Movimiento al Socialismo (Bolívia)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióMovimiento al Socialismo
Movimiento al Socialismo – Instrumento Político por la Soberanía de los Pueblos.svg
Dades
Tipusmoviment polític
partit polític Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticasocialisme del segle XXI, indigenisme, populisme d'esquerres, antiimperialisme, nacionalisme d'esquerres i comunitarisme Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticaesquerra Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1998 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre deAliança Progressista
Foro de São Paulo (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaEvo Morales Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata

Lloc webmasipsp.bo Modifica el valor a Wikidata
Twitter: MAS_IPSP_ Modifica el valor a Wikidata

El Movimento al Socialismo-Instrumento Político para la Sobirania de los Pueblos (MAS-IPSP), és un partit polític bolivià d'esquerra socialista fundat el 1987 amb el nom de Movimento al Socialismo-Unzaguista, està liderat per Evo Morales.

El MAS-IPSP va governar Bolívia des de 2006 fins al cop d'estat de 2019,[1] després de la seva primera victòria en les eleccions de desembre de 2005. El MAS-IPSP es va desenvolupar a partir del moviment de defensa dels interessos dels camperols de coca. Evo Morales va articular els objectius del partit i de les organitzacions populars com la necessitat d'aconseguir una unitat plurinacional i desenvolupar una nova llei d'hidrocarburs que garantís el 50% dels ingressos de Bolívia. Això no obstant, els líders polítics del MAS-IPSP han manifestat l'interès en la nacionalització total de les indústries de combustibles fòssils.

Història[modifica]

Origen i fundació[modifica]

El 1987 una línia d'esquerra de la Falange Socialista Boliviana seguidora de David Añez Pedraza s'escindí formant el partit Movimento al Socialismo-Unzaguista (MAS-U). El MAS-U va pretendre unificar les reivindicacions del moviment cocaler, els cultivadors de coca -la planta sagrada en les cultures andines-, en una estratègia centrada en l'oposició als governs neoliberals d'aquell període. A mesura que aquests governs es van anar fent més receptius a les exigències indígenes, les seves tesis van esdevenir pràctiques d'esquerra política.

« Una economia de mercat amb una forta funció desenvolupista i proteccionista de l'estat, dins d'una superestructura política burgesa.[2] »

Posteriorment, el 1995 a Cochabamba es fundà el MAS, eliminant per motius pràctics la sigla «U» d'unzaguista, i desmarcant-se així del seu passat falangista.

Primers anys i ascens d'Evo Morales[modifica]

Evo Morales, president de Bolívia i líder del MAS

Per a les eleccions de 1997, el MAS es va aliar amb altres partits indigenistes de l'incipient moviment cocaler. Va ser aquell any, quan sota la pressió de les comtesses electorals, es va necessitar un partit ja registrat, per la qual cosa es va decidir que el MAS, que ja tenia les seves sigles legalitzades, es fusionés, al seu torn, amb l'Instrument de Sobirania Popular i la Confederació de Treballadors del Tròpic Cochabambino. Va ser refundat el 23 de juliol de 1997 sota la nova direcció d'Evo Morales Ayma. Nascut a Oruro el 26 d'octubre de 1959 i d'origen uro, era llavors president de la Confederació de Treballadors del Tròpic Cochabambino. L'estratègia donà els seus fruits aquell mateix any quan Evo Morales arribà al Parlament com a diputat per Cochabamba amb el 70% dels vots.[3][4] D'aquesta manera el MAS va liderar gran part de les protestes socials ocorregudes a Bolívia en els primers anys del segle xxi, reclamant la recuperació de la propietat estatal plena sobre el gas i altres hidrocarburs, donats en concessió a empreses privades durant el govern de Gonzalo Sánchez de Lozada (1993-1997).[5]

En les eleccions legislatives de 2002, el candidat per a la presidència Evo Morales va obtenir el 20,9%, quedant en segon lloc després de Gonzalo Sánchez de Lozada.[3]

L'octubre de 2003 la població d'El Alto es va revoltar contra la sortida del gas bolivià per un port xilè. L'aixecament popular no va tenir lideratges encara que la premsa van atorgar certa rellevància al camperol Felipe Quispe, als presidents de les Federacions de Juntes Veïnals d'El Alto i al secretari general de la Central Obrera Boliviana, Jaime Solares.

En les eleccions presidencials del 18 de desembre de 2005, en un rècord de participació, Evo Morales, va obtenir, contra tot pronòstic, gairebé el 54% dels vots, la qual cosa li va permetre accedir a la presidència de la República.[6][7] Va assumir el poder el 22 de gener de 2006. Fou el segon mandatari bolivià en la història de la República triat per majoria absoluta de vots després de Víctor Paz Estenssoro el 1960.[8]

Morales despertà interès de la premsa internacional per ser el primer mandatari d'origen indígena en la història de Bolívia, i per la seva proposta de realitzar canvis radicals en les estructures econòmiques nacionals. A la vegada, seguí essent el president de les Federacions de Productors de Coca.

