Muses

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Les muses[1] (en grec antic Μοῦσαι, singular, Μοῦσα), o heliconíades són les divinitats que inspiren les arts de l'escriptura i la música, filles de Zeus i Mnemosine.[2] Altres tradicions les presenten com a filles d'Harmonia, o d'Urà i Gea (el Cel i la terra).[3] Heliconíades fou un dels sobrenoms de les muses, que tenien un dels seus santuaris al mont Helicó.[4] Hi havia altres grups de muses en altres llocs. De vegades només n'hi ha tres, com les Càrites, o les que anomena Pausànies: Aedea, Mnemea i Meletea. El culte a les tres Muses es donava especialment a Delfos i a Sició. A Lesbos hi havia un culte dedicat a les set muses. El nombre definitiu de Muses es va establir en nou, cadascuna de les quals inspirava i protegia un gènere diferent. Malgrat que l'origen del seu culte va ser la Pièria, prop de l'Olimp, finalment es van situar al Parnàs, la muntanya en la qual s'assentava el santuari de Delfos, en ser associades al culte d'Apol·lo. Els romans van associar les muses a les fonts. Cap musa té descendència directa, ja que romanen verges, tot i que algunes tradicions els atribueixen matrimonis i fills igual que la majoria de déus grecs.

El més antic dels cants de les Muses va ser el que van entonar després de la victòria dels Olímpics contra els Titans. Els primers artistes invocaven sincerament les muses, creien en la seva existència. Les Muses no eren només les cantaires divines que entretenien Zeus i els altres déus, sinó que presidien el pensament en totes les seves formes: eloqüència, persuasió, saviesa, història, astronomia, matemàtiques. Hesíode explica que acompanyaven els reis i els dictaven paraules convincents, per apaivagar les disputes i restablir la pau entre els homes. Hesíode diu també que n'hi ha prou que un cantor, és a dir, un servidor de les Muses, celebri les proeses dels homes del passat o dels déus perquè els que tinguin preocupacions i maldecaps se n'oblidin a l'instant.[3] Després es va convertir en una figura retòrica començar cada obra amb una invocació o cant per demanar el seu favor, similar a la captatio benevolentiae. Al voltant del seu culte es duien a terme les majors proeses artístiques, per això van acabar donant lloc al terme museu, com a indret on es dipositen les obres d'art. Igualment, va passar a ser anomenat musa tot allò que incitava a la creació, com la bellesa d'una noia, per exemple.[4]

Les nou muses canòniques[modifica | modifica el codi]

Sarcòfag amb baix relleu al Museu del Louvre representant les nou muses.
  • Cal·líope (Καλλιόπη, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’). Musa de la poesia èpica. Atributs: una tauleta de cera per escriure
  • Clio (Κλειώ, ‘aquella que els fa famosos’); Musa de la història. Atributs: un volum enrotllat.
  • Èrato (Ἐρατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica. Atributs: normalment una lira, però en la imatge adjunta, la mà en un pedestal.
  • Euterpe (Ευτέρπη, ‘la molt agradable, la d'agradable geni o La de bon ànim’). Musa de la música. Atributs: una flauta
  • Melpòmene (Μελπομένη, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’). Musa de la tragèdia. Atributs: una màscara tràgica i coturns (sabates altes).
  • Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes i la geometria. Atributs: els colzes recolzats en un pedestal i la mà sostenint-se el mentó.
  • Talia (Θάλεια, ‘la que floreix, la festívola’). Musa de la comèdia. Atributs: una màscara còmica.
  • Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Atributs: una cítara per acompanyar els dansaires amb la música.
  • Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia. Atributs: una esfera.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «musa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.107. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 desembre 2014]. 
  3. 3,0 3,1 Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 375. ISBN 9788496061972. 
  4. 4,0 4,1 Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana, plana 107. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997 ISBN 84-297-4146-1
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Muses Modifica l'enllaç a Wikidata