Mossàrab de les Illes Balears

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El mossàrab de les Illes Balears, dit també romanç andalusí de les Illes Balears,[1] romanç precatalà[2][3] i romanç prejaumí,[2] és la varietat lingüística romànica parlada a les Illes Balears a partir de l'evolució del llatí vulgar abans de la Conquesta catalana. Aquestes parles, que formen part del conjunt lingüístic anomenat mossàrab, es consolidà en l'alta edat mitjana i fou la llengua col·loquial d'ús comú de la població balear fins que a partir del 903, amb la plena incorporació de les illes a l'emirat de Còrdova, s'intensificà el procés de substitució lingüística a favor de l'àrab. Es desconeix la situació en què arribà al segle xiii, quan es produí la conquesta catalana.

El mossàrab balear en el context romànic[modifica]

Tradicionalment, malgrat les objeccions modernes,[4] hom ha considerat que els mossàrabs (i tal vegada també els muladites) andalusins conservaren en major o menor mesura llur parlar romànic durant tota l'etapa de dominació islàmica i fins al moment de la reconquesta. Fos quina fos la resistència del romanç balear durant el període islàmic, allò que no és qüestionat és que el llatí, en la seva varietat vulgar local, hi fou parlat al llarg de tot el primer mil·lenni.

Els parlars romànics que parlava la població autòctona en el moment de l'arribada i assentament dels musulmans no era uniforme arreu d'Espanya. L'existència d'una heterogeneïtat ètnico-cultural antiga, l'ús exclusiu com a llengua escrita de l'àrab i la inexistència d'una pauta lingüística unitària durant l'època islàmica va determinar l'aparició de parlars prou diferenciats. El mossàrab de la Catalunya Nova, País Valencià i Illes Balears tenia trets similars, amb moltes coincidències amb el de Múrcia i Granada, i era prou diferenciat del de Toledo. Els trets fonètics del romanç precatalà de les Illes Balears l'aproximen al conjunt de parles del mossàrab oriental.[5] Manuel Sanchis Guarner diu que els parlars mossàrabs de les Balears i País Valencià no arribaren a la conquesta jaumina[5] i tampoc no tengueren un ús escrit. Per a la seva descripció cal basar-se en l'estudi de la toponímia, les fonts medievals (Llibres del Repartiment), documents notarials i administratius dels segles xiii i xiv i textos com el Vocabulista in arabico atribuït a Ramon Martí.

Actualment, després d'un llarg període d'auge de les teories mossarabistes, el terme comença a ser posat en qüestió, com també l'abast de tals varietats lingüístiques i, principalment, la influència en les varietats romàniques de posterior superestrat; amb tot, el pes històric que tengueren és innegable i la influència en la toponímia és palpable.[2]

Vocalisme[modifica]

Els diftongs ai, ei, ui
  • El diftong ai es mantenia inalterat (Albaynhayra<art, àrab+BALNEARIA, Llenaira. Moncaire, Cotaina).
  • El diftong ei es mantenia inalterat (Banderola < Meneirola, Corbera < Corbeyra < CORVARIA, Gomera < Gomeira).
  • Un sol cas d'article ui (Rafal Culuina < COLONIA).[6]
El diftong au, ua
  • Conservació del diftong au (Auriolhez> Orioles, Oriolet, Sent Laurenz, Aurient, Paula, GAUDENTIUS > Algaudents > Galdent).
La -o final
Trobam casos de conservació (Campos, Muro) i casos de pèrdua (Morell, Portopí).[7] A les Balears semblen predominar més els casos de pèrdua que no els de conservació.
Síncope
N'hi ha alguns casos (Albranca < BARRANCA, Monestrell < *MONASTERIELLO).

Consonantisme[modifica]

Palatalització dels grups ce, ci:
  • Els grups ce, ci es palatalitzen i es mantenen com a sords (Albranxella < BARRANCA + sufix -ella, Camp Cucurutx< CAMPO CRUCIS, Montixelo < MONTICELLU, Petruixella < PETROSA + -ella).
Palatalització d'alveolar sorda en posició inicial
  • Fontxica < FONTE SICCA, Xorrigo < SUB REGUS).
Pas de labiodental a bilabial
  • Bàlitx < VALLES, Bila Noua < VILLA NOVA, Bilella' < VILLA + -ella, Oliber < OLIVARIO.
Conservació dels grups nd i mb
  • Cala Pregonda < PROFUNDA, Solanda, Garonda).
  • Alpalumbar < PALUMBA + -ariu, Colombar < COLUMBA + -ariu.
Grups intervocàlics -tr- i -dr-
  • Es mantenen els dos grups (Petrutxella, Petra, però no sempre Capdepera[8]
Conservació de les oclusives sordes intervocàliques
  • Superna, Capocob, Campanet < CAPANNA.
  • Camarata < FONTE CAMARATA, Catí < CATINUS.
  • Locoplan LOCU PLANU.
No palatalització de nasals
  • Les nasals geminades no palatalitzen (Canet < CANNETUS, Canotells, Pina< PINNA).
Palatalització de la l- inicial
  • Llenaira, LINARES> Llinàritx, LUCUS > Lluc.
Africacions (-itx, -atx i -utx)
  • Joan Coromines proposa[cal citació] -ares > -àritx (VALLES > Bàlitx, FAVARES > Favàritx)
  • -os > -utx (CUCULLOS > Cugulutx, ALTOS > Artrutx).
  • -as > -atx (BARBAS > Berbatx, CRESTAS > Crestatx).

