Moviment Ibèric d'Alliberament

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióMoviment Ibèric d'Alliberament
Dades
Tipusorganització política Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaanarquisme i anarcosindicalisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1971 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1973 Modifica el valor a Wikidata

El Moviment Ibèric d'Alliberament (en castellà: Movimiento Ibérico de Liberación, MIL) o MIL-Grupos Autónomos de Combate, va ser un grup autònom actiu durant els inicis dels anys setanta a Catalunya.

Ideologia i història[modifica]

Ideològicament el MIL defugia qualsevol dirigisme polític o sindical i preconitzava la lluita armada com a eina d'alliberament de la classe obrera contra el capitalisme. Assumia tendències com el consellisme i el situacionisme com a alternatives al marxisme-leninisme tradicional que rebutjaven totalment (inclòs el trotskisme). Dels teòrics que van influir a aquest grup es poden mencionar Anton Pannekoek, Antonio Ciliga i Étienne Balázs.[1]

Al desembre de 1970, a partir de la vaga de l’empresa Harry-Walker, un sector dels Círculos de Formación de Cuadros va formar el Col·lectiu marxista revolucionari Grupos Obreros Autónomos (GOA), amb tres equips: l'Equip Obrer, encapçalat per José Antonio Díaz i Manuel Murcia, l'Equip Teòric encapçalat per Santi Soler i l'Equip Exterior. El GOA ràpidament es va desmarcar del leninisme per alinear-se amb el comunisme de consells de to llibertari. Al desembre de 1971 l'Equip Teòric i l'Equip Exterior se separaren i constituïren el Moviment Ibèric d'Alliberament.

Les seves files es nodriren d'activistes joves provinents de la classe mitjana barcelonina com Jordi i Oriol Solé Sugranyes, Santiago Soler Amigó, Josep Lluís Pons Llovet i Salvador Puig i Antich.[2] El MIL comptava també amb grups de suport de joves llibertaris al sud de França (com Jean-Marc Rouillan), organitzats per Oriol Solé Sugranyes arran del seu exili a Tolosa.

Història[modifica]

Al gener de 1971 es va celebrar una reunió en un petit apartament als afores de Tolosa després que Oriol Solé Sugranyes entrés en contacte amb diversos joves llibertaris del sud de l'Estat francès com Jean-Claude Torres o Jean-Marc Rouillan,[3] i el grup va iniciar les seves activitats quan apareix el nom del moviment escrit en xifres (1000) per primera i última vegada als full de propaganda contra les eleccions sindicals de la Central Nacional Sindicalista[4] Boicot: Eleccions sindicals el març de 1971.[5] El 25 de març de 1971 Oriol Solé Sugranyes i Jean-Claude Torres van ser detinguts per la policia francesa quan intentaven entrar a Espanya en un cotxe robat amb una pistola després del robatori d'unes màquines d'impremta.[6] Solé fou empresonat a la presó de Perpinyà i no sortí fins a començaments de l'estiu de 1972 i reactiva el grup, que s'estructura en Grups Autònoms de Combat (GAC)[7] i van començar a fer alguns cops i Les seves accions consistien en atracaments a sucursals bancàries.[6] Amb els diners robats editaven a una impremta de Tolosa la revista CIA (Conspiración Internacional Anarquista) i les Ediciones Mayo-37,[1] que feien arribar a Catalunya per ser distribuïdes entre la classe obrera per a la seva autoformació,[4] i ajudaven els comitès de vaga i els obrers represaliats.

El seu lloc de refugi després d'aquestes accions era el sud de França on tenien el suport de vells militants de la CNT exiliats.[6]

El 2 de març de 1973, un comptable de la sucursal del Banco Hispanoamericano a Barcelona va resultar ferit greu durant un robatori perpetrat per Salvador Puig Antich, Jean Marc Rouillant, Josep Lluís Pons Llovet i Jordi Solé Sugranyes, i a partir de llavors, la policia va crear un grup especial per desmantellar aquesta banda.[6]

