Moror

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaMoror
El poble, des de llevant

Localització
Localització de Sant Esteve de la Sarga respecte del Pallars Jussà.svg
42° 04′ 45″ N, 0° 50′ 05″ E / 42.07916389°N,0.83477889°E / 42.07916389; 0.83477889
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Lleida
Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Pallars Jussà
Municipi Sant Esteve de la Sarga
Població
Total 13 hab.
Gentilici Moroní, moronina
Geografia
Altitud 842,1 m
Història
Festa major Primer dissabte d'agost
Indicatius
Codi postal 25632
Modifica dades a Wikidata

Moror és un poble del terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, a la comarca del Pallars Jussà.

És un dels pobles anomenats de la Feixa, i està situat a la part del Montsec d'Ares coneguda com l'Obaga del Montsec. És a l'extrem de llevant del seu municipi, cap al centre de l'extrem sud de la comarca. S'hi accedeix per la carretera LV-9124, que des de la C-13, prop de Guàrdia de Noguera, mena al poble de Moror en uns 7 quilòmetres.

Està situat sobre una penya, i per aquest fet es construí en vertical, de dalt a baix. Té un carrer únic que baixa des de la plaça principal a la font i al bell mig del poble hi ha la plaça de la Raval.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El poble de Moror

Segons Joan Coromines,[1] el topònim “Moror” apareix ja en una butlla del 1214 i és àmpliament documentat posteriorment. Procedeix d'un terme llatí, castrum maurorum o palatium maurorum, que, segons Coromines, era el terme per a designar un castell la guarnició del qual eren soldats mauritans, integrats com a legionaris en els exèrcits imperials romans. Així, Moror seria equivalent a castell dels moros.

Història[modifica | modifica el codi]

Originàriament, Moror era un enclavament militar, com queda explicat a l'apartat d'Etimologia. Sobre els seus murs es van construir les primeres cases del poble i l'església de sant Miquel.

A l'edat mitjana, el castell de Moror, ja existent, s'integrà com a defensa del flanc sud-oest del gran castell de Mur, i va pertànyer al terme de dit castell durant els segles medievals, fins que poc després passà a domini dels pabordes de Mur.

Moror des d'Estorm, al nord

La primera documentació remet el 1083: Rodlà donava el seu alou de Moror al monestir de Santa Maria de Gerri, que, segurament, anava acompanyat d'altres possessions a l'entorn del poble. L'església, d'altra banda, pertanyia a la Pabordia de Mur.

El castell -el mateix poble clos- està documentat el 1172. A més d'aquests monuments principals també podem destacar el jaciment arqueològic del Despoblat de les Tombetes, amb les restes de l'església de Sant Martí de les Tombetes, situat a la vall de Sant Esteve de la Sarga, al vessant nord de la serra del Montsec i allunyat del nucli poblacional, lloc on es van concentrar els primers nuclis de població ibers i romans.

En el fogatge del 1359, Moror apareix amb 13 focs (uns 65 habitants), en el Fogatge[2] del 1553, 12, i en la Geografia[3] de Carreras Candi, publicada vers 1900, s'hi citen 63 edificis, amb 123 habitants.

Entre les construccions de caràcter històric també destaca el Molí, que té diversos copropietaris i que feia la funció d'abastir el poble de recursos productius durant la primera meitat del segle XX; es coneix l'existència d'un segon molí (n'hi havia dos: un de farina i un altre d'oli). Avui dia el molí, situat al barranc del Bosc, està reformat, però sense ús definit. D'altra banda, existeix sota la plaça un refugi construït durant la guerra civil, l'entrada del qual se situa a l'església. Hi destaca també la Casa Sanui, la casa més gran que s'ha construït sobre una roca a Catalunya. Curiosament, la planta d'aquesta casa recorda la del castell de Mur, i té tota l'aparença d'un castell.

