havia suïcidat en resposta al fracàs del cop, la seva filla, Malika Oufkir, escrit en el seu llibre La prisonnière, afirma haver vist cinc ferides de bala al cos del seu pare, totes en posicions no consistents amb el suïcidi. Generalment s'accepta fora dels cercles oficials que Oufkir va ser executat per les forces lleials a la monarquia marroquina.[7]

Sota les ordres del rei, tota la família d'Oufkir va ser enviada a camps de presoners secrets al desert. No van ser alliberats fins 1991, després de la pressió americana i europea sobre el govern. Després de cinc anys sota estreta vigilància policial, van fugir a França. Aquesta història és detallada per la filla Malika Oufkir en el llibre La prisonnière. La seva esposa Fàtima i el seu fill Raouf també van publicar la seva història del període.

Referències[modifica]

  1. Raouf Oufkir, Les Invités, 20 ans dans les prisons du Roi, éd. Flammarion, 2003
  2. 2,0 2,1 Stephen Smith, Oufkir, un destin marocain, Hachette Littératures, 2002
  3. Louise Roberts Sheldon, Casablanca Notebook: A Collection of Tales from Morroco, Unlimited Publishing LLC, 2002, p.170
  4. Steve Ewing, Thach weave: the life of Jimmie Thach, Naval Institute Press, 2004, p.286
  5. C. R. Pennell, Morocco since 1830: a history, p.267
  6. Meurtre de Abbès Massaâdi : départ de l'insurrection du Rif
  7. Gilles Perrault, Notre ami le roi, éditions Gallimard, 1992, pp.165-166 ISBN 2070326950

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

  • BBC Article de Malika Oufkir i entrevista gravada
  • Oprah Winfrey's Book Club The Oufkir family: Where are they now?
  • ArabicNews En tres setmanaris marroquins prohibits el 2000, després dels articles que lligaven al partit governant USFP a la trama d'Oufkir