Musicologia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Pintura d'instruments de finals del segle XVIII de l'escola de Zlatá Koruna. A la paret hi ha diversos llaüts i instruments de metall. A l'esquerra hi ha un instrument tipus violoncel. Al mig, diversos tambors. A la dreta un petit orgue de tubs.

La musicologia[1] és la disciplina científica que estudia els fenòmens relacionats amb la música, amb la seva evolució i amb la seva relació amb l'ésser humà i la societat. Un investigador que participa en la recerca musical és un musicòleg. La paraula prové del grec: μουσική = música i λογία = raó, estudi.[2]

Tradicionalment, la història de la música ha estat la branca predominant de la musicologia. Avui dia, aquesta n'és tan sols una de les diverses grans branques; les altres són l'etnomusicologia i la musicologia sistèmica. Així, l'etnomusicologia és l'estudi de la música dins el seu context cultural i la musicologia sistèmica inclou l'acústica musical, la ciència i tecnologia dels instruments acústics i les implicacions musicals de la fisiologia, la psicologia, la sociologia, la filosofia i la computació. També existeix la musicologia cognitiva que s'encarrega del conjunt de fenòmens que envolten el modelat computacional de la música. Com l'educació musical, la musicoteràpia és una forma especialitzada de musicologia aplicada que de vegades es considera més propera al camp de la salut.

La disciplina musicològica[modifica]

La musicologia és una disciplina de les ciències humanes que s'ajuda de recursos d'altres disciplines com són la història, la filosofia, l'antropologia, la psicologia, la sociologia, la neurociència, l'acústica, les matetmàtiques o les ciències de la informació per tal de fer les seves investigacions.

La musicologia té dues subdiciplines d'orientació pràctica que no parteixen de cap disciplina: la interpretació i la recerca i la teoria, anàlisis i composició de la música. Les disciplines veïnes de la musicologia són aquestes altres formes d'art, interpretació, ritual i comunicació, incloent-hi la història i la teoria de les arts visuals i plàstiques i l'arquitectura; la lingüística, la literatura i el teatre; la religió i la teologia i l'esport. El coneixement musical s'aplica a la medicina, l'educació i la musicoteràpia -- que, efecticament, són disciplines matriu de la musicologia aplicada.

Algunes corrents de la musicologia més recent defensen que la separació entre etnomusicologia i musicologia (històrica) ja no és vàlida. Perquè tant els objectes d'estudi com les metodologies i que tradicionalment s'han assignat a cascuna d'elles, es poden abordar des d'una mateixa visió aportant les dues disciplines eines útils per fer-ho.[3]

Branques de la musicologia[modifica]

Musicologia històrica[modifica]

La musicologia històrica o història de la música es centre amb la composició, interpretació, recepció i crítica de la música al llarg del temps. Per exemple, amb la vida i obres d'un compositor, el desenvolupament dels estils i gèneres o les maneres d'interpretar en un temps i lloc determinat. Com en d'altres disciplines similars, diferents aproximacions i escoles de musicologia històrica posen èmfasi en diferents tipus d'obres musicals i aproximacions a la música. A més, el factor cultural/nacional també defineix les diferents aproximacions que se'n fa. Teòricament, la disciplina podria estudiar històricament qualsevol tipus de música. A la pràctica però, s'ha centrat sobretot en la música clàssica occidental; deixant la resta de pràctiques per l'etnomusicologia.

Els mètodes de la musicologia històrica inclouen l'estudi de les fonts (en especial dels manuscrits), la paleografia, la filologia (sobretot la crítica del text), la crítica de l'estil, la historigrafia (l'elecció del mètode històric), l'anàlisi musical (en general, per trobar "coherència interna" dins les obres) i la iconografia.

The methods of historical musicology include source studies (especially manuscript studies), paleography, philology (especially textual criticism), style criticism, historiography (the choice of historical method), musical analysis (analysis of music to find "inner coherence"), and iconography. The application of musical analysis to further these goals is often a part of music history, though pure analysis or the development of new tools of music analysis is more likely to be seen in the field of music theory. Music historians create a number of written products, ranging from journal articles describing their current research, new editions of musical works, biographies of composers and other musicians, book-length studies or university textbook chapters or entire textbooks. Music historians may examine issues in a close focus, as in the case of scholars who examine the relationship between words and music for a given composer's art songs. On the other hand, some scholars take a broader view, and assess the place of a given type of music, such as the symphony in society using techniques drawn from other fields, such as economics, sociology, or philosophy.

New musicology[modifica]

La new musicology és un terme aplicat des de final dels anys 80 del segle XX vers un gran camp de producció musicològica que emfatitzava l'estudi cultural, analític i crític de la música.[cal citació] Aquesta tasca es basa molts cops en el feminisme, estudis de gènere, la teoria queer o teories postcolonials, així com el treball desenvolupat per Theodor W. Adorno. Tot i que la new musicology va sorgir de la musicologia històrica, l'èmfasi en l'estudi cultural dins la música clàssica occidental la posiciona entremig de la recerca històrica, etnològica i social de la música.