Casa Sanui
Casa Sanui, façana de llevant Extrem meridional de la casa Sanui Façana de ponent, en obres l'abril del 2009 Façana septentrional, amb filades de carreus medievals
Casa Sanui, façana de llevant Extrem meridional de la mateixa casa Façana de ponent, en obres l'abril del 2009 Façana septentrional, amb filades de carreus medievals

Com tots els pobles de l'actual terme de Sant Esteve de la Sarga, Moror tingué el seu ajuntament propi entre el 1812, com a aplicació dels preceptes de la Constitució de Cadis. L'ajuntament de Moro, com s'anomenava oficialment, perdurà fins al febrer del 1847, quan foren suprimits els ajuntaments que tenien menys de 30 veïns (caps de família). Moror fou unit a Alsamora, que el 1920 canviava de nom i capitalitat municipal, passant així a l'actual de Sant Esteve de la Sarga.

Fins al 1831, any d'extinció dels senyorius, Moror pertangué als barons, després comtes, de Mur, parcialment en mans en aquell moment del marquès de Sora - Vila-rasa.

Pascual Madoz, en el seu Diccionario geográfico..., publicat el 1845, informa del Moror que conegué poc temps abans, directament o a través dels seus col·laboradors. Hi diu[4] que el poble és en el vessant oriental d'un turó, en posició bastant ventilada i clima fred. Formen el poble 32 cases, 30 de les quals estan agrupades, totes d'un sol pis i mala construcció. A la part alta del poble hi ha una plaça i les restes de dues torres de l'antiga fortificació. També hi ha l'església, que disposa de rector, el qual ha d'atendre diversos pobles de l'entorn. Hi ha dues masies, denominades Masia del Moro i del Morillo. El terreny és muntanyós, aspre i trencat. No hi ha regadiu, i en els vessants del Montsec hi ha un extens bosc de roures i alzines, que donen molta llenya i carbó, que els habitants del poble duen a vendre a Tremp i als pobles dels voltants. S'hi cull el mateix que als altres pobles de la Faixa: blat, ordi, oli i vi, i hi ha bestiar de llana. S'hi cacen conills, llebres i perdius, així com uns quants llops. Hi ha dos molins, un de fariner i un d'oli. Formen la població 22 veïns (caps de família) i 130 ànimes (habitants).

Tot i que a finals del segle XIX i principis del XX tenia prop de 250 habitants, que baixaren a 49 el 1970 i a 40 deu anys més tard, actualment en té només 13, que poden augmentar fins a 80 durant el mes d'agost, en què els seus fills tornen per les vacances d'estiu. La majoria dels nascuts a Moror van emigrar a mitjan segle XX a Barcelona i alguns altres a Lleida, ja que els conreus de secà no eren suficients per abastir tota la població, entre altres motius.

Vers 1900 el senyoriu de Moror consta a favor del Duc d'Híjar i de N. d'Oliver, com l'Alzina.

El poble clos[modifica | modifica el codi]

Extrem de ponent del poble clos, que devia correspondre al castell

La planta del poble és clarament de poble clos, amb un únic accés principal, atesa la seva situació damunt d'un penyal; la planta del poble és quadrada, d'uns 45 m. de costat, però adaptant-se al lloc on es troba. Havia tingut muralles, que el viatger Pascual Madoz a mitjan segle XIX descriu, fent especial èmfasi en les dues torres. De fet, són bestorres (mitges torres inserides en la muralla), i encara hi són. L'església és al costat d'una d'aquestes bestorres, que té un diàmetre de quasi 5 metres i arriba a una alçada de 8, i a continuació es conserva un bon tros de la muralla que circuïa el poble. Entre trossos conservats i refets, són gairebé 20, els metres conservats de la muralla.

L'aparell dels murs, de carreus de mida mitjana ben disposats, majoritàriament en filades horitzontals permeten datar aquest poble clos en el segle XI.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Moror Modifica l'enllaç a Wikidata
L'església, a la part més alta del poble

La seva església parroquial, dedicada a sant Miquel és romànica, i està situada al nord-est del poble clos.

Fins a mitjan segle XIX hi havia hagut restes del castell de Moror: Pascual Madoz, en la seva visita a la població, parla de dos torricons i de restes del castell, que avui dia són molt difícils de reconèixer. Els torricons són les bestorres abans esmentades.

A prop del poble hi ha també les restes de l'església romànica de Sant Martí de les Tombetes.

