Neobarroc
Arqu. Albert Erbe
Neobarroc és la denominació d'un estil arquitectònic, escultòric, musical i literari, imitació del Barroc, que es donà a la segona meitat del segle XIX. El Neobarroc té grans punts de contacte amb el Romanticisme.[1]
Arquitectura
Es dóna a la segona meitat del segle XIX, sobretot a partir del 1880. Es considera com un estil representatiu de l'Historicisme, que rellevà el Neoclassicisme. El Neobarroc s'utilitzà especialment per als teatres, ja que el Barroc havia contribuït a una florida de les arts escenogràfiques. En el període tardà de l'historicisme la tendència general cap al Renaixement entra en un segon pla i el Neobarroc s'utilitza en nombroses construccions.
A Àustria el seu ús té una connotació patriòtica, ja que es relaciona amb la florida cultural i expansió política de principis del segle XVIII. A la seva fase tardana va coexistir amb la Sezession, la qual influí parcialment.
Alguns exemples d'edificis són:
- La Grand Opéra de París (1854-1874).
- La Semperoper de Dresden (1871-1878).
- El Castell Schloss Herrenchiemsee (1878-1886).
- La Neue Hofburg de Viena (1881-1914).
- La Festhalle de Frankfurt (1907).
Escultura
Al mateix temps que a l'arquitectura, apareixen a l'escultura tendències neobarroques. Com a màxim representant del neobarroc podem citar a l'escultor berlinès Reinhold Begas i el vienès Victor Tilgner.
Música
En música es designa com a neobarroc una tendència compositiva de principis del segle XX, que reprèn formes i estils de la música barroca. Alguns representants importants són: Max Reger, Johann Nepomuk David, Paul Hindemith i Ernst Krenek.
Vegeu també
Referències
- ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.114. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 desembre 2014].
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Neobarroc |