Santa Maria de Roses

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Monestir de Santa Maria de Roses)
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el monestir benedictí. Si cerqueu l'església parroquial, vegeu «Església de Santa Maria de Roses».
Infotaula d'edifici
Santa Maria de Roses
Monestir Santa Maria de Roses.jpg
Façana de l'església del monestir
Dades bàsiques
Tipus monestir
Començament 1022
Consagració 1053
Característiques
Estil romànic català
Materials utilitzats pedra
Sistema constructiu arquitravat i voltat
Ubicació
Estat Espanya Espanya
Comarca Alt Empordà
Municipi Roses
Localització Dins del recinte de la Ciutadella de Roses entre els nuclis de Santa Margarida i Roses

42° 16′ 04″ N, 3° 10′ 13″ E / 42.2677°N,3.17025°E / 42.2677; 3.17025
Activitat
Diòcesi Bisbat de Girona
Modifica dades a Wikidata

Santa Maria de Roses fou una abadia benedictina fundada sobre les restes de la ciutat de Rodes, a l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'actual terme municipal de Roses (Alt Empordà). Les seves ruïnes són a l'interior del recinte de l'anomenada Ciutadella de Roses i formen part del Museu de la Ciutadella de Roses. El monestir de Santa Maria de Roses està inclòs en les disposicions legals de protecció del patrimoni històric que afecten el conjunt del recinte de la Ciutadella de Roses.

El nom del monestir, fins a principis del segle XIV, era Santa Maria de Rodes (Sancta Maria Rodensis, Sancta Maria de Rodis o Sancta Maria de Rodas als documents llatins). A partir d'aquell moment es començà a generalitzar el de Santa Maria de Roses (Sancta Maria de Rosis). Com en el cas de Sant Pere de Rodes, el nom prové del de la serra de Rodes i aquest del de la colònia grega de Rodes.

Història[modifica | modifica el codi]

Aquest monestir tingué origen en l'església de Santa Maria de Rodes, que fou construïda sobre un temple paleocristià al turó de Santa Maria, el punt més elevat de l'antiga ciutat de Rodes. L'església, que tenia vida monàstica, hauria estat fundada a finals del segle VIII o principis del IX per monjos fugitius del monestir de Magrígul, situat a la zona de la vall de Montjoi, a l'extrem de la serra de Rodes, que havia estat destruït pels sarraïns. En aquests primers temps, l'activitat monacal es va veure afectada pels atacs dels pirates sarraïns, que acabaren per anihilar-la.

Durant el segon quart del segle X, la cel·la monàstica de Roses fou reconstruïda gràcies al suport del comte Sunyer I de Barcelona que professà a Sant Pere de Rodes, i el 944 el rei franc Lluís d'Ultramar en declarà o en confirmà la dependència respecte d'aquest monestir. Cap al 960 la comunitat monàstica obtingué la independència respecte del monestir de la Verdera i aviat va esdevenir una abadia important gràcies a la protecció dels comtes emporitans des de Gausfred I, comte d'Empúries i de Rosselló, que hi ostentaven la jurisdicció (des de 1060 compartida amb la canònica de la Seu de Girona a condició de preservar-ne la independència).

Porta de l'església
Roses1.jpg
Roses2.jpg
Roses4.jpg

El 976, Gausfred I i el seu fill Sunyer d'Empúries, bisbe d'Elna, van dotar el nou cenobi amb un important conjunt de béns destinat a reforçar la nova fundació: els drets sobre la pesca i els naufragis a l'àrea marítima situada entre el grau de la Muga i la cala Jugadora, port del cap de Creus, les terres situades entre la cala Joncols i el cap Norfeu, esglésies i terres al lloc de Rustià, al vescomtat de Peralada, un molí a Castelló d'Empúries i el lloc de Tonyà, al comtat d'Empúries. Els drets de pesca, especialment, foren una important font d'ingressos, però també de continus litigis amb els pobles de la zona.