Morfologia[modifica]

El sufix -ETU, -ETA
  • Trobam exemples com Caubet, Fonoieta i Oriolet. En alguns casos es poden tractar de plurals aràbics en -at sobre una base romànica.
El sufix -ARIU
  • De vegades passa a -eri per influència de l'àrab (imela) i d'aquí a -iri. MONTUARIU> Montueri> Montuiri, SANCTUARIU > Santueri> Santuïri.
  • En altres casos passa a -er. OLIVARIU> Olivair > Oliber.

Discussió sobre la palatalització de la L- inicial[modifica]

Sanchis Guarner[9] conclou que la L- inicial no es palatalitzava : Lavanó (Escorca), Labritja (Sant Joan d'Eivissa). Galmes de Fuentes[10] és del mateix parer i aporta topònims del Llibre del Repartiment com Locoplan, Laucarige, Lomnar, Lopatar, molin de Luelh, Laurariex i Lupu, però obre la porta a la possibilitat d'una palatalització. L'àrab no pot representar gràficament una l- inicial palatalitzada i els hàbits ortogràfics dels escrivans catalans del s. XIII eren de representar el so de l- palatal per l- i no per ll-. Joan Coromines[11] nega per complet la palatalització. D'altra banda molts de topònims vius d'arrel mossàrab presenten la l- palatalitzada: Lluc, Llenaire, Llinàritx, Llombards, etc. La palatalització ha estat defensada entre altres per Harri Meier, R. Lapesa, A. Kuhn i A. Zamora. L'han negada Gerhard Rohlfs i David A. Griffin.[12]

Discussió sobre la conservació de la -o final[modifica]

Sanchis Guarner diu que de manera general la conservava (Muro, Porto Petre, Campos). Tanmateix constata la seva pèrdua en determinats casos (Canet).[13] Nadal i Prats[14] també es refereixen a aquesta dualitat de casos i els interpreten com que el mossàrab mantenia les -o finals i que va ser la influència de l'àrab i el costum lingüístic dels escrivans el que va afavorir l'eliminació de la -o. Galmés de Fuentes escriu el mateix. Amb tot crida l'atenció que en la toponímia d'origen mossàrab que ha perviscut hi ha molt pocs casos de -o final absoluta la qual cosa fa pensar que la llei fonètica vigent en el mossàrab balear era l'apòcope.

Mossàrab i toponímia balear[modifica]

La toponímia mossàrab a les Illes Balears té un pes molt notable, sobretot en la toponímia major. Entre 25 i 30 municipis sobre un total de 67 presenten en el seu nom formes pròpies del romànic balear antic. A continuació ve la toponímia catalana amb 19 o 20 noms de municipis, 8 o 9 més són preromans i el component més escàs és l'aràbic amb 7 o 8 noms. L'arrelament dels noms d'origen mossàrab s'explica per la profunditat de la romanització (més de mil anys front a tres segles d'arabització) i la major proximitat amb la llengua dels pobladors catalans. La dificultat per a l'estudi del mossàrab a partir de la toponímia és que els noms de lloc han estat alterats primer per la influència aràbica i després per la catalana.

El mossàrab i la llengua catalana parlada a les Balears[modifica]

És molt probable que el 1229 l'antic llatí de les Balears ja no fos una llengua viva. Si hagués sobreviscut en una part de la població la seva fusió amb la llengua catalana va ser total. El català de les Balears, com el del País Valencià, té totes les característiques de llengua implantada pels fets militars i polítics que dugueren a la incorporació d'aquests territoris dins la Corona d'Aragó. Les traces singulars del mossàrab de les illes són inexistents en el català insular, a excepció d'alguns centenars de topònims. Amb tot i això, el llatí vulgar de l'actual àrea catalanoparlant previ a l'expansió islàmica devia tenir unes afinitats evidents. Entre els mossarabismes lèxics propis del català de les balears podem assenyalar: xítxero 'pèsol', baldritxa 'ocell marí', alatxa 'peix semblant a la sardina', càrritx, gamba 'cama', punxar 'picar', tàpera 'caparra', xinxa 'insecte'.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Aguiló, 2011.
  2. 2,0 2,1 2,2 Aguiló, 2011, p. 161.
  3. Ramis Puig-gròs i Rosselló Bordoy, 2007.
  4. Barceló, Carme «Mozárabes de Valencia y «lengua mozárabe»». Revista de Filología Española, 77, 3/4, 1997, pàg. 253-279.
  5. 5,0 5,1 Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 10. Enciclopèdia Catalana: Barcelona, 1977
  6. Aguiló, 2011, p. 162-3.
  7. Galmés de Fuentes, Álvaro Dalectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983
  8. Galmés de Fuentes, Álvaro Dialectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983
  9. Sanchis Guarner, Manuel Aproximació a la història de la llengua catalana Salvat Editores SA, 1980, p. 95
  10. Galmés de Fuentes, Álvaro Dialectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983, p.145-147
  11. Joan Coromines Entre dos llenguatges Vol. I. Curial: Barcelona, 1976.
  12. David A. Griffin, "Los mozarabismos del Vocabulista atribuido a Ramón Martí" Al Andalus XXIII i següents (1958-1960)
  13. Sanchis Guarner, Manuel Aproximació a la història de la llengua catalana Salvat Editores SA, 1980, p. 94
  14. Josep M. Nadal i Modest Prats Història de la llenguia catalanaEd. 62: Barcelona, 1982

Bibliografia[modifica]