El MAS al govern[modifica]

Des que va assumir el govern, el MAS va promoure la modernització del país, promovent la industrialització, una major intervenció estatal en l'economia, la inclusió social i cultural i la redistribució dels ingressos dels recursos naturals a través de diversos programes de benestar social.

Quan es va formar el primer gabinet, el MAS tenia a Andrés Soliz Rada com a Ministre d'Hidrocarburs, David Choquehuanca com a Ministre d'Afers Exteriors, Casimira Rodríguez com a Ministra de Justícia, Salvador Ric Reira com a Ministre d'Obres Públiques i Serveis, Hugo Salvatierra com a Ministre de Desenvolupament Rural, Álex Gálvez Mamami com a Ministre de Treball, Abel Mamami com a Ministre d'Aigua, Félix Patzi com a Ministre d'Educació, Felipe Caceres com a Viceministre de Defensa Social, Alicia Muñoz com a Ministra de Govern, Juan Ramón Quintana com a Ministre de la Presidència, Carlos Villegas com a Ministre d'Economia Planificació i Walter Villarroel com a Ministre de Mineria.[9] Dos històrics del MAS, Santos Ramírez i Edmundo Novillo es van convertir en el president del Senat i de la Cambra de diputats, respectivament.[10]

Les eleccions de 2006 a l'Assemblea Constituent van consolidar encara més la posició del MAS com la força dominant en la política boliviana.[11] Després de les eleccions, Román Loayza Caero es va convertir en el cap de la facció del MAS a l'Assemblea Constituent.


El 10 d'agost de 2008, es va realitzar un referèndum de vot de confiança sobre els càrrecs del president Morales, del vicepresident Álvaro García Linera i diferents prefectes. Morales i García Linera van obtenir el seu mandat reafirmat per àmplia majoria, aconseguint el 83% dels vots a La Paz i el 71% dels vots a Cochabamba al seu favor. També van obtenir un suport significatiu en altres departaments: Santa Cruz 41%, Beni 44%, Pando 53% i Tarija 50%, fet que subratllà la consolidació del MAS-IPSP com a força política nacional.[12]

En les eleccions regionals de 2010, el MAS va guanyar el càrrec de governador en sis departaments (La Paz, Oruro, Potosí, Pando, Chuquisaca i Cochabamba) i va acabar en segon lloc en els altres tres (Santa Cruz, Tarija i Beni).[13] A Chuquisaca, Esteban Urquizu va guanyar amb el 53.9% dels vots, convertint-se, amb 29 anys, en el governador més jove de la historia boliviana.[14] Al departament de La Paz, el MAS va cessar al seu candidat, Félix Patzi, poc abans de les eleccions, després que fos arrestat per conduir embriac.[15]

L'elecció també va estar marcada per algunes candidatures formades per dissidents del MAS. El cofundador del MAS, Lino Villca, havia fundat el Moviment per la Sobirania (MPS), que va impugnar les eleccions. Altres exmasistes també es van involucrar en la fundació del MPS com Óscar Chirinos, Miguel Machaca i Rufo Calle.[16]

Des de les eleccions presidencials de 2014, el MAS va remoure els seus moviments socials i va plantejar un moviment juvenil renovat, denominat Joventuts del MAS, amb organitzacions a cada departament com: Generación Evo, Columna Sud i Jóvenes por la Dignidad.

Organització[modifica]

L'IPSP va ser fundat com un «instrument polític», una organització diferent dels partits polítics tradicionals. Hervé do Alto defineix l'organització com un «partit polític i una federació de moviments socials alhora».[17]

Lideratge[modifica]

La Direcció Nacional del MAS-IPSP és conformada de forma democràtica a través d'assemblees i trobades departamentals i nacionals i ha designat com a líder a Evo Morales Ayma.[18] Cal destacar que el MAS no s'ha consolidat institucionalment en la forma en què s'ha desenvolupat el Partit dels Treballadors a Brasil, que també va sorgir com un vehicle polític dels moviments socials.[19] La clàusula 42 dels Estatuts Orgànics del MAS-IPSP estableix que els candidats en les eleccions nacionals i locals han de ser triats per votació directa en les assemblees. La majoria de les candidatures del MAS en les eleccions de 1999 i 2002 van ser seleccionades a través d'aquest mètode. No obstant això, alguns candidats en les eleccions de 2002 i 2005 van ser nomenats directament per Morales.[20]

Organitzacions membre[modifica]

La Confederació Nacional de Dones Camperoles i Indígenes - Bartolina Sisa

Les organitzacions fundadores de MAS-IPSP són: la Confederació Sindical Única de Treballadors Camperols, la Confederació Nacional de Colonitzadors i la Confederació Nacional de Dones Camperoles i Indígenes - Bartolina Sisa. Al sisè congrés del MAS-IPSP, celebrat el novembre de 2006, es van admetre quatre noves organitzacions com a membres: Confederació Nacional de Mestres Rurals, Confederació Nacional de Jubilats i Rendistes i Confederació Nacional de la Micro i Petita Empresa.

