Nazisme i música

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La relació del nazisme i la música a l'Alemanya des dels anys 1930 va ser caracteritzada per una gran ambiguïtat i molt de maniqueisme. D'un costat el nazisme veu la música quan és «bona» com l'expressió per excel·lència de l'ànima germànica i els músics i artistes «purs», reconeguts pels mèrits per al Reich són fitxats a la Llista dels graciats per déu (Gottbegnadeten-Liste) i obtenen certs privilegis.[1] Amb l'ascensió al poder d'Adolf Hitler el 1933 comença una política de defensa de l'anomenada völkische Kultur: cultura «autèntica», d'artistes de «raça alemanya», sense influència «decadent» com per exemple del jazz i altres cultures «inferiors».[2][3] Al mateix moment s'inicià una persecució ferotge contra els artistes «degenerats», decadents, jueus, d'avantguarda o d'ideologia progressista.

A l'autumn del 1933 es va crear la Reichsmusikkammer (Cambra de música del Reich) a la qual Joseph Goebbels va nomenar Richard Strauss (1864-1949) com president. Aquesta cambra tenia 15.000 membres, dels quals uns tres cents cinquanta compositors. Strauss era primer un veritable músic, un xic panxacontent i oportunista, però per la seva fama internacional millor per a la propaganda, que compositors més fanàticament völkisch, com l'altre candidat Hans Pfitzner (1869-1949) fidel al règim, però compositor de segona fila.[4] El 1935 la Gestapo va interceptar una carta de Straus al llibretista jueu Stefan Zweig (1881-1942) a la qual escrivia que va acceptar la presidència «per fer bé» a la música» i que s'abstenia de «fer política». Hitler trobava aquesta carta «escandalosa» i es va estimular Strauss a demetre per «raons de salut». Va ser reemplaçat pel compositor obertament nazi Peter Raabe (1872-1945) que immediatament va excloure més de tres mil músics de la Cambra i prohibir d'exercir la seva art en públic.[4] El 1940 l'«Institut del NSDAP de Recerca de la Qüestió Jueva» va publicar el Lexikon der Juden in der Musik, o Lèxic dels jueus en la música, una llista negra d'artistes per marginar i d'obres prohibides, una obra de gran èxit que fins al 1943 va conèixer cinc edicions cada vegada eixamplades,[5] i que havia segons els autors d'ajudar els operadors culturals i els funcionaris a «netejar quan més aviat millor la nostra cultura de les restes [de cultura jueua] mantingudes per descuit».[6]

1933, les primeres víctimes[modifica]

Expulsió de Schönberg[modifica]

El 30 de maig, Arnold Schönberg és expulsat de l'Acadèmia Prussiana de les Arts de Berlín, de la qual era membre. La raó que invoquen les noves autoritats alemanyes és el seu judaisme i el caràcter de la seva creació musical, d'un estil considerat com «antialemany» i ultramodern, aliè a la gran tradició musical pangermànica. Schönberg, que es considerava a si mateix alemany en cos i ànima, i que inclòs havia arribat a pensar que amb el dodecafonisme havia garantit la supremacia de la música alemanya durant les futures dècades, reforça els seus llaços amb la comunitat jueva, que havia abandonat en la seva joventut, i s'exilia als Estats Units. Els seus alumnes Alban Berg i Anton Webern també van sofrir les conseqüències del règim. Malgrat que ambdós són de «raça ària», la música d'ambdós es prohibeix. Malgrat tot, Erich Kleiber dirigeix el 30 de novembre, a Berlín, la Suite Lulú de Berg, i després dimiteix dels seu lloc a l'Òpera com a protesta davant la política cultural.

Weill i Brecht, camí de l'exili[modifica]

Davant l'actitud del règim polític que regeix Alemanya, Bertolt Brecht i Kurt Weill es veuen obligats a exiliar-se, com tants d'altres dels seus compatriotes. El primer ha d'abandonar el país pel seu decidit compromís amb l'esquerra; el segon, per la seva condició de jueu i per compondre una música dissonant i moderna, «vulgar i proletària» a judici dels jerarques nazis. Ambdós havien sofert ja les amenaces dels grups d'extrema dreta a les estrenes de L'òpera dels tres rals i Grandesa i decadència de la ciutat de Mahagonny. Els dos s'encaminen envers París amb el propòsit de seguir des d'allí als Estats Units. A la capital francesa veu la llum el seu últim treball en comú: el ballet cantat Els set pecats capitals. Una curiosa i, sinistra anècdota il·lustra a la perfecció el turbulent ambient polític del moment: durant una de les representacions, el cèlebre compositor francès Florence Schmitt puja a l'escenari i crida «Viva Hitler!». El públic refusa i aplaudeix Schmitt a parts iguales.

Última col·laboració entre Hofmannsthal i Strauss[modifica]

L'1 de juliol, l'Òpera de Dresden acull l'estrena d'una nova òpera de Richard Strauss: Arabella. La presentació té un cert sabor pòstum, ja que l'obra constitueix l'últim treball de l'equip integrat pel compositor i el poeta i dramaturg Hug von Hofmannsthal, mort el 1929. A Arabella, Strauss torna la mirada envers la seva obra El cavaller de la rosa, i crea una música melangiosa i nostàlgica, reflex de l'enyor de tota una època, d'una concepció de la vida i l'art que els nous temps semblen refusar. Tal vegada per aquesta raó el madur músic expressà al principi el seu suport al règim nacionalsocialista, en la creença que era l'únic que podia restablir la gran tradició romàntica alemanya. El desengany no trigaria a manifestar-se amb gran violència.

Referències[modifica]

  1. Prieberg, Fred K. Handbuch Deutsche Musiker 1933–1945 (CD-Rom-Lexikon), 2004, p. 5180. 
  2. La paraula «völkische Kultur» és difícil per traduir. Literalment seria «cultura popular» però no vol dir la cultura popular al sentit de folklore i tradicions. En l'argot de la ideologia nazi völkisch vol dir cultura autèntica, superior i pròpia de la raça alemanya, sense contagi per pobles considerats decadents (francesos), frívols (italians) o primitius (el jazz amb els seus arrels africans), exclou compositors jueus etc. És sinónim -ara pejoratiu- d'alemany.
  3. Biermann, Kai «"Völkisch" ist nicht irgendein Adjektiv» (en alemany). Die Zeit, 11 setembre del 2016. ISBN: {{{isbn}}}.
  4. 4,0 4,1 Hermand, Jost. Kultur in finsteren Zeiten: Nazifaschismus, Innere Emigration, Exil (en alemany). Köln Weimar: Böhlau Verla, 2010, p. 97-98. ISBN 9783412206048. 
  5. Weissweiler, Eva. Ausgemerzt! Das Lexikon der Juden in der Musik und seine mörderischen Folgen (en alemany), 1999. ISBN 3-920862-25-2.  (traducció del títol: Eliminats! El lèxic dels jueus en la música i les seves conseqüències mortíferes)
  6. Stengel, Theo; Gerigk, Herbert. Lexikon de Juden in der Musik mit einem Titelverzeichnis jüdischer Werke (en alemany). 1a. Berlín: Bernhard Hahnefeld Verlag, 1940, p. 8 (volum 2 de Veröffentlichungen des Instituts der NSDAP zur Erforschung der Judenfrage). 

Bibliografia[modifica]