Amb el suport dels comtes, es construí una nova església a partir de 1022 (consagrada el 3 de gener de 1053) i es bastí una muralla al voltant del clos monàstic. En els segles següents augmentà el seu patrimoni i al seu voltant i sobre les restes de Rodes sorgí la vila de Roses, encara que els comtes emporitans li'n disputaren el ple domini fins a 1362. En aquesta època fundà els priorats filials de Santa Maria de Penardell, a Pedret i Marzà (1229), que s'extingí a finals del segle XIV, i Santa Maria del Camp, a Garriguella (almenys des de 1306), i posseïa algunes esglésies parroquials de la regió.

La decadència del monestir es va iniciar al segle XV, accentuada per les pestes, les guerres, especialment la Guerra Civil Catalana, la pirateria i els abats comendataris, no residents. A mitjan segle XVI, la vila i el monestir foren protegits per un nou perímetre de muralles (l'anomenada Ciutadella de Roses), construïdes per iniciativa reial, que havien de fer del lloc una de les principals places fortes de Catalunya i de l'imperi dels Habsburg a Europa. En la nova situació, el monarca es féu amb la jurisdicció sobre la vila. La plaça forta va atreure tots els invasors de l'Empordà, amb les consegüents devastacions.

El 1588 la pesta obligà a evacuar el monestir, i fou saquejat. Havent decaigut molt, el 1592 va perdre la independència al ser unit pel papa, com a priorat filial, al monestir de Santa Maria d'Amer. El 1783 el priorat fou suprimit i quedà convertit en simple parròquia. El 1792 fou abandonat pels pocs monjos que encara hi residien i poc després, durant la Guerra Gran, fou destruït pels francesos en el setge de Roses de 1794-1795. La població rosinca fou expulsada del recinte militar, que havia ocupat durant segles, i reinstal·lada extramurs, on fou construïda (a partir de 1792) la nova església de Santa Maria de Roses.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Interior de l'església

L'església del monestir era romànica, pertanyent al primer romànic o romànic llombard. Tenia planta basilical, amb tres naus, transsepte i tres absis, el central de grans dimensions. La coberta, actualment desapareguda, era de volta de canó en la nau central i de volta de quart de cercle en les laterals. Als murs interiors que subsisteixen encara són visibles les faixes llombardes i una sèrie d'arcs cecs. Poden veure's també algunes restes, molt arranades, del claustre, situat a migdia, i d'alguns edificis monacals, i també de la muralla que l'encerclava.

A finals del segle XX es reconstruí l'absis central de l'església i la porta, d'època posterior, i s'emprengueren obres d'excavació i neteja del clos de l'antic monestir. Actualment, les seves restes són visitables, dintre del circuit turístic de la Ciutadella de Roses, i estan protegides per les disposicions legals que afecten aquest conjunt.

Abaciologi[modifica | modifica el codi]

Llista dels abats del monestir des de la seva constitució com a abadia independent de Sant Pere de Rodes fins a la seva conversió en priorat del de Santa Maria d'Amer. Sobretot en els primers temps, les dates no indiquen el període de govern de cada abat, sovint desconegut, sinó els anys en què apareixen documentats com a tals.