El fet de no ser partidaris d'una estructura rígida i contraris a una disciplina cega els va dotar de molta flexibilitat i una llibertat de moviments enorme però també va permetre que els punts dèbils de la seva organització tinguessin una gran repercussió: un d'ells eren les cites, de vegades no eren puntuals o arribaven a esperar mitja hora. Un dels errors més greus que van cometre va ser deixar una cartera amb documentació i una pistola dins d'una bossa en un bar el 21 de juny de 1973.[8] La policia i la Guàrdia Civil estaven darrere la seva pista però, anys més tard, segons va explicar Santiago Soler i Amigó que el grup tenia un infiltrat: un suposat col·laborador conegut per "El Legionario".[9]

La nova situació va crear dubtes i contradiccions dins del MIL sobre com organitzar la lluita aviat es varen fer paleses i l'agost de 1973, en una reunió a França, la majoria dels seus membres, descontents amb la trajectòria del grup, van decidir dissoldre-la. Tot i això, Puig Antich, els germans Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons van decidir continuar.[6]

El setembre, després de l'atracament en una oficina de La Caixa de Bellver de Cerdanya, la policia endegà una forta ofensiva contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, María Angustias Mateos, María Luisa Piguillén, Emili Pardiñas Viladrich Pedrals, Manuel Antonio Cañestro i Santi Soler, que fou detingut, interrogat i, sotmès a tortura, acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de la Brigada Político-Social de paisà per tal de detenir Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà la tarda del 25 de setembre de 1973[10] a la cantonada entre els carrers de Girona i del Consell de Cent de Barcelona. Els dos activistes van ser detinguts davant del bar Funicular, on havien quedat amb Santi Soler. Tot seguit, els policies els van fer entrar al portal del número 70 del carrer de Girona, on s'esdevingué un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort. Salvador Puig i Antich va ser executat el març de 1974 després de ser condemnat per la mort d'un policia el dia que el varen detenir.[10] Oriol Solé Sugranyes va ser mort a les muntanyes navarreses l'abril de 1976 després d'haver protagonitzat amb un grup de presos d'ETA, FAC i el seu company Josep Lluís Pons Llovet la fugida de la presó de Segòvia.[11]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Téllez i Solá, 2006, p. 58, 74-78 i 91.
  2. Sales, Ferran. «Un juzgado militar retiene al ex anarquista Solé Sugranyes, negándole la amnistía de 1977». El Pais, 28-11-1984. [Consulta: 3 març 2019].
  3. «Oriol Solé Sugranyes fou l’ànima del MIL-GAC». Nordest Llibertari, 6 d’abril 2016. [Consulta: 4 agost 2020].
  4. 4,0 4,1 de Vargas, Ricard. «L'altra cara del MIL». El Punt Avui, 07-04-2014. [Consulta: 3 març 2019].
  5. Téllez i Solá, 2006, p. 33.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Angulo, Javier. «Puig Antich, caso reabierto» (en castellà). El Pais, 03-09-2006. [Consulta: 4 agost 2020].
  7. Téllez i Solá, 2006, p. 45-46.
  8. Carol, Màrius. «"Salvador se olvidó su bolso con una la pistola en un bar"». El Pais, 27-02-1984. [Consulta: 2 agost 2020].
  9. Rosés Cordovilla, Sergi. El MIL: una historia política. Sergi Rosés Cordovilla, 2002, p. 168. ISBN 8493223212. 
  10. 10,0 10,1 Marimon, Sílvia «Puig Antich: 40 anys reivindicant justícia». Ara, 01-03-2014 [Consulta: 1r març 2014]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «marimon» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  11. Montanyà, Xavier «Homenatge a Oriol Solé Sugranyes». vilaweb, 07-04-2008 [Consulta: 14 març 2015].

Bibliografia[modifica]

  • Tajuelo, Telesforo. El Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich y los grupos de Acción Revolucionaria Internacionalista : teoría y práctica, 1969-1976. París. Ruedo Ibérico, 1977.
  • Cortade, André. Le 1000: histoire désordonnée du MIL, Barcelone 1967-1974. Paris. Dérive 17, 1985.
  • Téllez Solá, Antonio. El MIL y Puig Antich. Barcelona. Virus, 1994.
  • Téllez Solá, Antonio. El MIL i Puig Antich. 1a ed.. Barcelona: Virus Editorial, 2006. ISBN 9788488455109. 
  • Tolosa, Carlota. La torna de la torna : Salvador Puig Antich i el MIL.. Barcelona. Empúries, 1999.
  • Rosés Cordovilla, Sergi. El MIL: una historia política. Barcelona. Alikornio, 2002.

Enllaços externs[modifica]