Monja

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaMonja
Brown habit black veil white wimpole.jpg
Modifica dades a Wikidata

Una monja és una religiosa que ha fet els vots els quals la lliguen a un dels ordes que l'Església Catòlica té sancionats[1] i que ha recorregut un procés d'iniciació i d'acceptació. El nom ‘monja’ és un derivat del mot llatí que significa ‘anacoreta’[2] (el qual prové de la paraula grega que significa sol, aïllat). Les monges poden estar al servei de la societat o apartades, amb vots de pobresa, humilitat, ascesis, vida contemplativa, celibatari i oració entre altres. Habiten a perpetuïtat o temporalment en monestirs, priorats, convents, en solitud o en agrupacions amb altres religioses, amb un estil de vida auster (la variant més extrema és la clausura o aïllament total). Poden vestir un hàbit com a roba de pudor i signe de servei a la divinitat, ja des dels seus orígens egipcis. Les monges que no habiten en monestirs poden vestir robes seglars.

Les monges cristianes s'han dedicat tradicionalment a l'ensenyament, la cura dels malalts i el cant i actualment s'ha ampliat l'activitat externa al convent al món de la sanitat, l'acolliment, el món de la marginació i d'altres àmbits socials[3] amb les resolucions del Concili Vaticà II. El recorregut per esdevenir monja comença en l'etapa de postulants o novícies, per conèixer la vida monacal i comprovar si la seva vocació és ferma. Després d'un període de formació i reflexió fan els vots provisionals, que desemboquen en els vots solemnes, per mitjà d'un sagrament. Llavors la monja ha de romandre en celibat, sota la tutela del seu orde.

Monges en una concentració a Munic

Els motius que pot tenir una jove per decidir ingressar o no ingressar en un monestir en particular inclouen l'edat, la quantia del dot que demana l’Orde, la personalitat de l’abadessa o priora, el règim disciplinari, les possibilitats de tenir un bon casament, entre altres.[4]

L’estil de vida que comporta el monaquisme femení no és exclusiu del cristianisme; el retir, la contemplació, les pregàries i cants amb referències a la divinitat s’han trobat en el budisme, l'Islam i altres religions.[5]

Actualment una part de les monges no habiten en monestirs, on es fa el ritu de clausura tradicional. Des del Segle XIX hi ha diversos instituts femenins de vida religiosa[6] dedicats a l'acció social, on es troben exemples dels treballs i de la vida de les monges actuals[7] (habitatge, estudis universitaris, camp d'acció en societat, vestimenta, reglaments, etc.)

Per De Ahumada:[7]

« Al llarg de la història les monges han estat venerades i menyspreades, respectades i ofeses, beatificades i objecte de mofa;… la història de les monges és una part de la història descarnada de les dones. »

tot i que alguna monja ha estat involucrada en encausaments judicials per delicte.[8]

Institucions[modifica]

Les religioses o monjes s'han agrupat en instituts sancionats pel Vaticà, per bisbes o són agrupacions espontànies, sorgides de necessitats locals com ajudar a hospitals i ensenyament. Inicialment, la vida religiosa femenina era vinculada a les institucions religioses masculines.[6]

Entre altres, les institucions monacals són:[9]

Les mendicants:

Les hospitaleres:

Vegeu també[modifica]

Algunes monjes notables:

Monestirs femenins a Catalunya

Instituts femenins de vida religiosa:[10]

Referències[modifica]

  1. Fabra, Pompeu. Diccionari General de la Llengua Catalana (en català). 5a. Barcelona: EDHASA, Febrer 1968, p. 1759. 
  2. Corominas, Joan. Breve diccionario etimológico de la lengua castellana (en castellà). 3a. Madrid: Gredos, 1973. ISBN 84-249-1332-9. 
  3. De Ahumada, Laia. Monges (en català). 1a. Barcelona: Fragmenta, 2008, p. 284. ISBN 978-84-92416-02-8. 
  4. Fernàndez, Manuel. Casadas, monjas, rameras y brujas (en castellà). Digital. Madrid: Espasa-Calpe, 2002, p. 362. ISBN 84-6700-266-2. 
  5. Soler, Josep Maria. Gran Enciclopèdia Catalana, volum 10 (en català). 1a. Barcelona: Enciclopèdia Catalana S.A., Juliol 1981, p. 200. ISBN 84-85194-03-9. 
  6. 6,0 6,1 Badia, Joan; Samper, Genís. Catalònia religiosa. Atles històric (en català). 1a. Barcelona: Claret, 1991, p. 46 i segts.. ISBN 84-7263-726-3. 
  7. 7,0 7,1 De Ahumada, Laia. Monges (en català). 1a. Barcelona: Fragmenta, 2008, p. 9. ISBN 978-84-92416-02-8. 
  8. López, Celeste «Sor María se lleva el secreto a la tumba». La Vanguardis, 25-01-2103, pàg. 27.
  9. Roca, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval (en català). 1a. Barcelona: Base, 2014, p. 296. ISBN 978-84-16166-22-0. 
  10. Bada, Joan; Samper, Genís. Catalònia religiosa. Atles històric: dels orígens als nostres dies (en català). 1a. Barcelona: Claret, 1991, p. 133. ISBN 84-7263-726-3.