Moneda romana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un sesterci d'Adrià

La moneda de Roma inicialment va ser la moneda de coure, anomenada lliura de coure. Una de les unitats monetàries romanes era l'as (1 as = 1,88 lliures), del qual Mommsen fixa el valor, el 1855, en 0,252 pessetes (3.020 asos = 216 tàlers = 762,09 pessetes).

Després d'anys de confusió, August va reformar el sistema monetari, de manera que en or es va emetre l'auri i en plata el denari, en oricalc el sesterci i el dupondi, i en coure l'as, el semis i el quadrant.[1] El sistema va mantenir-se fins al segle III, reduint-se el pes i qualitat dels metalls de les monedes, fins a eliminar-se semis i quadrants, i en temps de Caracal·la es va introduir l'antoninià, de valor dos denaris. Dioclecià va introduir una nova moneda en plata, l'argenteus i en bonze argentífer, el nummus.[2]

Llista de monedes romanes[modifica | modifica el codi]

As[modifica | modifica el codi]

Article principal: As romà
As emés a Lugo.

L'as era una unitat de mesura del pes romana, coneguda també com a lliura romana (1 as = 1/ 88 lliures) i equivalent a 12 unces (unzia) o 327,45 grams. L'as era també era una moneda de bronze que després fou substituïda per les monedes de plata. L'as com a mesura de pes es dividia en as greu (10 unces), terç d'as (4 unces), quart d'as (3 unces), sisè d'as (2 unces), i l'unça. La moneda es dividia en semis, trients, quadrants i sextants.

Denari[modifica | modifica el codi]

Article principal: Denari
Denari emés a Icalcusen, sud-est de la Península Ibèrica.

Denari fou una moneda de plata romana (1 denari igual a 10 asos i a 4 sestercis) emesa després del 269 aC. El as de bronze, que quasi no circulava, fou eliminat, i fou substituït per aquesta moneda, els quinaris i els sestercis. Un denari tenia al començament 4,55 grams de plata però després del 130 aC es va rebaixar a 3,85 grams.

Libel·la[modifica | modifica el codi]

Libel·la (Libella) fou un moneda romana de plata esmentada per Marc Terenci Varró com utilitzada al principi de la ciutat i que va existir durant un llarg període, però en la seva època ja feia temps que no s'encunyava. El seu nom fou conservat com a sinònim de poc valor. El valor era equivalent a l'as romà i una desena part del denari. Es subdividia en Sembel·la (sembella), que era la meitat; i terunci (teruncius), que era un quart.

Quadrant[modifica | modifica el codi]

Quadrant fou una moneda fraccionaria romana (4 quadrant = 1 as)

Quinari[modifica | modifica el codi]

Quinari fou una moneda de plata romana (1 quinari igual a 5 asos i a 2 sestercis) emesa després del 269 aC.

Semis[modifica | modifica el codi]

Semis encunyat a Eivissa en temps de Calígula.

Semis fou una moneda fraccionaria romana equivalent a la meitat d'un as.

Sextant[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sextant (moneda)

Sextant fou una moneda fraccionària romana (6 sextant = 1 as). El valor estava representat per la moneda anomenada Sextula, mesura equivalent a la sisena part d'una unça (2 ciats) o d'un as.

Trient[modifica | modifica el codi]

Trient fou una moneda fraccionaria romana (3 trient = 1 as).

Unça[modifica | modifica el codi]

Article principal: Unça
Unça vers 270 aC

Unça (uncia) és un dotzena part. Era una unitat de mesura del pes romana equivalent a 27,29 grams. 12 unces eren un as o lliura romana, 10 unces eren un as greu, 4 unces un terç d'as o lliura, 3 unces un quart d'as o lliura i 2 unces un sisè d'as o lliura. L'unça es dividida en dos semunciae, tres duellae, quatre sicilici, sis sextulae, 24 scrapula i 144 siliquae.

Les monedes a l'Imperi[modifica | modifica el codi]

Probablement l'emissió de monedes era decidida per l'Emperador. Els seus dissenys, generalment propaganda imperial, havien de ser decidits per l'Emperador mateix o per algun dels seus lliberts de confiança.

La moneda s'emetia probablement per fer front al costum dels donatius a l'exèrcit, i per a les donacions (congiaria) al poble de Roma.

Se sap que alguna vegada eren retirades monedes de la circulació, fonent-les, i emetent noves monedes. Probablement cada nova emissió suposava un descens en el percentatge de metall preciós (or o plata).

