Niccolò da Perugia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaNiccolò da Perugia
Biografia
Naixement 1300 (Gregorià)
Perusa (Itàlia)
Mort 1350 (Gregorià) (49/50 anys)
Activitat
Ocupació Compositor

Musicbrainz: 1ee0dce8-8c8e-4256-8d71-9da087e9d874 IMSLP: Category:Niccolò_da_Perugia
Modifica les dades a Wikidata

Niccolò da Perugia (Perusa, 1300 (Gregorià) – 1350 (Gregorià)) (Niccolò del Proposto també escrit com Nicolò. Amèrica, Magister Sere Nicholaus Prepositi de Perugia) (fl. Segona meitat del segle XIV) va ser un italià compositor del Trecento, el període musical també conegut com els "italians Ars Nova". Era un contemporani de Francesco Landini, i aparentment era molt actiu a Florència.

De Niccolò da Perugia només se sap que fou prebost del capítol de la catedral de Perusa i que treballà vers el 1360 a Florència on contribuí al desenvolupament de lars nova italiana, que tingué en aquella ciutat el seu centre principal. Visqué, doncs, en un moment en què Itàlia desplegava una extraordinària activitat orientada a obrir noves vies a l'art, amb Boccaccio i Petrarca en la poesia i Giotto i Martini en la pintura. Els músics de l'àrea de Florència, dominada per la gran figura de Landini, compositors quasi tots pertanyents a l'estament eclesiàstic, crearen una nova polifonia, totalment autònoma respecte a la de l'ars nova francesa; una polifonia feta de llibertat rítmica i de plasticitat melòdica, que s'expressa sobre tot en les formes vocals de la balada, del madrigal i de la caccia.

De Niccolò da Perugia (ser Niccolò o Nicolaus Praepositus de Perusa, com s'indica a voltes en el Còdex Squarcialupi ens ha llegat poques pagines vocals, quasi totes sobre texts de Franco Sacchetti. Entre elles una balada monòdica que vessa suavitat, gracia i encant melòdic, amb trets d'habilitat compositiva; alguns deliciosos madrigals, un d'ells sobre versos de Boccaccio (La fiera testa che d'uman si ciba); i alguna balada polifònica (i Niccolò fou un dels primers en escriure-les com a gènere), el qual contrapunt evita les rigideses gòtiques franceses per a expressar-se amb una linealitat ondulada i expressiva. També s'exercita en la forma més original creada per l'ars nova florentina, la caccia, el no de la qual deriva del fet que el motiu exposat per una veu es reajustat abans d'acabar per una altra veu, donant la impressió de que una veu segueix a l'altra, com el caçador la seva presa.

Bibliografia[modifica]