Núm. Nom Període Ressenya biogràfica
1 Llunesi 960? Possiblement, primer abat en assolir la independència de Sant Pere de Rodes.
2 Guifré 976 El 976, important dotació de Gausfred I, comte d'Empúries, i el seu fill Sunyer d'Empúries, bisbe d'Elna.
3 Sunyer 976-995
4 Sunifred 1008
5 Adalbert 1020-1022 Es comença a construir una nova església, les ruïnes de la qual subsisteixen.
6 Ponç 1040
7 Ecard 1046
8 Ramon Hug 1050-1064 El 1053 consagrà la nova església. El 1060 la comtessa Guisla d'Empúries cedeix part de la jurisdicció sobre el monestir a la catedral de Girona, sota condició de preservar-ne la independència.
9 Deodat 1070-1083
10 Adalbert 1093-1095
11 Bernat 1109-1111
12 Berenguer 1117-1122
13 Bernat 1137-1154
14 Guillem 1157
15 Pere 1157-1167
16 Gaufred 1174
17 Guillem de Fortià 1177-1205
18 Bernat 1211
19 Ramon de Garriga 1211-1214
20 Pere de Narbona 1217-1228
21 Ponç 1228-1229 Conquesta de Mallorca (1229). El mateix any, fundació del priorat filial de Santa Maria de Penardell, a Pedret i Marzà.
22 Ramon 1231
23 Ponç 1232-1251 Conquesta de València (1238).
24 Berenguer 1261-1265
25 Ramon 1279-1296 Primera invasió francesa: la Croada contra la Corona d'Aragó arriba a Roses.
26 Bernat 1296
27 Dalmau de Fortià 1304-1318 El priorat de Santa Maria del Camp, a Garriguella, filial de Santa Maria de Roses almenys des de 1306.
28 Jaume de Guixà 1320-1322
29 Dalmau de Tresvalls 1322-1348 La Pesta Negra acabà amb el seu abadiat i delmà les possessions del monestir.
30 Francesc Gic 1348-1362 Acord de condomini de la vila de Roses amb els comtes d'Empúries (1362).
31 Arnau 1369
32 Francesc de Raset 1372
33 Bernat 1373-1381
34 Guillem 1384
35 Bernat de Pontons 1392-1396
36 Bernat Estruç 1401
37 Hug de Reixac 1416-1426
38 Jaume 1428
39 Joan 1444-1448
40 Nicolau Desllor 1472-1512 Primer abat després de la Guerra Civil Catalana (1462-1472).
41 Bernat Desllor 1512-1543
42 Joan Ortells 1545?-1553 Construcció de la Ciutadella de Roses. El rei usurpa la jurisdicció sobre la vila de Roses.
43 Joan Caldes 1553-1572 Últim abat. El 1588 la pesta obligà a evacuar el monestir, que fou saquejat. Annexió a Santa Maria d'Amer el 1592.

Documentació[modifica | modifica el codi]

Amb l'extinció de l'abadia, el 1592, l'arxiu passà al monestir de Santa Maria d'Amer, on fou consultat per Villanueva i es conservà fins a la desamortització de 1836. Després, la part que en va sobreviure passà, amb el fons d'Amer, a l'Arxiu Diocesà de Girona, on és actualment. Hi destaca un cartoral, amb còpies de documents datats entre el segle X i el segle XIII, i alguns capbreus de les seves possessions.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • J. M. Marquès i Planagumà, El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1986.
  • F. Monsalvatje i Fossas, Los monasterios de la diócesis gerundense: rectificación á los abaciologios publicados por Jaime Villanueva en su Viaje literario á las iglesias de España, dins Noticias históricas, vol. 14, Olot, Impr. J. Bonet, 1904, pp. 53–67.
  • Jaume Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, vol. 14, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, pp. 233-239.
  • E. Zaragoza Pascual, Catàleg dels monestirs catalans, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, pp. 195-196.
  • J. Badia i Homs, L'arquitectura medieval a l'Empordà, 2a ed., 2 vols., Girona, Diputació Provincial de Girona, 1985, vol. II-B, pp. 224-236, 246-247 [notes], 253-257 [il.], 605 i 607-612.
  • G. Barraquer i Roviralta, Las casas de religosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, 2 vols., Barcelona, Impr. F. J. Altés, 1906, vol. 1, pp. 72-76.
  • Catalunya Romànica, 27 vols., Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1984-1998, vol. 9.
  • J. M. Marquès i Planagumà, El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1986.
  • F. Monsalvatje i Fossas, Los monasterios de la diócesis gerundense: rectificación á los abaciologios publicados por Jaime Villanueva en su Viaje literario á las iglesias de España, dins Noticias históricas, vol. 14, Olot, Impr. J. Bonet, 1904, pp. 53-67.
  • M. Oliva Prat, "Arquitectura románica ampurdanesa. Santa María de Roses (Gerona): su obra de restauración, primeros trabajos", Revista de Gerona, 61 (1972) i 63 (1973).
  • Hug Palou i Miquel, "El temple de Santa Maria de Roses: noves aportacions als primers documents", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 24 (1991), 31-54.
  • M. Pujol i Hamelink, La vila de Roses (segles XIV-XVI): aproximació a l'urbanisme, la societat i l'economia a partir dels capbreus del monestir de Santa Maria de Roses (1304-1565), Figueres, Brau, 1997.
  • Jaume Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, vol. 14, pp. 233-239, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850
  • E. Zaragoza Pascual, Catàleg dels monestirs catalans, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, pp. 195-196.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Roses Modifica l'enllaç a Wikidata