Nicolau I el Místic

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaNicolau I el Místic
Nicholas Mystikos.jpg
Biografia
Naixement 852
Constantinoble (Imperi Romà d'Orient)
Mort 15 maig 925 (72/73 anys)
Constantinoble (Imperi Romà d'Orient)
  Patriarca de Constantinoble 

912 – 925
  Patriarca de Constantinoble 

901 – 907
Dades personals
Religió Cristianisme ortodox
Activitat
Ocupació Sacerdot i filòsof
Enaltiment
Modifica les dades a Wikidata

Nicolau I el Místic (en grec Νικόλαος Α΄ Μυστικός) (852, Itàlia - 15 de maig del 925, Constantinoble) fou un bisbe, teòleg i polític romà d'Orient, patriarca de Constantinoble de març del 901 al febrer del 907 i del maig del 912 fins a la seva mort el 925.

Biografia[modifica]

Nicolau nasqué a la península italiana. No se'n coneix res d'aquell període de la seva vida i dels seus estudis, tot i que l'examen dels seus escrits és testimoni de la seva gran cultura. Nicolau era amic del patriarca Foci. Cau en desgràcia després de l'acomiadament que Foci rebé de l'emperador bizantí Lleó VI el Savi el 886 dC i es retirà a un convent. El propi Lleó VI el reclamà i el nomenà Místic (Μυστικός), secretari de l'emperador. L'1 de març del 901 Nicolau fou nomenat patriarca de Constantinoble.

Nicolau caigué de nou en desgràcia amb l'emperador després de negar-se a celebrar el seu matrimoni amb Zoe Karbonopsina. Zoe tenia un fill de Lleó VI, el futur Constantí VII (2 de setembre del 905). L'emperador, que era vidu per tercer cop des del 901 i no tenia descendència masculina, decidí casar-se amb ella i legitimar el futur hereter del tron. Tanmateix, les lleis romanes d'Orient impedien el quart matrimoni, per la qual cosa Nicolau es negà a celebrar el casament. Lleó prometé renunciar al casament si el nen era batejat, i ho fou el 6 de gener del 906 amb el nom de Constantí. Lleó, contravenint l'acord, el 9 de gener es casà igualment amb Zoe gràcies a un sacerdot còmplice. Nicolau respongué prohibint a l'emperador l'entrada a Santa Sofia. D'altra banda, hi ha la possibilitat que Nicolau estigués involucrat en la revolta del general Andrònic Ducas. Lleó, que no acceptà la prohibició, demanà la intervenció del papa Sergi III, que contesta dient que el dret al matrimoni múltiple era arbitrari. Nicolau fou deposat per l'emperador del càrrec de patriarca l'1 de febrer del 907 i substituït per Eutimi I. Exiliat al seu convent, Nicolau considerà injusta la decisió i la intervenció del papat. Això donarà origen a un dels cismes dins de l'Església, anomenat el Cisma de la Tetragàmia.

Nicolau tornà al patriarcat després de la mort de Lleó (11 de maig del 912) i l'ascens al tron d'Alexandre, germà de Lleó VI. Al nomenament li seguí una llarga lluita entre els partidaris de Nicolau i els d'Eutimi, que només acabà quan el 920 el nou emperador Romà Lecapè promulgà l'anomenat Tomos Unionis, un còdex que prohibia novament els quatre casaments. Alexandre morí el 913 després d'haver provocat una guerra amb Bulgària, i havia pujat al tron Constantí VII, menor d'edat. Nicolau el Místic es convertí en el principal membre de la regència del jove emperador, i com a tal, li calgué afrontar les pretensions de Simeó I el Gran de Bulgària sobre Constantinoble. Nicolau negocià una solució pacífica: coronà Simeó emperador dels búlgars en una cerimònia que tingué lloc lluny de Constantinoble, i organitzà un matrimoni entre la filla de Simeó i Constantí VII.

Les concessions a Simeó de Bulgària eren impopulars a Constantinoble i minaren la posició de Nicolau, de manera que el març del 914 Zoe destituí Nicolau de la regència. Zoe revocà l'acord de Nicolau amb Simeó, reprenent les hostilitats amb Bulgària. El seu principal partidari, emperò, Lleó Focas el Vell, fou derrotat durament el 917 en una batalla victoriosa per als búlgars de Simeó en què moriren molts comandants bizantins. En dificultats per aquesta derrota, Zoe i els seus partidaris foren substituïts per l'almirall Romà Lecapè, que imposà el matrimoni de la filla de Siméo, Elena, amb Constantí, que fou proclamat emperador el 920. El patriarca Nicolau acabà sent un dels més forts partidaris del nou emperador i reprengué les negociacions amb els búlgars fins a la seva mort el 925.

A més de les seves nombroses cartes a diversos dignataris i governants estrangers, Nicolau escrigué una homilia sobre el saqueig de Salònica per part dels àrabs el 904. Era un pensador crític que esforçà a posar en dubte l'autoritat de les cites de l'Antic Testament i la convicció que una ordre de l'emperador era una llei no escrita.

Bibliografia[modifica]

  • Morini, Enrico. La chiesa ortodossa: storia, disciplina, culto. Boloya: Edizioni Studio domenicano, 1996, p. 78-85. ISBN 88-7094-237-6. 
  • Ralph-Johannes Lilie, Bisanzio : la seconda Roma : la storia dell'Impero Romano d'Oriente, dalla sua nascita nel 330 d. C. alla sua caduta definitiva nel 1453, Roma : Newton & Compton, 2005, ISBN 88-541-0286-5, pp. 206-208
  • «Nicòla il Mistico». En: Enciclopedia Biografica Universale, Roma : Istituto dell'Enciclopedia italiana, Vol. XIV, 2007 (en línea)