El setè congrés de MAS-IPSP es va celebrar del 10 al 12 de gener de 2009. En aquest congrés es van incorporar dues organitzacions com a nous membres del MAS-IPSP: la Federació Nacional de Cooperatives Mineres i el Centre Regional de Treballadors d'El Alto. El Centre Obrer Bolivià i el Consell Nacional de Ayllus i Markas de Collasuyu (CONAMAQ) no formen part del MAS-IPSP tot i donar suport al govern.

Coalicions[modifica]

El MAS-IPSP va formar coalició amb el Moviment Sense Por (MSM) en les eleccions nacionals de 2009. Poc després, Evo Morales va trencar públicament amb el MSM i els seus representants a l'Assemblea Legislativa Plurinacional formaren un bloc independent.

Les tres organitzacions fundadores del MAS-IPSP estan unides pel CONAMAQ i la Confederació de Pobles Indígenes de Bolívia (CIDOB) en el Pacte d'Unitat. Durant l'Assemblea Constituent boliviana es va formar una aliança major, la Coordinació Nacional per al Canvi (CONALCAM), que inclou executius i legisladors del MAS-IPSP, així com organitzacions dels moviments socials.

Resultats electorals[modifica]

Presidencials[modifica]

Any Candidats Primera volta Balotaje Resultat Nota
President Vicepresident vots % vots %
2002 Evo Morales Antonio Peredo Leigue 581 884 20.94 43 27.74 No electe Segona volta per votació parlamentària
2005 Evo Morales Álvaro García Linera 1 544 374 53.72
2009 Evo Morales Álvaro García Linera 2 943 209 64.22
2014 Evo Morales Álvaro García Linera 3 173 304 63.36
2019 Evo Morales Álvaro García Linera 2 889 359 47.08 Anul·lada

Parlamentàries[modifica]

Referèndum[modifica]

Elecció Resultat Notes
Vots % Resultat
2008 2 103 872 67.43 % Referèndum revocatori
2009 2 064 417 61.43 % Referèndum constitucional
2016 2 546 135 51.3 % No

Referències[modifica]

  1. «Manifestació a Barcelona contra el cop d'estat a Bolívia» (en català). Vilaweb, 16-11-2019. [Consulta: 17 novembre 2019].
  2. Heinz Dieterich
  3. 3,0 3,1 Desde la más terrible pobreza al sillón del Palacio Quemado
  4. Una agenda que viene plagada de desafíos
  5. «Evo Morales promete luchar por el control de las reservas de gas tras ganar los comicios en Bolivia». El País, 19-12-2005. [Consulta: 31 desembre 2013].
  6. Récord de participación
  7. Cómo arrasar sin dar MAS vueltas
  8. Bolivia giró a la izquierda: arrasó el cocalero Morales
  9. Monasterios, Karin, Pablo Stefanoni, and Hervé do Alto. Reinventando la nación en Bolivia: movimientos sociales, Estado y poscolonialidad. La Paz, Bolivia: CLACSO, 2007. pp. 96-97
  10. Monasterios, Karin, Pablo Stefanoni, and Hervé do Alto. Reinventando la nación en Bolivia: movimientos sociales, Estado y poscolonialidad. La Paz, Bolivia: CLACSO, 2007. p. 100
  11. Monasterios, Karin, Pablo Stefanoni, and Hervé do Alto. Reinventando la nación en Bolivia: movimientos sociales, Estado y poscolonialidad. La Paz, Bolivia: CLACSO, 2007. p. 107
  12. [enllaç sense format] http://library.fes.de/pdf-files/bueros/bolivien/06276.pdf
  13. [enllaç sense format] http://centres.exeter.ac.uk/exceps/downloads/Ethnopolitics_Papers_No2_Flesken.pdf
  14. [enllaç sense format] http://www.aclo.org.bo/?q=node/1136
  15. «El MAS logra inhabilitar oficialmente a Felix Patzi ante el Órgano Electoral». Diariocrítico.com.
  16. [Enllaç no actiu]
  17. Monasterios, Karin, Pablo Stefanoni, and Hervé do Alto. Reinventando la nación en Bolivia: movimientos sociales, Estado y poscolonialidad. La Paz, Bolivia: CLACSO, 2007. p. 72
  18. Monasterios, Karin, Pablo Stefanoni, and Hervé do Alto. Reinventando la nación en Bolivia: movimientos sociales, Estado y poscolonialidad. La Paz, Bolivia: CLACSO, 2007. p. 76
  19. Monasterios, Karin, Pablo Stefanoni, and Hervé do Alto. Reinventando la nación en Bolivia: movimientos sociales, Estado y poscolonialidad. La Paz, Bolivia: CLACSO, 2007. p. 109
  20. Komadina, Jorge, and Céline Geffroy Komadina. El poder del movimiento político: estrategia, tramas organizativas e identidad del MAS en Cochabamba (1999–2005). La Paz: CESU-UMSS, 2007. p. 103

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Movimiento al Socialismo
Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Movimiento al Socialismo (Bolívia)