Personatges destacats[modifica | modifica el codi]

El personatge més destacat de Moror fou Mossèn Josep Condó i Sambeat, nascut a Montcorbau el 1876 i traspassat a Bossòst el 1919. Va ser vicari de Sant Miquel de Moror entre 1896 i 1905, i una part de la seva obra fou escrita a Moror. Mossèn Condó es va concentrar en la conservació i estudi de l'aranès, que a principis del segle XX estava fortament abandonat, i encara avui dia se'l considera la figura més rellevant de les lletres araneses.

Festes i tradicions[modifica | modifica el codi]

Moror celebra la seva festa el primer dissabte d'agost. Tanmateix, també celebra la festa de sant Miquel, el 29 de setembre, i la de la copatrona, la Mare de Déu del Remei, el primer diumenge d'octubre.

Els goigs centenaris que es canten a la festa de Sant Miquel fan:

«

Fa centúries que us triaven
per patró els avantpassats,
i la glòria que ells maldaven
els d'avui cerquem frisats.

La parròquia que coroni
ací ara aquell gran zel:
Moror sigui testimoni
de l'amor, oh sant Miquel.

»
— Goig popular

Els de Moror, quan el poble estava en plena activitat, assistien massivament als principals aplecs comarcals, entre els quals destacaven els de Mur, el primer diumenge de maig, el de la Mare de Déu de Fabregada, el darrer diumenge de maig, i el de l'Hostal Roig i Sant Salvador del Bosc, a la tardor.

Llegendes[modifica | modifica el codi]

Atès els noms dels pobles, Alsamora i Moror tenen almenys dues llegendes -o una amb dues variants- el protagonista de les quals és el senyor, moro, de Moror.

La primera variant explica que el moro de Moror estava bojament enamorat de la senyora, també mora, d'Alsamora. Era tal la seva bogeria d'amor que es passava tot el dia mirant de veure des dels merlets del seu castell la mora, dalt de la torre d'Alsamora. Com que aquest darrer poble era en un pla molt més baix que Moror, i la torre no compensava la diferència d'alçada, el de Moror va perdre definitivament el seny cridant a la seva enamorada que alcés més la seva torre: "Alça, mora!", "Alça, mora!, es conta que li deia sense parar. La seva veu ressonant per la vall donà així nom al poble de la seva estimada.

L'altra llegenda és una mena de Tristany i Isolda adaptat als pobles de la Feixa: els protagonistes, els mateixos; però, entremig, un casament de conveniències de la mora d'Alsamora, un filtre d'amor, unes visites clandestines... i una fugida dels amants cap a Mont-rebei, on saltaren al buit. No caigueren: el dimoni se'ls endugué, i hi ha qui diu que a la nit de sant Joan encara avui dia se sent el lament dels dos amants.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. COROMINES, Joan. Onomasticon Cataloniae. V. L-N. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1996. ISBN 84-7256-844-X
  2. Lo vicari; Sebastià Mora i Pere Menescal, cònsols comparents, i Pere Soler, Antoni Ponç, Joan Pere Tornés, Bernat Jovellar, Miquel Domènec, Joan del Ferrer, Bernat Torrada, Pasqual Torner i Arnau de Sant Nicolau. Iglésies 1981, p. 40.
  3. ROCAFORT, Ceferí. "Provincia de Lleyda", a Geografia general de Catalunya dirigida per Francesch Carreras y Candi. Barcelona: Establiment Editorial de Albert Martín, després del 1900.
  4. MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario-Tipográfico, 1845. Edició facsímil Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz. V. 1. Barcelona: Curial, 1985. ISBN 84-7256-256-5

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BELLMUNT I FIGUERAS, Joan. "Moror". Dins Pallars Jussà, III. Lleida: Pagès Editors, 2000 (Fets costums i llegendes, 33). ISBN 84-7935-740-1
  • BENITO I MONCLÚS, Pere i BOLÒS I MASCLANS, Jordi. "Vila closa de Moror", a El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XV). ISBN 84-7739-566-7
  • BURON, Vicenç. Esglésies i castells romànics del Pirineu català i Andorra: Guia. Tremp: Garsineu Edicions, 1994 (Biblioteca pirinenca; 10). ISBN 84-88294-28-X
  • GAVÍN, Josep M. Pallars Jussà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies; 8). ISBN 84-85180-25-9
  • Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9. 
  • PAGÈS, M. "Sant Esteve de la Sarga". Dins El Pallars, la Ribargorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Moror Modifica l'enllaç a Wikidata