La new musicology va ser una reacció contra la musicologia històrica tradiciona que, segons Susan McClary "declara fastidiosament els temes de significació musical fora dels limits legítims de l'acadèmia". Per la seva banda, Charles Rosen exposa que "estableix, igual que molts musicòlegs nous, un home de palla per derrocar, el dogma que la música no té sentit i cap significat polític o social".[4] Avui dia, molts musicòlegs no fan distinció entre musicologia i new musicology, ja que, molta investigació ha adoptat aquesta vessant ideològica com a dominant i no es considera que el terme new ("nou" en anglès) sigui d'aplicació.

Etnomusicologia[modifica]

Article principal: Etnomusicologia

L'etnmusicologia, coneguda antigament com musicologia comparada, és l'estudi de la música en el seu context cultural. Sovint es considera l'antropologia o l'etnografia de la música. Tot i que està més centrada en l'estudi de músiques no-occidentals, també inclou les occidentals des d'una perspectiva antropològica i sociològica, estudis culturals i sociologia així com altres disciplines en les ciències socials i humanitats. Alguns etnomusicòlegs porten a terme estudis històrics, però la majoria fan observació de llarga durada o combinen aproximacions etnogràfiques i històriques en el seu camp d'estudi. Pròxima a l'etnomusicologia és la branca emergent de la sociomusicologia.

Estudis de música popular[modifica]

Els coneguts com estudis de música popular (o música moderna), van sorgir als anys 80 quan un nombre creixent de musicòlegs, etnomusicòlegs i altres tipus d'historiadors de la cultura d'Amèrica i Europa van començar a escriure sobre el passat i el present de les músiques modernes. La primera revista que s'hi va centrar va ser

Musicologia sistèmica o teòrica[modifica]

La teoria musical és un camp d'estudi que descriu els elements de la música i inclou el desenvolupament i aplicació de mètodes per la composició i l'anàlisi de la música mitjançant tant la notació com, de vegades, el so mateix. Una persona que estudia o exerceix la disciplina és conegut com a teòric musical.

Alguns teòrics intenten explicar les tècniques que els compositors utilitzen per mitjà de l'establiment de normes o patrons. D'altres modelen l'experiència de sentir o tocar música. Encara que és extremadament diversa en els seus interessos i objectius, a molts dels teòrics musicals occidentals els uneix la creença que l'acte de compondre, interpretar i escoltar música s'ha d'explicar a un gran nivell de detall (això, oposant-se a la concepció d'expressió musical com a infalible fundamentalment excepte en els sons musicals).

Generalment, les obres de teoria musical són desciptives i prescriptives, intentat definir la interpretació i influenciar-ne la futura. Així, la teoria musical sol estar darrera la pràctica musical però també apunta cap a exploracions futures, la composició i la interpretació.

Els músics estudien teoria musical per entendre les relacions estructurals en la música (quasi sempre la anotada). Els compositor estudien teoria musica per entendre com produir efectes o estructures per les seves pròpies obres. Aquest també han d'estudiar-la per guiar les seves decisions abans i durant la composició. Resumint, la teoria musical a Occident es centra en l'harmonia i el contrapunt i després els utilitza per explicar l'estructura musical a gran escala i la creació de la melodia.

Psicologia de la música[modifica]

Articles principals: Psicologia de la músicaMusicologia cognitiva, Neurociència cognitiva de la música i Musicoteràpia

La prsicologia musical s'aplica al contingut i mètodes de totes les disciplines de la psicologia (percepció, cognició, motivació, etc.) utilitzades per entendre com la música es crea, es percep, s'hi respon i s'incorpora a la vida diària dels individus i societats.[5] Les seves branques principals inclouen la musicologia cognitiva, que emfatitza l'ús de models computacionals per les habilitats musicals humanes i la cognició; i la cognició neurocientífica de la música, que estudia la manera que la música es percep i es produeix es manifesta en el cervell utilitzant les metodologies de la neurociència cognitiva. Tot i que els aspectes d'aquest camp poden ser altament teòrics, molta de la psicologia musical moderna aposta per optimitzar les pràctiques i professions de la interpretació, composició, educació i teràpia musical.[6]

Recerca artística[modifica]

La pràctica interpretativa dibuixa moltes de les eines de la musicologia històrica per respondre preguntes específiques de com la música s’interpretava en diversos llocs en diversos temps del passat. Tot i que prèviament sols s’emprava en la música antiga, recentment la recerca en la pràctica interpretativa ha abraçat qüestions com la història primerenca dels enregistraments va afectar l’ús del vibrato a la música clàssica.