Les monedes de plata van patir des de la segona meitat del segle I una forta adulteració, reduint-se progressivament el contingut de plata. Finalment van desaparèixer a la segona meitat del Segle III substituïdes per monedes només banyades en plata.

Les monedes principals eren l'aureus o auri (d'or), equivalent a vint-i-cinc denaris; i el denari (de plata), en el qual la proporció de plata va ser reduïda al 75% abans del 180 i al 50% abans del 211, sent poc després (cap al 215) substituït per un denari nou (l' Antoninianus), una vegada i mitja més gran, i suposadament de valor igual a dos denaris vells, en el que de nou va descendir (apreciablemente) la proporció de plata.

En el 250 aproximadament la proporció de plata havia arribat a només un 5%, arribant-se més tard (cap al 270- 275) a emetre monedes de coure o bronze platejat.

Una altra moneda era el sesterci (de bronze) que era la moneda més utilitzada de l'Imperi, però que va deixar de circular cap al 270- 280 per efectes de la inflació que havia anat augmentant al llarg el període imperial, i es va desbordar per diversos factors: canvis en la recaptació, inseguretat, abandonament de terres, saquejos, bandidatge, etc. Els preus van augmentar cada vegada més i la moneda va seguir devaluant-se. El blat havia augmentat en unes dues-centes vegades el seu valor entre el segle I i finals del segle III i l'augment dels impostos percebuts per l'Estat va ser important, sobretot els impostos en espècie, però també els impostos monetaris, que havien d'adaptar-se a la inflació.

Monedes romanes a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Entre el 218 aC, any de l'arribada dels romans i el 212 aC, aparegueren les dracmes iberoromanes, encunyades a Emporion i a altres seques i són molt uniformes quant a estil.[3] A Barcelona cal destacar les de la llegenda Barkeno en lletres ibèriques, de connotacions púniques i actives fins al primer quart del segle II aC.

Les monedes procedents de la seca de Roma comencen a arribar a la zona catalana a mitjan s. II aC, potser pertanyents a militars itàlics o romans, ja que les operacions de recaptació d'impostos es feien a través del numerari ibèric i no romà.

Al s. I aC abunden monedes d'aquest centre d'encunyació, amb la llegenda ROMA i la del nom del magistrat monetal, mentre que les seques ibèriques desapareixen després de la mort de Juli Cèsar(45 aC).[4]

Amb el regnat de l'emperador Calígula (37-41), es tanquen totes les seques d’Hispània i les monedes posteriors seran totes de procedència exterior, amb només dues excepcions: l'efímer regnat de Galba (68-69), quan a la península s'encunyaren aurei o monedes d'or i denaris i la usurpació de Màxim Tirà entre 409 i 411.

Pel que fa a l'època del baix imperi romà, curiosament, la major part de monedes romanes trobades a Catalunya daten del s. IV dC. Possiblement això sigui causat, tant per la inflació com per les grans convulsions polítiques (usurpacions imperials, per exemple) i la por a les invasions bàrbares, que feia que molta gent guardés les seves monedes i així es va facilitar la formació de "tresorets". Les principals seques o ciutats encunyadores d'aquesta època varen ser Roma i Arelate (Arle).

El s. V és una època molt pobre en moneda a Hispània, sobretot a partir de 408, quan entraren les primeres invasions bàrbares d'aquest segle. Cal tenir en compte, això no obstant, que durant la usurpació de Màxim (409-411) a Barcino (Barcelona) es van fer unes emissions de plata i bronze, les primeres després de Calígula i les últimes de l'època romana.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Campo, Marta; Estrada-Rius, Albert; Clua i Mercadal, Maria. Guia Numismàtica. MNAC, 2004, p. 45. ISBN 8480431326. 
  2. Campo, Marta; Estrada-Rius, Albert; Clua i Mercadal, Maria. Guia Numismàtica. MNAC, 2004, p. 46. ISBN 8480431326. 
  3. Blázquez, José María. Historia económica de la Hispania romana. 1a ed. (en castellà). Madrid: Ed. Cristiandad, 1978. ISBN 8470572431. 
  4. Villaronga, Leandre. Numismàtica antiga de la península Ibèrica: introducció al seu estudi. 1a ed. (en català). Institut d'Estudis Catalans, 1978, p.94. ISBN 84-7283-772-6. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]