Dins la disciplina  de la musicologia, la pràctica interpretativa tendeix a emfatitzar la recollida i síntesi d’evidències sobre com la música s’havia d’interpretar. Així mateix, aprendre com cantar o tocar un instrument històric és normalment una part de qualsevol ensenyament interpretatiu. Però, molts reputats investigadors en pràctica interpretativa són alhora músics excelents.

La recerca en interpretació musical (o la ciència de la interpretació musical) està fortament associada amb la psicologia musical. Preten documentar i explicar els detalls psicològics, fisiològics, sociològics i culturals de com la música s’interpreta actualment (més que com s’hauria d’interpretar). L’aproximació a la recerca tendeix a ser sistemàtica i empírica i, també, a implicar la recollida i anàlisi tant de dades quantitatives com qualicativa. Les descobertes poden ser aplicades a l’educació musical.

La història[modifica]

Els inicis[modifica]

Friedrich Chrysander

Fins a la segona meitat del segle XIX, l'estudi de la música estava consideranta no com una disciplina independent sinó com a part d'un coneixement general que donava respostes teòriques a qüestions musicals concrets. El 1863 el teòric alemany Friederich Chrysander va ser el primer en proposar que la musicologia s'havia de tractar com una ciència per si sola, al mateix nivell que d'alatres disiplines científiques.[7] Ell va ser el que va crear el terme musicologia (en alemany musikwissenschaft). Des d'aquest punt de vista, l'objectiu principal de la musicologia seria la sistematització dels coneixements relatius a la música, aplicant el mètode científic i la relació del fet musical amb altres àrees del coneixement com la matemàtica,la física, la psicologia, la sociologia, l’antropologia i la lingüística, entre d'altres.

Biaix de gènere[modifica]

Safo es guanyava la vida component.[8]

En un context de patriarcat i androcentrisme, al llarg de la història la discriminació històrica per raons de gènere a la musicologia ha ignorat figures femenines de rellevància artística i ha amagat les homosexualitats. Hildegarda de Bingen, per exemple, és una de les artistes més prolífiques a la música medieval però no ha estat considerada interessant fins després dels anys seixanta del segle XX, a partir de que els estudiosos de literatura hagueren demostrat la seva excel·lència en poesia. La música d'Hildegarda sona diferent a la d'homes de la seva època, però no és possible avui saber si és una particularitat d'ella, personal, o era un "estil femení" propi de més dones. Les dones no són als cànons. No són interpretades ni estudiades i la seva obra acaba perduda i a l'oblit. Moltes compositores brillants han estat ignorades fins al segle XXI, i algunes d'elles encara ho són pel gran públic, fora de l'ambient del feminisme o d'estudi de la musicologia. En els últims anys s'han catalogat més de quatre mil compositores de tots els temps ignorades fins ara. Les nombroses intèrprets, cantants i instrumentistes, tampoc no s'estudien a causa de que el pensament modern entén l'intèrpret com un transmissor neutre entre el compositor i el públic, i que per tant no és interessant.[8][9][10]

Iniciadors de la musicologia a Catalunya[modifica]

On estudiar musicologia als Països Catalans[modifica]

Catalunya[modifica]

País Valencià[modifica]

Illes Balears[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «musicologia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «musicologia». A: Diccionari etimològic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004, 4a edició), p. 622. ISBN 9788441225169. 
  3. López Cano, Rubén «Musicologia vs. Etnomusicologia: ¿Un falso debate?» (en castellà). Etno-Boletín Informativo de la SIbE, 16, 2007, pàg. 6-10 [Consulta: 12 gener 2018].
  4. Rosen, Charles «The New Musicology». Critical Entertainments: Music Old and New. Harvard University Press, pàg. 264.
  5. Tan, Siu-Lan; Pfordresher; Peter; Harré, Rom. Psychology of Music: From Sound to Significance (en anglès). Nova York: Psychology Press, 2010, p. 2. ISBN 978-1-84169-868-7. 
  6. Ockelford, Adam. «Beyond music psychology». A: The Oxford Handbook of Music Psychology (en anglès). Hallam, Susan; Cross, Ian; Thaut, Michael. Oxford: Oxford University Press, 2009, p. 539. ISBN 978-0-19-929845-7. 
  7. «musicologia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. 8,0 8,1 Pilar Ramos López (2003), Feminismo y música: Introducción crítica, Narcea Ediciones. ISBN 9788427714199 (castellà)
  9. Alicia Rodríguez Blanco, Música II (Català) - LOMCE, editex. ISBN 9788490788264 (català)
  10. Nicholas Cook, Una breve introducción a la música, Alianza editorial, 2005. ISBN 9788420672076 (castellà)

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Musicologia Modifica l'enllaç a Wikidata